a + data

  1. Segons indicaven en la revista Llengua i Ús (núm. 5 [pdf]: Montserrat Veiga, «Fraseologia administrativa»), d’acord les consideracions de la cala i la resposta de l’iec, en resum:

    L’ús d’aquesta construcció es restringeix als casos en què es vulga remarcar la idea de situació o estat. […] Es dóna el vistiplau a aquesta construcció sempre que la preposició vaja precedida d’un substantiu i la data s’expresse en xifres o amb el numeral corresponent: balanç a 31 de desembre, però *balanç a l’últim dia de desembre.

  2. Pel que fa al formulisme administratiu a data (de) (per exemple: «A data de la resposta…»), l’Optimot (consulta: 31.10.2013), després de fer les distincions pertinents entre amb data (de) i de data (de), que designen «la data de creació o d’inscripció d’un document», i l’expressió en data (de) que «indica la data en què es presenta un document o la data en què té lloc un fet», assenyala:

    Convé notar que la construcció que es condemna és a data (de).

    Podem considerar que eixa restricció ha estat bandejada per l’ús que es fa de l’expressió en la documentació administrativa.

  3. Un altre formulisme habitual és en data de hui, que cal distingir d’amb data de hui (o amb data de + mes; per exemple: amb data d’abril), d’acord amb el mateix criteri anterior.

austeritarisme*

Cap a l’any 2012 a algú li va vindre al cap dir-ne austericidi de la política implantada en Europa basada en ofegar el benestar social de la població general en benefici de les elits i sectors benestants de la societat. Si acceptem que cal seguir els procediments habituals, l’expressió no sembla ben creada, tal com ja ha comentat una entrada del bloc del Termcat (23.07.2016):

Austericidi és, tanmateix, una formació irregular. El sufix –cidi prové del llatí –cidium, derivat del mot caedere, que significa ‘occir’, ‘matar’. Literalment significa, doncs, ‘acció de matar l’austeritat’. Per tant, el significat esperable a partir de la denominació no és el que se li dóna en realitat. Per aquest motiu, és aconsellable descartar l’ús de la denominació austericidi.

Us proposem com a alternativa la denominació austeritat suïcida, que ja té un cert ús. És una forma descriptiva i de significat transparent, fàcilment deduïble a partir dels mots que la componen. Al diccionari normatiu, l’adjectiu suïcida significa ‘Extremament perillós i amb molt poques garanties d’èxit’. Conducta suïcida. Solució suïcida; i al Gran diccionari de la llengua catalana: ‘Dit d’una acció o una actitud molt perillosa o perniciosa per a la persona que la fa o l’adopta’. Aquella va ésser una decisió suïcida. Un pilot suïcida. Una inversió suïcida.

La proposta del Termcat té cert interés, tot i que tampoc està clar que es suïciden precisament els qui imposen l’austeritat. Per tant, no seria tant «suïcida» com «criminal», «homicida» o «assassina» —en tot cas, que ho diguen els jutges.

En canvi, podem documentar una altra expressió, difosa en francés també cap al 2012, que seria més adequada, atés que sí que descriu i qualifica políticament el fenomen: austeritarisme. Elaborat sobre autoritarisme, podríem pensar en la ‘imposició autoritària de l’austeritat’, que és el que fan els governants austeritaris. A més, la podem documentar en 1908 en Le fureteur breton; i en 1990, en un sentit actual, trobem la forma austéritaire (Wiktionnaire, consulta: 02.03.2016).

a / en + topònim

  1. Va ser Pompeu Fabra qui va fer la prescripció següent (gramàtica del 1918-1933):

    125. x. […] Els noms propis, l’article definit i l’adjectiu interrogatiu demanen davant d’ells, els primers exclusivament i els altres preferentment, la preposició a; els adjectius demostratius i els indefinits un i algun, en canvi, prefereixen davant d’ells la preposició en.

    Actualment, la gramàtica de l’avl (2006) ha transformat eixa prescripció, mitjançant una redacció poc aclaridora, en una constatació no prescriptiva:

    b) Si el complement indica la pura localització s’usa a o en:

    – Davant de noms propis de lloc, s’usa la preposició a:
    Va nàixer a Morella però ara viu a Benicarló.
    Ha passat l’estiu a Xixona.
    A Ontinyent fan un embotit boníssim.

    Observació: En la llengua antiga tant a com en podien aparéixer amb els noms propis de lloc, encara que en era més freqüent:
    «qui estava en l’Alcúdia», Llibre de Cort de Justícia de València.
    «Porta aquex dinar a Daniel, propheta, que està pres en Babilònia, en hun lach de leons», Sant Vicent ferrer, Sermons.
    «dix que a casa sua a Quart jagué tota la nit», Llibre de Cort de Justícia de València.
    «La VII ª manera de orar és ficar los genolls en terra, axí com feren aquests reys, per ço com veeren a Betlem», Sant Vicent ferrer, Sermons.

    Amb posterioritat, l’ús de a s’ha generalitzat en la major part de l’àmbit lingüístic i, pel que fa al valencià, en alguns parlars septentrionals i meridionals. En la resta del valencià, en canvi, s’ha mantingut l’ús de en, encara que, per homogeneïtat i unificació de criteris, en la llengua literària s’ha adoptat majoritàriament l’ús de a davant de noms propis de lloc.

    És a dir, es tracta d’una constatació de l’ús («s’usa») i no d’una prescripció. Segons l’avl, són dos possibilitats oferides per la variació dialectal. A més, l’acadèmia constata l’existència d’un criteri estilístic freqüent en la llengua literària que afavorix l’ús de la preposició a en eixe context.

  2. Sobre el tema, que s’ha decantat normativament en l’ensenyament amb la recomanació d’usar la preposició a davant dels topònims per a expressar situació i direcció, cal fer alguna observació. Tal com exposa Pelegrí Sancho Cremades:

    «Amb els topònims s’empra la preposició a tant per a expressar la situació com la direcció. Els topònims són noms prototípicament locatius i la localització s’associa a llocs únics en una determinada cultura, i d’aquí l’ús de la preposició a, que s’especialitza en una localització pura, o sigui sense atendre a les dimensions del punt de referència» (GCC: S 11.5.1.3.a.ii)

    Això és normativa per a l’ensenyament (i reflectix un ús molt general de la llengua, motiu de la recomanació), però cal tindre en compte aspectes relacionats amb els fets dialectals:

    «En el valencià col·loquial s’ha estabilitzat l’oposició en (situació: Estan en {València / un pis llogat / esta casa / casa / missa}) vs. a (direcció: Van a {València / un poble / este poble / casa}), de manera paral·lela al castellà. Cal tenir en compte que en alguns usos el valencià és més fidel al català medieval que els altres dialectes catalans (per ex., l’ús de la preposició en davant els topònims és antic).» (GCC: S 11.5.1.3.a.iv)

    I també cal tindre en compte les matisacions a la norma divulgada en l’ensenyament, atenent els comentaris del mateix Pelegrí Sancho Cremades:

    «La tradició gramatical catalana considera, en general, que la distribució entre a i en en el domini espacial obeeix a criteris fonològics més que semàntics o sintàctics.» (GCC: S 11.5.1.3)

    A més, també tenim una exposició des d’un altre punt de vista d’Abelard Saragossà (que resumixc):

    «Hi ha dos classes de moviment: el d’acostament i el de penetració. […] Els dos matisos que acabem de descriure [dels verbs de penetració: entrar a ‘lloc on penetrem’ / entrar en ‘punt de penetració’] expliquen que, diversament de la destinació (que només admet la preposició a en valencià, Anar a un lloc, Anar *en un lloc), el verb entrar pot usar tant a com en“» [i ho exemplifica: «A les sis, va entrar a València» / «Entraren en Alacant»]. (Sarag2005: 3.2.1)

    En eixe sentit, no és estrany, per tant, associar la posició (o situació) amb la preposició en també amb altres verbs (els que indiquen permanències), amb la qual cosa ens podem explicar el comentari anterior de Pelegrí Sancho Cremades sobre l’actuació del valencià.

atzar

  1. Segons el gdlc:
    [1683; de l’àr. vg. az-zahr ‘dau’, originàriament ‘una de les cares del dau’ (que devia dur una flor, significat d’aquest mot en àr. cl.); la paraula significà més tard ‘joc de sort’ i d’aquí ‘casualitat’]

    m 1 Causa assignada als fets de què hom desconeix la causa real. 2 Cas fortuït; casualitat. Agafeu una carta a l’atzar. Ho vaig trobar als encants, per atzar. 3 Aventura, bona (o mala) sort. 4 FILOS Caràcter d’un esdeveniment que és el resultat de la coincidència de dos fenòmens que pertanyen a sèries independents en l’ordre de la causalitat. 5 MAT Conjunt de causes inconegudes que produeixen un efecte no previsible. 6 jocs d’atzar JOCS Jocs en els quals és únicament l’atzar allò que decideix qui guanya o qui perd.

  2. Intentarem aplegar cantarelles (o encanteris; hi ha qui les denomina repinys, terme que no apareix en els diccionaris, però que podem documentar mínimament, per exemple, Miscel·lània Joan Fuster, 1989) que són fórmules pragmàtiques per a marcar temps i per a introduir l’aleatorietat i l’atzar en els jocs i rituals quotidians (les hem tretes principalment de Zèfir, setembre 2003 – abril 2005, amb ampliacions posteriors).
    1. A es carrer des Camí Nou / hi ha un pintor i una pintora / qui pintaven Sant Joan. / Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit i nou! (Informació de Joan Rebagliato i Nadal, 14.12.2015 – «prop d’Alaior», Menorca). Gràcies a eixa informació, localitzem una versió alternativa en el DCVB (s. v. comptar; de Costitx, a l’illa de Mallorca):

      Quantes pedres hi ha en aquest carrer? Jo les comptaré molt bé; n’hi ha una, n’hi ha dues, n’hi ha tres…, n’hi ha nou sa pedreta des carrer nou, un pintor i una pintora que pintaven Sant Joan, que surti sa més gran.

    2. Un paquet d’arròs, cris, cras, cros!
    3. Un potet d’arròs, pis, pas, pus!
    4. Un potet d’arròs, pis, pas, pos! [Rafael Badia]
    5. Un potet d’arròs, tris, tros, fora, mançana podrida, entrada i sortida. (Manuela Fernández Martí – Peníscola, 29.01.2007)
    6. Ametleta, torradeta, pa torrat, qui serà eixe bufó que s’ha bufat? Que caiga la butla dins del forat. [De Teulada]
    7. Baix d’un cotxe hi ha una mona que cabdella tot el fil, trenta, quaranta i mil! [De Xàbia]
    8. En un / carret / de fil / trenta / quaranta i / mil. [Informació de Josep Pascual i Soler, Jocs populars; consulta: 21.01.2008]
    9. Dalt del cotxe hi ha una nina / que en repica els cascavells, / trenta, quaranta / l’ametlla amarganta / el pinyol madur, / ves-te’n tu. / Si tu te’n vas (or “Si no te’n vas”) / nero, nero, nero, / si tu te’n vas (or “si no te’n vas”) / nero, nero, nas. [Rafael Badia]
    10. Pelet, Pelet, de l’angelet, quin caurà més blanet? [De Gata]
    11. Va a la una, va a les dos, va a les tres, va a les quatre, va a les cinc, va a les sis, va a les set, va a les huit, i bescuit. [De Gata]
    12. Una, dos, tres, quatre, cinc, i sis, fulleta, d’enciam, oli, pebre, vinagre i sal, cabdell de fil, trenta-mil, que s’escòrrega s’oli de s’olivereta, de s’oliverar, ben escorregut-gut-gut-igudet. [De Tàrbena]
    13. Pinya, repinya, que sopa a la vinya, dins el cau, la perdiu, que tot ho sap i tot ho diu. La velleta a gatameu diu que amagues este peu. [De Xàbia]
    14. Peu regató / de Maria de cotó. / La comare Magdalena / s’ha ficat dins la cadena. / Cutxambí, cutxambà, / caiga la barra sobre el pa. / Tinc una gallina blanca / que tot m’ho escampa. / En tinc una negra / que tot m’ho arreplega. / Tinc un gall que fa flaütes; / ni són llagues, ni són curtes. / Cadireta de repeu, / que t’amagues eixe peu. [De Murla]
    15. Una mosca dalt d’un fil, trenta, quaranta i mil.
    16. Una mosca caganera / s’ha cagat a la peixera, / quantes cagarades ha fet? [Rafael Badia]
    17. Una poma ben redona cau a l’aigua i no s’afona. Pim-pom-poma.
    18. Pinya, repinya sota la vinya. La perdiu tot ho sap, tot ho diu. La gallina merda al peu, diu que amagues eixe peu. [Del Poblenou de Benitatxell]
    19. La boleta del café / jo la sé comptar molt bé, / del color del xocolate, / un, dos, tres i quatre.
    20. Una vella hi ha al terrat, amb el cul arromangat, fa pudor de xocolate, un, dos, tres i quatre.
    21. Quatre pedres hi ha al carrer, / jo les sé comptar molt bé, / de color de xocolate, / una, dues, tres i quatre.
    22. Quatre pedres hi ha al carrer / les he contades molt bé / de color de xocolata, /
      una, dues, tres i quatre. [Rafael Badia]
    23. Dalt del cotxe hi ha una nina / que repica els cascabells / Trenta, quaranta, l’ametlla amarganta pinyol madur, ves-te’n tu / si tu no te’n vas, nero, nero, nero / si tu no te’n vas nero, nero, nas!
    24. Salta Miralta / l’ametlla amarganta / pinyol madur, / ves-te’n tu. / Si tu te’n vas, / neru neru neru. / Si tu te’n vas,
      neru neru, nas. / Dalt del cotxe / hi ha una nina / que repica els cascavells, / trenta, quaranta, l’ametlla amarganta… [Ferran Suay – Migjorn, 22.01.2008]
    25. Trenta, quaranta, ametlla amarganta / pinyol madur, nero, nero, nero / pinyol madur, ves-te’n tu / si tu no te’n vas, nero, nero, nero / si tu no te’n vas nero, nero, nas!
    26. Una plata d’enciam, / ben amanida / ben amanida. / Una plata d’enciam / ben amanida / amb oli i sal. / Si la sal no t’hi està bé / posa-hi pebre / posa-hi pebre. / Si la sal no t’hi està bé / posa-hi pebre, sabater. / [canvi de ritme] Sabater treballa / dalt de la muntanya / fent sabatetes / ben boniquetes. / De-quin-co-lor-les-vo-leu? / [Ara respon aquell a qui li ha tocat el «-leu»] / – Vermelles! [per exemple] Ver-me-lles. [I a qui li toca el «-lles», para o queda fora del rotllo]
    27. Plom, plom, plom! / Davall d’un pont / hi havia un sabater / que feia les sabates / de sola de paper, /quin número gasta vosté, /senyor sabater? / –El quatre. / –Un, dos, tres, quatre!
    28. Una plata d’enciam, / ben amanida amb oli i sal, / sucarem un tros de pa, / per qui toqui tocarà.
    29. Una plata d’enciam / ben amanida, ben amanida. / Una plata d’enciam / ben amanida amb oli i sal. [Rafael Badia]
    30. Comptar a «vint-i-una, la fortuna»: un alça la mà movent-la sobre l’eix del braç i comença a comptar, algú diu prou, i començant per qui ha interromput el compte, s’arriba a vint-i-una la fortuna. És a dir, al que faria 22 («la fortuna») li toca el que siga.
    31. La gallina Ponicana / poni un ou cada setmana / poni un / poni dos / poni tres [etc.] / poni deu / la gallina de la Seu /diu que amaguis aquest peu.
    32. La gallina politana (o ponicana) / fa deu ous cada setmana (or pon un ou cada setmana) / poni un, poni dos, poni tres / poni quatre, poni cinc, poni sis / poni set, poni vuit / poni nou, poni deu. / La gallina de la Seu / diu que amaguis aquest peu. [Rafael Badia]
    33. Poma, pera, l’endevera / l’esquirol porta dol. / La Maria Clavellina / ensenyava la doctrina / a una noia de quinze anys. / Vés-te’n tu que ets la [o el] més gran.
    34. Diverses versions:
      • Uni, dori, / teri, cateri, / passa la veri / veri viron / compta’ls bé que tots hi són.
      • Uni, dori, teri, cateri, mata la veri, veri viron, compta-les bé que dotze hi són. (Isabel Olid-Zèfir, 29.03.2011)
      • Uni, dori, teri, coteri, mata l’averi, veri, viró, compta bé que dotze són. (Maria Josep Sabater-Zèfir, 29.03.2011)
    35. Un talló de carabassa / cadascú a sa casa.
    36. Sesta, ballesta, el cor em diu que trie esta.
      • Idali Vera Grau mos envia la informació següent (28.06.2006 dc.):

        En un text del vallespirenc Mossèn Casaponç (oficialment Caseponce) si no ho recordi malament, diu: «cresta, mà llesta, el cor me diu de pendre aquesta», que és una deformació del que me digué un dia ma padrina de Terrassa (nascuda i criada a pagès, que fins fa pocs anys no xerrava espanyol) de manera espontània i natural: «Presta, mà llesta, el cor me diu de pendre aquesta», frase que si que té sentit.

        Més avant (20.11.2015) mos comunica una altra possibilitat apareguda en la Revue Catalane (1908): «Teste, bellesta. / El cor me diu de penre aquesta?»

      • J. P. Giné (05.11.2010) mos fa conéixer una possible explicació per a «ma llesta» ‘la meua tria’:

        En nordcatalà «ma llesta» pot voler dir ‘la meua tria’. També podria venir de l’expressió «esta és ma llesta»… A la cançó «La Gallina» («Jo de la gallina» [veg.]) es diu «de/a la cresta, (una) ballesta» (podria ser «va llesta»).

        A més, mos aporta una altra cantarella (Revue catalane, v. 2, Étienne Caseponce, L’avare y’l gelos, pàg. 69):

        Pica murulla / de l’ou de la pulla / quin peix qui naix / a les portes de França / hi ha una llança / ves-hi palla, ves-hi tu / qui fas pas res de bo.

    37. Sesta, ballesta / el cor em diu que triï aquesta. [Rafael Badia]
    38. Demi, demecu, demeca, alça la mà, escut, tortol i embut! [De València]
    39. Dalt de la teulada hi havia un sabater, que feia les sabates de paper. Quin número vol vosté?… (Tavernes de la Valldigna, Encarna Sansaloni, Zèfir, 23.01.2007; coneguda a la Vall d’Albaida, Ribera Baixa i Plana Baixa.)
    40. Macarró, macarró, xiflé / Xirimí, xirimí, muaclé / Uté, uté / Cabrí, tití / (Mier-da-pa-tí). [De Bèlgida, informació de Joan Olivares – Migjorn, 29.01.2008; apareix també en
      Niuedecorbs en Blanc i Negre d’Antoni Espí, premi de Narrativa Curta Vila de Benissa de 2002]
    41. Dalt d’un pi hi ha un alficòs; salta un burro i li pega un mos. [reig2, s. v. escondir]
    42. El rovellet de l’ou, ja n’hi ha prou / el qui veja, pagarà; i, si no, no jugarà. [Informació de Josep Pascual i Soler, Jocs populars; consulta: 21.01.2008]
    43. Una, dole, tele, catole / suvaca la vaca / viri, viron, / toquen les onze, / les dotze ja són. [Informació de Josep Pascual i Soler, Jocs populars; consulta: 21.01.2008]
    44. Cadireta neta; qui s’alça ja no s’assenta. [Informació de Josep Pascual i Soler, Jocs populars; consulta: 21.01.2008]
    45. A comprar la bona mel; arròs i fel; qui l’arranca, arranca i fuig. [Informació de Josep Pascual i Soler, Jocs populars; consulta: 21.01.2008]
    46. Conillets, a amagar, que la llebre va a caçar. De nit i de dia tocarem l’Ave Maria. Conillets, ja esteu ben amagats? [Informació de Josep Pascual i Soler, Jocs populars; consulta: 21.01.2008]
    47. Conillets a amagar que la llebre va a caçar. De nit i de dia toca l’’Ave Maria. Lluneta blanca que tot o escampa, lluneta negra que tot ho arreplega. A buscar els conillets que estan amagadets en un foradet. Conillets, ja esteu ben amagadets? [Informació de Marina Mateu – Quart de Poblet, 31.01.2008]
    48. Pa, figues i panous. [És el nom del joc i la frase que cal anar dient per a marcar els temps. Informació de Josep Pascual i Soler, Jocs populars; consulta: 21.01.2008]

aplanament a la demanda

La locució castellana del llenguatge jurídic allanamiento a la demanda té els equivalents en català assentiment a la demanda i aplanament a la demanda. Quant al verb, són també possibles, d’acord amb els diccionaris, aplanar-se i assentir.

Per cert, si filàrem prim amb el diec, assentiment a la demanda seria redundant, atés que la demanda ja estàs inclosa en la definició d’assentiment. Però això ja és cosa de millorar les definicions dels diccionaris.