Lletra T – Fitxes de Dubtes i Terminologia

torca

Em va respondre el Termcat (23.11.2023) que millor torca (en lloc de torques) per a referir-se a una classe de collaret antic:

Considerem que la denominació adequada en català és torca. Aquesta forma es documenta com a procedent del llatí vulgar torca, variant del llatí torques, al Diccionari català-valencià-balear i al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana amb usos antics, així com en contextos especialitzats. La forma llatina torques és, doncs, un cultisme. D’altra banda, si bé torques és un substantiu masculí, en passar al català la forma torca s’ha utilitzat tradicionalment com a substantiu femení.

txa-txa-txa

Esta paraula no apareix encara en el dnv (consulta: 15.11.2023), però sí que va entrar en el Vocabulari de la música (2013) de l’avl:

txa-txa-txa m. Música que acompanya el ball homònim, d’origen cubà i derivada de la rumba i del mambo.

El nom tamarro fa referència a un ésser imaginari (veg. la fitxa animal imaginari). Entre altres coses, forma part d’una broma coneguda i estesa per diversos territoris amb protagonistes diferents (veg. Introducció a l’etnopoètica: teoria i formes del folklore en la cultura catalana de Carme Oriol i Carazo; consulta: 27.06.2011). En la Viquipèdia (consulta: 26.03.2023) podem localitzar dades sobre l’ús actual d’esta figura imaginària.

En italià, tamarro -ra

Poden documentar la paraula tamarro en italià (Dizionario Garzanti; consulta: 27.06.2011; 25.05.2023):

tamarro
s. m. [f. -a] 1 (merid.) zoticone, cafone.
2 (gerg.) giovane di periferia che veste alla moda, ma in maniera volgare.

En italià és un terme argòtic molt estés als anys huitanta del segle xx —i també el nom d’una planta (‘gatmaimó’)—. Sembla que el seu origen va més arrere del moment en què es popularitzà en italià, ja que el documentem en Le parole italiane derivate dall’arabo de Luigi Rinaldi (1906; consulta: 27.06.2011):

tamarro ovvero tàmmaro e tammalone « stupido, minchione); voci dialettali comunissime nell’Italia meridionale : la loro origine si può cercare nell’ar. تمر {tamr) « dattero maturo e secco ». Infatti la parola tammalone, usatissima nel dialetto di A’allo Lucano, oltre ad avere il senso figurato di « minchione », possiede quello proprio di un fico non ancor maturo ovvero vizzo e che per esser tale si rassomiglia in certo modo al dattero già maturo e secco.

O, abans i tot, és un calabresisme recollit per Fedele Romani en Calabresismi (1891; consulta: 27.06.2011).

La variant tintamarro

Cal tindre en compte també la variant tintamarro que hi ha a la Safor, tal com assenyalava Àngel Alexandre (Migjorn, 21.06.2011):

Tintamarro vol dir «grandàs», gran en excés (molt alt, corpulent…). No té un matís pejoratiu, més aviat simpàtic.

Tot i que no és molt usual en la xarxa, podem documentar algun ús ben expressiu en internet (com ara La Penya 04 de la Vall; consulta: 28.06.2011):

Mister jo no puc jugar, estic saturat passant revisions, aquesta ahir, Adil Rami, menut tintamarro de tio.

També localitzem esta paraula en usos relacionats amb Sueca (veg.), Catarroja i Albal (veg.). Podem pensar que tintamarro pot tindre relació amb samarro (dnv; consulta: 26.05.2023):

samarro -a
1. adj. i m. i f. [col·loq.] Molt gran, que té una grandària superior a l’habitual. El xiquet s’ha fet un samarro. Ha pescat un samarro de quilo i mig.
2. adj. Astut i reservat, difícil d’enganyar.

Nota fdt. He sentit sempre la primera accepció només en masculí (Valldigna). Sembla que coincidix en això el Tresor del valencià meridional. En femení conec «samarrà» (és a dir, samarrada ‘colp fort’). La segona accepció no la coneixia.

Formalment sembla relacionat amb l’occità tintamarra (i variants: tintamari, tintamarro; francés: tintamarre), segons documentem en el Dictionnaire provençal – français d’S.-J. Honorat:

tintamarra s. f. […] Tintamarre, bruit éclatant, accompagné de confusion et de désordre; vertigo, fougue, emportement: Quand sa tintamarra l’arrapa, quand son vertigo lui prend.
Éty. de tintar et de marra, houe pour labourer la vigne, à cause du bruit que font les vignerons en tintant sur leur marre.

Nota fdt. Sobre l’etimologia provençal o francesa hi ha diferents hipòtesis, com ara dos que en podem llegir en Le Propagateur du Var (1861).

Podem notar que el valencià tintamarro compartix el matís augmentatiu: ‘soroll fort’ (fr) ≈ ‘persona alta i corpulenta’ (ca).

En castellà, tot i que podem documentar el diminutiu tamarro (derivat de l’adjectiu tamaño), este ús no sembla que siga molt comú fora de Castella, tal com exposa Emilio Náñez Fernández en El diminutivo.

truna

Segons mos iŀlustrava el company Aureli Querol (Càlig) a finals dels anys noranta del segle xx, la truna és un lloc per a guardar o emmagatzemar les garrofes a casa. El dcvb també li donava eixa accepció:

2. Sostre de posts, en una pallissa, per a sostenir palla, herba, garrofes, etc. (Baix Maestrat).
etim.: del llatí tribũna.

Quant a l’ús, podem documentar una dita de Càlig (Centre de Cultura Pere Balaguer, 2004): «D’una en una s’ompli la truna.»

En aquell moment, el dval no contenia eixa paraula, però ara (04.05.2023) sí que apareix en el dnv (el diec encara no l’ha incorporada):

truna
f. AGR. Sostre de posts, en una pallissa, per a tindre palla, herba o garrofes.

Pel que sembla, l’ús de truna (o trona) apareix també en el capcinès . L’aldc confirma eixa dada (documentada a Formiguera), però indica que és un préstec de l’occità.

Més enllà de les referències que en donen els diccionaris i les obres de dialectologia, no he documentat cap ús d’esta paraula en la xarxa.

trona

Una de les accepcions tradicionals de la paraula trona apareix en els diccionaris normatius (dval; consulta: 27.06.2022):

1. f. CONSTR./ART Accessori arquitectònic de les esglésies que consistix en una plataforma elevada, proveïda d’ampit i tornaveu, accessible per una escala, destinat a la predicació.

A més d’eixa accepció, també és tradicional l’ús de la paraula fora de l’església per a denominar una tribuna d’oradors, tal com podem llegir en el dcvb (s. v. trona; consulta: 28.06.2022):

trona f.
1. ant. Tribuna. Sonaren los ministres e trompeters… qui stauen al cap de la sala en una trona allí feta fer, Ardits, ii, 387. Los ministres per trones que exien en la sala sonauen, Tirant, c. 448.
2. Plataforma proveïda d’ampit, i sovint de tornaveu, col·locada a certa altura sobre el paviment, i que serveix per a predicar-hi, cantar-hi l’epístola, fer-hi un discurs, etc.; cast. púlpito. En la trona hon preycaven, Pere IV, Cròn. 219. Lo sermonador pujà en la trona e féu un solemne sermó, Tirant, c. 205. «Mos diuen damunt ses trones | que no podem murmurar; | ¿qui serà que aturarà | sa llengueta de ses dones?» (cançó pop. Mall.).

Estes dos accepcions s’ajusten a l’ús que es fa en llenguatge parlamentari de les Corts Valencianes per a referir-se a la tribuna dels oradors, on la paraula ha segut adoptada inclús com a terme per a les acotacions de les transcripcions dels debats parlamentaris:

«…nuestra parte. Y el defensor de cliente… (El president desconnecta el micròfon de la trona) (Aplaudiments)» (dscv, 21, 01.12.2011)

I també podem trobar estos usos als parlaments català i balear:

«crec que ens ajudaran a seguir-ho fent des de la postura, des de aquesta trona i dins moltes altres tribunes públiques» (dspib, 118, 03.05.2022)
«guanyar temps per assegurar-se uns mesos més, uns anys més a la trona» (dspc, 17, 10.05.2000)
«es dedica, des de la trona que està davant d’un ministeri, a erosionar sistemàticament representants del Govern» (dspc, 1, 30.01.2004)

turismofòbia

En valencià sentim dir turismofòbia i turismefòbia. Encara no han estat recollits en els diccionaris i responen a criteris de composició un poc diferents. En turismofòbia es seguix el criteri d’utilitzar prefixos derivats del grec i del llatí (o que semblaven derivats d’eixes llengües); en turismefóbia es fa una composició amb dos elements propis de la llengua actual.

Mentres s’establix definitivament una de les dos formes, el Termcat (26.09.2017) fa la proposta següent:

La forma més adequada lingüísticament és turismofòbia, amb la forma prefixada turismo- de turisme. Tot i que no sigui un terme format estrictament a la manera culta, perquè la forma prefixada turismo- no és culta, sí que és preferible sempre formar aquesta mena de compostos híbrids creant formes prefixades acabades amb –o.

Darrerament és un recurs de formació de termes bastant productiu: per exemple en els derivats amb –teràpia com ara alimentoteràpia, fangoteràpia, o el més discutible xocoteràpia.

En principi esperàvem que el criteri tinguera relació amb els sufixos o pseudosufixos derivats del grec i el llatí que s’utilitzen en composició amb el sufix derivat del grec -fòbia (amb alguna excepció, com ara lgtb-fòbia; és clar, també hi ha lgtbi-fòbia),* però han enfocat la qüestió seguint l’analogia de l’ús d’una de les vocals d’enllaç (o/i) que es solen afegir al final del primer component (si no en té) i que sol companya habitual del segon component (com ara: taxidèrmia/taxonomia).

* Nota FDT (12.04.2022). El Termcat va decidir escriure este terme amb un guionet entre la sigla i el sufix: lgftbi-fòbia. En la versió anterior d’esta fitxa havíem escrit el terme aglutinat (lgtbifòbia).

Cal afegir que podem documentar el terme en l’anuari del 2016 de la GEC (s. v. sociologia; consulta: 26.09.2017):

… ser “invisible”. La turistificació i el risc de la turismofòbia Segons les dades del Consell forastera que ratllen la turismofòbia. Segons la percepció dels barcelonins, el turisme s’ha convertit en un …

telefonar

Anna Pineda (2015) comenta sobre el règim verbal de telefonar:

En Pineda (2014: §5.2.1) també parlem de la natura originàriament ditransitiva de telefonar, que encara avui recullen els diccionaris: telefonar un missatge a algú —aquest ús, pràcticament desaparegut en català, és en canvi força viu en altres parlars romànics, com l’occità.

Com a curiositat, podem localitzar alguns exemples d’eixa estructura:

Josep Pla (1956-2014), La vida lenta: «Anit passada, Josep Sagrera portà la notícia, de Figueres, que Manuel Brunet estava a l’última pregunta. Josep Quintà telefonà la mort, després.»
Joan Alavedra (1993), Francesc Macià: el camí cap a la presidència de la Generalitat (1859-1926): «Nadal, des de Madrid, telefona la proposició del rei a Cambó, i la resposta és negativa.»
Maurici Serrahima (2003), Del passat quan era present: 1969-1971: «Cap al tard, telefona la Guillermina Motta que hi anirà amb en Carles Reixach —l’extrem dretà del FC Barcelona—, amb qui ara surt.»

Com que quasi ha desaparegut eixe ús actualment, el dnv pareix que haja optat per no incloure eixa possibilitat, però sí que la podem trobar en altres diccionaris:

(diec) 1. v. tr. Dir per telèfon. Telefonar una notícia.
(gdlc) 1. tr. Comunicar a algú (quelcom) per telèfon. Telefonar una notícia.

De fet, la tendència a l’ús transitiu del verb, en una construcció no admesa encara per la normativa (amb el complement de persona com a objecte), es consolida en el català oriental de Catalunya i apareix admés en l’Ésadir (consulta: 05.01.2022):

En registres informals també és habitual sense preposició:
Telefona la Maria
Telefona-la

trage

Esta paraula ja ha segut inclosa en el dnv (consulta: 14.06.2021):

1. m. [col·loq.] INDUM. Vestit complet d’una persona.
2. m. [col·loq.] INDUM. Vestit peculiar d’una classe de persones o d’un lloc determinat.
3. m. [col·loq.] INDUM. Conjunt de jaqueta i pantaló, a vegades amb jupetí, que es fa de la mateixa tela.
4. m. [col·loq.] INDUM. Vestit femení d’una sola peça.
5. d’eixe color tinc jo un trage V. color 24.
6. tallar un trage (a algú) loc. verb. Criticar-lo.

De fet, ja apareixia en el Salt 2.0 (abans del 2002):

trage m. Vestit 2.

Però trage no apareixia encara en els diccionaris habituals. En tot cas, la paraula vestit, que havia quedat reduïda generalment a designar una peça de roba que solen portar les dones, ha recuperat part del seu valor com a hiperònim indumentari.

En l’àmbit dels mitjans de comunicació —i per contextualitzar la forma que donava el Salt— hem d’assenyalar que Ésadir recollia (i manté encara) una forma alternativa per a la tvc:

Versió anterior de l’Ésadir Versió actual de l’Ésadir (14.06.2021)*

trajo
ús restringit
no recollit al DIEC
Lleng. col·loquial.Vestit d’home. trajo
» ús informal ús informal
» no recollit al DIEC no recollit al DIEC
Recollit, entre altres obres, al DDLC i al DCVB.
Lleng. col·loquial.
Vestit, especialment el que està format per una jaqueta i uns pantalons del mateix teixit.
Variant: tratge.
Castellà: traje.

Podem observar que incorporen l’alternativa tratge, sense tindre en compte que la forma fixada per l’avl és trage.

* L’endemà de fer la fitxa i comentar-los el cas, l’«Equip ésAdir» em comunica que afigen la variant trage.

En el dcvb ja podíem trobar esta entrada:

1. TRAJO m.
|| 1. Manera de moure’s o d’obrar; aspecte, semblança exterior d’una persona o cosa (Ripollès, Empordà, Segarra, Mall., Men.); cast. trazas. A vós, que dexant les pompes mundanes | seguint l’umil trajo del gran Rey del cel, Passi cobles 4. «Aquest home té un trajo que no m’agrada gens». «El secretari té tots els trajos de ser un estrafolari». «L’avi era un trajo d’homo que pareixia un gegant». Axò té trajo d’esser el convent, Penya Mos. iii, 94. «Hi ha trajos de ploure». «Aquest malalt té mals trajos».
|| 2. Manera especial de vestir (val., men.); cast. traje. Trajo: Cultus, habitus, ornatus, vestitus, Torra Dicc. May solen les vèrgens estar sens enueja | quant veuen les altres ab trajos subtils, Viudes Donz. 242. Y ab aquests trajos novells, | quant volen exir de casa, Cobles Marquesota.
|| 3. Gales, adorns minuciosos o puerils (Escrig-Ll. Dicc.). Trajos: galas, dengues, usos, adornos, Ros Dicc. 233. Aquesta senyora era gran festejadora e inventora de trajos, Villena Vita Chr., c. 117.
|| 4. Vestit, la roba completa que du una persona per vestir; cast. traje. Sobre certs punts dubtosos dels trajos que es durien més en lo ball, Genís Julita 96. Com muden los trajos, lo viure ha mudat, Costa Poes. 125. No té tants de trajos com un elegant, Maura Aygof. 50.
Var. form.: traio (en l’accepció || 1);—trage (en l’accepció || 4). Aquesta darrera forma es pronuncia amb g catalana en valencià (tráʤe o traʧe) i amb j castellana en mallorquí i menorquí (trájχe).
Fon.: tráʒu (or., men.); tráʒo (mall.); tráju (Empordà, Garrotxa); tráʤu (alg.).
Etim.: pres del cast. o port. trajo, mat. sign. ||1 (cf. Corominas DECast, iv, 524-525).

taula

La paraula taula té una accepció especial en l’àmbit administratiu, accepció que confluïx amb el castellanisme mesa, castellanisme que Pompeu Fabra va decidir incorporar en eixa accepció seguint l’exemple de la rae, tal com ha explicat Gabriel Bibiloni en diferents apunts:

«Terminologia electoral» (11.12.2010)
«De taules i meses» (29.02.2020)

Convé, per tant, deixar constància que taula és la paraula que reporten els diccionaris (i també el Termcat, veg. «Taula i mesa», 16.01.2018; consulta: 25.05.2021) per a denominar diferents elements de la realitat social, política i administrativa: taula de diàleg (veg. Ésadir), taula negociadora, taula sectorial, taula tècnica, taula de regants, taula de consens, taula sectorial i tantes altres taules que es constituïxen per a debatre o estudiar afers de tots els àmbits de la nostra societat:

La Taula Negociadora del Personal de les Corts Valencianes
La Taula Sectorial Agrària de la Fruita Seca
La Taula de Consens pel Delta
La Taula Tècnica del Taxi (o Comissió Tècnica del Taxi)
La Primera Taula Tècnica Comarcal de Joventut del 2021
La Taula Negociadora del Conveni Col·Lectiu de la XHUP, d’Atenció Primària, Centres de Salut Mental i/o Sociosanitaris

Tal com hem dit inicialment, en l’àmbit administratiu es dona la confluència de la sinonímia entre taula i mesa, tal com indica el diccionari de l’avl (consulta: 25.05.2021):

taula […] 6. f. Mesa¹ 1. Taula de les Corts.
mesa¹ […] 1. f. Conjunt de persones que dirigixen, amb diferents càrrecs, una assemblea política, un col·legi electoral o una altra corporació. Mesa electoral. Mesa de contractació.

Per tant, podem vore que taula i mesa són paraules sinònimes en eixos usos, però que, a més, eixa accepció és restringida a un òrgan de direcció d’una entitat o institució. Un exemple ben comú són els ajuntaments, que solen tindre un ple dirigit per una taula o mesa; i altres exemples habituals són:

Contexts en què taula i mesa són equivalents
La Taula de les Corts Valencianes…	=	La Mesa de les Corts Valencianes…
La Taula del Congrés dels Diputats…	=	La Mesa del Congrés dels Diputats…
La taula de l’assemblea va decidir…	=	La mesa de l’assemblea va decidir…
La taula de contractació dirigix…	=	La mesa de contractació organitza…
La taula electoral dirimix…	=	La mesa electoral dirimix…

Contribució de la Generalitat valenciana a la confusió normativa i lèxica
Per tant, la Taula Sectorial de la Funció Pública Valenciana o la Taula General de Negociació I i la Taula General de Negociació II de la Generalitat són taules, encara que la Generalitat valenciana ha contribuït a embolicar la troca al regular eixes taules amb el nom de mesa, tal com podem vore en el Decret 2/2017 del Consell.

Podem observar eixa confusió en l’article 5 de la norma, quan declara: «El Ple està format per la totalitat dels qui integren la mesa». Això mostra prou clarament que la mesa regulada per este decret és una taula dins de la qual han creat un òrgan de direcció (una mesa composta per presidència, vicepresidència, vocals i secretaria) que sí que és una mesa (també és vàlid dir-ne taula, però seria confús en este cas) com a tal òrgan de direcció. Però l’assemblea, el comité o entitat (compost paritàriament per l’administració i les organitzacions sindicals) és una taula que s’hauria de denominar «Taula General de Negociació».

tauleta digitalitzadora

L’any 1996 un document en castellà que arribava al dogv contenia el terme tableta digitalizadora (Alícia, 3 de maig de 1996]. Era en un temari d’informàtica sobre el programa Autocad. El terme no apareixia en el drae.

En valencià vam utilitzar l’equivalent tauleta digitalitzadora (que no apareixia a en els diccionaris habituals d’aquell moment: dec, diec, dval ni dtiupc), seguint el model de tauleta gràfica (dec). La forma tauleta digitalitzadora havia segut recollida pel Diccionari de dibuix tècnic (1992) del Termcat.

Categoria: Lletra T

COORDINADORA DE DINAMITZACIÓ LINGÜÍSTICA DEL PAÍS VALENCIÀ