Locució ben comuna que ja apareixia en el dcvb i que ara valida el dnv (consulta: 24.08.2017):
a rastrons loc. adv. Arrossegant. El van portar a rastrons davant del rei.
No la recull Felip Gombau en l’article «Paraules que ja no són barbarismes segons el DNV» (consulta: 25.08.2017), on dóna compte de «vora 500 paraules que abans es consideraven barbarismes».
Comentava Jordi Badia en l’article «Acabar amb la vida, acabar amb la mort» (consulta: 10.08.2017) les possibles alternatives més habituals per a esta construcció que, segons dia, «ha arrelat amb força en el llenguatge periodístic». A més, afegia que s’havia de considerar una construcció incorrecta, ja que no era «acceptada per cap gramàtica, ni vella ni nova.».
Tanmateix, avisaven fa uns anys el Llibre d’estil de l’Avui (1997) i el Diccionari d’ús dels verbs catalans (1999) que la construcció s’estava estenent i acceptant. Ara mateix, pel mateix camí, podem localitzar en els diccionaris unes accepcions del verb acabar que permeten construir-lo amb la preposició amb encapçalant el complement de règim verbal. La construcció té diferents significats, com indica el diec (s. v. acabar; consulta: 10.08.2017):
3 2 tr. Obtenir d’algú. Vaig acabar amb el director que em concediria l’augment de sou.3 3 tr. Acordar 1 . Vam acabar amb l’Anna d’anar-hi amb cotxe.
7. v. intr. [seguit de la preposició amb] Posar fi. El Govern pretén acabar amb el frau fiscal.
Pel que fa al criteri d’escriptura de l’article inicial de topònims i antropònims àrabs, d’acord amb el punt 48 que esmenteu de la Proposició sobre els sistemes de transliteració i transcripció dels mots àrabs al català, caldria escriure «amb majúscula només aquelles parts [d’antropònims (i ocasionalment topònims) composts units amb guionet] que fossin noms propis […] i no l’article, la preposició o els altres noms comuns fora que quedessin com a inicials». Malgrat que no s’expliciti del tot a quin tipus d’inicials es fa referència, cal entendre que només s’escriu en majúscula l’article quan es troba en posició inicial absoluta, és a dir, a principi de text o després de punt.
En les formes recomanades durant els darrers anys a partir de les indicacions dels especialistes en àrab no es fan servir guionets per unir tot el nom, sinó només l’article amb el nom. Per tant, en un cas com el que indiqueu, la forma recomanada seria Abd al-Màlik.
«Ho pronunciem amb hac aspirada. Per tant, si va precedida de la preposició de, no s’apostrofa:
Victòria de Hamas a les eleccions palestines del 2006
No fem servir la forma gràfica Hamàs.»
Posteriorment (consulta: 05.03.2021) afigen: «Grafia d’ús internacional.» Si mos haguérem de guiar per això, qualsevol paraula que s’escriga com ho fan en anglés és «d’ús internacional».
Una cosa que no sé és per què el meu diccionari àrab no marca en este cas la vocal «u/o» que hi ha entre les paraules, segons totes les fonts. Així, al que jo transcric per al català, caldria afegir eixa vocal i arreplegant-ho tot en un mot: «Hizbul·lahi», i fem caure el genitiu del final, que sembla que no té molta consistència (d’acord amb el que veig en Internet): «Hizbul·lah», segons les normes de l’iec.
A continuació, si entrem en el món de les adaptacions (que és el que deu haver fet la gec), doncs, podem fer «Hizbul·là», «Hezbul·là» o «Hezbol·là», atés que el nom «Al·là» ja apareix en la gec (o tal com ha fet Vilaweb, podem arribar a «Hisbul·là», «Hisbol·là» o «Hesbol·là»).
Khadijah bint Khuwaylid or Khadija al-Kubra (Arabic: خديجة)(555 or 565 or 570 to 619 or 623) was the first wife of Muhammad. Khadijah al-Kubra, the daughter of Khuwaylid ibn Asad and Fatimah bint Za’idah, belonged to the clan of Banu Asad of the tribe of Banu Quraish. She became the first person to convert to Islam.
La gec (consulta: 05.03.2021) no té entrada sobre esta persona, però sí que l’anomena (amb la transliteració Ḥadīǧa) en l’entrada Fā ima (errada del codi html, que hauria d’haver escrit Fāṭima). Esta última apareix en altres entrades de l’enciclopèdia (per exemple, xerif) com a Fàtima.
Apareixia en el dval com a sinònim de açò (al qual remetia sense més indicació estilística). El dnv (consulta: 21.07.2017) confirma l’acceptació d’esta variant en el registre col·loquial:
astò pron. [col·loq.] Açò.
5. a la millor (o al bo i millor) Potser, segons com. A la millor ens donaran el premi.
Posteriorment ha segut introduïda en el dnv (consulta: 19.07.2017):
a la millor loc. adv. Potser, segons com. A la millor ens donaran el premi.
La recull Joan Solà en el seu article «Si molt convé» (Avui, 04.10.2007; [PDF]):
[…] potser, tal vegada, tal volta, anant bé, si molt convé, si tant convé, si molt t’hi va, a la millor, segons com, anant bé. I encara hi podríem afegir variants com si tant és, si tant em burxes.[…] Diversos autors troben a la millor una solució «menys genuïna», i Ruaix diu que seria «una catalanització tolerable de a lo millor», en el sentit que la darrera és realment un calc de la castellana i, en canvi, l’altra se suma a les expressons amb l’article la, ben castisses (Ara ve la bona, Ho ha fet a la babalà, Tu sempre vas a la teva). M’adhereixo, amb altres autors, a la posició de Ruaix.
La carpa és un peix molt comú a la Xina, a la millor l’individu en qüestió tenia a casa seva un safareig […]
|
Ús de l’accent diacrític (segons l’iec) |
|
| Paraules amb accent diacrític |
Paraules sense accent diacrític |
|
bé |
be |
| Nom masculí (pl. béns), ‘allò que procura un avantatge, una satisfacció’: Ho faig pel teu bé. Béns immobles. | Nom masculí (pl. bens), ‘anyell’: Esquila el be. Un ramat de bens. |
| Adverbi, conjunció i interjecció: Ho ha fet molt bé. Bé han dit que hi era. Bé, bé! | Nom femení (pl. bes), ‘nom de la lletra b’: S’escriu amb be de bou. Confon les bes i les pes. |
|
déu |
deu |
| Nom masculí (pl. déus), ‘divinitat, ésser suprem’: Creure en Déu. Els déus grecs. | Nom femení (pl. deus), ‘font’: Una deu termal. S’eixuguen les deus. |
| Numeral cardinal, nom masculí (pl. deus) i femení plural: Cinc i cinc fan deu. He tret un deu en física. Han sortit dos deus seguits. Les deu del matí. | |
| Formes de la tercera i segona persona del singular del pres. d’ind., i segona del singular de l’imp. del verb deure: Em deu diners. Em deus cent euros. | |
| Forma de la segona persona del plural del pres. d’ind. i de subj., i segona del plural de l’imp. del verb dar: No us deu pressa. | |
|
és |
es |
| Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. del verb ser (o ésser): El meu pare és metge. | Pronom feble: Això es fa de seguida. |
| Article salat: Tanca es cavall. | |
| Plural de e, nom femení, ‘nom de la lletra e’: Fa unes es molt elegants. | |
|
mà |
ma |
| Nom femení (pl. mans), ‘terminació del braç’: Dona’m la mà. Té les mans fredes. | Possessiu àton (pl. mes): Ma mare. |
| Nom femení (invariable), ‘aigua’ (en llenguatge infantil): ¿Vols ma? | |
|
més |
mes |
| Adverbi, quantitatiu i nom masculí: En vull més. Tinc més anys que tu. Les sumes s’indiquen amb un més entre les xifres. | Nom masculí (pl. mesos), ‘part de l’any’:El mes de gener. Els mesos d’hivern. |
| Participi del verb metre: L’han mes en llibertat. | |
| Conjunció adversativa: Va dir que ho faria, mes no ho farà. | |
| Plural del possessiu àton ma: Mes ties. | |
|
món |
mon |
| Nom masculí (pl. mons), ‘conjunt de totes les coses creades; la Terra’: La fi del món. Ha fet la volta al món. Crea mons imaginaris. | Possessiu àton (pl. mos): Mon pare. |
| Nom masculí i adjectiu (pl. mons) ‘llengua de la família monkhmer’, ‘relatiu o pertanyent a la llengua mon’: El mon és una llengua parlada a Birmània. No crec que hi haja molts dialectes mons. | |
|
pèl |
pel |
| Nom masculí (pl. pèls), ‘filament que creix a la pell’, ‘plantes Nardus stricta, Vulpia myuros, Hordeum murinum, Bromus sterilis, Poa sp.’: Un pèl de la barba. No té pèls a la llengua. Tinc un prat de pèl caní esplèndid. | Contracció (pl. pels) de per i el: Passa pel pont. Van pels carrers. |
|
què |
que |
| Relatiu (precedit de preposició), interrogatiu i exclamatiu: El martell amb què han picat. Què dius? Observa què passa. Què has dit! | Relatiu, conjunció i quantitatiu: El vestit que portes. Em sembla que plou. Diu el que li convé. Que bonic! Que gent! |
| Nom masculí (pl. quès), ‘quid d’una qüestió, naturalesa d’una cosa’: Ja em diràs el què. Vull conèixer tots els quès d’aquest assumpte. | |
|
sé |
se |
| Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. del verb saber: No ho sé. | Pronom feble: No se sap res. |
|
sí |
si |
| Adverbi afirmatiu: Sí, és cert. Diuen que sí. Sí que vindrà. | Pronom reflexiu o recíproc: Parla de si mateix. |
| Conjunció: No vindré si plou. Si que triga! | |
| Nom masculí (pl. sís), ‘afirmació’: Va respondre amb un sí sec. S’aprova la proposta per quaranta sís contra sis nos. | |
| Nom masculí (pl. sis), ‘nota musical’: Un quintet en si menor. Dos sis bemolls. | |
| Nom masculí (pl. sins), ‘interior’: Duia un infant dins el si. Els sins nasals. | |
|
sòl |
sol |
| Nom masculí (pl. sòls), ‘superfície del terreny’: Un sòl fèrtil. Aquesta planta es fa en sòls sorrencs. | Nom masculí (pl. sols), ‘astre; nota musical; unitat monetària del Perú; sou; sistema col·loïdal consistent en la dispersió d’un sòlid en un líquid’: La llum del sol. Clau de sol. La Via Làctia conté bilions de sols. |
| Adjectiu (pl. sols): Es troba molt sol. Us deixem sols. | |
| Formes de la tercera i segona persona del singular del pres. d’ind., i segona del singular de l’imp. del verb soler: Hi sol anar acompanyat. Sols venir per aquí? | |
|
sols |
|
| Adverbi: Tan sols m’ha dit que no ve. | |
|
són |
son |
| Forma de la tercera persona del plural del pres. d’ind. del verb ser (o ésser): Tots són amics meus. | Nom masculí (pl. sons), ‘acte de dormir’: Té un son tranquil. |
| Nom femení (pl. sons), ‘ganes de dormir’: Tinc molta son. | |
| Possessiu àton (pl. sos): Son pare. | |
| Forma de la primera persona del singular del pres. d’ind. (bal.) del verb sonar: Jo son molt bé es violí. | |
| Grafia moderna de ço d’en, emprada en toponímia balear: Viuen a son Cervera. Hi ha cases en venda prop de son Armadans. | |
|
té |
te |
| Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. i segona del singular de l’imp. del verb tenir: Té molta sort. Té, el llibre que em vas deixar. | Pronom feble: No te la portaré. |
| Nom masculí (pl. tes), ‘arbust; infusió de les fulles d’aquest arbust’: Una tassa de te. Uns tes molt aromàtics. | |
| Nom femení (pl. tes), ‘nom de la lletra t’: En aquest mot falta una te. Dues tes seguides. | |
|
ús |
us |
| Nom masculí (pl. usos), ‘acció d’usar’: Fes ús del teu dret. Els usos i costums de la comarca. | Pronom feble: Us estimo molt. |
| Forma de la primera persona del singular del pres. d’ind. (bal., alg.) del verb usar: Només ús aquesta eina. | |
| Plural de u, nom femení, ‘nom de la lletra u’: La Laia fa unes enes que semblen us. | |
|
vós |
vos |
| Pronom fort: Parlen de vós. | Pronom feble: Vestiu-vos. Déu vos guard! |
Compostos i derivats
En canvi (divergint també del criteri fins ara vigent), «no s’aplica l’accent diacrític en els compostos i derivats d’aquests mots: adeu, adeu-siau, marededeu, pregadeu, redeu, semideu; almon, rodamon; a contrapel, a l’empel, repel; entresol, subsol, vertisol. Però sí que s’aplica en els mots compostos que s’escriuen amb guionet, perquè els components mantenen llur forma gràfica: déu-vos-guard ‘salutació’, mà-llarg, més-dient, pèl-llarg, pèl-ras, pèl-roig (§ 4.3.2.2g)».
Topònims
A més, mantenen l’accent diacrític en els topònims, «en alguns mots no inclosos en el quadre anterior, com ara Cóll, Jóc o Móra. Igualment, en la microtoponímia i en la toponímia urbana: el Camp de la Bóta, carrer del Cós, clot de l’Ós (terme de Queralbs)».
- «Vèncer sense convèncer?» de Jordi Badia i Pujol (El Clot de les Ànimes, 02.02.2018)
L’accentuació dels diacrítics segons l’AVL
Posteriorment, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va acordar (A 31/2018; 01.06.2018) adoptar eixe mateix criteri sobre els diacrítics (també per a les paraules monosil·làbiques), criteri que serà definitivament vigent, als tres anys, és a dir, a partir de juny del 2021. La llista de l’acadèmia és la següent:
AMB ACCENT DIACRÍTIC SENSE ACCENT DIACRÍTIC bé, béns (adverbi; conjunció; interjecció; nom, ‘el que és bo’, ‘possessió’): Cuina molt bé. Els uns o bé els altres. Bé, ja hem acabat per hui! Sempre mira pel bé dels altres. Va vendre tots els seus béns. be nom, ‘ovella, corder’ [b ]; nom, ‘lletra’ [bé]): Porta el be al coll. S’escriu amb be de bou. déu, déus nom, ‘divinitat’): Els grecs tenien molts déus. deu, deus numeral [d ]; nom, ‘font’ [déw]; formes del verb deure [déw]): Vine a casa a les deu del matí. Era la deu de la seua inspiració. Em deu diners. és (forma del verb ser): El meu germà és metge. es (pronom [es]): Estes coses es fan de seguida. mà nom, ‘extremitat del braç’): Agafa’l ben fort de la mà, i no el soltes. (Però: mans) ma (possessiu [ma]): Ma mare ja es troba millor. més (adverbi o adjectiu quantitatiu): Corre més. Demà collirem més taronges. mes nom, ‘part de l’any’ [més]; conjunció [mes]): En el mes d’agost anirem al poble. Digué que vindria, mes no crec que ho faça. món (nom, ‘univers’): Ha creat un món fantàstic. (Però: mons) mon (possessiu [mon]): Mon pare és fuster. pèl, pèls nom, ‘filament que cobrix la pell’): Un animal de pèl blanc. pel, pels (contracció [pel]): Passarem pel pont. què (pronom interrogatiu [ké]; relatiu precedit de preposició [ké]): Què vols? La casa de què et vaig parlar està en venda. que (relatiu sense preposició [ke]; conjunció [ke]): El xiquet que passa pel carrer és amic meu. No vull que tornes a fer això. sé (forma del verb saber): No ho sé. se (pronom [se]): No se sap res. sí, sís adverbi, nom, ‘afirmació’): Sí que en vull un tros. La moció es va aprovar per trenta-quatre sís enfront de sis nos. si, sis condicional [si]; nom, ‘part anterior del pit’ [sí]; nom, ‘nota musical’ [sí]; pronom reflexiu [sí]; numeral [sís]): Si vols que vaja, dis-m’ho. Porta els diners al si. Una obra en si menor. Ell sempre parla de si mateix. Té sis germans. sòl, sòls nom, ‘pis, terra’): És un sòl molt rocós. sol, sols (nom, ‘astre’, [ ]): Ja ha eixit el sol. sol, sols (adjectiu, ‘sense companyia’, [ ]): Està sol.
sol nom, ‘nota musical’, [ ]): La parti-tura està en clau de sol.
són (forma del verb ser): Aquells que ens han saludat són amics meus. son possessiu [son]; nom, ‘acte de dormir’ [s n]; nom, ‘ganes de dormir’ [s n]): Son pare és músic. Té un son molt profund. Tinc molta son. té (forma del verb tindre): Té una empresa molt important. te pronom [te]; nom, ‘planta’ [té]; nom, ‘lletra’ [té]): La pel·lícula, no te la vaig contar tota. Els anglesos tenen costum de prendre te. En esta paraula falta una te. ús nom, ‘acció d’usar una cosa’): Fes ús del teu dret preferent. us (pronom [us]): Ara us portarem dos caixes de taronges. vós (pronom personal fort): Beneïda sou vós entre totes les dones. vos (pronom personal feble [vos]): Emporteu-vos les revistes.
L’accentuació diacrítica anterior
La versió anterior de l’accentuació diacrítica (vegeu) recollia 28 casos (o més).
L’accentuació de les majúscules en castellà
L’accentuació de les majúscules en castellà (veg. Solà, Ortotipografia, pàg. 135); L’Ortografia (1974) de la rae prescrivia clarament l’accentuació de les majúscules en els paràgrafs 6.15 i 41 bis. D’altra banda, en francés les majúscules porten tots els signes (accents, ce trencada…), segons la norma del l’Office de la Langue Française (2002).
L’accentuació dels verbs en castellà
En castellà, l’Ortografia (1974) de la rae, en el § 39, exposava:
Los tiempos de verbo que llevan acento ortográfico lo conservan aun cuando acrecienten su terminación tomando un enclítico; v. gr.: pidióme, conmovíla, rogóles, convenciólos, andaráse», dése,…
Aquest precepte no l’esmenten ni el seco ni el map. L’ortografia de 1999 (?) diu que els mots anteriors s’accentuen d’acord amb les normes generals: pidiome, deme / dámelo, mírame. Veg. un document tret d’internet de la rae. Això és confirmat posteriorment en l’Ortografia de la lengua española (2010) de la rae (3.4.5.1.3):
Las formas verbales con pronombres enclíticos se someten a las reglas de accentuación, de modo que llevarán tilde o no según corresponda a la palabra resultante, con independencia de cómo se acentúe gráficamente la forma verbal sin los pronombres.
La conjunció o no s’accentua: «10 o 25»
Ni en castellà ni en català s’accentua la conjunció o entre xifres, tal com podíem trobar antigament: «10 ó 25». Això era un costum fonamentat en la possible confusió per qüestions tipogràfiques —en alguna època— de la conjunció amb el zero. Per tant, actualment la norma és: «10 o 25».
De hecho, es galicismo sintáctico un gran número de construcciones en las que aparece la preposición a introduciendo a un sustantivo como complemento de otro sustantivo: motor a gasolina, máquina a vapor, pantalón a rayas, radio a pilas, avión a reacción, foto a color, etc. En la mayoría de estos casos hay que sustituir la preposición a por de.
Actualment, però, la gramàtica de la rae ho tracta altrament:
13.18c Con «a + sustantivo» se forman locuciones como las subrayadas en una camisa a rayas, un toldo a listas, una falda a cuadros, un filete a tiras y otras similares que contienen sustantivos que denotan diversas disposiciones formales de algún conjunto de elementos.
Cal tindre en compte també que en italià és a colori (i també podem documentar-hi a colore).
En eixe sentit, podíem trobar en el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra i Josep Miracle (1980) i en el diec1 (1995):
ratlla […] Teixit a ratlles blanques i negres.
Construcció que també documentem en Marià Aguiló (Diccionari Aguiló, 1929; Google Llibres – consulta: 20.09.2010):
pekin: teixit a ratlles (E. Toda).
I no cal dir que la documentació literària d’a ratlles també és abundant: Carme Riera, Manuel de Pedrolo, Eugeni d’Ors, Folch i Torres, Salvat-Papasseit, Pere Calders, Josep Piera, Joan Perucho, Quim Monzó, Baltasar Porcel, Vicent Andrés Estellés, Joan Francesc Mira, Enric Valor…
Joan Abril Español (Diccionari pràctic de qüestions gramaticals, 1997; Google Llibres – consulta: 20.09.2010) mostrava, però, que el punt estava en evolució:
Hi ha uns quants casos, però, que no queden resolts per la normativa, en els quals la a es pot considerar adequada: olla a pressió, avió a reacció, cervesa a pressió.
En eixe sentit, podem localitzar dos exemples significatius en el Diccionari normatiu valencià de l’avl (consulta: 22.06.2017):
| s. v. camisa | s. v. quadre |
| Una camisa de ratlles. | M’agrada la corbata a quadres. |
En sentit contrari, però, l’IEC ha revisat el seu diccionari i ha preferit una altra solució per a l’exemple esmentat més amunt, ja que en el diec2 podem trobar:
ratlla […] Teixit de ratlles blanques i negres.
En el mateix diccionari trobareu olla de pressió, motor de reacció i avió de reacció. Caldrà aclarir fins a on s’estén la prescripció actual. Em semblava que la giec no en dia res, però podeu llegir en el comentari que Albert Pla Nualart (14.07.2017) ho troba en la pàgina 537 (epígraf 14.6.2.a), i no ho admeten amb la preposició a:
En alguns casos darrerament es troben en l’ús preposicional vaciŀlacions que cal evitar. […] Porten de els complements de noms que expressen un element que es repeteix com a motiu decoratiu o estampat (un teixit de pics, un vestit de ratlles […]) o els que designen el mitjà o el mecanisme de funcionament (avió de reacció, cuina de gas […]). D’altra banda, també van encapçalats per de els complements de noms de percepcions o sensacions (olor, pudor, gust, soroll, remor, so): olor de socarrim/colònia, pudor de fregit/fem (cf. pudia a fregit, a fems) […].
Fitxa 1925/2
a tot color loc.
Per indicar un grau molt elevat o intens, en català es fa servir la locució a tot / a tota seguida d’un nom sense cap determinatiu. Per exemple: a tota vela, a tota marxa, a tota brida, a tot risc, a tot córrer, a tot drap, a tot estrop, etc.
De la mateixa manera, per expressar molta intensitat, per exemple en un dibuix o pintura, es pot fer servir la locució a tot color. Per exemple: Els dibuixos s’han de presentar en format de foli a tot color.
Els diccionaris habituals no recullen encara l’accepció que ha esdevingut molt comuna últimament en dret i política i que apareix en la terminologia jurídica del Termcat (consulta: 07.06.2017):
ca aforament n m
es aforamiento
es aforo
fr bénéfice d’immunité processuelle relative
en entitlement to exemption or privileges
en granting of parliamentary immunityDret. Administració
Definició
Atribució de la competència per a jutjar determinades persones en un ordre jurisdiccional determinat legalment que no coincideix amb el que preveu la competència general.
La base de l’aforament es troba en la dignitat, el càrrec o la professió que posseeix la persona en qüestió.
L’any 2021 (consulta: 02.06.2022) van afegir una accepció del dret parlamentari:
ca aforament, n m
ca fur especial, n m
ca fur jurisdiccional, n m
oc aforament, n m
oc fòr jurisdiccionau, n m
es aforamiento, n m
es fuero especial, n m
es fuero parlamentario, n m
fr privilège de juridiction, n m
en exclusive cognisance, n
en exclusive jurisdiction, n
en privileged jurisdiction, nActivitat parlamentària. Organització i funcionament
Definició
Prerrogativa parlamentària per la qual un diputat del Parlament només pot ser inculpat, processat i jutjat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, si se l’acusa d’un delicte comès al territori de Catalunya, o pel Tribunal Suprem, si se l’acusa d’un delicte comès fora d’aquest territori.
Notes:
1. També gaudeixen d’aforament els membres del Govern i el síndic de greuges.
2. Vegeu també «immunitat parlamentària» i «inviolabilitat parlamentària».
Eixes persones que reben el privilegi de l’aforament són aforades, terme que sí que apareix en els diccionaris habituals, com ara en el dnv (consulta: 13.06.2017):
aforat -ada
adj. DRET Que es beneficia d’una jurisdicció privilegiada. El jutge va citar una persona aforada.
En castellà també hauran d’incloure els diccionaris eixa accepció per a aforamiento, terme més habitual en eixe ús que l’alternatiu genèric aforo (drae; consulta: 24.11.2017).
La perífrasi acabar per + infinitiu, que s’empra a vegades amb el mateix sentit [que acabar + gerundi], no és considerada genuïna per alguns diccionaris i manuals (p. ex., el Manual d’estil del 9 Nou) mentre que ho és per a d’altres (vg. Ruaix 1996)
Cal dir que la nova versió del Manual de redacció i estil (2008) d’Eusebi Coromina continuava mantenint la consideració d’incorrecció. Tanmateix, el gdlc [en línia] inclou l’accepció següent (consulta: 18.02.2010):
7 acabar per [ seguit d’infinitiu ] Arribar finalment a fer una cosa. Si insisteixes una mica més, acabarà per confessar el que va fer.
De fet, podem localitzar eixa accepció en un exemple (s. v. desorientar; consulta: 02.06.2017) que es manté en el diccionari des de l’edició de 1982 i que és copiat del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra (1932):
Les tortuositats del camí van acabar per desorientar-los.
La perífrasi «acabar per + infinitiu» expressa també la culminació d’una situació, però en aquest cas produïda per una insistència: Després de demanar-li-ho moltes vegades, van acabar per cedir a la seva petició; Les tortuositats del camí van acabar per desorientar-los.
En un altre apunt, «article + topònim», hem tractat la qüestió dels criteris sobre l’escriptura de l’article que precedix topònims que tenen forma en català o en altres llengües.
En este apunt ens centrem en una qüestió més concreta, com és l’ús de l’article en el cas dels noms dels països. Sobre això, l’Institut d’Estudis Catalans (26.11.2010) proposa la distinció següent:
Noms de països que hem d’escriure sempre amb article inicial (en són 7):
Noms de països que el duen per tradició però amb un ús fluctuant (i no cal incloure’l en taules i llistes) (en són 50):
| (l’) Afganistan | (les) Maldives |
| (l’) Aràbia Saudí | (la) Micronèsia |
| (l’) Argentina | (el) Nepal |
| (l’) Azerbaidjan | (el) Níger |
| (les) Barbados | (els) Països Baixos |
| (el) Brasil | (el) Pakistan |
| (el) Camerun | (el) Panamà |
| (el) Canadà | (el) Paraguai |
| (el) Congo | (el) Perú |
| (la) Costa d’Ivori | (el) Regne Unit |
| (els) Emirats Àrabs Units | (la) República Centreafricana |
| (l’) Equador | (la) República Democràtica del Congo |
| (els) Estats Units | (la) República Dominicana |
| (les) Fiji | (la) Santa Seu |
| (les) Filipines | (el) Senegal |
| (el) Gabon | (les) Seychelles |
| (les) Illes Marshall | (el) Sudan del Sud |
| (les) Illes Salomó | (el) Surinam |
| (l’) Índia | (el) Tadjikistan |
| (l’) Iran | (el) Turkmenistan |
| (el) Japó | (el) Txad |
| (el) Kazakhstan | (l’) Uruguai |
| (el) Kirguizstan | (l’) Uzbekistan |
| (les) Kiribati | (el) Vietnam |
| (el) Líban | (la) Xina |
Podem assenyalar que la gec (consulta: 27.01.2021) i l’Ésadir escriuen Kirguizistan (en lloc de Kirguizstan) [vegeu el comentari de Pep, més avall]; discorden en el cas del nom de l’entitat estatal de les Illes Salomó: Salomó (gec; consulta: 27.01.2021) / illes Salomó (Ésadir; consulta: 27.01.2021); han adaptat el Salvador (en lloc de la forma en castellà: El Salvador).
En castellà, la Fundéu (consulta: 28.04.2017) dóna la indicació següent:
Es correcto y recomendable emplear el artículo en los nombres de ciertos países.
En lo que respecta a la obligatoriedad, el artículo es necesario en todos los países si van con un determinante («la Bélgica que recuerdo») o cuando se refiere a unas islas (las Comoras).
En el resto de los casos, se da cierta variación en el uso, con tendencia a la supresión en Japón, Togo, Guinea, Afganistán… y al mantenimiento en Perú, Senegal, India, Líbano, Ecuador, Canadá, Reino Unido… Otros casos como Argentina, Estados Unidos o China vacilan mucho.