Orelleres per a qui no vol escoltar

Hi ha polítics que a voltes fan articles que convé tindre en compte, com ara l’article següent d’Iñaki Anasagasti (Deia.com):

En què consistix l’«especial respete i protecció» per a la caverna

No han aprés res. O millor, no han volgut aprendre res. En trenta-cinc anys. Ni el plurilingüisme ni la plurinacionalitat. No m’estranya que Pujar diga el que diu. La xicoira per a tots no servix. El model, este model, autonòmic ha fracasssat.

[…]

¿És car? Segons eixe criteri la democràcia és cara i per tant caldria eliminar eleccions, tribunals, actes oficials, parlaments i tot allò que no sigui estrictament necessari per a viure. Algú ordena i els altres obeïxen. Amb la convenció de Sevilla del pp es paguen deu anys d’orelleres. És clar, no hi ha res més car que una dictadura. En llibertats, en dignitat, en pèrdua de la pròpia autoestima de la societat.

[…]

Aventar nacions sense raons

L’article de Víctor Alexandre va aparéixer en el diari e-notícies (05.02.2008):

No em parlis en la teva llengua, que m’ofens

José Bono, cap de llista del PSOE per Toledo i candidat socialista a la presidència del Congrés espanyol, ha afirmat que, si surt escollit, no permetrà que els diputats s’expressin en català, èuscar o gallec a la cambra baixa. El reglament és el reglament, ha dit. I Carme Chacón, com és lògic, li ha donat la raó. El que no han dit Bono ni Chacón és que el reglament el fan els seus, els espanyolistes, que es van assegurar la majoria perpètua de manera que mai, ni tan sols ajuntat-se Catalunya, País Basc i Galícia, pugui trontollar l’hegemonia espanyola. Això enllaça amb una frase lapidària d’Alejo Vidal Quadras —«no s’ha d’ofendre Espanya parlant català al Congrés»— i amb unes declaracions d’Eduardo Zaplana sobre el mateix tema dient que «si tots parlem una llengua, que és la que ens uneix, cal que utilitzem aquesta llengua». L’argumentació és tan ridícula que faria riure si el tema no fos tan seriós. Perquè, en quina llengua parlen els diputats al Parlament europeu, començant per Jaime Mayor Oreja, Alejo Vidal Quadras i José Borrell? Com és que, havent-hi l’anglès com a idioma comú, els diputats europeus no l’utilitzen en els debats? Doncs per la senzilla raó que una cosa és la llengua de comunicació personal entre ells i una altra la justa representació de totes les llengües de la Unió en les sessions oficials. Vull dir que, independentment de la llengua en què es comuniquin un alemany i un italià als passadissos de la cambra, serà en alemany i en italià, respectivament, que es parlaran des de l’escó.

La tècnica, que sempre ha evolucionat molt més ràpidament que el nacionalisme espanyol, fa temps que va inventar una cosa coneguda com a traducció simultània. Gràcies a aquesta tècnica, per mitjà d’uns senzills auriculars, un grec pot respondre la pregunta d’un maltès i un maltès pot fer el mateix davant la interpel·lació d’un danès. I això és així perquè aquestes persones, en les sessions parlamentàries, no parlen en nom seu sinó en el dels seus països i són els seus drets allò que allí representen. És una qüestió de principi: si tota unió es fonamenta en el respecte a la diferència, quina mena d’unió és aquella que no respecta la llengua d’un dels integrants?

Doncs bé, mentre es mantingui l’annexió dels Països Catalans a Espanya, és evident que és en la nostra llengua que ens hem d’expressar a les Corts i al Senat i així ho haurien de fer sistemàticament els diputats d’ERC i CiU. Les continues imatges del president d’un Parlament prohibint a un diputat que s’expressi en la seva llengua en el seu propi Estat donaran la volta al món i mostraran el totalitarisme espanyol. D’això es tracta, de posar-los en evidència utilitzant els seus arguments. Si els catalans «som» espanyols i Espanya és el «nostre» Estat, com és possible que no puguem expressar-nos en català en unes institucions que són tan nostres com seves? Al final, allò que queda al descobert és que el problema no és lingüístic sinó fòbic. Perquè no és que no entenguin el català —abans se’ls facilita la traducció escrita del text—, és que no el suporten. Per això són ridícules les esperances dipositades en els socialistes a l’hora de defensar l’oficialitat del català a Europa. Amb quina convicció ha de defensar la llengua catalana algú que la menysprea fins al punt de prohibir-la? L’oficialitat del català a Europa no serà mai «gràcies» a Espanya sinó «malgrat» Espanya. Per això cal perseverar en l’estratègia de parlar en català a les institucions de l’Estat; cal ofendre’ls —si és així com ho viuen—, irritar-los i exasperar-los fins a l’infinit. Cada nova prohibició o amonestació és una prova més de la nostra fermesa i del seu totalitarisme.

En aquest sentit, hauríem de preguntar al president del Senat, Javier Rojo, a què es refereix quan diu que no cal parlar la llengua pròpia al Senat i al Congrés per demostrar-li estimació. Per què no aplica també aquest principi a la seva llengua, aleshores? La veritat és que es necessita una gran dosi de cinisme per dir una cosa així, de cinisme i d’ignorància. Només un ignorant pot pensar que els catalans parlem català no pas perquè sigui la nostra llengua sinó per demostrar que l’estimem. Espanya, en tot cas, sempre ha tingut una manera molt més particular de demostrar l’amor que sent per la seva llengua, i és imposant-la a aquells que en tenen una altra de pròpia. Per això, quan els presidents de les Corts i del Senat exigeixin que els nostres representants s’atenguin al reglament en matèria lingüística, caldrà recordar-los dues coses: una, que el reglament no diu res de l’obligació de parlar espanyol; i dues, que el dret a usar la llengua pròpia a les institucions del propi Estat és un dret humà fonamental i que aquest dret no sols està per damunt dels tots els reglaments sinó també de la Constitució espanyola. Espanya va ratificar en el seu dia la Declaració Universal de Drets Humans, que té un rang superior a totes les lleis, normes i reglaments interns estatals, i aquesta Declaració ens diu que ningú no ha de demanar permís per expressar-se en la seva llengua a casa seva. Ara bé, atès que a Espanya els drets lingüístics dels espanyols són superiors als drets lingüístics dels catalans, s’agraeix que ens reconeguin, encara que sigui de manera tan poc amable, que els catalans som senzillament això: catalans.

Cal retindre, doncs, el fragment: «La tècnica, que sempre ha evolucionat molt més ràpidament que el nacionalisme espanyol, fa temps que va inventar una cosa coneguda com a traducció simultània.» Això, per al cas europeu i per a qualsevol altre cas actual i amb pressupost suficient. La bona, però, és que a Espanya —i més enllà de Catalunya— hi ha parlaments que treballen amb diverses llengües oficials, començant pels mateixos ajuntaments —que són parlaments medudets—. És a dir, una cosa que ha de poder garantir qualsevol ajuntament del País Valencià ¿no la garantixen al Congrés dels Diputats ni al Senat espanyols?

No hi ha cap impediment tècnic ni humà. Únicament una càrrega ideològica predemocràtica que insistix a imposar el nacionalisme (espanyoler) més ranci per damunt dels drets i llibertats fonamentals dels ciutadans. A les Corts espanyoles han establit un requisit lingüístic castellà excloent, no liberal i reductiu. Els reguladors dels drets i llibertats, principalment els diputats i diputades del psoe, donen un exemple d’actuació retrògrada ben poc edificant.

D’altra banda, en el pp hi ha qui ridiculitza la regulació lingüística de Catalunya dient una mentira: que no s’hi pot retolar «se venden setas», perquè et multarien. La mentira consistix a no dir que la regulació no impedix eixe cartell, sinó que preceptua que hi aparega també «es venen bolets». És a dir: «sempre almenys en català», sense més impediments lingüístics. Donar la informació a mitges no hauria de ser una actuació política acceptable. Ara, si la pretensió no és l’ètica en la política, sinó aventar els nacionalismes irracionals —l’espanyolista en este cas—, ho ha clavat.