El dnv va incloure l’adverbi aixina (consulta: 22.12.2020):
adv. [col·loq.] Així. Les coses no es fan aixina.
La qualificació «col·loquial» no exclou que no puga ser utilitzada en els registres formals, ja que els registres són varietats variables de l’ús social de la llengua. Com a mostra d’ús en registres formals, el president de la Generalitat valenciana Ximo Puig va utilitzar esta variant en la compareixença televisiva que va fer en À Punt (17.12.2020) per a informar els ciutadans sobre les noves mesures contra el còvid. Per tant, al País Valencià, seria d’ús general, tal com ja apuntava Nebot i Pérez (1894).
Este adverbi té diverses variants. El dcvb em va fer un recull, i podem vore (consulta: 22.12.2020) que la variant aixina té una extensió que permet considerar-la pròpia de la llengua comuna:
4. Aixina (recollida al Lluçanès, Ponts, Massalcoreig, Reus, Peníscola, Morella, Benassal, Forcall, Plana de Castelló, Onda, Val., Gandia, St. Lluís de Men., Eiv., Formentera). Y a sos peus agenollant-me, | aixina li vaig pregar, Llorente Versos, ii, 126. «Més m’estim veure’m aixina, | no desconfiant de Déu, | que no posseir riqueses | si han d’esser contra gust meu» (cançó pop., Eiv.).
En un registre formal escrit, la producció escrita valenciana es pot remuntar al Diccionario valenciano-castellano de Carles Ros Hebrera (1764; consulta: 22.12.2020):
aixì, aixìna, aſsi : Adverbio de tiempo, y su inmediacion : como quando se dize: aſsi que llegò Pedro : aixì que aplegà Père.
Més tard, tenim la intervenció «Ullada general sobre la morfologia catalana» de Lluís Fullana Mira en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906; consulta: 22.12.2020):
Mes com la pronunciació es presentà aixina del tot difícil, s’aplicà la lley d’eufonia, y palatisantse la combinació cl, resultà, pell, altre fenomen morfològich també molt freqüent en la nostra llengua.
Apareix la forma aixina també en registre formal escrit en el llibre Rafèl Martí de Viciana de Joan Rodríguez Condesa (1911; consulta: 22.12.2020), autor que també utilitza la variant aixís:
Aixís ho assegúra Ximeno (òbra y llòch sitáts) y aixina resulta de la inscripsió del retrato. Facs. I.
També podem trobar aixina en el recull que elaborà Joan Rafael Ramos Alfajarín per al llibre La qüestió lingüística en la premsa de Castelló de la Plana (1834-1938) (consulta: 22.12.2020), o en les obres de Francesc Martínez i Martínez (com ara en Arreplega de llegendes, tradicions y costums del Reine de Valencia, 1927; consulta: 22.12.2020):
Dificilíssima y demés pesada es la tasca del folkloriste, al que l’afició ‘l pòrta ‘l recull y estudi de lo popular, tant les costums en sa variadíssima gama, com les llegendes de distints aspèctes, aixina com els cuentos […].
La vitalitat literària de l’adverbi està ben documentada, sobretot en la llengua general i en el registre col·loquial reproduïts per les obres de teatre. De fet, també indiquen el valor general de la variant aixina Beltran Calvo i Segura-Llopes (consulta: 22.12.2020) en Els parlars valencians:
Aixina ‘així’ és general (al Baix Maestrat també aixines).
En eixe sentit, caldria revisar i posar al dia la proposta d’ús que fa Josep Lacreu Cuesta en el Manual d’ús de l’estàndard oral (mantinguda encara en l’edició del 2017; consulta: 22.12.2020):
L’adverbi així és substituït habitualment en valencià per la variant aixina. Aquesta forma, però, té una escassa tradició literària i convé restringir-ne l’ús, en tot cas, a nivell poc formals. Cal evitar, encara més, altres variants com ara aixís, aixins o aixines, habituals d’altres zones del domini lingüístic.
Eixa proposta és ara massa restrictiva, vista la constància documental en l’ús escrit i oral general de la forma aixina —certificada pel mateix Josep Lacreu; per cert, l’autor matisa un poc eixa visió restrictiva en «Les paradoxes de la coŀloquialitat» (08.06.2018; consulta: 23.12.2020)— i la inclusió en el diccionari normatiu, fets que haurien de convidar les propostes estilístiques generals a considerar este adverbi una opció possible i normal del discurs general i també dels registres formals.
Sobre la variant aixines
El diputat Aldolf Sanmartín Besalduch (de Vinaròs) utilitza la variant «aixines» (ho documente al novembre del 2003) en les seues intervencions en les Corts Valencianes. Segons informació de Josep F. M. (Castelló de la Plana): «Li ho he preguntat a un amic de la Jana (Baix Maestrat). M’ha contestat que per allà (Traiguera, Sant Jordi, Canet lo Roig…) diuen “aixina”, “aixins” i “aixines” per aquest ordre de freqüència». El dcvb recull aixines a: Lluçanès, Penedès, Solsona, Tremp, Massalcoreig, Manacor, Artà, Men.
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.
Res de nou baix el sol: és massa evident que “aixina”, per extensió, per ús, etc. hauria de ser la forma habitual, però –desgraciadament per a ella– pertany al mateix grup de paraules maleïdes com ara “servici”, “ab”, “vullc”, etc. etc. És a dir, verdaderes pedres de toc que motiven el seu rebuig automàtic per ‘no ser prou genuïnes’, ‘ser blaveres’ (!) o paregudes al castellà (!!) [benvinguts novament també –perquè, com en nosaltres és habitual, ens repetim i repetim– a la qüestió dels falsos castellanismes: ¡fora amb els mots “llonja”, “estanteria”, “verdader”, “acostar”, “faena”, “barco”, “taquilla”… i benvinguts siguen els “llotja”, “prestatgeria”, “veritable”, “apropar” (aaaaagh!), “feina”, “vaixell”, “guixeta”!].
I, mentrestant, el valencià fa el que pot o el que li deixen…
Desgraciats nosaltres, que assistim a este espectacle 🙁
Bé, de fet, sí que és la forma habitual. Sí el valencià tinguera més mitjans i espais d’ús on es modularen els registres, la llengua general corregiria i ampliaria els manualets d’estil.
Potser no em vaig explicar correctament: en dir que [aixina] “hauria de ser la forma habitual” em referia a que precisament per ser la variant que gastem els valencians en tots els registres, esta hauria de ser perfectament vàlida/adequada/correcta (com en vullguem dir).
Però ja sabem que no passa això: la paraula es troba estigmatitzada en favor de l'”així”.
I aixina anem fent… Fent el ridícul, clar.
Sí que t’havies explicat molt bé. Només matisava que hi ha qui no la considera una forma adequada a causa d’una tradició normativa que encara es manté prou acríticament i que continua difonent eixos prejuís. El problema és que per a canviar la percepció hi hauria d’haver mitjans que, a través de l’ús, difongueren una valoració positiva sobre les particularitats del valencià general. Ara ja apareix el diccionari, però està clar que això no és prou.