A Tavernes de la Valldigna, era la forma més habitual de denominar les ones de la mar quan jo era menut (anys setanta i huitanta del segle xx). Segons El valencià de la Valldigna de Giner Monfort (2013):
agona (Tav, Ben, Sim) Vg. aona.
aona (Sim, Pla) Ona, moviment osciŀlatori de les aigües de la mar en sentit ascendent i descendent […].
A partir del valor de seqüenciació temporal d’aquestes construccions, es pot arribar a inferir una relació de causalitat (En arribar el bon temps, les platges es comencen a omplir de banyistes ‘sempre que arriba el bon temps, com que arriba el bon temps’), o de condicionalitat, especialment quan indica una situació habitual (En dir les veritats, es perden les amistats ‘quan dius les veritats, si dius les veritats, dient les veritats’).
26.3.1.3. La construcció «en o al + infinitiu»
Les construccions «al + infinitiu» o «en + infinitiu» tenen un valor temporal equivalent a les oracions introduïdes per quan, i assenyalen simultaneïtat o anterioritat immediata respecte a la situació designada en l’oració principal:Al passar per la plaça ens va saludar. (‘Quan passava per la plaça’)
En tindre son es gita. (‘Quan té son’)
En eixir tanca la porta. (‘Una vegada isques, tanca la porta’)Observació: És infundada la prevenció que alguns gramàtics han mostrat sobre la genuïnitat de la construcció «al + infinitiu». Es tracta d’una construcció pròpia de la llengua de totes les èpoques i ha estat acceptada per bons gramàtics. En els següents exemples del Tirant lo Blanch es poden comprovar el matís de simultaneïtat i el valor duratiu de la construcció:«e posà’s en la çinta un petit coltell ben esmolat per ço que si havia a taillar alguna corda que u pogués fer; e posà’l-se de part de tras, que al nadar no l’enujàs.»
«Al passar apagà la lum, pres al conestable per la mà, més-se primera, e Tirant seguí al conestable. E axí trobaren la porta de la cambra hon era la princessa, la qual stava sola sperant-los.»
«E aplegant lo rey Scariano a una ribera, al passar perdé molta gent.»D’acord amb l’ús més general, en valencià es poden establir les distincions següents:
a) La construcció amb al sol tindre un valor duratiu i sol indicar que la situació expressada per l’oració principal es produïx en algun moment dins de l’interval temporal en què té lloc l’acció expressada per l’oració d’infinitiu. Així, en l’exemple anterior Al passar per la plaça ens va saludar, s’indica que l’acció de saludar es va produir mentres el subjecte passava per la plaça. És per això que al passar es pot parafrasejar per mentres passava.
b) La construcció amb en, en canvi, té un valor puntual i indica que la situació designada per l’oració d’infinitiu és immediatament anterior a la designada per l’oració principal o es repetix de manera habitual immediatament abans de la designada en l’oració principal:En fer-se de dia anirem a l’hort. (‘es fa de dia i tot seguit anem a l’hort’)
En arribar el pare, avisa’m. (‘primer ha d’arribar el pare i tot seguit m’has d’avisar’)
El mes passat, en bufar el vent plovia. (‘primer bufava el vent i tot seguit plovia’)Pel fet d’indicar anterioritat immediata, l’oració amb en pot assolir un cert matís causal, ja que les causes són prèvies a les conseqüències que se’n deriven:
En tindre son es gita. (‘perquè té són’)
En dir les veritats, es perden les amistats. (‘perquè es diuen les veritats’).Notem que en les oracions anteriors, la idea de causalitat s’associa a la d’anterioritat. No són genuïns ni adequats els casos en què la construcció amb en o amb al s’usa exclusivament amb un valor causal. No és, per tant, acceptable una frase com Al ser tan tard, se n’anaren sense veure com acabà la funció, que cal expressar amb una construcció causal, com ara Com que era tan tard, se n’anaren sense veure com acabà la funció.
Les preposicions a i en davant l’infinitiu temporal. Quan aquest infinitiu equival a una oració subordinada adverbial (generalment de temps, però també de causa, i d’altres, encara), tant pot ésser introduït per a (a + art. el = al) com per en. Només les separa una diferència de registre.
Pàgina 670, epígraf 247.IV.6:
b) Quan l’infinitiu equival a una oració correlativa temporal, hi ha la possibilitat de dues construccions: que l’infinitiu sigui introduït per la prep. a + article o que ho sigui per la prep. en. La primera és pràcticament universal en el llenguatge corrent, mentre que la segona pertany al N1, i avui guanya terreny en la llengua escrita.» Exemples: «al conéixer la notícia, tothom va sortir al carrer / N1 en conéixer la notícia, tothom va sortir al carrer.
En canvi, quan un infinitiu forma part d’una determinació circumstancial, amb el valor d’un gerundi, de les dues construccions llavors possibles, que són la introducció de l’infinitiu mitjançant la preposició a seguida de l’article definit (Ex.: A l‘entrar jo, tots s’alçaren) i la introducció de l’infinitiu mitjançant la sola preposició en (Ex.: En entrar jo, tots s’alçaren), és d’aconsellar que els escriptors es decantin decididament a favor de la segona.
No hi trobem, doncs, cap qualificació d’incorrecció.
Quan l’infinitiu té valor adverbial temporal, va precedit de la preposició a i l’article definit (al o a l’), si es refereix al passat: A l’arribar va veure que tots se n’anaven. Si es refereix al futur, és preceptiu l’ús de la preposició en(5): En tornar el pare, dinarem.
Nota número 5:
Com s’ha fet des dels primers temps de l’idioma i com es practica regularment a tot el País Valencià. Modernament, la llengua literària usa quasi exclusivament en en tots dos casos (pretèrit i futur), amb la qual cosa es perd un matís molt genuí.
Per a introduir una determinació circumstancial de temps representada amb un verb en infinitiu, equivalent a una gerundi, convé emprar amb preferència la preposició en […] L’ús de la preposició a seguida de l’article definit (al, a l’) és admissible, però només quan tal determinació circumstancial de temps equival a un pretèrit perfet d’indicatiu; exemple: Al caure escales avall, em vaig fer mal (= quan caiguí).
a judici de loc. prep. Segons el judici de. A judici de tothom, tu ets el culpable.
El dnv també la recull (consulta: 28.02.2017):
a juí de loc. prep. Segons el juí de. A juí del mestre, l’alumne no mereix aprovar.
a parer (d’algú), a opinió (d’algú), a criteri (d’algú), a coneguda (d’algú)
Locució adverbial que significa ‘molt tard’. És usual del Baix Maestrat cap amunt (Terres de l’Ebre, Priorat, Reus; segons diversos informants en Zèfir, 18.05.2000). A Tavernes de la Valldigna (Safor) utilitzem l’equivalent «allà a quina hora»: «Va arribar a tal i quina hora/allà a quina hora».
Xavier Rofer (informació: 12.03.207) aporta la informació que «la gramàtica de l’iec (2016) arreplega a tal i quina hora (§ 20.5.1.2a, p. 808)» i que la locució ja apareixia en el DCVB (s. v. hora):
A tal i quina hora (Tortosa, val.), o A quina hora (men.), o A la mala hora (mall., men.): molt tard. ¿Què hi fan a la mala hora pel puig de Galatzó…?, Oliver Obres, i, 185.
Seguint l’anàlisi d’Anna Gavarró i Brenda Laca (gcc, 23.3.2.1), esta perífrasi té un valor prospectiu, valor que també anomenen «de fase preparatòria». Semànticament són anteriors a la situació que s’esdevindrà. Segons estes autores, «es considera que els usos d’aquesta perífrasi com a futur immediat quan el verb finit es troba en present, en substitució d’un futur o d’un present pro futuro, constitueixen interferències del castellà», prevenció que prové de Badia Margarit i que recullen altres obres de referència normativa (Ésadir, consulta: 04.11.2016; Sens Dubte-UB, consulta: 04.11.2016). Ruaix (daux) ho exposa com a consell:
anar a + infinitiu. Perífrasi que, en present d’indicatiu, s’aconsella de substituir per ‘ara + futur’. Ex.: «Anem a preparar l’exposició» = Ara prepararem l’exposició.
Les mateixes autores esmentades, Gavarró i Laca, indiquen:
Aquest és un punt que hauria d’aclarir la normativa (potser declarant lícits els usos amb el modificador en imperfet o en subjuntiu, que no fan concurrència amb el futur). En qualsevol cas, els usos que es poden constatar per a anar a + infinitiu no comprenen més que un subconjunt reduït dels usos de les perífrasis castellana i francesa corresponent.12
12. Anar a + infinitiu està ben arrelat en combinacions lèxiques fixes amb un sentit o una funció discursiva particular, com ara anar a parar/raure ‘arribar a un indret o a una situació sense voler-ho’, o anar a saber (amb el modificador sempre en imperatiu i introduint sovint una interrogativa indirecta; p. ex.: Parlaven aneu a saber quina llengua), com a expressió amb què s’expressa ignorància.
Podem localitzar referències que indiquen que la normativa accepta esta construcció en determinats casos. Segons Josep Lacreu (consulta: 04.11.2016): «Quan s’indica la ‘immnència d’una acció’ o la ‘disposició a fer alguna cosa’, aquesta construcció és plenament legítima».
A més, la localitzem en el diec (s. v. diable; consulta: 04.11.2016):
que el diable se m’emporti si… Expressió per a indicar que és ver el que anem a dir.
De fet, el mateix diccionari, però en l’edició de 1995, indicava (s. v. anar):
Unit a un infinitiu per les preposicions a o per, indica la imminència de l’acció. El cotxe anava a caure.*
D’altra banda, Pompeu Fabra donava la indicació següent en les Converses filològiques (219; veg. Perífrasis verbals en les llengües (ibero-)romàniques de Pusch i Wesch; consulta: 07.11.2016):
També és correcta quan el verb anar hi està usat en sentit figurat, significant, per exemple, procedir: Resolt el primer problema, anem a resoldre el segon. L’anar a fer que condemnem és el d’una frase com vas a patir molt, equivalent a patiràs molt. És el cas en què anar és un simple indicador de temps, expressa simplement la futuritat immediata.
D’acord amb eixa exposició, el mateix Fabra fea servir la perífrasi:
- No anem ací a enumerar els mots que constitueixen una excepció de la regla damunt citada […]
- Quan anem a usar una primera o segona persona del plural […]
- […] procurem d’esmenar-nos sempre que ens adonem que anem a dir Estar al teatre.
- […] el que anem a dir no és pas en defensa seva.
- […] hem de veure si la proposició que anem a introduir es una proposició de causa.
Finalment, la gnv (31.4; consulta: 07.11.2016) de l’AVL dóna la indicació següent sobre el valor d’esta perífrasi:
a) La perífrasi «anar a + infinitiu» té un valor d’intenció o d’imminència, però presenta fortes restriccions d’ús. La perífrasi és habitual en imperfet d’indicatiu o en imperfet de subjuntiu (on té un sentit de conatu o d’acció que no s’arriba a realitzar):
Anàvem a eixir de casa quan hem sentit el telèfon.
Pareixia que anara a plorar.A diferència del que passa en altres llengües pròximes, la perífrasi s’usa poc en present d’indicatiu, sobretot per la proximitat i les possibilitats de confusió amb el passat perifràstic. De fet, la perífrasi no ha desenvolupat el valor de futur, que sí que té en llengües com el castellà, el francés o el portugués, i s’usa poc amb el valor d’imminència, valors que s’expressen per mitjà de la perífrasi «estar a punt de + infinitiu», el futur, l’imperatiu o altres recursos:
La comissió es reunirà per a tractar de resoldre els conflictes. (i no es va a reunir)
Ara vos diré el que em va passar ahir. (i no vos vaig a dir)
A veure, parla un poc més clar. (i no Anem a veure)
Calleu, que està a punt de començar l’obra. (i no va a començar)La construcció «anar a + infinitiu» és correcta en aquells casos en què anar es comporta com a verb principal amb el valor de moviment: Espera, que han tocat a la porta i vaig a veure qui és.
El Consell Supervisor resol de subordinar amb la preposició de els substantius en aposició tractats en aquest punt, excepte en el cas que siguin noms propis, en els quals es manté l’aposició, tenint en compte la tendència general de la llengua (és habitual l’ús de substantius juxtaposats com ara alfabet Braille o escola Gorina, formats amb un nom propi, al costat de sintagmes com ara alfabet de símbols o escola de música, integrats per noms comuns).
- crisoberil d’ull de gat m
- duresa Vickers f
- duresa Knoop f
- efecte d’ull de gat m
— En 3.3.3, indiquen que en els topònims escrits en un idioma altre que el català posen la lletra inicial de l’article definit en majúscula, independentment de com ho facen en aquella llengua.
Per tant, podem triar entre escriure normalment la forma catalana la Corunya, o les formes en portugués A Corunha o A Coruña (segons les variants ortogràfiques possibles), si pel motiu que siga volem donar una forma més acostada al lloc de què parlem. Seria el mateix cas que triar entre Londres i London, París i Paris, on les formes tradicionals Londres i París substituïxen les altres.
El cas de la Corunya té també relació amb la ciutat nord-americana Los Angeles (forma adoptada pels anglesos, que no usen accents) i Los Ángeles (forma castellana original amb l’accentuació normativa espanyola). En este cas, en català és més habitual fer ús de la forma sense accentuació Los Angeles (veg. gec).
Respecte a l’article que acompanya alguns topònims, en general, s’adapta al sistema propi de la llengua d’arribada (per exemple la Garrotxa – the Garrotxa o the Thames – el Tàmesi).
La discrepància desapareix si considerem que mestil3 dóna un criteri vàlid per a totes les ocasions i Duarte en dóna un per a quan adaptem i coneixem els criteris de la llengua d’arribada.
Crec que podem aclarir una mica més açò si pensem que els exemples de Duarte no són de la mateixa classe, ja que n’hi ha un cas d’adaptació completa (the Thames – el Tàmesi) i un altre que adapta només l’article (the Garrotxa). A més, este segon és una comarca, i tal com hem vist abans, els noms de les comarques no inclouen l’article com a part del nom propi, amb la qual cosa és fàcil adaptar-los quan traslladem el nom a un text en una altra llengua. Al seu torn açò ens fa pensar en algunes comarques valencianes esmentades en un text castellà:
- En català: els Ports → en castellà: Els Ports – los Ports – los Puertos;
→ I aventurem que en italià podria ser: Els Ports – i Ports – i Porti- En català: l’Alcoià → en castellà: L’Alcoià – el Alcoià – el Alcoyano
Vegent-ho en altres idiomes, podem observar les tres possibilitats: forma estrangera / adaptació de l’article / adaptació completa (o forma tradicional). Els casos com estos tenen la seua pròpia pràctica més usual.
Pel que fa a la qüestió del corònim la Rioja, no veig cap problema en l’adaptació la Rioja pronunciada en català, que és com l’he sentida i com l’use amb normalitat. Havien fet això mateix en la gec en el cas dels vins, tot i que actualment (16.10.2016) observe que la nova interfície marca que és una forma en castellà (rioja) —Xavier Rull recollia el «rioja» en el Diccionari del vi, on indicava que calia fer una pronúncia castellana.[2]
En tot cas, l’entrada corresponent del Diccionari normatiu valencià de l’avl (consulta: 16.10.2016) trobem també indica la pronúncia amb palatal sonora africada:
rioja [rióʤa]
En el cas del nom de la comarca de la Rioja (i també en el cas de la comunitat autònoma: «la Rioja»; consulta: 16.10.2016), la gec manté el topònim espanyol amb article en minúscula, tot i que l’escriu amb majúscula en el cas de la província argentina de La Rioja [consulta: 17.08.2016].
La forma riojà riojana —usada també en la gec: vegeu la Rioja—, continua tenint entrada en el gdlc. Apareixia també en una fitxa en el Cercaterm —l’han retirada— i era usada en diverses entrades: graciano, cigrons a la riojana,[3]; la forma en femení, atés que no indicaven res de diferent —i puga ser que encara que ho indicaren—, l’hem de pronunciar també a la catalana, com la masculina.
M’avisa Joan Rebagliato (14.10.2016) que el Termcat ha fet algunes esmenes: ha eliminat «a la riojana» i ha introduït «a la manera de La Rioja» per a les denominacions d’algunes de les receptes que recullen en el camp de la gastronomia. A més, han decidit mantindre la forma del topònim amb l’article en majúscula, per a marcar que és una forma en castellà: «La Rioja».
El Termcat i l’iec mantenen, per tant, el criteri que exposaven en les seues respostes de l’any 2008:
[Resposta del Termcat]
12 de febrer
Benvolgut,
Des del TERMCAT, tal com ja us vam comunicar, us confirmem que donarem de baixa les fitxes del Cercaterm que contenen la denominació riojà -ana.
Considerant el topònim com a mot foraster i amb pronúncia a la castellana, les formes possibles del gentilici són el manlleu riojano -na o bé la forma descriptiva habitant de La Rioja.
Esperem que aquesta informació us sigui d’utilitat.
Atentament,
Cristina Bofill Caralt
Servei de Consultes[Resposta de l’iec]
6 de febrer
Benvolgut senyor, La Rioja es tracta d’un mot foraster (corònim en aquest cas), que no sapiguem que tingui forma catalana; és similar, doncs, a El Bierzo, i crec que també s’hauria d’escriure l’article amb la inicial majúscula en aquest cas, La Rioja, malgrat que a la gec figuri amb minúscula.
Ben cordialment,
Josep Moran
Director de l’Oficina d’Onomàstica
La resposta que Víctor Xercavins va rebre del «Departamento de “Español al día”» [no sé què fan ahí les cometes] per al dubte de les majúscules i minúscules en el nom de les comarques en castellà, és la següent:
En relación con su consulta, le remitimos la siguiente información:
Determinados nombres propios geográficos van necesariamente acompañados de artículo, como ocurre con las comarcas, los mares, los ríos y las montañas: las Alpujarras, la Rioja, el Adriático, el Mediterráneo, el Orinoco, el Ebro, los Andes, el Himalaya.
En estos casos, el artículo debe escribirse en minúscula: la Mancha, la Alcarria, el Bierzo…, y las contracciones al y del se realizan de modo regular, incluso cuando forman parte de la denominación más amplia de otro topónimo: productos del Bierzo, pimentón de la Vera, Torre del Bierzo, Villanueva de la Vera….
Suponemos que su duda responde a la diversa escritura de las denominaciones la Mancha y la Rioja, debida a la coincidencia de la denominación de la comarca y de la comunidad autónoma.
Debe tener en cuenta que, si nos referimos a la región o comarca, el artículo debe escribirse en minúsculas (azafrán de la Mancha, la Rioja alavesa); mientras que se escribe con mayúscula cuando forma parte del nombre oficial de las comunidades autónomas correspondientes, Castilla-La Mancha y La Rioja: «El presidente de La Rioja declaró ayer que su comunidad será solidaria con otras que carecen de agua» (El Mundo [España 24.08.1994]).
Al País Valencià, segons la publicació Denominació oficials dels municipis i altres entitats locals de la Comunitat Valenciana, 1997-1998, de la Generalitat Valenciana, els noms oficials catalans de totes les comarques —llevat de la demarcació territorial de València— porten article.
Eixe caràcter oficial no és del tot exacte, perquè convé recordar que encara no s’ha promulgat la llei de comarcalització esmentada en l’estatut valencià (art. 65.1). Per este motiu, les denominacions tenen una certa «oficialitat» només perquè són les formes que indica la Generalitat valenciana que utilitzarà habitualment.
Amb tot, l’avl comenta en la seua gramàtica (15.2.2.2), sense caràcter prescriptiu:
Els noms de les comarques, els rius i les muntanyes s’usen majoritàriament precedits de l’article: l’Alacantí, l’Alcalatén, el Comtat, l’Horta, els Ports, la Safor, la Costera; el Millars, el Segura, el Serpis, el Túria, el Xúquer; el Caroig, el Montgó, el Mondúber, el Penyagolosa, el Puigcampana, el Rebalsador, etc.
Alguns manlleus no adaptats porten un codi entre claudàtors que indica la llengua de procedència a fi de facilitar-ne la pronúncia.
En el cas de riojana no havien indicat res, amb la qual, si consideraven que no era una paraula catalana, sembla que pressuposaven que tots els catalans havien de saber que segons ells caldria pronunciar-ho en castellà.
[N]o s’apostrofen els mots femenins que la pronúncia ho exigeix
L’exemple era la asimetria (mestil2 vii.7, Solà-Barna, pàg. 18). Altres exemples del mateix cas eren: de anormal [?] (Solà-Barna, pàg. 18), la host (Fabra, Gramàtica catalana, Teide, §35, «casos … en què la pronunciació ho exigeix»), la anormalitat, la una [hora], la ira…
Cal fer avinent que, amb l’aparició del diec (1995), sembla que l’Institut d’Estudis Catalans ha abandonat el criteri de no apostrofar l’article definit femení davant els mots començats per una a- de negació o separació, com havia estat normatiu fins aleshores. […]Amb l’aparició de la segona edició del diccionari normatiu per la diada de Sant Jordi del 2007, hem pogut confirmar aquest canvi de criteri de la Secció Filològica.
I podem consultar les entrades asèptic -ca i asistòlic -ca del diec2 i la versió provisional de la gramàtica de l’iec, que inclou «l’asèpsia» en el quadre iv.26 (consulta: 26.11.2003). Finalment, confirma eixe canvi la gramàtica de l’avl (2006), que no recull eixa excepció en les normes d’apostrofació. Per tant, cal escriure amb apòstrof:
L’asimetria, l’anormalitat, l’apercepció, l’asèpsia, l’asistòlia, l’anorèxia, l’anèmia, l’abiosi, l’abiotròfia, l’anovulació, l’apoliticisme, etc.
Es mantenen, però, altres excepcions habituals (gnv, 5.4.2):
– Davant de les paraules una (referida a l’hora del dia), ira i host, per a evitar confusions per homofonia:
la una és una bona hora però ni l’una ni l’altra van vindre
la ira del rei però la lira del rei
la host del rei Jaume I però es va trencar l’os de la cama– Davant del nom de les lletres:
la a
la hac
la efe
davant de ics i de yOBSERVACIÓ: Sí que s’apostrofa, en canvi, davant del nom de les lletres dels altres alfabets: l’alfa, l’àlif, l’àlef.
- A més d’en les àrees recreatives, la instal·lació de campaments de turisme només es pot realitzar…
- …ha de vore amb la pregunta d’a què es destinen o a què van a destinar-se eixos 15 milions d’euros.
- [La idea de l’emigrant, Enric Valor; consulta: 11.07.2013] —Ja ho crec! Tinc paella, dues olles, oli, creïlles, arròs, fesols. I dos pans d’a quilo que m’apuge cada dissabte.
- [Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor de Vicent Salvador i Heike van Lawick (ed.); consulta: 11.07.2013] No es mostra purista [Enric Valor] amb combinacions de dues preposicions, en casos com els següents: d’a cos (O 2, 177), d’a cos i mig (P, 273; B, 423), d’a repèl (B, 265).
«b) S’apostrofa l’article masculí singular davant manlleus no normalitzats començats per s seguida de consonant (puix que la s es pronuncia precedida d’una e): l’statu quo. No s’apostrofa, però, l’article femení ni la preposició de (puix que la s recolza en la vocal de l’article o la preposició):[nota] la schola cantorum, un repertori de scherzos.»
Tanmateix, com indica Joan Costa Carreras, cal incloure més casos rarament previstos en manuals d’estil, com els de mots començats per les lletres (o dígrafs) f , v o sch [ʃ / sk] seguides de consonant, que tant corresponen a manlleus no adaptats (Schlächter i Schlacht, per exemple) com a mots catalans (ftalat i ftiriasi). Per això proposa una nova redacció per a eixe punt de la gramàtica:
«S’apostrofa l’article masculí singular davant mots catalans o manlleus no normalitzats començats per un so fricatiu (amb les grafies f, sch, s o v) seguit de consonant (puix que el so fricatiu es pronuncia precedit d’una e): l’ftalat, l’Schlächter, l’statu quo. No s’apostrofa, però, l’article femení ni la preposició de (puix que la el so fricatiu recolza en la vocal de l’article o la preposició): la ftiriasi, la Schlacht, la schola cantorum, de ftiriasi, de Schlacht, un repertori de scherzos.»
*Nota sobre fonètica i ortografia [09.08.2016]: tal com jo ho veig, és possible que es produïxca el cas de recolzament esmentat, però caldria seguir en este cas també el criteri general d’apostrofació de l’article (el/la) i la preposició de, vist que, d’acord amb la transcripció fonètica del dnv de l’avl, la majoria dels mots començats per s seguida de consonant es pronuncien amb una e inicial:
| scherzo [es’kɛɾʣo] | slip [ez’lip] | staccato [esta’kato] |
| scout [es’kawt] | slogan [ez’lɔɣan] | staff [es’taf] |
| sfumato [esfu’mato] | smartphone [ez’maɾfown] | statu quo [es’tatu ‘kwo] |
| ska [es’ka] | smash [ez’maʃ] | stilb [es’tilp] |
| skarn [es’kaɾn] | smithsonita [ezmiθso’nita] | stokes [es’tokes] |
| skay [es’kaj] | smocking [ez’mɔkiŋ] | stop [es’tɔp] |
| sketch [es’keʧ] | snack [ez’nak] | strengita [estɾen’ʤita] |
| skin [es’kin] | snob [ez’nop] | stricto sensu [es’tɾikto sensu] |
| skutterudita [eskuteɾu’ðita] | spessartina [espesaɾ’tina] | stripper [es’tɾipeɾ] |
| slalom [ez’lalom] | spin [es’pin] | striptease [estɾip’tis] |
La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans ha acordat (veg.) que en cas de concurrència de dièresis en una mateixa forma verbal, s’escrigui tan sols la de la i (així arguïm, com conduïm o traduïm). Si la i no pot dur dièresi, però, es manté la de la u (com en argüírem o en argüir). Per tant, s’escriuen amb dièresi a la i les formes següents del verb argüir:
· Present d’indicatiu: arguïm, arguïu
· Present de subjuntiu: arguïm, arguïu
· Imperatiu: arguïm, arguïu
· Pretèrit imperfet d’indicatiu: arguïa, arguïes, arguïa, arguïen
· Pretèrit imperfet de subjuntiu: arguïssis, arguïssin
· Pretèrit perfet d’indicatiu: arguïres, arguïren
· Participi: arguït, arguïda, arguïts, arguïdes.
Expressió de valor intensiu que no apareix recollida en els diccionaris habituals. No té un grau d’ús massa elevat, però podem documentar, tant amb avarícia com la versió que confon la preposició en avarícia (típica a la Valldigna) de nord a sud:
- Ha de ser molt i molt dolent, dolent amb avarícia […] (Manuel Cuyàs, El Punt Avui, 26.08.2012)
- T’he de dir que ets lleig amb avarícia […] (Enric Vilalta Pons, El mort i qui el vetlla i altres contes, 2002)
- El xic, sí, és lleig en avarícia!!!! (comentari en Un altre Gin xiques?, bloc valencià)
- La casa de les pintades en qüestió és una que encara està en obres. És lletja amb avarícia. (comentari en Eivissa Confidencial, bloc eivissenc)
Com es pot vore en els exemples, sol anar associada als adjectius lleig i dolent (o roín).