Esta paraula, típica de la zona costanera nord del País Valencià, és un «fragment de roca dura, de dimensions variables i de forma més o menys arredonida per l’acció de les aigües i del redolament» (dnv, s. v. cudol; consulta: 09.12.2019). No apareix en els diccionaris habituals, però sí que està ben documentada en l’ús:

• «terra amassonada o empedrat de blavons» (bscc, 54, 1978; consulta: 09.12.2019)
• «Dins de l’aigua i sobre la sorra, fins i tot sobre els blavons de bona part de les nostres riberes» (Sebastià Carratalà, «La platja», Diari La Veu, 23.03.2013)
• «La mar de Moncofa, escuma i blavons (Foto JA Vicent)» («Contra paradís, 12/52», Associació de Veïns La Vilavella, 01.08.2014)
• «(El meu anhel de tu / escombra els blavons que ens separen).» (Marisol González Felip, «Onades», citat per Josep Lluís Abad i Bueno en «L’obra poètica de Marisol González, X (Mar d’heura)», [Espai Claudàtor], 22.11.2008)
• «De tant en tant , allí on naixien ullals d’aigua dolça, es formaven llacunes litorals, albuferes o estanys, separades de la mar per un amuntegament de terra, arenes i blavons» (Ramón Saborit Arnau, «L’ecosistema de l’estany», L’Estany, sense data)

Hem proposat a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que incloga el blavó en el seu diccionari.

^{Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.}