- Esta interjecció apareix en el dnv (consulta: 07.11.2019) com a variant de jas:
nyas 1. interj. [col·loq.] Jas.
Giner Monfort (El parlar de la Safor, 2016) comenta l’ús de la interjecció en dos paràgrafs de la seua tesi:
Uns altres imperatius són: endus-te (Tav); pren (la Safor) i tin (la Safor). Nyas (Tav, Bfró, Barx, Grau, Ga, Bpa, Bdrà, Bpx, Bell, Alqu, Real, Pma, Ador, Cas, Lloc, Mi ‘hi has’) esdevé nyague a Simat, possiblement creat a partir del plural nyagueu (Ga, Vi), nyaeu (Fo, Ol).
nyas! (Bpa, Raf, Bjó, Gua), jas! [‘jas] i [‘dʒas] (Mi) Expressa sorpresa. Els pobles veïns han fet escarni del costum dels veïns de Miramar de dir “jas!” o “jas, xi!”.
Puc afegir que també és conegut el plural nyasgau en Tavernes de la Valldigna.
Josep Martines (El valencià del segle XIX, 2000; consulta: 13.11.2019) comenta les formes proposades per Martí Gadea (1891): «nyas ‘V. jas i yas’, nyas·o ‘imper. tomalo’, nyau·o ‘imper. tomadlo’».*
* Aquestes són pronúncies ben vives resultat de la palatalització de la /n/ del pronom feble. És també viva i reflectida en els textos, jas, pronunciada [jas] o [dʒas]; vegeu, p. ex., l’article del MGadea (1891), que tot just hem citat. Hi ha variació generacional. He sentit entre parlars de la primera generació de la Marina [jas]; els més jóvens diuen ací sistemàticament [ɲas], com també solen dir n’hi ha, calga el feble en o no. Cf. el ja esmentat [ɲja] per n’hi ha (Beneixama).
- Coromines fa en el declc (vol. iv, p. 770-771)una proposta sobre l’origen de la interjecció (podeu consultar l’explicació sancera fent clic en el pdf adjunt):
Del verb habere ‘tenir, en subjutiu, es va desenrotllar un ús, peculiar a les llengües hispàniquesm, invitant a pendre o acceptar una cosa: habeas hoc o istud ‘tingues això’, habeas illud, habeas tibi, etc., en què, trobant-se el verb enganxat amb els pronoms següents, es convertí en un element proclític o petita eina auxiliar, no més carregada de significació que un mer adverbi demostratiu com el ll. ecce, el port. eis, el fr. voici o el nostre vet-aquí. […] En català, la reducció, una mica més dràstica, parà ràpidament en (v)ias açò, regionalment conservat com i̯as açò o, més consonantitzat, com jas açò. […] Com que això s’assembla fònicament a hi ha (pron. i̯a), a les comarques costeres i a les de l’extrem sud i Marina, on hi ha ha estat recobert per la forma amb abús de n’ —na en lloc de hi ha—, s’ha reemplaçat i̯as per una variant vulgar deturpada n̮ás!, que jo mateix vaig sentir a Dénia i Alfàs.
Una explicació raonada i documentada de la qual podem oblidar el petit prejuí estilístic («vulgar deturpada») amb què desqualifica la variant nyas.
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.