El diccionari de l’AVL [en línia; consulta: 07.04.2015] li ha incorporat una accepció comuna (ja recollida pel dgfpastor):
assentar
v. tr. i pron. Posar (a algú) sobre un suport qualsevol de manera que quede descansant sobre les natges. Assentar el xiquet en la cadireta. Assentar-se en una butaca.
Esta accepció es documenta cap al segle xv (i abans i tot). Un exemple del Llibre dels set savis de Roma (veg. edició 1907):
Lo senyor en taula se assenta
e demana la copa on es.
La família oficial sobre el fet de seure s’amplia: seure, asseure, asseure’s i assentar-se. Podeu consultar alguns matisos sobre els usos d’estos verbs en l’apunt «Seure, asseure i asseure’s» (comentaris inclosos) del bloc Fica-hi la llengua de Marta Breu.
En este sentit, podem rememorar el comentari de Coromines (dcorom s. v. seure):
No cal prohibir-se l’ús del verb per a la idea de pendre el seti o seient físic, però millor que sigui només quan inclou el matís de fer-ho amb fermesa o accentuada comoditat: «lo lloc a on se assenta lo que té lo timó: enclima» (si no s’hi assenta bé el trontoll de la maror li farà osciŀlar el governall, o caure a l’empostissat), OPou (ThPu., 70); a l’amic que presidirà el gran àpat familiar de Totssants: «abans no tornin les llargues vetlles de l’hivern, m’agradaria veure’t assentat al cap de taula de casa nostra», Coromines (Cartes d’un Visionari1 x, § 32, 148).
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.
Personalment, em pareix molt bé la introducció del terme en el Diccionari de l’AVL: forma quasi exclusiva a terres valencianes, amb tradició replegada en la nostra literatura, etc. També recorde que era (i ací crec que estaven encertats) l’única forma que s’utilitzava a Canal 9.
De fet, a títol personal, puc afegir que prou sovint, en començar la part oral de les proves de la Junta Qualificadora, em succeïx que 1) si gaste “segue’s, per favor”, l’examinand et posa cara rara, i 2) si empre “assente’s, per favor” és el/la company/a examinador/a qui et mira a tu amb cara rara. Per això no és rar que un mateix acabe limitant-se a fer un gest amb les mans perquè la persona (o les persones) ocupe(n) el seu lloc.
Molt bon estiu, Miquel.
No entenc res; si pretens invitar algú a seure:
Si dius “segue’s” supose que estàs utilitzant el verb “SEURE” i eixa forma verbal no existeix al diccionari de l’AVL. L’imperatiu (que és la forma que hauríem d’utilitzar) és “seu tu”, “sega vosté” o “seieu/seeu vosaltres”
Si dius “assente’s”, estàs utilitzant la 2a de l’imperatiu d’ASSEURE, i, per què li afiges ” ‘s “? És la contracció de vosté?
Gràcies!
Tens molta raó, Carlos, quant a la forma del verb seure. Si és possible dir «sega vosté» com a ordre (segons la fitxa 6840/5 de l’Optimot, em sembla que eixe ús no és clar), seria eixa la forma, tal com dius.
D’altra banda, en el valencià que jo conec, per a convidar algú a estar assentat (és a dir, a asseure’s i seure), la forma és «assente’s», parlant de vosté i utilitzant l’imperatiu del verb assentar-se (no el verb asseure).
T’agraïxc el comentari.
Gràcies per la teua resposta, he estat estudiant el tema basant-me en què posa al diccionari de l’AVL i he arribat a la següent conclusió (tenint en compte que “asseure” és idéntic quant a ús i significat a “assentar-se” (accepció 1):
• {Seu / Assenta’t / Asseu-te} + (tu)
• {Sega / assente’s / assega’s} + (ell/a) / (vosté)
• {Seieu o Seeu / Assenteu-vos / asseieu-vos o asseeu-vos} + (vosaltres) / (vós)
• {Seguen / assenten-se / asseguen-se} + (ells/elles) / (vostés)
Crec que no m’he enganyat i finalment he pogut resoldre aquesta qüestió que portava prou de temps al cap…
Una forta abraçada!
Té dallonses que una normativa mal aplicada cohibixca en lloc de facilitar l’ús del valencià. ¡I en un examen de la JQCV! Agarreu-vos.