Fragment de La barrila de l’Avi (Avui, 23.05.2015)./AVI.🔗
Una de les accepcions de la paraula moc en el dnv és:
moc
4.m. [col·loq.] Refús, reprotxe o menyspreu, inesperat i desagradable, que deixa a algú en mal lloc, que el mortifica o l’humilia.
Actualment pareix que vaja un poc de baixa, però fa uns anys es va estendre en castellà-espanyol l’expressió zasca per a este mateix ús, que el drae definix:
1. m. coloq. Esp. Respuesta cortante, chasco, escarmiento.
Encara que la pressió habitual dels corrents expressius que provenen del castellà-espanyol va fer que els mitjans utilitzaren sovint la versió zasca, en alguns mitjans es van proposar alternatives expressives en valencià-català que han tingut certa fortina. És el cas de la proposta coincident en l’Ara i en La Vanguardia:
Albert Pla Nualart (Ara, 11.12.2015): «El ‘zasca’, el ‘flist-flast’ i el geni de la llengua»
Magí Camps Martín (La Vanguardia, 14.12.2015): «En català n’hi van dos»
En els dos articles proposen l’expressió flist-flast. Per un atre cantó, l’any 2018, l’Optimot va redactar una fitxa amb més formes alternatives que es podrien adequar a cada context i en cada variant dialectal (per a mi, «nyas, coca» té un sentit diferent):
En català, quan algú fa una resposta contundent que deixa sense arguments l’interlocutor, hi ha diversos mots d’origen onomatopeic o interjeccions per expressar aquesta bufetada amb sentit figurat. Per exemple: pam; patapam; nyaca; nyas, coca!; jas, coca! Segons el context, també es poden fer servir noms com ara cleca, clatellada, clatellot, calbot, castanyot, mastegot. Per exemple:
Encara se’n recorda, del patapam que li va fotre fa cinc anys. En aquell debat electoral, les cleques volaven!
Li va dir que no calia que tornés. Nyas, coca!
Podem observar que no han incorporat moc (ni el sinònim miquel), que crec que seria una alternativa ben expressiva i que aportaria una sonoritat diferent. A més, expressada obrint la vocal o, imitant l’onomatopeia del so d’un clàxon, podria tindre versió com a interjecció. ¡Moc!
Fragment d’Un Fandanguet en Paiporta de Bernat i Baldoví./Tret de Google Llibres.G
Segons el dcvb, és una variant valenciana de babau -ua ‘badoc, babaia’, que té dos accepcions més: ‘tros de canya sense nucs que els xiquets usen de serbatana’ i ‘senyal dels camps amb què es marca la distribució de l’adob’. El dnv ha incorporat la paraula:
bambau -a 1.adj. i m. i f. Babau. 2.m. Tros de canya sense nucs, que els xiquets solen utilitzar per a fer una espècie de sarbatana. 3.m.AGR. Senyal que es posa en els marges dels camps quan es repartix el fertilitzant, i que s’utilitza com a referència per a una millor distribució.
La companya Alícia Marqués (Sueca; consulta: abans del 2002) coneixia l’expressió fer el bambau ‘fer-se el badoc, l’ignorant’. És una paraula que apareix ben documentada en el Cival.
Fragment del llibre Escalante i el teatre del segle xix de Ferran Carbó, Ramon X. Rosselló i Josep Lluís Sirera./Tret de Google Llibres.
Segons el dfpastor:
badomia f. Badomeria, idea disbaratada. [necedad, tontería, badomia]
Estranyament, hi ha diccionaris que encara (consulta: 09.01.2025) arrepleguen esta paraula només en plural, badomies, com ara el gdlc o el diec2.
L’ús en singular, encara que amb baixa freqüència d’ús, és conegut al País Valencià, tal com apareix (consulta: 16.02.2019, 09.01.2025) en el dcvb. Emili Casanova havia indicat fea temps («El valencià oral del segle xviii i el factor hivernacle del castellà», 1997) que la paraula és coneguda passivament al País Valencià. Joan Veny i Mar Massanell (Dialectologia catalana, 2015) consideren que badomia és un arcaisme conservat al País Valencià perquè és una «àrea lateral i tardana» d’extensió de la llengua.
El dnv també dona entrada a la forma en singular i afig una nota sobre l’ús habitual en plural (tal com fa el Petit diccionari 62 de la llengua catalana de Lluís López del Castillo, 2010):
badomia
[usat generalment en plural]
f. Despropòsit, idea desbaratada.
Com a exemple d’ús oral modern, hem pogut sentir la paraula en una intervenció parlamentària del diputat Lluís Torró Gil (del gp Compromís, ds 7/vii, 15.04.2008):
Perquè jo crec que, quan estem parlant d’un problema de vint-i-un anys —com a poc—, evidentment tots han tingut alguna quota de responsabilitat i també, jo crec que no estic dient ninguna badomia, crec que aquells que han estat més temps governant, lògicament, tindran una quota de responsabilitat molt superior respecte als altres.
Hi ha una nota interessant de Pedro Álvarez de Miranda («Cela y el léxico español», dins La colmena de Camilo José Cela, edició commemorativa de la rae i l’asale, 2016), relacionada amb el pas d’esta paraula valenciana al castellà:
La palabra gazafatón es de suyo bastante rara, pero la que quiero examinar, porque está hecho el artículo correspondiente del Diccionario histórico, es badomía, que, más que rara, puede decirse que, prácticamente, no existe en español. Cela, sin duda, vio la palabra en el diccionario de la Academia, donde estaba, y está, con la marca de «poco usada» y la definición ‘despropósito, disparate’. Remontándonos aguas atrás encontramos que fue la edición de 1803 la primera en recogerla. Y gracias al Diccionario histórico sabemos que esa inclusión obedeció a la existencia de una cédula guardada en los ficheros de la Academia en la que se habían copiado un par de textos de cierto libro de principios del xvi extremadamente raro. Tanto, que cuando se redactó ese artículo del Diccionario histórico no se pudieron cotejar las citas, pues no existía ningún ejemplar en las bibliotecas españolas. Los textos, en consecuencia, se citaron basándose en aquella antigua papeleta. Y decían así:
Porque en el Alcorán se fallan tantas contralidades, y tantas hystorias trastocadas, y tantas falsías, y tantas badomías.
¿Pues qué te parece, moro, desta badomía tant grande?
Pues bien, disponemos hoy de una cuidada edición moderna del libro en cuestión, titulado Confusión o confutación de la secta mahomética y del Alcorán, obra de cierto Juan Andrés nacido en Játiva que pasó de ser alfaquí a convertirse al cristianismo y hacerse sacerdote. Esta refutación de su antigua fe vio la luz en Valencia en 1515 y se conservan de ella, en efecto, tres ejemplares, uno en la British Library, otro en la Biblioteca del Congreso de Washington y otro más en la Biblioteca Civica de Brescia. En la edición moderna he podido cotejar, por fin, las dos citas, que eran perfectamente correctas, y hasta encontrar otras dos en la misma obra.
Estamos ante un catalanismo muy ocasional; de hecho, más bien, ante una palabra catalano-valenciana, badomia, inserta en un contexto castellano. Recuérdese que el autor de ese rarísimo libro, que Cela de ningún modo pudo conocer, era de Játiva. Para la palabra catalana badomia remito al Diccionari català-valencià-balear de Alcover y Moll, que la trae, y a la información que ofrece Corominas. Pero donde Cela la vio fue sin duda en el diccionario de la Academia, en el que la voz nunca debería haber entrado, pues, insisto, no es castellana. Hubiera sido preferible que los académicos de 1803, desestimando aquellos pasajes, no registraran la palabra, pues las consecuencias de su celo vinieron a ser perturbadoras, al recogerla como si fuera corriente en español. Así, hasta que Cela tropezó con ella en el diccionario.
A pesar de la indicació de Camilo José Cela Conde sobre el fet que l’obra valenciana (editada al 1515) origina la introducció de la paraula en castellà, podem localitzar més documentació sobre la paraula badomía en el castellà editat aquell segle —i posteriorment—, com ara en Primera parte de las differencias de libros que ay en el vniuerso d’Alejo Vanegas (editat en 1540, 1572 i 1583, però sembla que escrit abans del 1539), on també localitzem la paraula:
[Transcripció de l’edició de 1583] Mas como digo, pues ningún creyente estriba en razón humana: para convencer al gentil de su falsa idolatría: y al moro de la Badomía de su secta: y al judío de la pertinancia de ceguedad […].
OCDE: Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmics
Esta sigla correspon a la versió abreujada del nom d’una organització que en el seu web (consulta: 18.12.2024) indica que es diu: Organisation de coopération et de développement économiques (en francés) i Organisation for Economic Co-operation and Development (en anglés). En valencià-català, la versió més aproximada a eixes formes hauria de ser: Organització de Coooperació i de Desenvolupament Econòmics, però hi ha obres de referència que utilitzen versions diferents (consulta: 18.12.2024):
gec: Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic
Ésadir: Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic
Cercaterm: Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic
La versió del Cercaterm apareixia en una fitxa provisional (consulta: 18.12.2024). El dia 20.12.2024 el Cercaterm mos va respondre que modificarien la fitxa per a fixar el nom com a Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmics.
En castellà, un apunt de la revista Punto y Coma (número 61, 2000) mostrava com calia resoldre estes vaciŀlacions:
Según la Unidad de referencias y de terminología de la División de traducciones de la OCDE, la denominación oficial de este organismo en español es «Organización de Cooperación y Desarrollo Económicos». Por lo tanto, no deberíamos utilizar en nuestros textos otras fórmulas, que no es raro encontrar en la prensa o incluso en diccionarios y manuales de economía, como «Organización de (a veces también «para la») Cooperación y Desarrollo Económico». El hecho de escribir o no el adjetivo en plural es, lógicamente, significativo y aunque al traducir del inglés no está tan claro cuál es el número del adjetivo (Organisation for Economic Co-operation and Development), la denominación oficial en francés no deja ninguna duda al respecto: Organisation de Coopération et de Développement Économiques.
Fragment de la primera versió de l’article «El retorn de Rafa Lahuerta» de Joan Garí (Diari La Veu del País Valencià, 18.12.2024). 🔗
L’adjectiu descerebrat -ada no apareix encara en els diccionaris generals. Com a equivalent en registres informals, podem trobar en el diccionari de l’avl la versió descervellat -ada:
descervellat -ada adj. Que no té cervell, que no té coneixement.
Este descervellat -ada apareixia ja en el dcvb. Amb tot, en el camp de la neurologia, el terme que s’utilitza és descerebrat -ada, tal compodem comprovar en el Cercaterm (consulta: 18.12.2024): animal descerebrat, descerebrat -ada, que es pot documentar des d’inicis del segle xx.
L’extensió de l’ús del terme als registres informals probablement es deu al fet de calcar l’ús del castellà descerebado -da. Un article d’Albert Pla Nualart («¿Descerebrats i papanates o eixelebrats i babaus?», 06.12.2014) comentava l’ús i la utilitat en els àmbits de la coŀloquialitat:
Com ja va explicar Albert Jané l’any 1977 a l’Avui, adjectius com espacial, fabulós, cerebral i labial no són castellanismes encara que s’assemblin a espacio, fábula, cerebro i labio, sinó que són cultismes d’arrel llatina. Com també ho són —i no són, per tant, catalanades— nasal o férreo en castellà.
Descerebrat és, doncs, un adjectiu ben format en català que es fa servir, en ciències naturals, per referir-se a animals a qui han eliminat el cervell amb fins experimentals, tal com recull el Termcat.
En registre coŀloquial es refereix a algú que no té res al cap. I gosaria dir —i admeto que és discutible— que l’extensió d’ús és prou transparent i recent perquè, tot i ser d’origen castellà, no neguem al català la possibilitat de fer-la.
Representació de l’estructura secundària de l’ADN./Madeleine Price Ball (Viquipèdia). 🔗
Segons la fitxa del Termcat (consulta: 18.12.2024):
camillorador | milloradora, n m, f ca obtentor | obtentora, n m, f ca seleccionador | seleccionadora, n m, f es mejorador | mejoradora, n m, f es obtentor | obtentora, n m, f fr obtenteur | obtentrice, n m, f fr sélectionneur | sélectionneuse, n m, f en breeder, n en plant breeder, n
Ciències de la salut Definició
Fitogenetista especialitzat en l’obtenció de noves varietats de plantes.
Anteriorment, el terme provisional del Termcat (16.05.2000) era només:
obtentor -ra Genetista que treballa en l’obtenció i la millora de races animals o varietats vegetals.
Fragment de la notícia «Almenara tindrà punts violeta amb una agent de la Policia Local en les festes patronals» d’El Periòdic.com (09.09.2022).
La locució prepositiva cara a és la versió reduïda de de cara a. La versió reuïda cara a encara no té entrada en els diccionaris habituals, encara que sí que podem trobar que la fórmula ha fet fortuna, ja que el dnv ha inclòs la locució usual al País Valencià (veg. pccd) no anar cara a l’aire:
cara
46. no anar cara a l’aireloc. verb. No funcionar, alguna cosa, bé.
Entre les obres de referència normativa, el daux de Ruaix considerava cara a una interferència del castellà que s’hauria de substituir per la forma completa de cara a. Actualment, Xavier Rull («L’expressió ‘cara a aconseguir això…’ o com el català es renova constantment», El Nacional, 13.11.2024) valora positivament esta versió reduïda, que considera «un exemple de l’enorme vivesa que té el català» i conclou:
[…] és evident que la llengua catalana ha innovat per si sola, com va fer (seguint el mateix procediment) fa cinc-cents anys amb el nom cap. Oh que cap tècnic lingüístic dubta de la validesa de la paraula cap emprada com a preposició de destinació? Doncs.
Seguint la idea de Xavier Rull, podem pensar que tal com s’ha creat la preposició cap a partir del substantiu cap, la paraula cara també ha experimentat eixe procés, fenomen que no és estrany, si tenim en compte que el castellà hacia prové d’una locució prèvia, faze a (‘cara a’), i que en francés hi ha la locució face à (tlfi) que té usos equivalents (dvlf i diccionari de Larousse; consulta: 15.11.2024) i amb els mateixos components semàntics:
(dvlf) Face aux difficultés de faire exister et de développer l’Erythrée indépendante, ils se rabattent…
(dvlf) Face à cette puissance armée, les royaumes de Grande-Bretagne…
(dvlf) Face à l’enthousiasme des passants, il continuera de multiplier…
(Larousse) Face à, en vis-à-vis de, devant un lieu ; vis-à-vis de quelqu’un, devant quelque chose, quelqu’un : Hôtel construit face à la mer. Asseyez-vous face à moi.
(Larousse) Face à = tourné vers (une étendue, un paysage, un panorama). Chambre face à la mer.
Podem documentar l’expressió en l’ús oral del valencià-català, però també en podem trobar mostres en la documentació escrita:
Acta de la secció del ple de 30.04.2015 de Callosa d’en Sarrià: «…i que ara cara a les eleccions veiem esta anomalia…»
La Catalunya a mig fer de Jesús Conte (1985): «…ara , cara a les Olimpíades…»
El “progressisme catòlic” a Catalunya (1940-1980) de Joan Casañas (1989): «Però cara als anys seixanta s’ha de tenir en compte…»
Diputat Pérez Fenoll, DS 165 (12.02.2003): «…la seua posició cara a estes eleccions…», «Cara a les eleccions, ho entenc, però no ho diga…» (https://www.cortsvalencianes.es/ca-va/consulta_dscv#dsp/sumari/clau/V%20%20%20001650)
Diputat Pérez Grau, DS 147 (23.10.2002): «…haguera sigut una tarja de presentació cara a l’exterior per a la participació en altres adjudicacions…»
Conseller de Sanitat, DS 128, 23.05.2002: «…ha beneficiat en molt cara als ciutadans i cara a les ciutadanes el que és eixe servici…»
Fotografia d’un quaga./York & Son, The standard library of natural history. 🔗
El nom quaga designa un èquid africà emparentat amb les zebres desaparegut al segle xix (Carles Lalueza Fox, Missatges del passat, 1998). El Termcat oferix la fitxa següent:
ca quaga, n f es cuaga, n f fr quagga, n m en quagga, n de Quagga, n n ncEquus quagga quagga
Mamífers > Perissodàctils > Èquids Nota Subespècie de zebra comuna extinta.
La forma quagga apareixia fa anys en el diccionari Merriam-Webster (consulta: 11.05.2012):
An extinct mammal (Equus quagga) of southern Africa that resembled and was related to the zebras
Origin of QUAGGA: obsolete Afrikaans (now kwagga), from Khoikhoi quácha
First Known Use: 1785
Posteriorment (consulta, 12.11.2024), el Merriam-Webster ha canviat la redacció de l’entrada:
An extinct zebra (Equus quagga quagga) of southern Africa that had brown and white stripes chiefly on the head and neck, reddish-brown to brown upper parts, and whitish belly, tail, and legs
Fragment d’un diari de sessions del Parlament de Catalunya (05.05.2022).
L’opcionalitat de l’elisió de la preposició de davant de la conjunció que és esmentada inicialment en l’apartat 19.4.3 giec: «amb elisió generalment de de»; eixa indicació remet a l’apartat 26.4.1, que dona la indicació següent:
(«Les subordinades substantives finites introduïdes per preposició») […] En la mesura que la conjunció que fa també una funció de nexe, en la llengua antiga s’elidien les preposicions en les subordinades introduïdes per que, igual que fan encara altres llengües romàniques com el francès i l’italià: Acostuma sa llengua ∅ que no sàpia mentir (∅ = a); No so digne ∅ que sies causa de la mia mort (∅ = de); Vosaltres trobats pler ∅ que jo prena muller (∅ = en). En l’actualitat, l’elisió és viva col·loquialment en moltes construccions i és l’opció preferible en els registres formals.
En atres apartats, 252.2, 31.4.1 i 31.4.2.4 , l’elisió és descrita com un tret habitual, però cal entendre —tal com mos ha comentat el servei de consultes de l’iec— que es tracta de l’«opció preferible en els registres formals» expressada en 26.4.1. En eixe sentit, podem observar que en els registres formals, i sobretot en els informals, és habitual mantindre l’estructura completa formada per preposició composta + conjunció que.*
*Nota fdt. Amb tot, l’elisió és habitual en els texts impresos o editats, pràctica derivada del fet que les indicacions normatives i estilístiques havien tendit fins ara a mostrar com un «error» o una «incorrecció» el manteniment de les preposicions en este context.
Fragment del mapa sobre encara i variants de l’Atles lingüístic del domini català.
La forma encà, variant de l’adverbi encara, és d’ús general en valencià i més amunt, tal com podem documentar en diverses obres:
Diccionari català-valencià-balear (s. v. encara):
«encà estan les figues verdes»
Petit atles lingüístic del domini català (s. v. encara):
«Geogràficament, observem una àmplia àrea de encara en alg., bal., tort. i cat. del Principat, tret de la franja ponentina que usa encà i que s’allarga dins el val., a voltes convivint amb encara, que apareix solitari en val. mer.»
Diccionari històric del valencià col·loquial (segles xvii, xviii i xix) de Joaquim Martí Mestre (2006; pàssim)
Els parlars valencians de Beltran i Segura (2022):
«encara es pronuncia sovint encà i, especialment en val. alac., nincara/nincà»
«encà que és la forma general del connector»
Els parlars del Baix Ebre. Estudi geolingüístic (i) de Castellà Espuny (2020):
«L’adverbi encara, que és general a tota la comarca, pateix l’apòcope de l’última síl·laba en determinades ocasions, en una pronúncia àgil i sempre que no estiga en posició final de frase. Exemples: encà se sembra (Alf), encà en tinc a casa (Pa), encà n’havia vist jo, d’això (Lli), encà no s’ha adormit (Ti), quan l’ametla encà està verda (Xe)»
El parlar d’Alcalà de Xivert de Verge Caballer (2008):
«L’adverbi encara pot aparèixer contractat en la forma encà: encà estem ací»
També trobem esta forma a la Ribagorça («La llengua de l’Isàvena (I): curso inferior i mèdio» de Gabriel Sanz Casasnovas, Javier Castel Pérez, Juan Carlos Bueno Chueca i Xavier Tomás Arias).
A banda d’això, la versió valenciana encà forma locucions amb elements diferents: encà com, encà no, i encà gràcies, encà sort… Amb tot, a pesar de l’extens ús oral de la forma encà, si exceptuem el dhvc, el Cival o el ctilc, costa de localitzar-la per escrit en la xarxa:
Obra poética de Juan Bautista Tejedo Beltrán (1956):
«i encá gracies al novio / que l’ampapussa.»
Web de La Room València (consulta: 06.11.2024):
«Mengeu fruita i verdura Aborigen VLC a mansalva, i encà com; al menys arròs a grapats no ens falta.»
La locució enc que
A més, podem observar que la locució encà que té relació amb la locució enc que documentada pel dcvb i comentada en la giec (30.3.3): :
«i) En parlars orientals ha tingut modernament un cert ús la locució enc que, que encara es pot trobar en parlars baleàrics: La gent, enc que calli, ho sap. Aquesta locució té un comportament gramatical semblant al de encara que, amb la qual s’ha tendit a identificar com si en fos una variant formal.»
