Feia temps que mirava d’esbrinar si hi havia cap terme més concret que restes o despulles (que eren les opcions del decascat, edició del 1989) per a les dos primeres accepcions del castellà (drae, 2001; 2021) pecio:
1. m. Pedazo o fragmento de la nave que ha naufragado.
2. m. Porción de lo que ella contiene.
Al juliol del 2009 vaig trobar en el Diccionari d’història de Catalunya (Edicions 62, 1999) els termes peci i derelicte (veg. gdlc). Bé, després de la sorpresa inicial amb el peci, no el documente en cap obra de referència i supose que deu ser un intent d’adaptació del pecio castellà. A banda d’eixa errada, trobe que el Termcat confirma l’altra opció (també el diec):
ca derelicte, m
es pecio
en shipwreck
en wreck
Conjunt de restes d’una embarcació enfonsada.
En francés eixe concepte es denomina épave (atilf):
1. En partic. a) Domaine mar. Débris de navire, de cargaison, objet quelconque abandonné à la mer, coulé au fond, flottant ou rejeté sur le rivage (souvent à la suite d’un naufrage). Un lot d’épaves. Il y a quelque chose. On dirait une épave à demi enfoncée dans le sable. —Ah! s’écria Pencroff, je vois ce que c’est! —Quoi donc? demanda Nab. —Des barils, des barils, qui peuvent être pleins! répondit le marin (verne, Île myst., 1874, p. 221). L’épave d’un navire démâté qui flotte au gré des courants (claudel, Soulier, 1929, 1re journée, I, p. 652) :
- 1. Cette semaine-là, qui fut brumeuse, une grosse barque de Nantes se perdit sur un écueil de la chaussée de Sein. Des épaves arrivèrent à la côte : des rames, des morceaux de coque, un canot en bon état, des tonneaux d’eau potable, un baril de vin rouge, et trois cadavres… quéffélec, Un Recteur de l’Île de Sein, 1944, p. 25.
I en italià es diu relitto (segons De Mauro):
4. s. m. co ciò che resta di una nave naufragata o di un aereo precipitato: avvistare un r., denunciare alla capitaneria il ritrovamento di un r. | qualsiasi oggetto che si trovi in mare alla deriva, sul fondo o sulla costa: un r. si è incagliato tra gli scogli.
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.
Hi ha un llibre de poemes de David Figueres (Reus, 1974), titulat precisament Derelictes, que va rebre el XVIII premi de poesia Miquel Martí i Pol el 2013.
T’agraïxc la informació, Rosa.
Miquel, sobre el terme ‘derelicte’, que ve del llatí i vol dir ‘abandonat’, diria que el seu sentit més propi, que recull el GDLC i que trobem en Josep Pla a ‘Cinc històries de mar’, és “vaixell, o part d’un vaixell, abandonat que sura entre dues aigües”. El sentit de ‘pecio’, el de “restes submarines d’un vaixell naufragat”, és una extensió d’ús en principi impròpia que s’ha acabat acceptant. L’únic problema és que ara quan es diu ‘derelicte’ ja no sabem si flota o està enfonsat. De fet ‘pecio’ ve del baix llatí ‘pecium’ i crec que vol dir ‘peça’ o ‘tros’. La idea de ‘abandonat’ lliga més amb un vaixell que encara flota que no pas amb unes restes submarines que pot fer segles que són allà. Certament, aquest segon també és un vaixell abandonat però resulta més rellevant que hagi quedat a trossos. Ara bé, sembla que hi ha molta més necessitat lingüística d’un terme per a les restes submarines i això explica l’extensió d’ús en principi impròpia. El DIEC, en tot cas, fa el que sol fer: acceptar la nova accepció i mantenir l’antiga, amb l’ambigüitat potencial que això comporta. El DNV, en canvi, només entra la nova accepció.
T’agraïxc el comentari, Albert. Això m’ha permés vore que no havia enllaçat l’entrada del DIEC. Aixina, he vist que el DIEC ha incorporat l’accepció més moderna, però no té l’accepció del dret que apareix en el DNV (relacionada amb derelicció) i en el Termcat: «Nau o part d’una nau abandonada en mar, que teòricament és propietat de l’assegurador que ha indemnitzat el naufragi».
No conec la història de la paraula derelicte. Pel que he trobat, sembla que és prou moderna i que li ho deu quasi tot a Josep Pla.
Si la paraula ha adquirit més accepcions, deu ser perquè no en van tindre prou amb restes i despulles. Coses que passen, la precisió és un valor que depén molt del punt de vista.