ad

Exemple de la variant ana en Bíblia del segle XIV. Primer i segon llibres dels Reis de Jordi Bruguera i Pere Casanellas (2011). / Tret de Google Llibres.[icon name="google" prefix="fab"]
La preposició ad —variant de la preposició a—, té entrada en el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (07.04.2025). Apareix  amb una explicació i un exemple que aclarix que no s’apostrofa amb el demostratius i pronoms que sol precedir:

ad
prep. [col·loq.] Variant de la preposició a usada davant de certes paraules començades per a o e, especialment els demostratius i els pronoms forts de tercera persona. Ad elles això no els agradava gens.

A més de la forma ad, la giec recull les variants an i amb. La variant an, seguint la mateixa regla ortogràfica anterior que s’aplica en ad, tampoc s’apostrofa quan va seguida per paraules començades per a o e, criteri que ja apareixia en l’acord ortogràfic del 1913:

«En el cas d’emplear-se an en lloc de a, no s’escriurà a n’ (ni a-n) sinó an : ho he dit an ell (millor : ho he dit a ell).»

Aixina ho va aplicar també el dcvb:

AN (o ana). var. vg.
de la preposició a. «An aquell l’estimaven» (Ross., Conflent, Cerdanya, Mall., Men.). «An tu t’ho dic» (Vallès). «Me donà la comunió ana jo» (Conflent). «No l’entenc, an ell» (Alcoi). «Anàvem contra an ell» (Morella). «Ho hai dit an d’altres» (Sort). «Ana tu t’ho diré» (Guilleries, Empordà). «An ell i ana mi ens ho deia» (Meià). «M’estimaria més donar-ho amb un gos que no pas ana vós» (Agullana). «La vaig donar an els meus germans» (Solsona, Barc., Bal.). «Un niu vaig trobar | ana la ribera» (cançó pop., Llofriu). Puig que Déu me n’ha enviada | y ana vós m’ha destinada, cançó de Ribes (Butll. C. Exc. Ll., v, 65). Donada la benedicció apostòlica an aquella imponent audiència, Verdaguer Exc. 10. Incerta de merèixer gràcia an els ulls de l’home inconegut, Alcover Poem. Bíbl. 41. No, an a mi no me’l pendria el parany, Ruyra Parada 14. Flor que al pit dones tendresa, volada an el pensament, Salvà Poes. 23. […]

La giec actual manté (07.04.2025) eixe mateix criteri:

[…] les preposicions a i en tenen les variants col·loquials an i amb (amb les pronunciacions corresponents a cada parlar); en el cas de a, per a evitar el contacte amb una vocal següent: Ho donarem an/amb ell (confusió de a amb en i amb); No pensis més amb aquella desgràcia (confusió de en amb amb).

A pesar que les regles ortogràfiques indiquen que estes variants no s’apostrofen, és habitual vore escrites eixes variants apostrofades («a d’» o «a n’»):

  • In their own words, Carta de Joan Miró a Josep Lluís Sert (1959): «A n’ell i la Guinguite un fort abraç»
  • El llibre de les abelles de Manel Ollé i Albiol (1996): «s’arruixa a n’elles i per les parets»
  • Contes de la Terra Plana de Carlos Soler Chulvi (2019): «Pere es va arrimar a d’elles i va preguntar»
  • Petó ferotge de Roberto Saviano (2020): «jo l’hi picat a n’ell perquè qui m’ha fet mal una vegada»
  • Sota el fang de Joan Roca Navarro (2023): «Vaiga, sembles a n’ell… Tun pare no és molt parlador»

Les prevencions de Fabra. Més variants usuals

A banda de les solucions ortogràfiques actuals, convé tindre en compte que Fabra va tractar de resoldre la qüestió d’una altra manera, tal com explica Aina Torrent-Lenzen («Una nova directriu dins la recepció de l’obra de Pompeu Fabra», 1996):

Fabra es va manifestar explícitament en contra d’aquesta interpretació (preposició a + [n] epentética), oposant-se així a la grafia an, molt generalitzada en la seva época.

Fabra va fixar eixa prevenció en la Gramàtica catalana de l’any 1933:

Aquesta preposició pot revestir diferents formes en la llengua parlada : a, an, ane, ad. L’única forma admissible en la llengua literària és la primera.

Actualment l’escriptura ja no es circumscriu a allò que abans es denominava llengua literària, sinó que es manifesta en tota la varietat de registres i dialectes, que no sempre poden aparéixer en les obres normatives, tal com mos explica l’Oficina d’Estandardització de l’iec per correu electrònic (09.04.2025):

«En aquesta qüestió, com en altres qüestions gramaticals, el text de la giec pretén ser més representatiu que no pas exhaustiu de la variació existent».

En tot cas, convé que la normativa proporcione les regles per a que es puguen reflectir per escrit totes les possibilitats. En este cas, la normativa aclarix que estes variants de la preposició a no s’apostrofen.

L’Oficina d’Estandardització mos dona una mostra de la documentació de què disposa:

«Les grafies ane (Fabra 1933: 112), ana (Sancho 2001/2008 [GCC]: 1730), an a (Moll 2006: 304 [en un ex. de Ruyra, al costat de en i ana]) o ena (Calveras, «Variants de les preposicions a, en, ab en els dialectes catalans», AORL, 1928, I: 156), però també hi ha altres variants de a seguida de consonant no mencionades a la GIEC, com am (DCVB: am¹), ama (DCVB: ama³), amba (DCVB: amba) o ambe (DCVB: ambe), al o ala (Calveras 1928). Citem les formes anteriors merament a tall il·lustratiu i sense pretensió de ser exhaustius: una exhaustivitat que es poden permetre altres treballs monogràfics de descripció i recerca.»

amanéixer

El verb amanéixer en el Tresor del valencià meridional. 🔗

Encara que el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans no l’ha inclòs encara en el seu diccionari, el verb amanéixer sí que té entrada en el Diccionari normatiu valencià (consulta: 26.02.2025):

amanéixer
v. intr. Aparéixer, fer-se visible.

El Diccionari general de Francesc Ferrer pastor ja incloïa este verb:

amanéixer
v. intr. Començar a ser de dia. // Aparéixer, fer-se visible.

El verb apareixia en el dietari de Joaquim Aierdi (Cival; consulta: 27.02.2025; edició de Vicent Josep Escartí) i en el Sermó de la conquista de Gaspar Blai Arbuxech (1666) (catmod, 104):

  • Aierdi (1661): «a la matinada, tornà a amanéixer feta la forca»
  • Arbuxech (1666): «Pensat y fet; perque apenes lo Rey fonch en Ruçafa, quant amaneixque lo Rey Zaen de Valencia ab deu mil moros de apeu»

Esta documentació és anterior a la primera documentació que dona el dcvb (s. xviii) i a les Ordinacions tocants a la custodia y guarda de la costa maritima del regne de Valencia (1673).

Segons Germà Colón (10.01.2004) era «un horrend i inacceptable castellanisme, i no cal propagar-lo sinó fer que desaparega d’allà on haja entrat. […] Pel que fa a “amanèixer” podríeu consultar l’estudi de Monika Winet, “Amanecer, anochecer / amanhecer, anoitecer, dos arabismos semánticos y sintácticos” dins la Revue de linguistique romane, 59, 1995, pàgs. 25-65.» Emili Casanova (dins EVA) li dóna el significat ‘arribar’.

Podem precisar que, segons l’ús de la Safor, s’utilitza únicament amb este significat, però per a descriure l’arribada d’algú o alguna cosa a un lloc on hi ha qui està esperant o perquè es vol fer èmfasi en l’aparició o el retard: «Pere va amanéixer a vora migdia»; «Ja vorem quan amaneix el teu cunyat!». Aixina ho definix Joan Giner Monfort (El parlar de la Safor, 2016):

amanéixer (Tav) Arribar, algú, a algun lloc on l’esperen.

L’eixida del sol

Pel que fa a l’eixida del sol, les expressions tradicionals i habituals que s’hi referixen són «eixir el sol», «clarejar», «fer-se de dia», «ser de dia», etc.

assagador

Assagador de les Monges
Carrer de l’Assagador de les Monges a València./Imatge extreta de Google Maps.

Els diccionaris han anat variant les preferències entre assagador i assegador. La versió actual d’eixes preferències és:

assagador assagador / assegador assegador
[versions antigues d’alguns diccionaris], dgfpastor dcvb, dval, dnv
 diec, gdlc, gd62, salt

Localitzem de manera més abundant la forma assagador com a nom propi en toponímia:

camí de l’Assagador (Alginet)
camí Assagador (Tavernes de la Valldigna)
camí Assagador de la Tancada (Gandia)
bassa de l’Assagador (la Salzadella)
[però camí de l’Assegador a Xaló]

Tant en l’ús com a nom propi i en l’ús com a genèric, la forma més abundant en el repertori valencià és assagador:

assegador de la Ratlla (Almassora)
assegador de la Cova Roja (Benassal)
asssegador de la Barraca (Carcaixent)
assegador de la Llonganissa (Xàtiva)

assagador de la Paridera (Benifaió)
assagador de la Canyadeta (Canals)
assagador del Clot de Segarra (Oliva)
assagador Real (la Salzadella)
assagador de la Foia del Molí (Suera)
assagador de la Cuta (Vilallonga)

[Font: Toponímia dels pobles valencians (avl)]

El dcvb remet d’assegador a assagador i dona les pronúncies i localitzacions següents:

Fon.: asaɣaðó (Calasseit, Morella); asaɣaðóɾ (Castelló, València); asaɣaóɾ (València); aseɣaðó (Benassal).

Eixa indicació del dcvb no coincidix amb el que indica el dcorom (veg. més avall). L’aldc oferix un panorama extens per a diverses denominacions dels camins ramaders. Quant al País Valencià, podem detallar més el panorama oferit les dades de l’atles.

Colomina recull la forma assegador:

assegador (Alt, Tarb, la Vila, Brm). RLlorens defineix així l’assega(d)or:“camí per al pas de ramat; solia usar terrenys o llocs de planíssia, com ara barrancs o secans; generalment no era terra de ningú”. Apareix com a introductor de nombrosos NLL a Callosa, Benidorm, etc.

El dcorom fa les reflexions següents (en resum):

Assagador o més aviat assegador ‘camí tradicional de bestiar’ ha estat sovint interpretat com un derivat de saga, potser amb raó, però almenys és cosa ben dubtosa. […]

A la Vall de Gallinera pujàrem llarga estona per un asẹgaór que era empedrat, com si fos una antiga calçada romana o visigòtica. […]

S’observa que uns diuen assagador i altre assegador. J. G. M. escrivia el 1956: «als afores de Val., a Gandia etc. assagador; molts, però, en diuen assegador: Maestrat, Llíria, Carlet»; el 1960 rectifica una mica: «vulgarment solen dir més assegaor». […]

En efecte això és el que he pogut comprovar, i en una proporció considerable: amb a a 19 poblacions, a 2 ho vaig sentir de totes dues formes, i en 63 només amb e. […]

actuar en nom propi

Exemple d’ús juridicoadministratiu. / Ajuntament d’Olot.

La locució verbal actuar en nom propi s’utilitza en el llenguatge jurídic. Els Criteris de traducció dels textos normatius de castellà al català (2010) de la Generalitat de Catalunya li donen la definició següent:

loc v Una persona, actuar en un afer pels seus interessos, i no pas en representació d’altri.

En estos criteris de la Generalitat es considera vàlid l’equivalent obrar per si mateix. Montserrat Veiga («Fraseologia administrativa», Llengua i Ús, 1996), exposava que l’Institut d’Estudis Catalans havia rebutjat esta opció en 1995:

En la reunió del dia 15 de setembre de 1995, la Secció Filològica acordà confirmar la proposta de la cala i no acceptar la substitució del verb actuar per obrar en l’expressió actuar en nom propi.

Però posteriorment ha segut validada pel Diccionari jurídic de l’institut, encara que com a forma secundària («sinònim complementari»):

actuar en nom propi c. v.
DRET
Inespecífic
Una persona, representar-se personalment.
Ex.: Cal indicar si la persona interessada actua en nom propi o mitjançant un representant.
Sin. compl.: obrar per si mateix c. v.
es obrar por sí mismo

En conseqüència, les obres de referència solen utilitzar la fórmula actuar en nom propi, tal com podem trobar en la terminologia jurídica: factor -ra, mandant, per persona interposada, representació indirecta, testaferro…

El verb obrar i l’expressió capacitat d’obrar

La normativa preferix l’ús del verb actuar en la locució verbal (per tant, «actuar en nom propi»), i inclús considera que actuar por ser sinònim secundari de procedir i de substituir. Per contra, els diccionaris generals no li donen a obrar una accepció jurídica, però sí que té un ús específic en el camp del dret en l’expressió capacitat d’obrar (dnv; consulta: 26.04.2024):

capacitat d’obrar f. DRET Aptitud plena d’una persona per a ser titular de drets i obligacions i poder-los exercir, que generalment s’adquirix amb la majoria d’edat.

atovat -ada

Fragment de Curial e Güelfa. / Viquitexts.

L’adjectiu atovat -ada no apareix en el diccionaris generals. A la Ribera s’utilitza per a qualificar algú que actua sense espenta, sense forces, sense lucidesa. colomina (1991) documenta un ús semblant a Polop (Marina Baixa) i variants relacionades:

atovat. A Polop diuen d’algú que està atovat si ‘està mig endormiscat pel cansament, per una malaltia’. A Monòver trobe una variant +tolvar força interessant —semblant a atalbar, la forma que m’és familiar d’Alcoi— «caïa un sol que tolvava» (al periòdic El Pueblo, de 1907). Escrig=atobar-li a una persona el cap els crits, roïdo y confusió ‘atolondrarla, aturdirla o atafagarla’;  dmgadea=atobarse ‘desvanecerse, engreirse’ i atobar-se de son ‘amodorrarse o quedarse cogido del sueño’. Cf. a Múrcia atobarse ‘aturdirse, cansarse con exceso’ (GSoriano); a Oriola atobao, atobinao ‘entumecido, extenuado’, atobar(se), atobinar(se) ‘cansarse con exceso, extenuarse’ (Guillén, 244-5); i al Villar atobar id. i ‘empapado’ ‘borracho’ i atobâse id. i ‘empaparse’ (Llatas, 114). Són massa grans les semblances atovat / atobarse i atavanat / atobinado, (i atolvat / atalbat) perquè tinguem ací verbs independents de atalbar i atabanar i suposadament derivats de tou; mot que tanmateix hi deu ha- ver influït una mica. […]

El bloc La Parla d’Oliva (consulta: 25.04.2023) li dona al verb atovar un sentit semblant: ‘ensopir, atordir, pertorbar els sentits i les potències, principalment per l’excés de calor o per la violència dels colps’. Germà Colón (gcefcr) rebutja l’origen àrab proposat per Coromines, i explica que en la llengua medieval  l’adjectiu tenia el sentit ‘qui ha estat greument nafrat en el tòrax’. El tòrax era denominat aleshores (segle xv) el «tou» (del llatí tofus ‘cavitat’). D’altra banda, segons Germà Colón, el verb atovar ‘fer tova (una cosa)’ —que sí que té entrada en el dnv, però encara no ha arribat al diec— deriva de l’adjectiu tou.

Almoà, l’

Primer sifó de la séquia de l’Almoà. / Imatge extreta de Google Maps.

A Simat de la Valldigna  hi ha la séquia de l’Almoà (que es sol escriure «Almoada», o inclús «Almohada», seguint el costum de fer reinterpretacions normativitzadores). L’onomast (s. v. Almoà, l’) consigna la forma oral usual a la zona:

És la pronúncia que vaig registrar en la meva enq. (xxxi, 186.22), nom d’un paratge de l’aigualosa vall de Simat de Valldigna, rica en aigües i regatges; amb grafia menys clara ja ho va registrar Sarthou com Almoha (ggrv II, 170). L’aspecte del mot ja fa palés que és un arabisme […].

Coromines sospesa algunes hipòtesis (com ara *almodada), però no arriba a una conclusió satisfactòria. L’historiador Abel Soler Molina proposa un origen per a este nom en la nota 366 de Rafelcofer. Geografia, història, patrimoni (2015):

Els seus habitants, […] degueren ser els principals promotors de l’anomenada séquia comuna d’Oliva.366

366 L’expressió ‘comuna’ deu ser una traducció de l’àrab sâqiyat al-muwâhhida, “séquia comuna, unificada”, que ha restat fossilitzada –entre altres llocs– en la séquia Almohada de la Font Gran de Simat, a la Valldigna.

No trobe la forma en àrab del topònim, però seguint la proposta d’Abel Soler entenc que deu ser una cosa semblant a المُوَحِّدة, que en àrab actual vol dir ‘unificada’.

alego

Mostres d’ús de l’adverbi alego. / ALDC.

L’adverbi alego —«l’horrible alego», segons Fabra (conversa 405, 04.07.1923)— té entrada en el dcvb:

alego adv. vulg.
Prompte, dins poc temps; cast. en seguida. «¿No vindràs?—Alego vinc» (Valls). «Alego alego serà la fira» (Baix Maestrat., ap. Garcia G. Vec.).
Fon.: əlέɣu (Barc., Penedès, Tarr.); aléɣo (Priorat, Tortosa, Maestrat).
Etim.: barbarisme, del cast. luego. L’ètim llatí īllĭco, proposat de qualcú, és impossible.

Nota fdt. L’apunt «Entrada coŀlectiva» (27.11.2012) del bloc Llengua Lígur conté dades relacionades amb este i altres adverbis de temps.

L’ús d’alego (amb la variant lego) s’estén també pel Baix Cinca (segons Aproximació descriptiva a la llengua de Saidí d’Hèctor Moret Coso i Màrio Sasot Escuer) i arriba a l’Alguer (pronunciat «legu») , dades que apareixen en el mapa 1.988 de l’aldc. En l’article «Pervivència de formes lèxiques patrimonials de l’Alt Camp en els estudiants de secundària de Valls» (2000) Anna Montserrat Ciurana exposa:

Encara que el seu caràcter de castellanisme sigui indiscutible, caldria d’una banda estudiar-ne l’antiguitat, i de l’altra, veure que el significat que li atribuïm en català (’aviat, de seguida’) varia respecte del castellà (’després, més tard’).1 Pel que fa a la seva pervivència, el 32 % dels enquestats demostren tenir-ne competència passiva i el 25 % també activa. De fet, sobta que els dos percentatges no siguin més extrems, és a dir, si tenim en compte l’alt índex de freqüència d’aquest adverbi, que en generacions de més edat segueix convivint amb aviat, sorprèn que alego no sigui conegut per la pràctica totalitat dels informants* (competència passiva), i d’altra banda, la forta estigmatització que té —no només com a «antiquat», sinó també com a castellanisme— conduiria a suposar que, en ser interrogats, els informants triarien altres solucions menys connotades (competència activa).

* En realitat, un 7 % dels enquestats van confondre aquesta forma amb la primera persona del present d’indicatiu del verb aŀlegar, amb la qual cosa el percentatge de competents passius podria augmentar lleugerament.
1. Nota fdt. El company Josep Molés recorda en un comentari (13.05.2024) que actualment encara es manté dialectalment el valor històric d’immediatesa de luego. Sobre eixa qüestió podem consultar alguns estudis, com ara:

  • García Rodríguez, Manuela (2007): «Revisión de los valores de luego en los textos medievales zamoranos»
  • Hernández Hernández, Esther (2015): «La variación de luego y su evolución histórica»
  • Herrero Ruiz de Loizaga, Francisco Javier (2017): «Enseguida e inmediatamente. Creación de adverbios temporales de inmediatez en el español moderno»
  • Herrero Ruiz de Loizaga, Francisco Javier (2018): «La expresión de la posterioridad inmediata: mantenimiento, pérdida y renovación de nexos y variación diatópica»

Quant a les possibilitats d’ús general d’esta paraula més enllà dels àmbits on encara és usual, l’Institut d’Estudis Catalans va considerar fa uns anys en la seua proposta d’estàndard oral (2018) que alego i lego no s’havien d’admetre. Tot dependrà de la persistència dels usuaris o, inclús, de les obres literàries que la puguen rescatar. En relació amb eixe corrent literari actual d’obertura a les varietats dialectals (16.04.2024), podem llegir el petit relat «Alego» de Carme Andrade Platero , que comença aixina:

Alego

Els dies de festa, a la tornada del mas, tota la família caminàvem uns minuts per una pista pedregosa i plena de clots fins arribar a la clariana del bosc on havíem deixat el cotxe. En un dels revolts, un cartell clavat en un pi anunciava un salt d’aigua, una fletxa i el nombre de metres fins arribar-hi: 300 m. Darrere el cartell el bosc s’espessia i oferia als meus ulls d’infant l’entrada a un món fosc i atractiu i alhora inquietant. Moltes vegades preguntava a l’oncle del mas si el lloc era bonic i si algun dia m’hi portaria. I la resposta era sempre la mateixa. Alego. […]

ahí

La gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (§ 20.4.1) delimita en una nota i de manera poc precisa l’ús de l’adverbi ahí en valencià:

Amb el valor de segon grau, col·loquialment s’usa en valencià la forma ahí i en parlars nord-occidentals la forma astí, que s’eviten en els registres formals.

Les dades que podem documentar en l’ús real indiquen que no es tracta d’un element exclusiu del registre col·loquial, sinó que té un ús normal en tots els registres quan és necessari utilitzar eixa referència díctica de segon grau. Probablement per això el dnv dona com a forma principal l’adverbi ahí (al qual es remet des d’aquí) i la gnv (§ 27.4.1) la tracta com a forma única per al segon grau de proximitat.

En l’ús general en valencià en qualsevol registre, la forma ahí és utilitzada sense cap connotació estilística. De fet, la mateixa Guia d’usos lingüístics (2002) de l’IIFV fa anys que va admetre que la forma ahí havia substituït la forma aquí en la llengua general de «parlars valencians». Joaquim Martí Mestre indicava en una nota d’El ‘Llibre de Antiquitats’ de la seu de València (1994):

192. Actualment, com és sabut, en valencià general s’ha perdut de la llengua parlada el demostratiu aquí, i s’hi ha introduït, ja des del segle xvi, el castellà ahí.

A la vista de les dades sobre l’ús actual de la forma ahí en valencià, convindria que l’iec revisara el seu punt de vista que atribuïx l’ús d’eixa forma no tant a un dialecte (valencià) sinó que la restringix al registre col·loquial valencià. Les dades actuals mostren que eixa restricció no s’ajusta a l’ús real que es fa en valencià d’eixe adverbi. L’institut va respondre (07.03.2024) que ho revisaran.

aulor

AulorLa variant aulor (‘olor’) és la forma més usual i estesa. Badia i Margarit ho comentava l’any 1999:

Avui [aulor] és pràcticament general en el llenguatge parlat de pertot, com es desprèn de les transcripcions fonètiques que n’insereix el DCVB.

L’aparició de les formes orals en l’escriptura pot tardar un temps i sovint ha de superar resistències diverses, però el mateix Badia i Margarit constata que ja en el segle xv «es feia sentir una tendència popular a diftongar o > au» en este context. En eixe sentit, el dcvb conté les variants aulor i oulor , esta segona qualificada d’«antiga i dialectal».

Actualment (consulta: 06.02.2024), podem trobar que la variant aulor té presència en la llengua literària, probablement com a tret dialectal amb valor estilístic i de proximitat a l’ús oral general; això permet també ampliar les possibilitats dels registres literaris. Podem trobar la variant aulor en:

  • El llibre de les abelles (1996) de Manel Ollé Albiol:  «elles se coneixen per l’aulor que fan»
  • Gina (2019) de Maria Climent: «aulor de camp d’arròs, que és una aulor tan característica»
  • Les closques (2021) de Laia Viñas:  «que és aulor d’aigua bruta i estancada»
  • Lo mig del món (2023) de Roser Vernet (2023): «aulor de cendra freda i cabró humit»

Convindria que els diccionaris generals inclogueren esta variant.

atibacar

El participi atibacat -ada, del verb atibacar, és usual a Tavernes de la Valldigna (i a més llocs, com per exemple Foios, segons comenta Eugeni S. Reig en Migjorn; Alginet, com mos diu Josep Lozano Lerma; a Eslida, segon Òscar Pérez Silvestre; i a Otos, informa Joan Olivares en Migjorn; 02.11.2009). L’adjectiu atibacat -ada indica que una cosa està plena de gom a gom.

Variants: atibacant, atabicat. A Simat hi ha, a més, la forma invariable atibacant. Exemple: «les séquies estaven atibacades de residus»; a Simat seria: «les séquies estaven atibacant de residus» (informació d’Àngel Alexandre – Migjorn, 26.07.2004). A Torrent hi ha la forma atabicat (segons informa Anna Gascó).

Joan Olivares, a més, comenta (Migjorn, 02.11.2009):

Nosaltres també conjuguem el verb atibacar. Per exemple: «Quan ha d’eixir de casa, s’atibaca les butxaques de cacauets per anar rosegant tot el dia.»

Cal dir que el DGFPastor ja havia incorporat el verb atibacar (que no havia recollit el dcvb) i ja apareix en altres diccionaris, com ara el gdlc:

v dial 1 tr Atapeir. Atibacar un calaix de coses inútils. Séquies atibacades de residus.
2 pron fig Atipar-se. Atibacar -se de dolços.

Segons el dcorom (s. v. tibar):

+Atibacat ‘atapeït, curull’: «els trens estos dies van atibacats de gent» val. (J. G. M. 1963): més que derivat és resultat d’un encreuament amb mots en -acat de sentit semblant: atacat (atacar de pólvora), atabacat ‘ficat en tabac’, estacar-se […], estacat «atufado», C. Ros, 1784.

En el Salt 2.0 podíem trobar:

atibacar v. tr. Omplir completament, posar com dins d’un tabac. Ordena els calaixos de l’escriptori, perquè els has atibacat de coses inútils.

Finalment, el dnv (consulta: 28.06.2023) ha incorporat el verb:

atibacar
v. tr. Ataquinar, omplir excessivament. Ha atibacat els calaixos de l’escriptori de papers inútils.

 a tibó/a tibo

A Elx, on es manté el verb tibar (segons informa Martí i Casanova – Migjorn, 26.07.2004), hi ha l’expressió «estar a tibó» ‘de gom a gom’; també hi ha atibonat -ada (Martí i Casanova – Migjorn, 02.11.2009). Podem trobar un exemple d’a tibó en en el poema «Inventari de la Roà» de Gaspar Jaén i Urban:

Pitxers d’aiguallimó. Gotets de licor d’herbes. / Onces de xocolate. Mates de raboigat. / Galló blanc de l’armela. Mel. Rollets d’aiguardent. / Orxata amb fogasseta. Maredeuetes blanques. / Olor de gesminers. Panal d’abelles. Cera. / Calor, ferro, tro, pólvora. L’aire no corre gens. / Suor apegalosa. La nit crema la pell. / La gent fa la roà. Marededéu de plata. / L’església estarà tota la nit oberta, / plena de clavellines. Flor i flama, la dona / per generacions tan benaventurada. / Esquinç del Paradís. Majestat de marfil. / Passen dones amb ciris, tota la nit rodant. / Els carrers a tibó. Nocturn, nocturn incògnit!

A Simat hi ha la mateixa expressió però amb canvi en l’accent: «estar a tibo» (informació d’Àngel Alexandre – Migjorn, 26.07.2004), expressió que també es fa servir igual a Sollana (14.11.2009).