La variant aulor (‘olor’) és la forma més usual i estesa. Badia i Margarit ho comentava l’any 1999:
Avui [aulor] és pràcticament general en el llenguatge parlat de pertot, com es desprèn de les transcripcions fonètiques que n’insereix el DCVB.
L’aparició de les formes orals en l’escriptura pot tardar un temps i sovint ha de superar resistències diverses, però el mateix Badia i Margarit constata que ja en el segle xv «es feia sentir una tendència popular a diftongar o > au» en este context. En eixe sentit, el dcvb conté les variants aulor i oulor , esta segona qualificada d’«antiga i dialectal».
Actualment (consulta: 06.02.2024), podem trobar que la variant aulor té presència en la llengua literària, probablement com a tret dialectal amb valor estilístic i de proximitat a l’ús oral general; això permet també ampliar les possibilitats dels registres literaris. Podem trobar la variant aulor en:
- El llibre de les abelles (1996) de Manel Ollé Albiol: «elles se coneixen per l’aulor que fan»
- Gina (2019) de Maria Climent: «aulor de camp d’arròs, que és una aulor tan característica»
- Les closques (2021) de Laia Viñas: «que és aulor d’aigua bruta i estancada»
- Lo mig del món (2023) de Roser Vernet (2023): «aulor de cendra freda i cabró humit»
Convindria que els diccionaris generals inclogueren esta variant.
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.