cara a

cara a
Fragment de la notícia «Almenara tindrà punts violeta amb una agent de la Policia Local en les festes patronals» d’El Periòdic.com (09.09.2022).

La locució prepositiva cara a és la versió reduïda de de cara a. La versió reuïda cara a encara no té entrada en els diccionaris habituals, encara que sí que podem trobar que la fórmula ha fet fortuna, ja que el dnv ha inclòs la locució usual al País Valencià (veg. pccd) no anar cara a l’aire:

cara
46. no anar cara a l’aire loc. verb. No funcionar, alguna cosa, bé.

Entre les obres de referència normativa, el daux de Ruaix considerava cara a una interferència del castellà que s’hauria de substituir per la forma completa de cara a. Actualment, Xavier Rull («L’expressió ‘cara a aconseguir això…’ o com el català es renova constantment», El Nacional, 13.11.2024) valora positivament esta versió reduïda, que considera «un exemple de l’enorme vivesa que té el català» i conclou:

[…] és evident que la llengua catalana ha innovat per si sola, com va fer (seguint el mateix procediment) fa cinc-cents anys amb el nom cap. Oh que cap tècnic lingüístic dubta de la validesa de la paraula cap emprada com a preposició de destinació? Doncs.

Seguint la idea de Xavier Rull, podem pensar que tal com s’ha creat la preposició cap a partir del substantiu cap, la paraula cara també ha experimentat eixe procés, fenomen que no és estrany, si tenim en compte que el castellà hacia prové d’una locució prèvia, faze a (‘cara a’), i que en francés hi ha la locució face à (tlfi) que té usos equivalents (dvlf i diccionari de Larousse; consulta: 15.11.2024)  i amb els mateixos components semàntics:

  • (dvlf) Face aux difficultés de faire exister et de développer l’Erythrée indépendante, ils se rabattent…
  • (dvlf) Face à cette puissance armée, les royaumes de Grande-Bretagne…
  • (dvlf) Face à l’enthousiasme des passants, il continuera de multiplier…
  • (Larousse) Face à, en vis-à-vis de, devant un lieu ; vis-à-vis de quelqu’un, devant quelque chose, quelqu’un : Hôtel construit face à la mer. Asseyez-vous face à moi.
  • (Larousse) Face à = tourné vers (une étendue, un paysage, un panorama). Chambre face à la mer.

Podem documentar l’expressió en l’ús oral del valencià-català, però també en podem trobar mostres en la documentació escrita:

  • Acta de la secció del ple de 30.04.2015 de Callosa d’en Sarrià: «…i que ara cara a les eleccions veiem esta anomalia…»
  • La Catalunya a mig fer de Jesús Conte (1985): «…ara , cara a les Olimpíades…»
  • El “progressisme catòlic” a Catalunya (1940-1980) de Joan Casañas (1989): «Però cara als anys seixanta s’ha de tenir en compte…»
  • Diputat Pérez Fenoll, DS 165 (12.02.2003): «…la seua posició cara a estes eleccions…», «Cara a les eleccions, ho entenc, però no ho diga…» (https://www.cortsvalencianes.es/ca-va/consulta_dscv#dsp/sumari/clau/V%20%20%20001650)
  • Diputat Pérez Grau, DS 147 (23.10.2002): «…haguera sigut una tarja de presentació cara a l’exterior per a la participació en altres adjudicacions…»
  • Conseller de Sanitat, DS 128, 23.05.2002: «…ha beneficiat en molt cara als ciutadans i cara a les ciutadanes el que és eixe servici…»

quaga

Quaga
Fotografia d’un quaga./York & Son, The standard library of natural history. 🔗

El nom quaga designa un èquid africà emparentat amb les zebres desaparegut al segle xix (Carles Lalueza Fox, Missatges del passat, 1998). El Termcat oferix la fitxa següent:

ca quaga, n f
es cuaga, n f
fr quagga, n m
en quagga, n
de Quagga, n n
nc Equus quagga quagga

Mamífers > Perissodàctils > Èquids
Nota
Subespècie de zebra comuna extinta.

La forma quagga apareixia fa anys en el diccionari Merriam-Webster (consulta: 11.05.2012):

An extinct mammal (Equus quagga) of southern Africa that resembled and was related to the zebras
Origin of QUAGGA: obsolete Afrikaans (now kwagga), from Khoikhoi quácha
First Known Use: 1785

Posteriorment (consulta, 12.11.2024), el Merriam-Webster ha canviat la redacció de l’entrada:

An extinct zebra (Equus quagga quagga) of southern Africa that had brown and white stripes chiefly on the head and neck, reddish-brown to brown upper parts, and whitish belly, tail, and legs

preposició + conjunció que

Fragment d’un diari de sessions del Parlament de Catalunya (05.05.2022).

L’opcionaltat de l’elisió de la preposició de davant de la conjunció que és esmentada inicialment en l’apartat 19.4.3 giec: «amb elisió generalment de de»; eixa indicació remet a l’apartat 26.4.1, que dona la indicació següent:

(«Les subordinades substantives finites introduïdes per preposició») […] En la mesura que la conjunció que fa també una funció de nexe, en la llengua antiga s’elidien les preposicions en les subordinades introduïdes per que, igual que fan encara altres llengües romàniques com el francès i l’italià: Acostuma sa llengua ∅ que no sàpia mentir (∅ = a); No so digne ∅ que sies causa de la mia mort (∅ = de); Vosaltres trobats pler ∅ que jo prena muller (∅ = en). En l’actualitat, l’elisió és viva col·loquialment en moltes construccions i és l’opció preferible en els registres formals.

En atres apartats, 252.2, 31.4.1 i 31.4.2.4 , l’elisió és descrita com un tret habitual, però cal entendre —tal com mos ha comentat el servei de consultes de l’iec— que es tracta de l’«opció preferible en els registres formals» expressada en 26.4.1. En eixe sentit, podem observar que en els registres formals, i sobretot en els informals, és habitual mantindre l’estructura completa formada per preposició composta + conjunció que.*

*Nota fdt. Amb tot, l’elisió és habitual en els texts impresos o editats, pràctica derivada del fet que les indicacions normatives i estilístiques havien tendit fins ara a mostrar com un «error» o una «incorrecció» el manteniment de les preposicions en este context.

 

encà

Fragment del mapa sobre encara i variants de l’Atles lingüístic del domini català.

La forma encà, variant de l’adverbi encara, és d’ús general en valencià i més amunt, tal com podem documentar en diverses obres:

  • Diccionari català-valencià-balear (s. v. encara):
    «encà estan les figues verdes»
  • Petit atles lingüístic del domini català (s. v. encara):
    «Geogràficament, observem una àmplia àrea de encara en alg., bal., tort. i cat. del Principat, tret de la franja ponentina que usa encà i que s’allarga dins el val., a voltes convivint amb encara, que apareix solitari en val. mer.»
  • Diccionari històric del valencià col·loquial (segles xvii, xviii i xix) de Joaquim Martí Mestre (2006; pàssim)
  • Els parlars valencians de Beltran i Segura (2022): 
    «encara es pronuncia sovint encà i, especialment en val. alac., nincara/nincà»
    «encà que és la forma general del connector»
  • Els parlars del Baix Ebre. Estudi geolingüístic (i) de Castellà Espuny (2020):
    «L’adverbi encara, que és general a tota la comarca, pateix l’apòcope de l’última síl·laba en determinades ocasions, en una pronúncia àgil i sempre que no estiga en posició final de frase. Exemples: encà se sembra (Alf), encà en tinc a casa (Pa), encà n’havia vist jo, d’això (Lli), encà no s’ha adormit (Ti), quan l’ametla encà està verda (Xe)»
  • El parlar d’Alcalà de Xivert de Verge Caballer (2008):
    «L’adverbi encara pot aparèixer contractat en la forma encà: encà estem ací»

També trobem esta forma a la Ribagorça («La llengua de l’Isàvena (I): curso inferior i mèdio» de Gabriel Sanz Casasnovas, Javier Castel Pérez, Juan Carllos Bueno Chueca i Xavier Tomás Arias).

A banda d’això, la versió valenciana encà forma locucions amb elements diferents: encà com, encà no, i encà gràcies, encà sort… Amb tot, a pesar de l’extens ús oral de la forma encà, si exceptuem el dhvc, el Cival o el ctilc, costa de localitzar-la per escrit en la xarxa:

  • Obra poética de Juan Bautista Tejedo Beltrán (1956):
    «i encá gracies al novio / que l’ampapussa.»
  • Web de La Room València (consulta: 06.11.2024):
    «Mengeu fruita i verdura Aborigen VLC a mansalva, i encà com; al menys arròs a grapats no ens falta.»

La locució enc que

A més, podem observar que la locució encà que té relació amb la locució enc que documentada pel dcvb i comentada en la giec (30.3.3): :

«i) En parlars orientals ha tingut modernament un cert ús la locució enc que, que encara es pot trobar en parlars baleàrics: La gent, enc que calli, ho sap. Aquesta locució té un comportament gramatical semblant al de encara que, amb la qual s’ha tendit a identificar com si en fos una variant formal.»

desinències -à (< -ada), -aor(a) (< -ador[a])

Cremaet
Interior del bar Cremaet./Kike Taberner, Valencia Plaza (14.05.2021).

La desinència femenina -à (reducció de la forma -ada; pl. -aes) dels participis i adjectius, i la desinència -aor -aora (reducció de la forma -ador -adora; pl. m. -aors; pl. f. -aores) de noms i adjectius, és un tret del valencià general. Segons Els parlars valencians de Beltran i Segura (2022):

[…] una desena de quilòmetres envers el sud, en passar Canet lo Roig i la Jana, comencem a adonar-nos que es perd la d intervocàlica del sufix -ada de mots com ara teulada o aixada. Des de ben al nord, doncs, comença a ser patent el tret que potser més representa els parlars valencians.

Hi ha paraules amb la terminació -ada que reben eixe tractament, com ara l’adjectiu ca (‘cada’) en les locucions ca u i ca un; o el topònim Montcada, que és conegut com a Moncà. A pesar que es tracta d’un ús regular i sistemàtic, la normativa tracta la qüestió de manera marginal i poc clara:

En estes terminacions, l’emmudiment de la d és un fenomen molt generalitzat en el valencià coŀloquial, fins al punt que algunes paraules pròpies dels àmbits festiu o gastronòmic presenten una tradició escrita sense d intervocàlica, com ara mascletà [maskletá], plantà [plantá], mocadorà [mokaoɾá] o fideuà [fi∂ewá].

Seria convenient que la normativa tractara este fenomen proposant una regla global i sistemàtica, ja que no es tracta d’anar incorporant paraules aïllades, sinó de descriure un tret del valencià general que ha de tindre una previsió sistemàtica, previsió que seria molt convenient per als usos orals i escrits de caràcter informal o col·loquial. La normativa podria evitar aixina les paradoxes o desconfiances que es poden generar pel fet que les paraules vagen apareguent o desapareguent atzarosament del diccionari —per ara no n’han inclòs cap amb la desinència -aor -aora, a pesar que també són paraules amb «tradició escrita».

En estos moments (22.08.2024) localitze les paraules següents amb la desinència -à (totes marcades com a coŀloquials) en el dnv:

albà, apuntà, arreplegà, cordà, cremà, dansà, despertà, disparà, entrà, fideuà, filà, mascletà, mocadorà,* plantà, xocolatà…

* Nota fdt. Seguint la previsió expressada per la gramàtica, hauria de ser mocaorà.

Una regla general facilitaria l’aplicació d’este tret oralment i per escrit. Podrien aprofitar la proposta que fan en el Llibre d’estil per als mitjans audiovisuals en valencià (2011), on s’admeten entre les «llicències» (lemav, 2.2.2):

L’emmudiment de la -d- dels sufixos -ada i -ador en paraules referides als àmbits festiu i gastronòmic, en què fins i tot hi ha tradició escrita: mascletà, plantà, fideuà… També és acceptable en determinades representacions realistes poc formals de la parla coŀloquial.

Podem pensar que el diccionari anirà incorporant més variants afectades per este tret, com ara becà (i becaeta), cremaet, mullaor, poalà… En eixe sentit:

riuà

  • La riuà que canvià València de Josep Sorribes Monrabal i altres (2007; consulta: 30.10.2024)
  • Totus Tous. Comèdia familiar inundada. 1982 de Juli Leal (1998; consulta: 30.10.2024):
    «Però què dius, la riuà de “Entre Naranjos”, morral?»
    «Quan passe la riuà, me’n vaig. Ací teniu la casa, ací teniu a la iaia.»

tallaetes

  • Personal i transferible de Ramon Pelegero Sanchis, Raimon (ed. 2023; consulta: 20.10.2024): «14.viii.1982 […] També menjàrem arrop i tallaetes que feia més de vint anys que no menjava.»
  • Guía del buen comer español de Dionisio Pérez (1929; consulta: 20.10.2024): «les tallaetes, a manera de arrope con frutas, trozos de calabaza y cortezas de naranja, lima y poncil.»
  • «Arrope: Sticky Sweet» de Sofia Perez, Saveur (26.09.2010, consulta: 20.10.2024): «In the farming town of L’Alcudia, 22 miles southwest of the coastal city of Valencia, Andres Valles and his family make their arrope—or arrop i tallaetes (syrup with pieces of fruit) in the Valencian dialect—with muscat grape must, which comprises the fruit’s juice, skins, and seeds.»
    Nota fdt. Podem documentar la forma tallaetes en publicacions de Jaume Fàbrega, Maria del Carme Queralt Tomàs, Malcolm Coxall…
  • Arrop i Tallaetes, grup de música de Godella compost actualment per Tatiana Prades Castells i Joanet Esgarramentes (consulta: 11.11.2024)

torrà

  • «La torrà: més que una barbacoa», La cuina de Morera (01.03.2023; consulta: 11.11.2024)
  • «Anem de torrà», La cuina de Morera, À Punt (25.01.2024; consulta: 11.11.2024)
  • «Refer-se de la Dana», Amparo Fernández, À Punt NTC, À Punt (08.11.2024; min. 31:00…; consulta: 11.11.2024):
    «A Alfafar, el que s’ha trobat Elisa Pascual i Paco Bernabeu ha sigut un grup de veïns que s’ha reunit per tal de fer una torrà, una torrà de carn, menjar en germanor al carrer»
    – «Torrà de germanor», Elisa Pascual:
    «Dins de la foscor de la nit, hem trobat una foguera a Alfalfar, un grup de veïns i veïnes intenta resorgir de les cendres, mai millor dit. Després de molts dies sense descansar, s’han juntat per a sopar una torrà al carrer.»

sentar

Sentar bé
Fragment de Dones d’avui de Fina Costa (2001).

Els diccionaris normatius no han inclòs encara la forma sentar, variant que sol utilitzar-se en una de les accepcions que els diccionaris inclouen per a assentar:

assentar
4. v. intr. i pron. Ser rebut, un aliment, una substància o una activitat, pel cos d’una manera determinada. El café m’ha assentat molt bé. A mi no se m’assenta res malament. Les vacacions li han assentat la mar de bé.

Marian Aguiló utilitzava la forma sentar per a esta accepció en el seu diccionari (editat l’any 1931 per Pompeu Fabra i Manuel de Montoliu):

reprendre [rependre] […] 2, no sentar bé el menjar.

L’any 1979, Albert Jané es mostrava partidari d’utilitzar diferents alternatives per a esta accepció:

[…] no és pas desencertat de tenir ben present les altres solucions a què hem al·ludit: satisfer, agradar, plaure, caure bé (assentar-se bé) i desagradar, disgustar, desplaure, caure malament (assentar-se malament).

El ddlc remet de sentar (forma que marca com a «no normativa») a assentar. A banda d’això, indica que la variant sentar és «bastant usual», indicació que es pot documentar quotidianament per oral i per escrit:

  • Sylvain Rheault, «Botànica amateur i literatura professional», Mètode, 32, 2002: «L’estudi de les plantes, gràcies a les passejades pel camp, li senta bé físicament».
  • «Lligar no és lo teu» de Suu: «la samarreta et senta bé».
  • Ser persona de Joan Garí: «Unes gotes d’aquella ebullició embogida, a hores d’ara, em sentarien fantàsticament».
  • Sèrie televisiva The Boys: apareix en els subtítols.

plemigjorn

Il·lustració de Joan-Vicent Clari i Camarena per a un poema en què parla del plemigjorn.

No recullen els diccionaris habituals encara la paraula plemigjorn o premigjorn, que té diversos sentits. El més comú a la Valldigna és el que fa referència a la «becaeta» de després de dinar (sobretot en estiu) en l’expressió fer el plemigjorn. El dnv sí que incorpora migjorn com a sinònim de la sesta ‘becaeta del migdia’:

migjorn
[…] 2. m. Sesta 1. Li agrada molt fer migjorn tots els dies.

Sí que apareix documentat en el tvm:

fer migjorn (Callosa) (28) (86)
fer migjornada (Benimantell, Callosa, L’Alfàs) (72) (28)
fer el premigjorn (Benifairó de la Valldigna) (16) (33) (Tavernes de la Valldigna) (31)
fer el plemigjorn (Tavernes de la Valldigna) (33)
fer lo plemigjorn (Beneixama) (33)

No comenta massa este cas el dcorom (s. v. mig), que diu que ha rebut una informació des de Benifairó sobre premigjorn. En tot cas, busca una explicació diferent de la que li proposen (aprés migjorn):

Però, com sigui que la Valldigna és ja en l’àrea transsucrònica, on migjorn és el mot viu per a l’hora de la calda, això també podria ser que el bon llaurador ha pres migjorn, ‘s’ha pres una migdiada’, ‘ha pres una sesta’ (< hora sexta), que a força de repetir-ho s’hi ha esvanit la z sonora […], i ha premiğ̣órn s’ha substituït per fa premigjorn […].

Els meus companys vallers Josep Pons i Vicent Mifsud (maig 2010) em confirmen que la forma habitual és «fer el ple migjorn» (amb les dos paraules separades), encara que al poble ho pronuncien «fel premigjorn». El simater Àngel Alexandre li comentava sobre el cas (en Migjorn, març 2009) a Sico Fons (que havia demanat per la forma premigjorn):

Efectivament, això de plemigjorn (ple, no pre) ho he sentit molt a Tavernes. A Simat és molt més corrent parlar de plemigdia (pronunciat «plemesdia») i fa referència tant al període posterior al dinar (fins a les 5, aprox.) com a la dormida que té lloc durant eixe període.

El company Francesc Gascó corrobora el comentari:

Mon pare i les germanes, la meua àvia paterna i familiars de l’edat, sempre deien /plemijórn/. I «me’n vaig a fer plemigjorn» o usat com a substantiu tal qual: «este plemigjorn el soroll dels xiquets no m’ha deixat dormir».

Finalment, localitze el comentari següent (supose que de Salvador Jàfer – Ràfol de Salem):

Ací al Ràfol, hi havia el costum, com en molts pobles llauradors, de fer «el ple migjorn». Els llauradors se n’anaven a treballar enjorn al camp, cap al migdia, quan la temperatura pujava, com que no s’hi podia estar en els bancals, aprofitaven aquestes hores per a fer un bon descans després del dinar, i així que el sol havia traspassat el punt més alt del cel retornaven a la faena fins a la posta.

Podem localitzar (consulta: 16.09.2024) esta paraula en poemes de Salvador Jàfer i Sanxis, i Joan Vicent Clar i Camarena, i en texts d’Encarna Sant-Celoni i Josep Franco i Giner (dades del Cival revisades):

que sap buscar-los cada premigjorn –amb el mos encara a Encarna Sant-Celoni Al cor, la quimereta 2002
pot, de bon matí, al premigjorn i a poqueta nit– i Encarna Sant-Celoni Al cor, la quimereta 2002
que si no fa el premigjorn no hi ha qui l Encarna Sant-Celoni Al cor, la quimereta 2002
nostre país encara fa el plemigjorn mentre la indústria i el Josep Franco i Giner «Notes sobre el País Valencià: llauradors i comerciants»,  Saó, 20.12.2016 2016
interrompre la tranquil·la beatitud del plemigjorn , que també disfrutaven a la Josep Franco i Giner «Quadern de tornada VI»,  Saó, 25.02.2020 2020
eren efímerament, remotament provisionals, de plemigjorn . I he vist la cara Josep Franco i Giner «Confinament 8» , Nosaltres La Veu, 13.09.2020 2020

La variant plemigdia

La referència al periode del dia és l’únic significat que coneixia jo per a plemigjorn (segurament perquè no tenia costum de becar a migdia). El plemigdia no l’havia sentit mai, però enllaça amb el que diuen a Oliva (segons un altre informant):

A Oliva, que no queda lluny, de la dormida de després de dinar n’hem dit sempre «fer el ple de migdia». Ja veus que és el mateix dit d’una altra manera. En tot cas, millor ple que no pre. El ple de migdia fa referència a les hores de més sol i calor. També es parla del ple de l’hivern (quan més cru és) o del ple de l’estiu (quan més calor tenim).

iseta

Retall de l’article «Riure per no plorar» de Jesús Puig (Levante, 27.09.2011.)

El substantiu femení iseta significa ‘malifeta, especialment les que fan els xiquets’. A Carcaixent es pronuncia amb e oberta: [i’zęta]. També a Pego, Pedreguer i Canals (segons informació d’Àlvar Gosp, Encarna Sansaloni i Josep Lozano, respectivament – desembre 2004). El dnv (consulta: 29.11.2016) l’ha entrat aixina:

iseta [izɛ́ta] f. Malifeta. Els xiquets ja m’han tornat a fer una iseta.

També hi ha la variant isata, a Rafelguaraf (informació Vicent Sanchis, 2001). I el sinònim femení maleitor a Simat (informació d’Àngel Alexandre, 25.06.2004).

restricte -ta

Retall de l’Epistolari de Pompeu Fabra (p. 407).

El dcvb arreplega este adjectiu:

RESTRICTE, -ICTA adj.
Restret, limitat; molt reduït; cast. restricto.
Etim.: pres del llatí restrĭctu, ‘estret’.

A causa de la poca freqüència d’ús en general, este adjectiu no apareix en els diccionaris habituals. Sol utilitzar-se, també amb poca freqüència, la forma negativa irrestricte ‘il·limitat’.

rançoner -ra

RançonerEste adjectiu, sinònim de ronser -ra, no apareix en els diccionaris habituals (consulta: 08.07.2024), però sí que apareix en el dcvb amb la variants ortogràfica ransoner -ra:

RANSONER, -ERA adj.
Que ransoneja (Ll.).
Sinòn.: cançoner, paupa.

El declc de Coromines inclou, després de la veu ranera, una remissió de ransoner a una entrada ronser que no existix («Ransonejar, ransoner, V. ronser»), però sí que trobem en l’entrada arronsar indicacions sobre esta família de paraules i una referència a variants molt pròximes:

Ronsonejar, ronsoner, ronsoneria, segons el model de cançoner, cançonejar.

Les dos variants gràfiques rançoner -ra i ransoner -ra són escasses en la documentació que podem localitzar actualment en la xarxa:

  • Donzell qui cerca muller d’Adrià Gual (1910):

el follet tortuga.=Mandrós com un cà de casa bona. Cabellut y ransoner.

  • «Mirador Montblanquí» de Josep Maria Poblet i Guarro (1956):

«la vella rançonera que al so de la campana, acut a oir el trisagi»

  • «Antoni Massanell i Esclassans» de Mar Massanell i Messalles:

«He estat un xic rançonera —ronsejaire, diu el diec— a l’hora de complir l’encàrrec de la Secció Filològica d’escriure sobre el meu referent.»

  • «El pseudònim a Catalunya» d’Artur (Laveujovetv.cat, 15.07.2013):

«Hi figuren en el nomenclàtor noms tant grollers com Pallaringa, Rançoner, Cols i Bledes, Rebec, Paparra, Matalasser, Nano, Passavolant, Trencaclosques, Rata-Savia, Patata-Grossa, Gandul, i un que signava Pi-To.»

  • Elementos de lingüística contrastiva en aragonés de Javier Tomás Arias (2016):

Remolin-remolian. Su origen parece ser el adjetivo castellano remolón, voz que en aragonés es rançonero y en el catalán popular rançoner, en la lengua estándar ronsejaire. También cabría pensar en el lenguadociano remolin ‘remolino’ y el verbo remolinar.