Això diu que era un jutge espanyol que quan anava pel món sentia un gran silenci… quan li parlaven en català. Sens dubte, una absurditat més sobre la justícia espanyola. Però hui és 20 de novembre, aniversari de la mort del dictador espanyol Francisco Franco Bahamonde i de la primera edició del Tirant lo Blanch, ¡quines coses!, i el problema és que l’anècdota del silenci és real. La justícia espanyola no tan sols és cega, a més és sorda. Segons la notícia del Telenotícies Vespre (tv3, 20.11.2007):
Durant el judici, el jutge ha prohibit que Jaume Roura i Enric Stern declaressin en català i la sessió s’ha hagut de suspendre uns minuts. Finalment s’ha reprès, però, i tot i que els acusats podien declarar en català, no hi havia traductor a la sala. El fet que els dos acusats hagin declarat en català durant tot el judici ha fet que el magistrat consideri la seva intervenció «com si s’haguessin mantingut en silenci».
Naturalment els traductors i intèrprets haurien de protestar pel menyspreu professional del jutge, que va preferir interpretar amb els seus propis mitjans: traduïa el català com a silenci. El ridícul ha segut majúscul quan el jutge ha considerat que els acusats, que vorejaven els trenta anys, no necessitaven intèrprets. No, els acusats, no. Això deu ser humor espanyol: «Joder señora, ¡qué gorda que está! —Como una tapia hijo, como una tapia.»
Tal com cantava dia Raimon, venim d’un silenci, que és llarg i profund i que potser cal identificar amb la foto cremada a la plaça d’Espanya de Barcelona (vegeu Vilaweb), on hi havia el dictador anteriorment esmentat i el llavors príncep espanyol, eixe monarca actual que, quan li va dir «¿por qué no te callas?» a Hugo Chávez, potser li demanava que parlara en català, ¿ei, senyor jutge? Bé, estes lletres en català li deuen semblar formigues.
