Els diccionaris normatius no han inclòs encara la forma sentar, variant que sol utilitzar-se en una de les accepcions que els diccionaris inclouen per a assentar:
assentar
4.v. intr. i pron. Ser rebut, un aliment, una substància o una activitat, pel cos d’una manera determinada. El café m’ha assentat molt bé. A mi no se m’assenta res malament. Les vacacions li han assentat la mar de bé.
Marian Aguiló utilitzava la forma sentar per a esta accepció en el seu diccionari (editat l’any 1931 per Pompeu Fabra i Manuel de Montoliu):
reprendre [rependre] […] 2, no sentar bé el menjar.
L’any 1979, Albert Jané es mostrava partidari d’utilitzar diferents alternatives per a esta accepció:
[…] no és pas desencertat de tenir ben present les altres solucions a què hem al·ludit: satisfer, agradar, plaure, caure bé (assentar-se bé) i desagradar, disgustar, desplaure, caure malament (assentar-se malament).
El ddlc remet de sentar (forma que marca com a «no normativa») a assentar. A banda d’això, indica que la variant sentar és «bastant usual», indicació que es pot documentar quotidianament per oral i per escrit:
Sylvain Rheault, «Botànica amateur i literatura professional», Mètode, 32, 2002: «L’estudi de les plantes, gràcies a les passejades pel camp, li senta bé físicament».
«Lligar no és lo teu» de Suu: «la samarreta et senta bé».
Ser persona de Joan Garí: «Unes gotes d’aquella ebullició embogida, a hores d’ara, em sentarien fantàsticament».
Sèrie televisiva The Boys: apareix en els subtítols.
El verb safunyar iŀlustra una samarreta de Lola Terreta amb lèxic típic de Carcaixent. / Lola Terreta.
El verb safunyar és un verb transitiu d’ús habitual en els registres col·loquials (almenys a la Safor i la Ribera). El recollia fa més de vint anys Emili Casanova Herrero («El lèxic valencià en el DIEC (1995)»; pàg. 83, apèndix 5 d’eva), entre les paraules absents del diec, diccionari que continua sense incorporar el verb (consulta: 09.04.2024). El dcvb sí que l’havia incorporat anteriorment:
safunyar v. tr.
Manyuclar o remenar grosserament (val.). «Cuando manoseando u palpando las frutas tiernas… se rebientan algunas o alguna, quedando todas o las más untadas, eso en valenciano se dice safunyar» (Ros Dicc. 318).
Posteriorment, el dnv ha acceptat safunyar com a forma secundària que remet a saforejar, amb les accepcions següents:
1.v. tr. Remoure desordenadament (una cosa). No saforeges el plat. No li saforeges l’armari. 2.v. tr. Embrutar, empastrar amb un líquid o una matèria pastosa.
Eugeni Reig l’havia arreplegat en El valencià de sempre (2015), però no l’havia fet del tot sinònim de saforejar (‘remoure toquejant amb les mans’), encara que la definició de safunyar indicava que era una acció semblant (‘toquejar grosserament amb les mans’). Posteriorment, Joseph Gulsoy («El problema de l’etimologia de xafardejar, xafarder, xafarderia», 2016) ha proposat l’origen del verb:
[…] «safunyar ‘bazucar’ en Ros, 1764; encontramos además una var. del último verbo, xafunyar ‘exprimir la uva en el lagar’, en una obra de C. Llombart (Tabal i donsayna, 120). El verbo xafunyar acusa una base xafar con una contaminación de funyar ‘estrujar’ (y es según Alcover-Moll, usual en Ibiza como ‘pisar la uva’)» (p. 330).
Ara, però, més aviat diria: xafunyar s’havia format de l’ encreuament de fonyar i xafar, verbs que l’un i l’altre té el sentit de ‘xafar el raïm’; de xafunyar es va formar secundàriament safunyar d’acord el model de safareig / xafareig i safor / xafor (cf. § 3.4).
El terme sitopia significa ‘el món modelat per l’alimentació’ (seguint Eva Comas Arnal, Mètode, 116). És un terme creat per l’arquitecta Carolyn Steel a partir de les paraules gregues sitos ‘aliment’ i topos ‘lloc’. Steel explica així («The phenomenology of food», dins de Phenomenologies of the city de Henriette Steiner i Maximilian Sternberg, 2016) el valor del terme:
En absència d’una fenomenologia de l’alimentació, encara podem explorar maneres en què la metafísica dels aliments pot il·luminar la pràctica de la vida contemporània. Denomine aquest enfocament sitopia (del grec sitos, menjar + topos, lloc). Sitopia descriu el món tal com està modelat pels aliments. A diferència de la utopia, la sitopia existix, encara que d’una forma poc considerada. A diferència de la utopia, la sitopia és fragmentada, adaptable i real.
La sitopia és, en cert sentit, la totalitat de situacions basades en l’alimentació vistes com un contínuum. Com que tots els nostres pensaments i accions basats en els aliments l’afecten, tenim un poder real de millorar la sitopia. Per fer-ho, hem d’entendre el valor dels aliments i aprofitar el poder creatiu que deriva d’aquest coneixement.
Exemple d’ús extret del còmic Maus d’Art Spiegelman (trad. ca. de Felipe Hernández i Caterina Canyelles, 2003).
Un cas objecte de debat (vam discutir bona cosa en Zèfir al desembre del 2003) és el de la conjunció sinó quan tanca una oració exceptiva (la denominació «exceptiva» és de Bosque i Demonte, 1999). Més en concret, el debat de Zèfir versava sobre les versions reduïdes d’eixes oracions (és a dir, amb elisió), ja que eixes oracions es poden reduir elidint un element, i actualment inclús dos elements. Les versions plenes i reduïdes en què s’usa el sinó exceptiu són:
Versió plena: «¿Qui havia de vindre sinó ella?»; versions reduïdes: «¿Qui havia de vindre sinó» > «¿Qui sinó?» ‘no podia vindre ningú més que ella’
Versió plena: «¿Què podia fer sinó contar-li-ho»; versions reduïdes: «¿Què podia fer sinó» > «¿Què sinó?» ‘no podia fer més que contar-li-ho’
Segons Bosque i Demonte (1999), l’oració exceptiva és aquella en què la paraula sinó:
[…] adquirix un valor exclusiu o d’excepció quan afirma l’element introduït per la conjunció com l’únic davant d’una generalitat que resulta negada en el context previ.
La Nueva gramàtica de la lengua española de la rae (2009) parla en l’apartat 40.6.s d’este valor, que denominen «exclusiu»:
Este significado está cercano al de salvo, excepto, aparte de y, en la lengua clásica, al de fuera. En tal caso, sino introduce un elemento que se señala como único frente a las demás opciones, que se niegan implícita o explícitamenten en el resto de la oración: No dijo sino que era inocente. Este uso de sino puede, además, estar inducido por la interrogación retórica, en lugar de por una negación expresa:
¿Con quién me sustentaba yo sino con ellos? (Cervantes, Quijoteii) […]
Article de Joan Solà Cortassa (2007)
Joan Solà parlava d’eixes oracions del tipus ¿Qui sinó? («Sinó», Avui,, 22.11.2007) :
[6] El cas més difícil, que avui ja no podem tractar, és ¿Qui ha de venir sinó ella?, i variants (¿Qui ha de venir sinó?, etc.).
Solà arribava a una conclusió el 29.11.2007 («Un sinó rebec») que donava preferència a la forma «sinó»:
Si gairebé tothom escriu sinó, instintivament (sense plantejar-s’ho), ha de ser per alguna cosa. Efectivament, els autors anomenen «retòrica» aquesta interrogació; és a dir, tenim una falsa pregunta, i per tant també una falsa condicional: quan diem ¿Qui ho ha fet sinó tu?, ¿Per què ho ha dit sinó per molestar?, ¿Què és, això, sinó una provocació?, crec que essencialment pretenem focalitzar (remarcar) el terme tu,per molestar, una provocació (com si hi afegíssim precisament), no pas qüestionar-ne cap altre.
El que hi ha és que els matisos són tan pròxims que gairebé es toquen, i si capgirem la frase, ja tornem a ser a la condicional […]. En català potser hi hauria la qüestió de saber si són igualment genuïnes les tres versions d’aquest cas: ¿Qui ha de venir sinó ella?, ¿Qui ha de venir sinó?, ¿Qui, sinó?
Article d’Elena Estela Pato (2003)
Exemple d’ús extret del còmic Persèpolis de Marjane Satrapi (trad. ca. d’Albert Jané, 2017).
Este enfocament de Joan Solà concorda amb l’article «Nuevos aportes al estudio de la función discursiva de los conectivos adversativos en el discurso periodístico del siglo xix. El conector sino» d’Elena Estela Pato (2003), que fa una anàlisi gramatical, semàntica i pragmàtica de la qüestió. L’autora classifica els usos del sino castellà en (marque amb negreta el que correspon al nostre cas):
a) Contraposició excloent b) Contraposició exceptiva o no totalment excloent c) Contraposició no excloent o de coexistència explícita
Segons l’autora, estos «tres valors semàntics bàsics que presenta el connector, convergixen funcionalment com a tres recursos de realçament, cap a una única funció discursiva de sinó que pragmàticament consistix a donar força o rellevància informativa a l’argument coorientat o contraorientat a favor d’una conclusió». El valor semàntic que analitzem en este cas és el de contraposició exceptiva.
Seguint l’anàlisi de l’autora, l’ús de sinó està «coorientat» o «contraorientat» respecte a la conclusió pressuposada de la primera part de l’oració. En una oració exceptiva com les que tractem, es donen diverses condicions:
No exigix una negació prèvia explícita i apareix després d’una interrogació.
És equivalent a la forma «declarativa» («Ningú sinó…»).
Dels dos membres contraposats, X sinó Y, Y està inclòs en el camp semàntic del membre X. Per tant, pertany a la mateixa categoria.
Els termes contraposats són d’extensió diferent, i per això s’entén que la contraposició està referida sempre a un únic membre de la classe, que és aquell al qual fa referència l’enunciat. Este únic membre en què recau la restricció és el que resulta focalitzat.
La forma declarativa «Ningú sinó ell pot vindre», permet apreciar el realç informatiu que li confereix a l’enunciat la contraposició dels termes (Qui/Ell) mitjançant sinó, que anomenem exceptiu davant la forma que es limita, simplement, a enunciar el fet sense conferir-li cap realç informatiu.
Vist això, sembla clar que no es tracta només d’una qüestió gràfica, sinó que els valors semàntics i discursius són factors rellevants per a diferenciar les oracions que contenen la conjunció sinó i les que tenen un significat diferent i, per tant, s’han d’escriure amb la condicional més la negació («si no»).
Problemes de les propostes per a escriure-ho «si no»
Més avall podem llegir tres propostes per a escriure eixe sinó com si fora una condicional + una negació («si no»). Les propostes es centren en aspectes formals i gràfics, i no analitzen els valors semàntics i pragmàtics que diferencien les oracions condicionals de les oracions exceptives (completes i reduïdes).
Nota fdt (21.06.2023). Durant el debat d’esta qüestió en l’aoetic, Albert Pla Nualart va mostrar la seua preferència pel manteniment la grafia originària «si no» en este cas (i en altres usos amb valors aproximats). Certament, si s’haguera continuat amb la forma «si no», este problema no existiria. Seguint la posició d’Albert Pla Nualart, però en sentit contrari, podem vore que en francés han optat per escriure sempre «sinon» i, per tant, no tenen este problema (<em>Le bon usage</em>, 2008, apt. 1154, p. 1.514: «Pour indiquer une exception ou une restriction. Souvent dans un contexte négatif ou dans une interrogation oratoire»).
Però a partir del moment que la normativa (iec, avl) diferencia entre «si no» i «sinó» i els prescriu per a valors i usos diferents, la gramàtica ha de ser conseqüent i no ha d’actuar arbitràriament (convé recordar el principi d’interdicció de l’arbitrarietat). Per tant, ha de seguir la jerarquia d’aplicació de les regles i, en conseqüència, el sinó exceptiu s’ha de validar tant per a l’oració completa (¿Qui sinó ell podia fer-ho?) com per a la versió amb elisió (¿Qui sinó?). El problema s’origina quan la normativa establix una excepció (dubte si ha segut per arbitrarietat, per descuit o per error) sense justificar-la.
Article de Pla Nualart (2011)
L’any 2011, Pla Nualart va reprendre la qüestió («Aglutinacions (1): Sinó o si no?», Ara.cat, 31.03.2011):
Pel mateix motiu sembla que hauríem d’escriure «Què podia fer sinó resignar-m’hi?» —amb un infinitiu que funciona com un nom—, però «Si no m’hi resignava, què podia fer?», en què clarament estem davant d’una oració condicional negativa. I el cas més curiós és quan la frase es talla: «Què podia fer si no?» Jo aquí escriuria si no, perquè només si no pot funcionar com una oració sencera sense que calgui afegir-hi res més. És per aquesta raó que, sempre que vagi tot sol entre dos signes de puntuació, heu d’escriure si no.
Tanmateix, podem observar que esta reflexió de Pla Nualart és problemàtica:
«Què podia fer sinó resignar-m’hi?» no és equivalent a «Si no m’hi resignava, què podia fer?». Per tant, la segona oració («Si no m’hi resignava, què podia fer?») no pot equivaldre a la primera oració amb el verb elidit («Què podia fer sinó?»).
La circumstància exposada per Pla Nualart, «la frase es talla», no implica un canvi de sentit entre la frase completa i la frase tallada. Si després de l’elisió dels elements sobreentesos canviem la conjunció sinó pel conjunt conjunció + negació («si no»), li hauríem modificat el significat, si la frase encara fora possible. Però la versió reduïda «Què podia fer si no*?» no és possible, perquè la frase completa hauria de ser una que tampoc no és possible: «Què podia fer si no* resignar-m’hi?». Si alterem els components de l’oració, n’alterem el sentit.
Per tant, vegem que la versió completa «Què podia fer sinó resignar-m’hi?» i la versió reduïda «Què podia fer sinó?» tenen la mateixa construcció i són semànticament equivalents. L’elisió no és un motiu per a canviar la grafia, per a desunir la conjunció sinó. Per tant, seguint Solà, ¿com ho podríem escriure, sinó…, si vullguérem mantindre el mateix sentit?
Article de Carles Riera (2014)
Més tard, al 2014, Carles Riera fa un repàs a les possibilitats d’ús de la conjunció sinó (i de la conjunció condicional si seguida de la negació no, «si no»), en què conclou que convé escriure «Qui, si no?» en lloc de «Qui, sinó?». La seua reflexió és:
Els autors que, en exemples com els d’aquest grup, escriuen sinó ho fan perquè hi sobreentenen un sol terme (com ara, en el primer exemple, sinó ell), però també s’hi pot sobreentendre una oració (com ara, en el primer exemple, si no va ser ell), i com que aquest és el sentit original, per això la grafia (si no) corresponent a aquest sentit és la que ha de tenir la preferència.
Els dos sentits sobreentesos exposats per Riera no són equivalents, són dos sentits diferents. De fet, el primer sentit no sobreentén «un sol terme» (com diu Riera), sinó un sentit diferent. Eixe sentit diferent no és una pregunta sobre l’autoria (‘qui va ser’), sinó que equival a l’exclusió d’una altra possibilitat (‘només podia ser ell’). L’oració reduïda no demana com a dubte «si no va ser ell», sinó que pressuposa que «només podia ser ell», és a dir, és una pregunta retòrica (més avall d’esta fitxa tractem les «interrogatives retòriques» que comenta la giec).
Eixa qüestió del «sentit original» que exposa Riera, concorda amb el que comenta Elena Estela Pato, que exposa:
Per a Fuentes Rodríguez (1988:44), en esta construcció es percep encara l’origen del connector, cosa que —segons l’autora— mostraria que es troba encara en el procés de gramaticalització. […]
És cert que sinó prové de si no. Però el sinó de «¿Qui sinó?» és un pas més enllà, ja que no prové directament del si no originari, prové del sinó d’una primera oració reduïda «¿Qui sinó ell?» o de «¿Qui ho ha fet sinó tu?», i altres oracions exceptives completes semblants, que contenen una primera elisió. En estes oracions ja no tenim el sentit ni els elements originals (condicional si + negació no), sinó el sentit exceptiu (conjunció sinó). El canvi produït ha donat lloc a un valor i un ús diferents. Seguint l’article d’Elena Estela Pato per al cas del sinó exceptiu, els termes contraposats són d’extensió diferent, i per això cal entendre que la contraposició («Qui sinó?») es referix sempre a un únic membre de la classe («ell»), mentres que la versió originària («¿Qui, si no va ser ell?») presenta una extensió general en el valor de l’interrogatiu qui (que equival a ‘algú que desconeixem’).
Mirant-ho aixina, en «¿Qui, si no va ser ell?», l’interrogatiu no queda restringit, ja que semànticament té un valor general (‘qualsevol, algú’). L’oració «¿Qui, si no va ser ell?» no és exceptiva, sinó que és una indagació de caràcter general sense restricció. Per això no és equivalent de «¿Qui va ser, sinó (ell)?» ni de la versió més reduïda «¿Qui sinó?».
Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (versió de 2023)
Passats uns anys, la giec haguera pogut resoldre el tema seguint el tercer paràgraf de l’apartat 25.4.4.2. Eixe paràgraf conté una explicació que s’ajusta perfectament a estes oracions:
[…] S’usa en oracions interrogatives retòriques, en les quals la negació queda implicada i el primer element de la coordinació s’identifica amb un interrogatiu o un sintagma amb un constituent interrogatiu: Per què heu vingut sinó per ajudar-nos? (equivalent a ‘No heu vingut per cap altre motiu sinó per ajudar-nos’); En qui podem pensar sinó en ell? (equivalent a ‘No podem pensar en ningú sinó en ell’); Què podem fer sinó ajudar-nos els uns als altres? (equivalent a ‘No podem fer res més sinó ajudar-nos els uns als altres’).
Però podem llegir en la giec (al mateix apartat 25.4.4.2; consulta: 25.03.2023) una nota que indica:
Hi ha unes construccions amb doble el·lipsi que, tot i no tenir tradició, han fet fortuna: —Segur que va ser ell. —Qui si no? (equivalent a ‘Qui va ser, si no va ser ell?’ i a ‘Si no va ser ell, qui va ser?’); S’han comprat una casa a Ripoll. On si no? (equivalent a ‘On es comprarien una casa si no és a Ripoll?’).
La gramàtica de l’institut utilitza en esta nota unes frases completes i mostra els significats d’eixes frases. La confusió es genera perquè eixos no són els significats de les versions simples. Fent la comparació en un quadre, podem vore que la columna A i la columna B no són equivalents:
A
sinó Tercer paràgraf de l’apartat 25.4.4.2
B
si no Nota tercera de l’apartat 25.4.4.2
—Qui sinó?: que és equivalent de ‘No podia ser ningú més que ell’ ∴ > «sinó»
(La forma «si no» en la interrogació seria errònia)
—Segur que va ser ell. Equivalent interrogatiu: ‘Qui va ser, si no va ser ell?’
On sinó?: equivalent de ‘No podien comprar-se una casa més que a Ripoll’ ∴ > «sinó»
(La forma «si no» en la interrogació seria errònia)
S’han comprat una casa a Ripoll. Equivalent interrogatiu: ‘On s’han comprat una casa, si no és a Ripoll?’
En el quadre que ve a continuació, podem vore confrontades les solucions divergents que dona la gramàtica de l’institut entre el tercer paràgraf de l’apartat 25.4.4.2 i la nota tercera del mateix apartat. La gramàtica utilitza dos oracions que pareixen exemples diferents, però són la mateixa interrogació —retòrica— sense i amb «doble el·lipsi». En el quadre podem seguir els passos de reducció de les oracions completes originals entre el tercer paràgraf i la nota tercera, i podem observar que, a pesar de seguir el mateix procés semàntic i constructiu, la giec dona una solució errònia en la columna B:
A
Tercer paràgraf de l’apartat 25.4.4.2
B
Nota tercera de l’apartat 25.4.4.2
Sempre pensem en ell
No podem pensar més que en ell (‘No puc pensar sinó en ell’)
=
Segur que va ser ell
No podia ser ningú més que ell (‘No podia ser ningú sinó ell’)
En qui (podem pensar) sinó (en ell)?
=
Qui (va ser) sinó (ell)?
En qui sinó?
≠
Qui si no*?
La frase de la columna A, «En qui podem pensar sinó en ell?» té una versió equivalent reduïda (retòrica): «¿En qui sinó?», i eixa mateixa solució hauria de ser vàlida per a l’exemple de la columna B.
En conclusió, seguint amb la reducció de la casuística gramatical i ortogràfica imprevisible (com s’ha fet amb la reducció dels accents diacrítics), seria bo que la gramàtica revisara eixa nota de l’apartat 25.4.4.2 i agrupara eixes oracions exceptives equivalents, més curtes o més llargues, i les tractara de la mateixa manera. Hem vist que això és possible i està fonamentat en els valors semàntics i pragmàtics de cada tipus d’oració. Per tant, podríem pensar que esta és la millor solució. ¿Quina altra sinó (esta)?
L’expressió d’entrepà pot ser una opció a tindre en compte a l’hora de denominar eixos àpats informals amb entrepans i carmanyoles. El dnv (consulta: 03.03.2023) no li ha donat entrada i ha triat altres opcions (s. v. sopar, dinar):
sopar de pa i porta (o de cabasset, o de coixinereta) m. Sopar en què cadascú s’emporta el seu menjar, que generalment consistix en un entrepà.
La Consulteca del Termcat sí que ha arreplegat (consulta: 03.03.2023) més opcions:
ca sopar d’entrepà, n m ca sopar de cabasset, n m ca sopar de carmanyola, n m ca sopar de faixa, n m ca sopar de germanor, n m ca sopar de pa en butxaca, n m ca sopar de pa i porta, n m ca sopar de recapte, n m ca sopar de rua, n m es cena de sobaquillo, n f
Menjar informal. Aperitius. Per picar, Antropologia > Antropologia social i cultural
Definició
Sopar informal, habitualment de moltes persones, en què els comensals porten ells mateixos els entrepans o les carmanyoles amb el menjar.
Com hem vist, hi ha alternatives a d’entrepà possiblement més difoses. N’arrepleguem unes quantes tot seguit (aparegudes en Zèfir, 2001-2007; mantenim la localització esmentada pels collistaires):
sopar de pa i porta (Castelló de la Plana), sopar de rua (Castelló de la Plana), sopar de pa en butxaca (Mallorca), sopar de germanor (València, Xodos), sopar de cabasset (comarques del migjorn), sopar de faixa (València), sopar de cantell (Camp de Morvedre), sopar de carmanyola (Barcelona), sopar de pa i taleca (Calvià), sopar de baix braç, sopar de pataqueta, sopar de pa i puny, sopar de pa i companatge (Eivissa), sopar de pa i senalla (Menorca), sopar de sarnatxo, sopar de cabasset.
A més, sembla que per l’Horta Nord hi ha (26.10.2012) la variant «sopar faixat» i en la Ribera (Alginet) usen «sopar de pa en puny», ús que s’ha estés a altres localitats (Alzira, Xeresa).
En castellà, l’expressió «de sobaquillo» apareix en el drae (consulta: 03.03.2023):
1. loc. adv. Dicho de lanzar piedras: Por debajo del brazo izquierdo apartado del cuerpo.
Tenint en compte que la forma castellana s’ha introduït també en el joc de la pilota, podem fins i tot pensar que les formes valencianes, el colp de bragueta o de butxaca, pot ser que tinguen relació amb alguna de les denominacions del sopar d’entrepà i amb la denominació castellana que coneixem, que sembla que només es localitza al País Valencià (i és possible que a l’Aragó).
El Diccionario de la lengua española d’Espasa-Calpe (2005; WordReference, 11.01.2007) sí que recull l’accepció (amb la indicació que és col·loquial):
3. loc. adj. col. [Comida] multitudinaria en que cada uno de los asistentes lleva su bocadillo, pagándose a escote los aperitivos, las ensaladas, las bebidas, los postres, etc.: montamos una cena de sobaquillo en su casa.
Seguint la norma ortogràfica general, este prefix s’hauria d’escriure sempre aglutinat amb la paraula amb la qual conforma un terme nou, tal com indica el dnv:
super-
Prefix provinent de la paraula llatina super, que: 1.afix Significa ‘sobre’, amb una relació de lloc. Superposar. 2.afix Indica superioritat en rang o en mèrit. Superintendent. 3.afix Significa ‘més enllà’, amb una relació de temps. Supervivent. 4.afix Significa ‘en excés’, amb la idea de sobrar. Superabundant.
La indicació general és clara i simple en estos casos i permet preveure l’escriptura d’altres paraules usuals (que no sempre apareixen en els diccionaris): superbé, supercrític, superdona, superfantàstic, superfí, superjó…
Hi ha altres casos en què l’ortografia (oiec 4.3.1.3) ha optat per una solució diferent:
Quan el prefix precedeix elements amb particularitats gràfiques, com ara majúscules, xifres, símbols, cometes o mots en cursiva: súper 8.
Quan modifica locucions: súper a prop d’ací, súper a gust.
En estos dos casos, a l’indicar que cal accentuar-lo, es pot confondre amb l’adjectiu i adverbi súper:
1. adj. [col·loq.] Magnífic, molt bo o molt complet. Hem fet un viatge súper. 2. adv. [col·loq.] Molt bé. L’espectacle va estar súper.
En castellà, la Fundéu (10.06.2014) també manté en estos últims casos el prefix separat, però el deixa sense accentuar, cosa que també pot induir a confusió ortogràfica:
Excepcionalmente, y como ocurre con todos los prefijos, se escribe separado de la base a la que afecta cuando esta está formada por un conjunto de palabras con un significado unitario (super de moda, super a gusto, super gran coalición…).
Esta comarca era anteriorment denominada els Serrans. Actualment és denominada la Serrania (ca) / la Serranía (es), d’acord amb la informació aportada per Maite Mollà (tècnica de l’avl):
En el Ple de l’avl del 4 de maig del 2018 es va aprovar el canvi de denominació en valencià de la comarca de la Serrania, anteriorment els Serrans. La modificació, demanada per col·lectius de la zona, es va basar en un informe aprovat pel la Secció d’Onomàstica del dia 23 d’abril del 2018.
Per ara, l’avl ha aplicat esta decisió en el diccionari i altres documents, però té encara pendent revisar el mapa de comarques del 2016 (consulta: 16.02.2022) per a incloure esta forma en valencià. L’acadèmia no ha fet públic ni l’informe ni l’acord ni ha donat cap informació oficial sobre esta decisió, silenci que es desvia de la línia habitual d’actuació en les decisions que han de ser conegudes i aplicades per a respectar la normativa de la llengua. Amb tot, hi van fer referència una notícia en Vilaweb (22.02.2020) i un apunt del web de Compromís (24.02.2020).
L’adjectiu solter -ra, derivat de solt -ta, apareix en els diccionaris de consulta més habituals, començant pel dcvb , passant pel gd62 i acabant per l’última versió del diec. A més de l’adjectiu solter -ra, podem documentar en el dcvb el substantiu solter:
solterm. Pescador que pesca a la solta (Mall.). Etim.: derivat de solta.
Un ús peculiar de l’adjectiu es dona en la denominació de la majorala solter (també hi ha majoral solter), tal com explica Valeri Serra i Boldú (1916) en el Calendari folklòric d’Urgell:
Es a la majorala soltera a qui’s guarda l’honor en los pobles de Vallfogona de Balaguer, Vilanova de la Barca, Foradada, Belianes, Claravalls, Assentiu, Santa María i Preixèns.
El diccionari etimològic de Coromines dona alguns detalls sobre la forma solter -ra:
En tot cas solter tingué sempre un sentit diferent, més ample originari. A Men. es diu de persones solitàries no sols no casades: «A sa Cova des Cadenat d’Albranxella (Migjorn-Gran) hi vivia un fadrí solter, això és: un fadrí que no tenia mare, germana, tia, criada, ni qui li volgués», Camps Merc. (Folkl Men, ii, 15: de nou, ii, 54). I amb el sentit de ‘espars’, ‘escadusser’, aplicat a coses etc., ha tingut i encara conserva molta vigència. Cavalls solters els que van a lloure, lliures, S. xiv(DAg.);papers solters s’ha dit sempre entre els nostres arxivers per als que no van units en lligalls, trasllats, etc. (ho vaig llegir primer en impresos i papers vigatans de c. 1916, però després ho vaig anar sentint pertot en arxius parroquials, eclesiàstics, etc.); pẹ́dre sọltẹ́rẹs les esparses oposades a les roques de cingle en el S. d’Urgell (El Cogul, 1936), però és molt general en cat. occid., fins a Ribagorça (un corriol va a passar prop d’una roca soltéra St. 30 Orenç, 1957).
I no menys en el País Valencià. Per ex., en una part del terme les casetes estan sọltẹ́rẹs ‘separades unes d’altres’, ‘saltades’ (Demús, 1963). J. G. M. em comunica (1956) de la ruralia val. (Ribera etc.): «un pal solter», «una biga soltera» ‘sense parella, sola, única’, «un arbre solter» ‘l’únic en un camp’. I sobretot molt en la cria i exercici dels colom<s>: «barataria un colom solter de tal llei (raça) per una parella de colomins o per una parella de tal altra llei», «ara el colom tal se m’ha quedat solter», «no convé volar els coloms solters», «ha capturat un colom solter», «tinc ja tres parelles i dos solters», «tinc un colomer amb moltes parelles de colom (o molts coloms), però només nos mengem els solters». També es pot aplicar a altres ocells, p. ex. a canaris (en una gàbia gran per a criar canaris i vendre’n), i àdhuc es pot sentir aplicat esporàdicament a un ànec, un conill o altre animal, esp. els que formen parella a l’estil dels coloms.
Continuant amb la història de la paraula, la podem localitzar en el segle xiv, segons el Vocabulari de la llengua catalana medieval de Lluís Faraudo:
solter, aadj. Solt, lliure, desfermat.
V. solt, a.
“It. Que tot porch que vage per la vila solter, que pach .iij. dines.” Ordenacions del lloc de Vallfogona Any 1393
L’avl l’exclou del seu diccionari
Anant en sentit contrari, el dnv de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha «optat» per no incloure l’adjectiu solter -ra (i no ha tingut en compte el substantiu ni altres paraules emparentades com solteràs -assa o solteria). Diem que l’acadèmia va adoptar conscientment eixa opció, vista la resposta que va rebre la companya Alícia Marqués Palacios, tècnica lingüística de la Generalitat valenciana, que els va consultar eixa absència lèxica. La resposta de l’acadèmia (15.12.2021) va ser:
L’adjectiu solter-soltera amb el sentit de ‘persona que no ha contret matrimoni’, encara que té certa tradició escrita, té un origen castellà, motiu pel qual l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha considerat convenient no incorporar-lo als seus repertoris lexicogràfics, a fi de potenciar la forma ‘fadrí’, més arrelat en la tradició valenciana. D’acord amb el ‘Diccionari normatiu valencià’ no és, per tant, adequat usar este adjectiu.
L’absència d’esta paraula en el diccionari es va comentar l’estiu del 2019 en la llista de Taula de Filologia Valenciana, on vam saber que els acadèmics havien debatut i acordat la possibilitat d’evitar incorporar l’adjectiu en el diccionari. Ara sabem que el fet que la paraula «té un origen castellà» ha pesat de manera determinant (i arbitrària?: vegeu l’article de Felip Gumbau Morera «Paraules que ja no són barbarismes segons el DNV») en esta ocasió i ha induït els acadèmics a devaluar el seu diccionari seguint un capritx estilístic estèril: hi ha publicacions de l’avl que contenen l’adjectiu, hi ha llibres i publicacions editats arreu que utilitzen esta paraula, com ara les obres d’esta petita recopilació:
Miquel Dolç (1960): notes de l’edició d’Apologètic de Tertuŀlià
Salvador Giner (1998): La societat catalana
M. Milagros Cárcel Ortí (2005): Un formulari i un registre del bisbe de València Jaume d’Aragó (segle xiv)
Carles Millàs i Castellví (2005): Els altres catalans dels segles xvi i xvii
Alfred Picó (2012): Casats contra solters: i tu, amb qui jugaràs?
A més d’això, la decisió de l’acadèmia ha provocat que hi haja usuaris del diccionari que pensen que eixa paraula i altres emparentades, com ara solteràs -assa, solterot -ta o solteria, són incorrectes en valencià. Convindria que revisaren si eixa decisió no només és dubtosa i estèril sinó inclús contraproduent.
Este verb no apareix encara en els diccionaris, però té un cert ús en llenguatges d’especialitat (educació, economia, paisatgisme), on apareix amb el substantiu sectorització (que tampoc apareix en els diccionaris habituals).
Una fitxa antiga del Termcat recollia el verb com a transitiu, i el definia «fer una sectorització». Ahir (08.07.2021) van respondre que consideren vàlids els dos termes:
Tant el verb sectoritzar com el substantiu sectorització són adequats en català i tenen ús en diversos àmbits.
Les definicions de sectorització són (consulta: 09.07.2021):
sectorització (economia) f. Divisió en sectors.
(educació especial) f. Disseny dels serveis educatius externs als centres educatius de manera que les necessitats educatives especials de tots els alumnes es puguin atendre en el seu entorn geogràfic proper.
(paisatgisme) f. Divisió, durant la fase de disseny, de la superfície que es regarà seqüencialment en sectors coherents.
El nom Sufera en dos topònims de Cabanes (Plana Alta).
A Cabanes (Plana Alta), el topònim Sufera forma part de la denominació de dos elements, un castell antic i en ruïnes, el castell de Sufera; i una penya o roca, el Castell de Sufera.
Segons explica Coromines en l’onomast:
Entre el Baix Maestrat i el Pia de Cabanes, resta avui SUFERA com nom d’un «monte» en te. de Cabanes (GGRV, 429). Fou el nom d’un castell, i després convertit en poblat: 1225: «castrum Çufera», prop del castell de Miravet (Huici i, 85); 1243: carta per a «Suffera et Aixer —» (Font Rius, C. d. p., S 281; cf. p. 792). Sarthou (GGRV, 47) amb cita d’un treball de Jaume Mateu (Epitome Hist. de Benlloch, a. 1756): «los primitivos moradores [de Bell-lloc] pidieron a Jaime I, que a la sazón se encontraba en la Sufera (Cabanes), permiso para trasladar las viviendas al sitio donde hoy se halla el pueblo». Tant Çufera com Çuera figuren a l’index del Real Patrimoni (Mtz. Fdo., BSCC 1935, 206) i els ajunta com si els atribuís (potser a tort) a un mateix lloc.
L’ETIM. aquí es troba en l’arrel àr. zḣr ‘brillar, florir’, d’on vénen molts substantius de sign. semblant: entre ells záḣra ‘flor’, i translatíciament ‘bellesa’, ‘selecció, el floret’. Segons la norma, se’n formaría el diminutiu zuḣäi̯ra ‘el floret, la tria excellent’.
