El filòsof Xavier Rubert de Ventós publica en el diari El País (23.09.2008) un article, «L’espanyol, ¡quina gran llengua!», on enfronta i glossa alguna de possibles les conseqüències d’aparellar la relació entre les llengües i les organitzacions polítiques de la societat, partint del cas plantejat amb el Manifiesto de Savater i Grisolía.
Com a mostra del que diu Rubert de Ventós:
Però és curiós: llengües com l’espanyola o la francesa, que fins ara mateix es defensaven pel seu universalisme enfront de les llengües vernacles, apel·len hui a arguments particularistes i reclamen la protecció política de l’estat. ¿Deu ser que ara, quan nosaltres anem oblidant aquests arguments i defensem el català en l’escola per raons de «cohesió social», ells s’han tornat com catalanistes rancis que defensen el castellà o el francés per raons de «cohesió política o cultural»?
[…]¿Que si som una nació? Deixem-los a ells estos discursos essencialistes, en què espanyols i francesos semblen ara tan interessats, i acontentem-nos amb arribar al banal estatus d’estat davant del qual ja ningú no s’ofenga ni es senta literalment “estirat de la llengua”.
