L’estat espanyol i les (seues) llengües europees

Can be used
Mancances evidents encara.

La Plataforma per la Llengua (12.12.2019) envia una notícia sobre l’informe del comité d’experts relatiu als compliments i incompliments de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries (Celrom) en Espanya. La notícia comenta sobre el País Valencià:

Al País Valencià, l’informe de la Celrom valora positivament els canvis lingüístics als mitjans de comunicació, gràcies a l’aparició d’À Punt, però critica que la nova llei valenciana d’educació és contrària a la carta perquè ha suprimit la possibilitat d’estudiar en immersió.

A més d’això, també sobre el País Valencià, podem llegir en l’informe («Cinquième rapport du Comité d’experts concernant l’Espagne», 09.10.2019):

Encara que el valencià/català té la condició de llengua cooficial a tot el territori de la Comunitat Valenciana i que la majoria de la població la domina, es troba en una situació preocupant, particularment dins de l’administració estat i del sistema judicial.

Com ja intuíem, ha empitjorat la possibilitat d’educar-se en valencià en tots els nivells, encara que, paradoxalment, millora l’apartat «utilitzar el valencià/català en l’àmbit de l’administració autonòmica o local».

Finalment, les recomanacions dels experts són:

I. Recomanacions per a accions immediates:

a) Modificar la Llei orgànica del poder judicial per garantir l’ús del valencià/català en procediments judicials a petició d’una de les parts.

b) Utilitzar el valencià/català dins l’administració estatal de la Comunitat Valenciana.

c) Disposar que la docència estiga assegurada en valencià/català en tots els nivells.

II. Altres recomanacions:

d). Garantir l’ús del valencià/català en l’economia, especialment en el sistema financer i bancari.

e). Garantir l’ús del valencià/català en els servicis sanitaris i socials.

I ja podem esperar el nou informe d’ací a tres anys, que segur que tampoc no mos deixarà satisfets del tot. Ni segurament gens.

Orelleres per a qui no vol escoltar

Hi ha polítics que a voltes fan articles que convé tindre en compte, com ara l’article següent d’Iñaki Anasagasti (Deia.com):

En què consistix l’«especial respete i protecció» per a la caverna

No han aprés res. O millor, no han volgut aprendre res. En trenta-cinc anys. Ni el plurilingüisme ni la plurinacionalitat. No m’estranya que Pujar diga el que diu. La xicoira per a tots no servix. El model, este model, autonòmic ha fracasssat.

[…]

¿És car? Segons eixe criteri la democràcia és cara i per tant caldria eliminar eleccions, tribunals, actes oficials, parlaments i tot allò que no sigui estrictament necessari per a viure. Algú ordena i els altres obeïxen. Amb la convenció de Sevilla del pp es paguen deu anys d’orelleres. És clar, no hi ha res més car que una dictadura. En llibertats, en dignitat, en pèrdua de la pròpia autoestima de la societat.

[…]

La «visió» de Zapatero

Les declaracions de Rodríguez Zapatero sobre el suport a l’ús de les llengües de l’estat, tal com vam poder sentir fa uns dies en un míting en Galícia, «les guste a algunos o no, mi visión de España es que allí donde hay una lengua propia, tendréis siempre a un presidente de España apoyando a esa lengua y a esa identidad», per ara són simplement paraules —en castellà— sense cap fet que les corrobore, i lamentablement això fa pensar que són mentira.

Segons la notícia d’Albert Segura ahir en el diari Avui (15.01.2009):

Madrid incompleix els acords sobre l’ús del català a Europa
Un informe que es presenta avui certifica que el govern espanyol no ha decidit, tres anys després, qui fa les traduccions i no es fa càrrec de les despeses

Si la llengua catalana encara no es pot fer servir a les institucions europees és perquè el govern espanyol no vol. El 90% dels acords que José Luis Rodríguez Zapatero va signar a Brussel·les el 2005, que havien de permetre l’ús del català, del basc i del gallec tot i que no siguin llengües oficials de la Unió Europea, no s’estan aplicant perquè Madrid els incompleix.

[…]

Leonard Orban atén en català: la censura de Francisco Camps és cosa del Consell d’Europa

El dia 14 de desembre passat vaig enviar un escrit (dtl 15.12.2007/) a l’oficina del comissari europeu de multilingüisme. M’han respost el següent:

Benvolgut Sr. Boronat,

Moltes gràcies del seu correu electrónic del 14 de desembre i per la informació sobre la situació lingüística al País Valencià. La politica de llengües i cultura es competència dels Estats Membres de l’Uniò Europea, alguns d’ells la deleg[u]en a les regions. Si un estat que ha firmat i ratificat la carta europea de les llengües regionals o minoritaries no compleix amb les reivindicacions de la carta en qüestió es pot dirigir al Consell d’Europa.

Cordialment,
Johan Häggman
Membre del gabinet
Gabinet del Comissari Leonard Orban

Per tant, hem comprovat que el comissari atén en català, com esperàvem, encara que no tinga el web en la nostra llengua. D’altra banda, ens sembla que fuig d’estudi, atés que la qüestió afecta també la seua àrea i crec, en tot cas, que hauria segut més normal que traslladara ell mateix la qüestió a l’òrgan o la institució competent.

Per tant, haurem d’adreçar el mateix escrit al Consell d’Europa (que supose que deu ser el Consell de la Unió Europea [erròniament, cosa que m’indica Josep Molés en el seu comentari]), però no trobem en el seu web cap adreça per a les cartes dels ciutadans de la Unió Europea. En qualsevol cas, en faig una traducció més o menys barroera a l’anglés (sí, a l’anglés, que si ells no admeten el català, no deuen pretendre que admeta jo la llengua que pretenen imposar-me) i l’envie a algunes adreces de premsa del Consell de la Unió Europea més o menys relacionades temàticament amb l’assumpte.

TV3 i la democràcia al País Valencià

Agraïments, només en espanyol en la GVDins de la campanya per a reclamar la no-intromissió del govern valencià i la seua col·laboració per a la permanència de les emissions de la TV3 (i els altres canals de la corporació) al País Valencià que duren ja fa més de vint anys, podeu utilitzar un formulari de Presidència de la Generalitat valenciana, una canal de la xarxa perquè els ciutadans els escrivim suggeriments.

Si bé l’adreça (http://www.pre.gva.es/val/buzon.htm) ja és indicativa de la superficialitat amb què assumixen la llengua valenciana en eixa administració pública de tots els valencians, més enllà de les proclames indecents que ens assolta de tant en tant algun honorable o il·lustre, cal tindre en compte que la pàgina de la «bústia» sí que apareix en valencià. En canvi, i ara ve la confirmació de la discriminació profunda —enfront de l’exaltació superficial—, la pàgina següent, que agraïx l’enviament, està únicament en espanyol (com podeu vore en la imatge). Capaços són de dir que són problemes informàtics, i ens voldran convéncer que ens freguem els ulls amb els colzes.

Ara van a pels repetidors del Bartolo i del Mondúber. Esperem que Francisco Camps sàpia administrar la glòria d’eixes «victòries» contra la llibertat d’elecció, de comunicació i d’expressió dels ciutadans valencians.


PS: Per cert, si algú vol polsar una altra tecla, li vaig enviar una carta al comissari europeu de multilingüisme, Leonard Orban (CAB-ORBAN-CONTACT@ec.europa.eu):

El govern valencià de Francisco Camps ha iniciat una sèrie d’accions judicials que pretenen posar obstacles a la connexió comunicativa i lingüística entre el País Valencià i Catalunya.

Una associació privada, Acció Cultural del País Valencià (ACPV), de la qual sóc soci, fa més de vint anys que inicià la reemissió del senyal de TV3 al País Valencià, actuació que ha permés mantindre la comunicació lingüística i cultural les dos parts més importants dels territoris de parla catalana, i gràcies a la qual hem pogut ampliar la nostra visió del món en català amb més opcions i més llibertat d’elecció.

Actualment, i després de vint anys d’alegalitat –que no d’il·legalitat– de les emissions, el govern valencià –davant la passivitat del govern central espanyol, que és el propietari o titular de les freqüències–, està duent a terme un procés de tall del senyal mitjançant el precintat dels repetidors d’ACPV. La finalitat, encara que està revestida d’una pàtina de legalitat a través de resolucions judicials, no pretén, per contra, defendre cap bé públic, ni cap interés ciutadà, sinó, ben al contrari, pervertint un instrument legal, perseguix només intervindre, censurar o tallar les reemissions lliures i sense ànim de lucre que du a terme ACPV.

Com a ciutadà catalanoparlant del País Valencià, considere que el govern valencià (i la passivitat del govern espanyol) està infringint la Carta europea de les llengües (art 11.2).

Per tot això vos demane que, dins de les vostres atribucions, prengau les mesures que considereu més adequades per a evitar la vulneració dels drets dels catalanoparlants a mantindre els seus lligams lingüístics i culturals a través de la llibertat d’elecció de mitjans de comunicació i d’expressió, més encara quan no tenen ànim de lucre ni entren en conflicte amb cap bé o dret públic superior.

Vos adjunte la reproducció d’una sentència judicial que impedí una mesura cautelar i que contenia unes argumentacions ben sòlides que complementen la Carta europea de les llengües (també la podeu consultar ací).

Espere que pugau actuar d’alguna manera per a resoldre este conflicte en què un govern intentar coartar els drets de comunicació i expressió dels seus ciutadans en el si de la Unió Europea.

Moltes gràcies.

El cost dels drets i el benefici

¿Què costa la llibertat d’expressió? ¿Què costen els drets? ¿Què costa una votació democràtica? ¿Què costa la sanitat pública? Naturalment, hi ha qui gestiona amb els peus. Però també es dóna el cas que podem convertir els nostres drets, la nostra vida, el valor de la literatura, de la salut, del dret de decidir ser mare o pare —una cosina meua acaba de decidir-ho, ¡sort!—, tot, en un càlcul en euros, i llavors, a més d’adonar-nos de com és de car, ens podrem adonar del valor econòmic que té i dels recursos que mou en la societat.

A continuació, podem fer la reflexió de com deu ser de barat no tindre drets, no poder decidir res, no poder llegir ni expressar-se lliurement, quants euros ens estalviaríem. De fet, no caldrien, els euros. Per tant, ja podem valorar el cost-benefici de tot plegat. I és que hi ha maneres mirar-se la societat que valoren molt el «benefici» propi i molt poc els drets de tots (els altres). És el cas, per exemple, de l’estat espanyol (d’Aznar o Zapatero) que encara no hi han fet el català llengua oficial. I és que els sembla car, això de la democràcia.

Per sort, a la Unió Europea tenim el Leonard Orban, segons comenta la notícia del diari El País (30.11.2007; traduït amb l’ajuda del Salt):

L’ús de les llengües de la UE costa a cada ciutadà 2,5 euros

La UOC obri una càtedra dedicada al multilingüisme

Ferran Sales – Barcelona – 30.11.2007

Cada ciutadà paga de la seua pròpia butxaca 2,5 euros a l’any per a finançar l’ús de les diferents llengües de la Unió Europea (UE). El cost d’esta Babel no pareix inquietar el comissari responsable del Multilingüisme, Leonard Orban. El comissari, que es troba de visita oficial a Barcelona, inaugurarà la primera càtedra d’una universitat catalana destinada a estudiar i potenciar el multilingüisme. Esta càtedra, instal·lada en la Universitat Oberta de Catalunya, esta finançada per l’administració central, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona.

Orban (Romania, 1961, enginyer i economista de professió) s’enfronta a un dels reptes més importants de la seua vida professional: difondre i potenciar l’ús de les llengües estrangeres en tots els països de la Unió. Per a això compta amb els rèdits aconseguits amb la seua reputació de negociador en els anys en què va batallar perquè Romania entrara en la UE.

«L’objectiu és clar: el multilingüisme ha de servir de pont i instrument intercultural entre totes les societats. El multilingüisme representa un factor d’afirmació nacional, però al mateix temps suposa un repte econòmic en la nostra societat», assegura Orban.

La seua missió al front de la cartera de Multilinguisme és àrdua i complicada, no en va s’enfronta a una sèrie de delicats problemes etnicopolítics, que afecten gran nombre de països europeus. El més complicat i crític d’estos problemes està instal·lat en el mateix cor de la UE: Bèlgica, on l’enfrontament entre flamencs i valons per la llengua amenaça de convertir-se en causa de secessió. En els països de l’Est es detecten problemes lingüístics de naturalesa semblant, difícils d’afrontar. Enmig d’este complicat panorama, al comissari europeu no pareix preocupar-li la situació lingüística a Catalunya ja que, afirma, confia en la capacitat de «diàleg de les parts».

«Cal ser cauts i al mateix temps optimistes», sosté Orban, que preferix en qualsevol cas parlar de projectes. El més important són les línies generals de l’estratègia del seu departament per al 2008. El nou programa passa obligatòriament per l’aprenentatge i la difusió de les llengües, incloses les no oficials, en perfecta concordança amb la cima de Barcelona de 2002, en què els estats es van comprometre a fomentar l’ús de dos llengües estrangeres a més de la pròpia.

Per a Orban, el multilingüisme és un instrument imprescindible per a les economies nacionals si es vol assegurar la seua competitivitat i deixar de perdre contractes i diners per falta del coneixement de llengües per part dels treballadors. Però, a més, Orban alimenta i recolza la innovació i la creativitat tecnològica vinculada a l’ús de les llengües, en un esforç per atraure més informació.

L’aprenentatge de les llengües estrangeres no comunitàries és un altre repte important del departament que dirigix Orban. El comissari observa amb atenció i com a punt de referència el que succeïx en altres comunitats, especialment en Xina, on són cada vegada més nombroses les persones que estudien llengües de segon orde. Enmig d’este panorama, assegura que no tenen sentit els incessants rumors sobre la possibilitat de reduir el nombre de llengües en la UE.