La preposició ad —variant de la preposició a—, té entrada en el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (07.04.2025). Apareix  amb una explicació i un exemple que aclarix que no s’apostrofa amb el demostratius i pronoms que sol precedir:

ad
prep. [col·loq.] Variant de la preposició a usada davant de certes paraules començades per a o e, especialment els demostratius i els pronoms forts de tercera persona. Ad elles això no els agradava gens.

A més de la forma ad, la giec recull les variants an i amb. La variant an, seguint la mateixa regla ortogràfica anterior que s’aplica en ad, tampoc s’apostrofa quan va seguida per paraules començades per a o e, criteri que ja apareixia en l’acord ortogràfic del 1913:

«En el cas d’emplear-se an en lloc de a, no s’escriurà a n’ (ni a-n) sinó an : ho he dit an ell (millor : ho he dit a ell).»

Aixina ho va aplicar també el dcvb:

AN (o ana). var. vg.
de la preposició a. «An aquell l’estimaven» (Ross., Conflent, Cerdanya, Mall., Men.). «An tu t’ho dic» (Vallès). «Me donà la comunió ana jo» (Conflent). «No l’entenc, an ell» (Alcoi). «Anàvem contra an ell» (Morella). «Ho hai dit an d’altres» (Sort). «Ana tu t’ho diré» (Guilleries, Empordà). «An ell i ana mi ens ho deia» (Meià). «M’estimaria més donar-ho amb un gos que no pas ana vós» (Agullana). «La vaig donar an els meus germans» (Solsona, Barc., Bal.). «Un niu vaig trobar | ana la ribera» (cançó pop., Llofriu). Puig que Déu me n’ha enviada | y ana vós m’ha destinada, cançó de Ribes (Butll. C. Exc. Ll., v, 65). Donada la benedicció apostòlica an aquella imponent audiència, Verdaguer Exc. 10. Incerta de merèixer gràcia an els ulls de l’home inconegut, Alcover Poem. Bíbl. 41. No, an a mi no me’l pendria el parany, Ruyra Parada 14. Flor que al pit dones tendresa, volada an el pensament, Salvà Poes. 23. […]

La giec actual manté (07.04.2025) eixe mateix criteri:

[…] les preposicions a i en tenen les variants col·loquials an i amb (amb les pronunciacions corresponents a cada parlar); en el cas de a, per a evitar el contacte amb una vocal següent: Ho donarem an/amb ell (confusió de a amb en i amb); No pensis més amb aquella desgràcia (confusió de en amb amb).

A pesar que les regles ortogràfiques indiquen que estes variants no s’apostrofen, és habitual vore escrites eixes variants apostrofades («a d’» o «a n’»):

• In their own words, Carta de Joan Miró a Josep Lluís Sert (1959): «A n’ell i la Guinguite un fort abraç»
• El llibre de les abelles de Manel Ollé i Albiol (1996): «s’arruixa a n’elles i per les parets»
• Contes de la Terra Plana de Carlos Soler Chulvi (2019): «Pere es va arrimar a d’elles i va preguntar»
• Petó ferotge de Roberto Saviano (2020): «jo l’hi picat a n’ell perquè qui m’ha fet mal una vegada»
• Sota el fang de Joan Roca Navarro (2023): «Vaiga, sembles a n’ell… Tun pare no és molt parlador»

Les prevencions de Fabra. Més variants usuals

A banda de les solucions ortogràfiques actuals, convé tindre en compte que Fabra va tractar de resoldre la qüestió d’una altra manera, tal com explica Aina Torrent-Lenzen («Una nova directriu dins la recepció de l’obra de Pompeu Fabra», 1996):

Fabra es va manifestar explícitament en contra d’aquesta interpretació (preposició a + [n] epentética), oposant-se així a la grafia an, molt generalitzada en la seva época.

Fabra va fixar eixa prevenció en la Gramàtica catalana de l’any 1933:

Aquesta preposició pot revestir diferents formes en la llengua parlada : a, an, ane, ad. L’única forma admissible en la llengua literària és la primera.

Actualment l’escriptura ja no es circumscriu a allò que abans es denominava llengua literària, sinó que es manifesta en tota la varietat de registres i dialectes, que no sempre poden aparéixer en les obres normatives, tal com mos explica l’Oficina d’Estandardització de l’iec per correu electrònic (09.04.2025):

«En aquesta qüestió, com en altres qüestions gramaticals, el text de la giec pretén ser més representatiu que no pas exhaustiu de la variació existent».

En tot cas, convé que la normativa proporcione les regles per a que es puguen reflectir per escrit totes les possibilitats. En este cas, la normativa aclarix que estes variants de la preposició a no s’apostrofen.

---

^{Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.}