Cremaet
Interior del bar Cremaet./Kike Taberner, Valencia Plaza (14.05.2021).

La desinència femenina (reducció de la forma -ada; pl. -aes) dels participis i adjectius, i la desinència -aor -aora (reducció de la forma -ador -adora; pl. m. -aors; pl. f. -aores) de noms i adjectius, és un tret del valencià general. Segons Els parlars valencians de Beltran i Segura (2022):

[…] una desena de quilòmetres envers el sud, en passar Canet lo Roig i la Jana, comencem a adonar-nos que es perd la d intervocàlica del sufix -ada de mots com ara teulada o aixada. Des de ben al nord, doncs, comença a ser patent el tret que potser més representa els parlars valencians.

Hi ha paraules amb la terminació -ada que reben eixe tractament, com ara l’adjectiu ca (‘cada’) en les locucions ca u i ca un; o el topònim Montcada, que és conegut com a Moncà. A pesar que es tracta d’un ús regular i sistemàtic, la normativa tracta la qüestió de manera marginal i poc clara:

En estes terminacions, l’emmudiment de la d és un fenomen molt generalitzat en el valencià coŀloquial, fins al punt que algunes paraules pròpies dels àmbits festiu o gastronòmic presenten una tradició escrita sense d intervocàlica, com ara mascletà [maskletá], plantà [plantá], mocadorà [mokaoɾá] o fideuà [fi∂ewá].

Seria convenient que la normativa tractara este fenomen proposant una regla global i sistemàtica, ja que no es tracta d’anar incorporant paraules aïllades, sinó de descriure un tret del valencià general que ha de tindre una previsió sistemàtica, previsió que seria molt convenient per als usos orals i escrits de caràcter informal o col·loquial. La normativa podria evitar aixina les paradoxes o desconfiances que es poden generar pel fet que les paraules vagen apareguent o desapareguent atzarosament del diccionari —per ara no n’han inclòs cap amb la desinència -aor -aora, a pesar que també són paraules amb «tradició escrita».

En estos moments (22.08.2024) localitze les paraules següents amb la desinència (totes marcades com a coŀloquials) en el dnv:

albà, apuntà, arreplegà, cordà, cremà, dansà, despertà, disparà, entrà, fideuà, filà, mascletà, mocadorà,* plantà, xocolatà

* Nota fdt. Seguint la previsió expressada per la gramàtica, hauria de ser mocaorà.

Una regla general facilitaria l’aplicació d’este tret oralment i per escrit. Podrien aprofitar la proposta que fan en el Llibre d’estil per als mitjans audiovisuals en valencià (2011), on s’admeten entre les «llicències» (lemav, 2.2.2):

L’emmudiment de la -d- dels sufixos -ada i -ador en paraules referides als àmbits festiu i gastronòmic, en què fins i tot hi ha tradició escrita: mascletà, plantà, fideuà… També és acceptable en determinades representacions realistes poc formals de la parla coŀloquial.

Podem pensar que el diccionari anirà incorporant més variants afectades per este tret, com ara becà (i becaeta), cremaet, mullaor, poalà… En eixe sentit:

tallaetes

  • Personal i transferible de Ramon Pelegero Sanchis, Raimon (ed. 2023; consulta: 20.10.2024): «14.viii.1982 […] També menjàrem arrop i tallaetes que feia més de vint anys que no menjava.»
  • Guía del buen comer español de Dionisio Pérez (1929; consulta: 20.10.2024): «les tallaetes, a manera de arrope con frutas, trozos de calabaza y cortezas de naranja, lima y poncil.»
  • «Arrope: Sticky Sweet» de Sofia Perez, Saveur (26.09.2010, consulta: 20.10.2024): «In the farming town of L’Alcudia, 22 miles southwest of the coastal city of Valencia, Andres Valles and his family make their arrope—or arrop i tallaetes (syrup with pieces of fruit) in the Valencian dialect—with muscat grape must, which comprises the fruit’s juice, skins, and seeds.»
    Nota fdt. Podem documentar la forma tallaetes en publicacions de Jaume Fàbrega, Maria del Carme Queralt Tomàs, Malcolm Coxall…

riuà

  • La riuà que canvià València de Josep Sorribes Monrabal i altres (2007; consulta: 30.10.2024)
  • Totus Tous. Comèdia familiar inundada. 1982 de Juli Leal (1998; consulta: 30.10.2024):
    «Però què dius, la riuà de “Entre Naranjos”, morral?»
    «Quan passe la riuà, me’n vaig. Ací teniu la casa, ací teniu a la iaia.»

Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.

2 pensaments sobre “desinències -à (< -ada), -aor(a) (< -ador[a])

  1. Enhorabona, Miquel, pel comentari de dalt.
    Dins d’un llibre inèdit, intente argumentar que els dos models més importants dels noms i dels adjectius del valencià són les paraules agudes acabades en consonant (una, dos o tres) i les agudes acabades en vocal. En consonants, no sé quantes en tenim (ni conec mitjans per a deduir-ho). No m’estranyaria que en foren 10.000. Del grup de germà (en plural de l’altre grup: germans), en tenim quatre mil. Un grup secundari són les paraules planes, la majoria de les quals s’acaben en -a (són els noms de la primera declinació del llatí). I un grup marginal són les esdrúixoles, que ens neguem a augmentar (jóvens inclosos: dos sandwitx, contra el castellà i l’anglés).
    I bé, quan canviem galtada per galtà passem milers de noms d’un grup secundari a un grup bàsic de la llengua: tot beneficis. I tot això, Miquel, unit a fugir de les síl·labes molles, pròpies de les llengües de síl·laba vocàlica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *