Els diccionaris habituals arrepleguen (consulta: 07.09.2021) la forma femenina d’este substantiu i adjectiu:
(diec) coqueta1f. Dona que cerca de plaure als homes. És una coqueta.2adj.Aquella noia és molt coqueta.
(dnv)coquetaadj. i f. Que coqueteja (una dona).
En realitat, al no incloure la forma masculina coquet, es separen tant del francés coquet -ette (veg. tlfi) com de les possibilitats de la coqueteria («Qui a le souci de plaire», tal com ho sintetitzen en francés), possibilitats que pareix que el dnv intuïxca en les definicions tant del substantiu coqueteria com del verb coquetejar:
coqueteria 1.f. Acte o afalac propi d’una persona coqueta. 2.f. Desig de fer-se valdre, d’agradar els altres.
coquetejar 1.v.intr. En el joc amorós, donar senyals sense comprometre’s en excés. En les festes coquetejava amb tot el món. 2.v.intr. Tractar d’agradar per vanitat amb mitjans premeditats. Li agradava molt coquetejar. 3.v.intr. Tindre, algú, contacte amb una activitat, un partit o una ideologia sense arribar a un compromís ferm. En la seua joventut va coquetejar amb el trotskisme.
Podem observar que parlen «d’una persona» o d’«algú». En canvi, en coqueta, a banda que la definició em pareix massa incidental o conjuntural, afig una restricció innecessària a les dones, ateses les altres definicions de coqueteria i coquetejar. Curiosament, el Diccionari popular de la llengua catalana (1905) de Josep Alardern sí que va arribar a tindre un poc en compte la possibilitat de la coqueteria masculina:
Fragment del Diccionari popular de la llengua catalana (1905) de Josep Alardern.
A pesar que sí que són habituals les referències a la coqueteria referida a hòmens, no és tan habitual l’ús de coquet, però sí que podem localitzar eixa forma referida tant a persones com a altres elements (veg. «molt coquet» i altres cerques i troballes possibles en Google Llibres).
La gramàtica de l’iec (29.3.5.f) indica que no és propi de l’ús formal el contacte entre la conjunció com (la gramàtica de la rae diu que és una conjunció en 13.16.f) i la preposició o la conjunció final del sintagma posterior (que correspon a la segona part d’una construcció consecutiva). Josep Ruaix (1994) considerava que eixa construcció era «defectuosa», però la normativa actual preferix tractar-la com a tret estilístic associat als diferents registres.
Per tant, eixa construcció, que segons l’institut s’ha estés «darrerament», és correcta i, a més, habitual en els registres informals. L’Ésadir ha sintetitzat la qüestió en un quadre; podem afegim alguns exemples més que mostren que la construcció s’estén a tots els registres:
Josep Cuní, «Paraula, missatge, responsabilitat», L’oralitat i els mitjans de comunicació a cura de Joan Martí i Castell i Josep M. Mestres i Serra (2003): «en transmetre aquestes novetats, ho fem de manera planera com perquè ajudin a formar-nos —als oients, als espectadors— un nou nivell, si em permeten, intel·lectual».
Vicenç Villatoro, «Paraula i imatge com a informació complementària», L’oralitat i els mitjans de comunicació a cura de Joan Martí i Castell i Josep M. Mestres i Serra (2003): «i ho feia —espero— acceptablement bé, tant com perquè em fitxés un dia tv3 i em posés a la redacció d’informatius».
Jordi Llovet, segons el llibre Converses literàries de Marta Nadal (1991): «però, en canvi, allà s’ha continuat produint perquè s’ha donat el bagatge suficient, als futurs lectors, com perquè no s’esverin davant d’una formulació assagística difícil de llegir, de pair, de treballar».
Miquel Porter i Moix, «Resum d’una experiència metodològica, com a homenatge», Anthropos, 58 (1986): «Indubtablement, la gran majoria dels universitaris eren consumidors de mercaderies cinematogràfiques i televisives, però pràcticament cap d’ells tenia coneixements suficients com per a intentar una aproximació científica […]».
Quaderns de l’exili (1943): «hauríem pogut tenir a mà una força armada amb la necessària eficiència com per a fer avortar el moviment».
A més d’això, la gramàtica de l’institut també considera poc adequada per als registres formals la construcció consecutiva tant/tan… com… seguida d’una construcció final. Amb tot, podem documentar eixa construcció qualsevol registre:
Quaderns de l’exili (1943): «[…] no va ser mai tan precària com per a abandonar-se sense remei a un art estranger».
Llorença Villalonga, Les temptacions (1966; edició de 2015): «Dona Francisca no era tan esburbada com per a recomanar-lo i respondre d’aquell perdut».
Vicent Ventura, «Tots els camins condueixen al psoe?», Vicent Ventura: un home de combat, a cura de Francesc Pérez i Moragon i Rafael Fresquet (1998): «Qui pot ser tan ingenu com per a creure que quan es produesca aqueixa substitució, el psoe reformarà l’aparell de l’Estat […]».
Honoré de Balzac, Contes drolàtics, traducció de Jaume Ortolà (2010): «atès que n’era tan amic com per a tornar a crucificar Crist si li ho hagués demanat […]».
Joe Abercrombie, «Temps durs sempre», Canalles, traducció de Valentí Martí i Sansaloni, revisió de José A. López Camarillas (2017): «no era tan idiota com per a creure això […]».
Este terme fa referència a una part de les esglésies catòliques:
(dnv)cambril m. ART/REL. Cambra elevada i accessible que hi ha sovint darrere dels altars presidits per una imatge que rep una especial veneració.
Com que sol ser un element que hi ha darrere del sagrari, es denomina sovint més específicament trassagrari o reresagrari, termes que no apareixen en els diccionaris.
A finals del segle xx, es proposa quadradet per a denominar la tecla dels telèfons fixos marcada amb el símbol ♯ (veg. Viquipèdia).
Posteriorment, el Termcat (consulta: 08.04.2021) va establir coixinet com a forma principal i quadradet com a sinònim:
cacoixinet, n m ca quadradet, n m es almohadilla es cuadradillo es sostenido fr carré fr dièse it cancelletto en hash en hash key en number key en pound en pound key en square de Raute de Rautentaste
Telecomunicacions > Telemàtica > Telefonia
Definició
Tecla dels aparells telefònics i d’altres aparells electrònics, amb diverses funcions segons la programació, que s’identifica amb dues ratlles paral·leles verticals o inclinades que s’encreuen amb dues ratlles paral·leles horitzontals.
De moment, el dnv (consulta: 19.05.2021) no ha entrat les formes quadradet ni malla (esta apareix també en el mestil2019, vii.1.1.4.3) , però sí que inclou coixinet:
coixinet 1.m. TECNOL. Peça metàl·lica sobre la qual descansa i gira l’eix d’un mecanisme. 2. m. ZOOL. Massa de teixit que protegix les puntes de les falanges o la planta del peu d’alguns animals. 3.m. INFORM./TELECOM. Signe (#) usat en informàtica i telecomunicacions amb diverses funcions.
El Consell Supervisor va desestimar l’aprovació d’un verb específic derivat de l’adjectiu caixer (com ara caixeritzar, caixerar o caixerificar) per a designar l’acció de purificar els instruments que intervenen en l’elaboració del vi caixer, pels motius següents:
– Únicament en un article periodístic s’ha documentat la forma caixeritzar, i sempre entre cometes.
– És semànticament inadequat, atès que fa pensar que l’objecte del verb (en aquest cas, els estris) esdevé caixer, quan, de fet, aquest adjectiu s’aplica normalment només a productes alimentaris i, a més, designa una qualitat inherent a un producte des de la seva elaboració, que no pot ser adquirida.
– Podria fomentar la introducció del participi del verb en substitució de caixer en sintagmes en què s’utilitza habitualment aquest adjectiu (per exemple, vi caixeritzat en comptes de vi caixer).
El Termcat recomanà, per tant, utilitzar el verb genèric purificar per a referir-se a esta acció.
Pel que fa al substantiu caixerització, que encara no ha segut incorporat pel Termcat ni pels diccionaris habituals, podem llegir què en dia Joan Ribas Serra («Terminologia en l’àmbit de l’antropologia de l’alimentació», Terminàlia, número 15, juny del 2017; consulta: 02.11.2020):
El nou terme caixerització, que faria referència a l’acció de convertir en caixer quelcom que abans no ho era, tot respectant les llei jueves que regulen el procés d’elaboració d’un menjar caixer reflecteix un fenomen que s’ha observat en aquelles comunitats jueves que tenen un accés difícil a les autoritats que fan possible l’emissió del certificat caixer.
Podem documentar també que l’utilitzava Jaume Fàbrega en La cultura del gust als Països Catalans (any 2000; consulta: 02.11.2020) i que va incorporant-se al lèxic gastronòmic:
(Celler de Capçanes; consulta: 02.11.2020): Els tancs de fermentació del vi i tot el material d´ús han de passar per un procés de caixeritzaciói tenir un ús independent per al caixer.
(Patronat Municipal Call de Girona; «Introducció al curs de gastronomia sefardita»; consulta: 02.11.2020): Sacrifici i «caixerització». És important no només allò que es menja, sinó també, com hem dit abans, com i per qui es manipulen els aliments; i com es purguen certes parts. Aquest ritual només es pot portar a terme per una persona jueva especialitzada, el xohet.
Topònim del terme de Riba-roja de Túria. El vam trobar en la gec (s. v. el Camp de Túria, maig 2009) amb una altra grafia (la van modificar tal com indica la nota):
El primer poblament, conegut per nombrosos jaciments, és el de la cultura del bronze valencià: poblats de la llometa del Tio Figueres a Benaguasil, del tossal de la Casa de Camp a Casinos, dels puntals dels Moros a Nàquera, del Castellet de la Penya, del puntal de Musgany i del Portitxol a Olocau, dels Carassols* a Riba-roja, i d’altres.
* Marga Pradas i Garijo (gec) respon a la nostra consulta (09.07.2009): «Finalment hem rebut resposta dels postres especialistes en toponímia i certament, sembla que la forma correcta és els Cara-sols. Per tant hem procedit a fer el canvi en l’article corresponent.»
Com que el terme comú és cara-sol (‘solana, solell’), ho vam escriure aixina (Diari de Sessions de les Corts Valencianes), tenint en compte altres referències toponímiques (V. Rosselló).
Vicent Sanchis Martínez (01.06.2009) ens afig una dada sobre més cara-sols:
Al Realenc (terme de Xàtiva, prop de Rafelguaraf) hi ha el pla dels Cara-sols i els cara-sols de Patxarra.
Una altra paraula del lèxic expressiu de la Ribera: caloi. De moment no sé si té flexió en femení o si només s’atribuïx als hòmens. Té un significat despectiu: ‘apardalat, embadalit’. (Per la forma com acaba, és possible que tinga alguna relació amb favaloi.)
Documente la paraula oralment en Sollana (dona de huitanta i tants; 02.09.2020). En la xarxa em sorprén que també forma part del lèxic d’una altra ribera, la de l’Ebre, segons podem deduir de l’obra de Jesús Moncada, que utilitza la paraula en Camí de sirga (veg. Google Llibres), El cafè de la granota (veg. Google Llibres) i altres obres ambientades a Mequinensa:
Allò era espantós, esfereïdor: el pobre caloi encara duia el ros subjectat per la barballera i tenia les dents clavades en l’havà que fumava quan van decapitar-lo.
(Fragment de Camí de sirga)
Continuem amb el Florenci que, sense dir ni piu, pobre caloi, tombà el barril de costat i començà a fer-lo rodolar carreró amunt.
(Fragment d’El cafè de la granota)
Les pilotes que queien prop de la vora, les pescava amb el salabre; les que anaven a parar riu endins, però, havia d’agafar-les a força de rems i es recordaven partits emprenyadors en què el pobre caloi havia quedat estragat a força d’anar i venir amb la barca.
(Fragment d’El cafè de la granota)
Deu hores després, jo era un pobre caloi atordit que feia mans i mànigues per redactar l’acta d’un judici insòlit en una sala presidida pel personatge més allunyat de la idea que jo tenia d’un jutge de pau i amb nom, Crònides, tan sorprenent com la resta.
En els exemples d’ús de Moncada, em sembla que no té un significat despectiu, seria més un sinònim afectiu i compassiu de xic, encara que hi ha qui hi troba uns matisos diferents (probablement comprovats en la parla local), com ara Hèctor Moret Coso (2009), «Trets del català occidental en l’obra de Jesús Moncada» (consulta: 03.09.2020):
caloim. Moncada empra aquest mot sempre avantposant l’adjectiu pobre i amb el significat de ‘persona massa ingènua, pusil·lànime’ (Quintana 1983; Biosca 1992; Moret 1994).»
En castellà, el substantiu cabida tenia en un drae anterior la definició següent:
2.f. Extensión superficial de un terreno o heredad.
Actualment, el drae (consulta: 21.08.2020) ha canviat un poc la redacció de l’accepció:
2.f. Extensión superficial de una finca o terreno.
Esta accepció correspondria en valencià general a extensió, encara que podem trobar en els diccionaris actuals (em sembla que a partir del DIEC de 1995) que també cabuda és possible en valencià:
cabuda (DIEC; consulta: 29.09.2020) f. Superfície d’un predi, d’un bosc. La cabuda de la parcel·la a tallar. (GDLC; consulta: 29.09.2020) f. Superfície d’un predi, d’un bosc. La cabuda de la parcel·la a talar. (DNV; consulta: 29.09.2020) f. Superfície d’un terreny, d’una heretat, d’un bosc. La cabuda d’una finca rústica.
Segons Vicenç Rosselló («La designació dels grans rius valencians» dins Materials de toponímia, II):
L’afluent cabdal del Xúquer és anomenat «el riu de Cabrivol» a la Crònica de Jaume I (349). Si els Furs del mateix rei donen Cabriol —que sol mantenir-se als textos catalans—, la lletra del tractat d’Almirra (1244 […]) consigna: «ubi cadit Cabriel in Xucarum», referint-se a Cofrentes.
Segons el mateix autor, aquest topònim entraria en el «calaix de sastre» dels preromans.
Adjectiu que no apareixia en els diccionaris més habituals (abril 2008), amb l’excepció d’una proposta d’entrada del Cercaterm i de l’entrada del gd62:
caciquiladj Relatiu al caciquisme. Mètodes caciquils.
El diec encara no, però el dnv (consulta: 23.06.2020) sí que li ha trobat lloc en la normativa:
caciquil adj. Del cacic o que hi té relació. Una actuació caciquil.
El ctilc (abril 2008) documentava el terme, per exemple, en Isidre Lloret i Massaguer (El municipi com a govern, 1914) i, més modernament, en Enric Valor (Sense la terra promesa, I, 1980).
