Alerta en Galícia i arreu

Abans d’acabar la dècada passada, el diari El País (Sonia Vizoso, 29.12.2019) fea un repàs a les paradoxes que mostra l’estat espanyol tan «plenament» democràtic i la pràctica real pel que fa a les polítiques lingüístiques que aplica:

Alerta lingüística en Galicia: los niños pierden el gallego

Familias, profesorado e instituciones culpan del fenómeno a prejuicios y restricciones en la escuela y el mundo digital

Tot l’article mos pot sonar al País Valencià, on s’ha utilitzat massa sovint el terme desqualificador galleguització per a referir-se a aspectes estilístics i normatius, quan el problema real i efectiu que hauria de denotar eixe terme no són les preferències normatives o estilístiques (interés/interès; pugam/puguem; aixina/així; omplit/omplert; mos/ens; servixca/servisca/serveixi, etc.), sinó el punt clau de la situació:

La Xunta presumix que les mateixes estadístiques que revelen la pèrdua d’ús del gallec entre xiquets i jóvens confirmen que el percentatge de ciutadans capacitats per a parlar i escriure en l’idioma propi de la comunitat «és el més alt de la història».

En el fons, la galleguització també és la valencianització. No és la cosmètica dels criteris o de l’ortotipografia la que augmentarà l’ús de la llengua, sinó que un ús extens i divers en tots els àmbits difondria les preferències estilístiques dels mateixos parlants (i evitaria disputes i decisions estèrils pels accents o la caiguda de les preposicions).

L’article fa una petita panoràmica de la situació gallega en què els valencians podem mirar-mos de reüll i de cara i vore-mos reflectits en molts aspectes.

Termòmetres d’ús

Ens oferixen els mitjans i les recerques sociolingüístiques dos formes d’enfrontar-se a la realitat de l’ús lingüístic. D’una banda (Avui, 01.04.2011):

El català, més atractiu

El 35 % de població aprèn el català a casa, però el 39,4 % l’assumeix com a llengua pròpia

El 95 % assegura que entén l’idioma del país, però només el 77 % el parla i el 60 % l’escriu, segons el Baròmetre de la Comunicació

El català guanya punts. Un exemple: el 35 % de la població té el català com a llengua inicial —que és la que s’aprèn a casa de petit—, però el 39,4 % la trien com a llengua amb la qual s’identifiquen —és la resposta a la pregunta Quina és la seva llengua?. Aquesta diferència, tot i ser petita, evidencia un cert creixement de l’ús de la llengua catalana i es pot entendre com que guanya capacitat d’atracció. Així ho indiquen les conclusions de l’informe Coneixements i usos del català a Catalunya el 2010, elaborat pel Baròmetre de la Comunicació i Cultura a partir de 33.000 entrevistes personals.

[…]

Al costat dels elements optimistes que van voler destacar els promotors de l’estudi —sobretot que el català presenta més atracció que el castellà com a llengua d’identificació—, també és cert que es fa palesa encara una gran diferència si es comparen les competències lingüístiques en català i en castellà: el 95 % de la població entén el català; el 77,5 %, el parla, i el 60,6 %, l’escriu; mentre que el 99,9 % entén el castellà; el 99,8 %, el parla, i el 99 %, l’escriu. És a dir, que encara queda molt de camí per córrer.

[…]

D’una altra banda, una visió diferent (Avui, 28.03.2011):

El números desafinen

L’estudi ‘El català, al carrer’, de J.M. Aymà, avalua l’ús oral actual del català

[…]

La conclusió d’Aymà és molt concreta: «Mana el medi ambient lingüístic i l’hem d’enfortir entre tots. No el podem crear fàcilment, però ho hem d’intentar; si un immigrant arriba a un poble en què el 95 % del que es parla és català, aviat s’adonarà, per exemple, que adéu ho diem per acomiadar-nos i en poc temps entendrà el català i l’anirà utilitzant sense conflictes». Això és evident, però molts catalanoparlants passem al castellà amb un trist automatisme i, per tant, que el català no mori depèn d’un esforç coŀlectiu, com demostra aquest estudi impecable de Josep Aymà.

De fet, Aymà és crítica amb l’informe elaborat pel Baròmetre de la Comunicació i la Cultura (Vilaweb, 03.04.2011):

Recuperar l’ús del català al carrer

El sociolingüista Josep M. Aymà qüestiona la metodologia de l’estudi que acaba de presentar el Baròmetre de la Comunicació sobre l’ús del català

[…]

El sociolingüista Josep M. Aymà qüestiona a VilaWeb el mètode que fan servir aquesta mena d’enquestes: «Anem en una línia equivocada perquè el treball basat en enquestes tendeix a sobrevalorar l’individu i les dades que proporciona són, doncs, potencialitats més que no pas fets. Aquestes dades indiquen un grau d’optimisme respecte del català, i això vol dir que hi ha un cert grau de confiança. Però això no és un fet, és una actitud. S’hauria d’aplicar una metodologia que demostrés la realitat estricta per a superar les potencialitats.»

[…]

Aymà surt al carrer cada sis mesos, sempre per les mateixes dates: la segona quinzena de març, un dimecres i el divendres següent, i a final d’octubre, també un dimecres i un divendres. Recorre algunes parts de Ciutat Vella, de l’Eixample i del barri de Gràcia (són barris interclassistes, no són barris extrems, permeten una certa globalitat), i també fa el trajecte de la línia vermella i de la línia verda. «Sempre em poso als mateixos punts, carrers, a les mateixes hores. M’acosto discretament a la gent i escolto si parlen en català o en castellà. Les altres llengües no les compto. Cada dia que surto acabo comptant la parla d’unes dues-centes persones (em baso en la teoria dels grans nombres). Un dia hi passo unes vuit hores i l’altre dia unes sis. He comprovat, curiosament, que el divendres sempre se sent més castellà que no el dimecres. Jo no tinc l’explicació d’aquest fet, però la meva hipòtesi és que se sent més castellà perquè el divendres a la tarda ja hi ha gent que fa festa i baixa de l’àrea metropolitana al centre de la ciutat.»

[…]

L’ús del valencià i la JQCV

El diari Pàgina26 (24.05.2008) titula:

Més de 42.000 persones es presenten a les proves de la Junta Qualificadora

Tanmateix, el desenvolupament de la notícia, que aclarix moltes dades estadístiques sobre la realització de les proves —a més d’afegir un comentari que sembla un elogi que no sé si és realment adequat: «Enguany, la Junta Qualificadora presta, com sempre, una atenció especial a les persones amb discapacitats.»—, no aclarix, però, fins a quin punt els certificats contribuïxen a l’augment de l’ús del valencià tant en l’administració pública com en la resta dels àmbits de la nostra societat.

De fet, tot i que sembla una dada quantitativa important (1.055.587 matrícules des de 1986), tampoc sabem quantes persones han aprovat les proves, dada que no ens aclarirà una visita al web mateix de la JQCV. En eixe web tampoc podrem saber fins a quin punt els certificats satisfan les expectatives dels seus posseïdors. Al cap i a la fi, les dades sobre l’ús oral, l’escrit i sobre lectura en valencià, ens fan pensar indirectament que les ocasions per a exercir eixes competències no van compassades amb la consecució de la plena disponibilitat lingüística respecte de les necessitats dels ciutadans. Però això no apareix «qualificat» per la junta.

En resum, si l’empresa vol ser fèrtil, la JQCV no hauria de tindre tan sols una finalitat de satisfacció quantitativa en les seues convocatòries, sinó que hauria de ser també un instrument per a aconseguir una millora quantitativa i qualitativa de l’ús del valencià.

L’ús del català a la Franja aragonesa i arreu

L’ús del catalàAmb una mica de retard ens fem ressò d’una notícia que tracta amb un cert detall les dades sociolingüístiques de la Franja aragonesa (i les emmarca amb les dades de la resta dels territoris de parla catalana). A més, tenim també l’ocasió de completar la impressió que donen les xifres amb el punt de vista d’Eliseu Climent sobre la salut del valencià (La Vanguardia, «La Contra» de Lluís Amiguet, 28.11.2007):

Aquí repiten que el catalán se muere.

¡Al contrario! ¡Goza de buena salud!

¿También en Valencia?

Cuando iba al cole me prohibían hablarlo, y ahora es la lengua del campo del Valencia CF o el Corte Inglés: el catalán es lengua vehicular elegida por 200.000 escolares valencianos. Goza de buena salud aquí y allí.

La notícia amb les dades de la Franja és del diari El Periódico (24.10.2007):

La Franja aragonesa supera Catalunya en l’ús del català

  • El 98,5 % dels habitants de la zona l’entenen, davant el 97,4 % de catalans
  • L’idioma llangueix a la població sarda de l’Alguer i al Rosselló, a França
Xabier Barrena – Barcelona

La Franja d’Aragó, terra que ha vist néixer catalans de pro, com el polític democristià Josep Antoni Duran Lleida i la presentadora Mari Pau Huguet, és l’àrea on es conserven millor les essències de la llengua catalana, segons una enquesta de la conselleria de la Vicepresidència que dirigeix Josep-Lluís Carod-Rovira. Els índexs de coneixement i capacitat oral en aquesta part de l’Aragó superen no només els del País Valencià, les Illes Balears, l’anomenada Catalunya Nord, l’Alguer (illa de Sardenya, Itàlia) i Andorra, sinó la mateixa Catalunya.

El 98,5 % dels habitants de la Franja, en comparació amb el 97,4 % dels de Catalunya, diuen que entenen la llengua de Quim Monzó. El sumatori dels percentatges de les set àrees “dels territoris de parla catalana” –denominació políticament correcta del que abans es coneixia com a països catalans— dóna 11,01 milions de persones que entenen el català.

La Franja també encapçala la classificació en referència als que diuen que parlen el català, amb un 88,8 % dels seus habitants en comparació amb el 84,8 % dels catalans. Catalunya, en aquest apartat, té el llast dels baixos percentatges que es registren a Barcelona i al Camp de Tarragona (82 % i 84,6 %, respectivament), ja que a la resta de comarques els índexs superen els de la Franja.

DADES ANTIGUES
L’enquesta es va realitzar entre el 2003 i el 2004. És a dir, fa aproximadament quatre anys, un període excessivament llarg tenint en compte, per exemple, la gran entrada d’immigració registrada a Espanya, i en especial a Catalunya, durant aquest període. Aquesta dada no és intranscendent perquè és fàcil entendre que en una zona com l’aragonesa, que manté uns percentatges d’immigració baixos, el català es conserva més que a la regió metropolitana.

La no oficialitat del català a l’Aragó influeix decisivament en el fet que tant en la lectura com en l’escriptura es trobi en un nivell inferior (72,9 % i 30,3 %) al de Catalunya (90,5 % i 62,3 %), Andorra (89,7 % i 61,1 %) i les Illes Balears (79,6 % i 46,9 %), totes amb ensenyament obligatori de la llengua catalana. L’Alguer (46 % i 13,6 %) i el Rosselló (31 % i 10,6 %) tanquen la llista a causa de la situació gairebé de cures pal.liatives en què es troba la llengua.

Sense dades del País Valencià, a penes l’1,5 % dels habitants de la Catalunya Nord assenyalen el català com la seva llengua. A l’Alguer són el 14,6 %; a les Illes Balears, el 43,6 %, tres dècimes més que els que s’identifiquen amb el castellà, i a Andorra, el 42 %. A Catalunya, els que s’adscriuen al català (48,8 %) superen en un 4,5 % els que s’enquadren en el castellà. I a la Franja, el percentatge de ciutadans que afirmen que el català és la seva llengua escala fins al 66,6 %. Exactament dos de cada tres fronterers.

Utilització majoritària de l’idioma en bancs i caixes

El Periódico

El llibre Llengua i societat als territoris de parla catalana a l’inici del segle XXI detalla que el 45 % dels catalans parlen la llengua pròpia de la comunitat a casa, però on més el fan servir, fins a un 59 %, és en bancs i caixes d’estalvis. També els balears i els andorrans deixen anar la llengua en aquestes entitats. En canvi, al País Valencià i a la Franja (fins a un 70 %) prefereixen fer-lo servir en cercles íntims no gaire amplis, és a dir, amb la família i els amics.

Per a completar el panorama, podeu consultar a més les dades que oferim en Eines de Llengua i les notícies del dtl relacionades amb la qüestió: 22.11.2007, 31.10.2007 i 18.10.2007.

Sorribes Martínez comenta els usos lingüístics parlamentaris

Enmig d’un debat parlamentari sobre la declaració d’Ares del Consell de la Generalitat valenciana (2003) —aquell nou decàleg baixat de la muntanya—, la diputada Sorribes Martínez (GP Socialista) de les Corts valencianes ha esmentat el company Joan-Carles Martí Casanova (El Tempir – Elx) fent referència a la seua anàlisi de les dades que oferim en la fitxa corresponent de la CDLPV sobre la pràctica lingüística dels diputats valencians en l’hemicicle.

El fragment és el següent (el debat complet, en el Diari de Sessions número 18 [HTML / PDF]; vegeu també la notícia del diari Levante):

Per tal de no estendre’m massa, no parlaré dels mitjans de comunicació, però sí que ho faré sobre un estudi estadístic de Joan-Carles Martí i Casanova sobre l’ús de les llengües a les Corts Valencianes en el període 2003-2007 sobre el comportament lingüístic dels diputats en les seues intervencions en ple i en comissions. Aquest estudi revela que 47 parlaren sempre en castellà, 28 en valencià, 8 preferentment en castellà, però també en valencià, i 6 a l’inrevés.

Hem de valorar positivament el fet que les dades que oferim en Eines de Llengua, i amb les quals pretenem que qualsevol persona s’acoste una mica més a la realitat política, social i lingüística del país, hagen estat recollides amb rigor per la diputada com a font per als seus arguments. Més encara, ens satisfà doblement haver contribuït a difondre una petita part de les faenes i de les reflexions de Joan-Carles Martí Casanova.