El Nomenclàtor Toponímic Valencià aporta diferents topònims de Sagunt que contenen este nom: Almardà, braç d’Almardà, camí d’Almardà, marja d’Almardà i platja d’Almardà.

Al llibre del X Col·loqui… d’onomàstica, l’article de Santiago Bru i Vidal diu:

[…] com Al-mardà, l’‘arenal’, extensa partida de vora mar, que va del terme de Canet al d’Almenara.

Posteriorment, dins de Materials de toponímia, I, Lluis Vicent Alcaide i Josep Antoni Lluesma arrepleguen el topònim braç d’Almardà:

Tradicionalment se li ha donat el significat d’‘arenal’ (Chabret, 1888; Moreu-Rey, 1982; Bru, 1985). Carme Barceló parlà en 1982 de la possibilitat que es tractara d’un nom propi; en 1991 ha proposat el significat de ‘llatzeret’. […] La primera documentació, ja al Repartiment, parla de Mardà, no obstant, al llarg de tota la documentació posterior es veu una vacil·lació entre Mardà i Almardà. Avui la forma oficial utilitzada és la d’Almardà, tot i que a la pronúncia popular continua la vacil·lació.

L’Onomasticon de Coromines diu:

D’altra part la variant mardà pròpia de les comarques de Ponent i de Migjorn (decat. v, 496b). En terra arabitzada també el trobem, aquí amb aglutinació de l’article aràbic. Almardà, pda. vella del terme de Morvedre (Sanchis Guarner), tirant cap al de Canet de Berenguer (torre del Mardà, en te. de Canet: M. Llopis, País Val., p. 54). Els pescadors del Cabanyal prenen la «Torre del Mardà» per senya des de mar junt amb el Cap de Canet (Casac. 1924). D’ací la cantarella popular: «Canta-rana i Almardà / se posaren a renyir:/ Canta-rana caigué en terra / i Almardà pegà a fugir» (recollida a Benifairó per S. Guarner (Pobles Val. parlen iii, 3): perquè essent uns aiguamolls canta-rana són a ras de terra, i la torre es dreça esvelta com un corredor que arrenca a córrer.

 

---

^{Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.}