Xavier Rull en La formació de paraules. Qüestions de normativa té un apartat curt referit a «Els sufixos -id i -ed aplicats a verbs de sorolls» que comença:
Els verbs que expressen sons poden prendre el sufix –ed (Fabra, 1956: 128; Lüdtke, 1983: 333) o -id (ho escrivim amb -d perquè existeix el mot brogidós).
Rull arreplega les formes en -et: aïnet, assaïnet, espinguet, espignet, miulet, miulec, piulet, refilet, ronquet, ronxet, ruflet, somiquet, xisclet, xiulet, siulet. I les formes en -it: brogit, bruit, brunzit, clapit, glapit, cruixit, esclafit, grunyit, maulit, miulit, mugit, piulit, rugit, xeulit, xiulit, xuplit.
A més, assenyala: «el sufix equivalent espanyol (-id) és l’únic que s’usa per a alguns verbs de sorolls». Finalment, fa la reflexió següent:
En aquest grup de verb també es poden usar altres recursos per a nominalitzar, com ara l’habilitació del participi de passat en femení (mugida, xiulada, etc.). La combinació d’aquests dos fets pot fer pensar que -id es deu a una interferència de l’espanyol, quan en realitat és un sufix vàlid en català.
Jo no recorde haver sentit mai lladrit quan aprenia valencià (cap als anys setanta i huitanta) i he vist que la paraula no té molta documentació (Google Llibres, consulta: 16.12.2018). Com a curiositat, em sembla que no apareix en l’Atles lingüístic del dominica català, on sí que apareix el miol:
Poca, però sí que hi ha documentació i té un cert temps i extensió, tant amb la forma «lladrid» (que Garcia Girona fa sinònima d’abornit) com «lladrit». Per exemple, podem llegir que, segons Bosch de la Trinxeria, el «lladrit» era un «lladruc especial dels gossos d’atura assenyalant un perill».
Tenint en compte les dades d’ús i vitalitat de la paraula, sembla que el dnv hauria de mirar d’incorporar eixa i altres paraules relacionades amb el lladrar dels gossos (abollar, abornar, abornit, buixir, glatir…).
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.