- En l’accepció corresponent als recursos judicials, ja apareixen les obres de referència que inclouen la possibilitat d’ús transitiu —habitual en els mitjans de comunicació i en el llenguatge judicial—:
«v. tr. […] 3 Interposar un recurs judicial.» (GD62)
Així, podem llegir en la gcc (Joana Rosselló: 13.3.6.2d):
A diferència dels casos dels § 13.3.6.2a-b, l’alternança que presentem aquí no comporta un canvi en la valència del verb, sinó en la diàtesi: un complement argumental del verb pot realitzar-se com a complement directe o com a complement de règim (veg. § 13.4.2). Així, tant podem dir apel·lar la sentència com apel·lar contra la sentència, tot i que la primera opció sembla la preferida en el llenguatge jurídic i periodístic. Com apel·lar, i en l’accepció del verb en l’àmbit jurídic, funciona recórrer: Han recorregut la sentència. Recorrerem contra la sentència. Encara en aquest àmbit, tenim pledejar i pledejar per (Pledejar (per l’herència).
També el Salt 2.0 inclou este ús. Per contra, el mestil3 no l’ha recollit, cosa que tampoc han fet el diec, el gdlc ni el dnv [en línia: gener 2008; abril 2019]:
(diec) 1 2 v. intr. Emprar com a mitjà alguna cosa, especialment a manca d’un altre mitjà. Van recórrer a un remei heroic.
1 3 v. intr. Acudir a un jutge, a una autoritat, amb una demanda o petició. Recórrer contra una sentència. Sempre hi ha la possibilitat de recórrer.
(gdlc) v intr […] 3 DR PROC Acudir a un jutge, a una autoritat amb una demanda o petició.
4 esp DR PROC Interposar un recurs davant una instància superior contra una resolució dictada per un òrgan administratiu o judicial inferior. L’entitat ha recorregut al tribunal suprem contra aquesta sentència.
(dnv) 5. v. intr. DRET Acudir a un jutge o a una autoritat amb una demanda o petició. Recórrer al tribunal contra una sentència. 6. v. intr. DRET Interposar un recurs. Si desestimen la petició, encara podem recórrer.
- Sobre esta qüestió, podem llegir en el diari Ara.cat (31.03.2018), l’article d’Albert Pla Nualart «La normativa no permet recórrer una sentència». I, més antic, en Llengua i Administració, número 9 (1983), «Recorrent el camí dels recursos» d’Oriol Camps.
- En castellà, recurrir. Martínez de Sousa diu en el dusos:
recurrir la sentencia. Solecismo por recurrir contra la sentencia.
En parlava també Lázaro Carreter en 1990 en «La cumbre culminada» (El dardo en la palabra, 1998):
Las recientes elecciones vascas han aumentado el volumen del nonato lenguaje con aportaciones interesantes, siempre liberadoras. Así, un partido «ha recurrido a los Tribunales los resultados electorales» en cierta localidad. Era recurrir un verbo intransitivo, que significaba ‘interponer recurso’, o ‘acudir a un juez con una demanda’; y se recurría contra una sentencia, un fallo o cualquier cosa que no se juzgaba ajustada a derecho. Ya se pueden recurrir los resultados electorales.
A pesar d’això, el drae [consulta: gener 2008; abril 2018] inclou també l’ús transitiu:
5. tr. Der. Entablar recurso contra una resolución.
Accepció que expliquen en el dpnh [en línia: gener 2008]:
recurrir. Cuando significa, en el lenguaje del derecho, ‘entablar recurso contra una resolución’, es admisible tanto la construcción intransitiva, con un complemento introducido por contra, como la transitiva: «Tampoco era bien visto recurrir CONTRA la sentencia» (Longares Corsé [Esp. 1979]); «Podemos recurrir la sentencia» (AMillán Oportunidad [Esp. 1991]).
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.