Després de sentir la senyora diputada Rosa Díez al parlament espanyol (04.06.2008; You Tube: 02:47):
En la televisión pública catalana o en la televisión pública valenciana no hay ni una sola hora en castellano.
Tenim ara que González Pons diu:
González Pons assegura que hi ha comunitats autònomes on l’espanyol «està en perill»
València, 4 d’agost (Europa Press)
Podria semblar un agreujament de la situació en les comunitats on fins ara només es reconeixien els drets lingüístics dels castellanoparlants i eren discriminats la resta de ciutadans de l’estat, però, no, es referix a informacions d’una certa premsa sobre Catalunya o el País Basc.
Els tècnics lingüístics haurem de fer un reciclatge accelerat sobre estadística o política ficció, perquè com que cap d’estos polítics dóna dades concretes o reals, el rigor és propi d’un curset de fantasia platgera.
Tanmateix, pensant en el desenvolupament de la indústria cultural de l’ensenyament de llengües, si eixes declaracions «fal·laces» generen un interés «real» per aprendre català, no caldria més penitència per als polítics esmentats.
En qualsevol cas, per apamar una mica més els paràmetres d’estos discursos, hi ha l’opció de llegir «Les ideologies lingüístiques: una visió general d’un camp des de l’antropologia lingüística» de Kathryn A. Woolard (Revista de Llengua i Dret, 49):
S’entén que aquesta «comunitat» sempre es basa en la semblança i en el fet de compartir, en l’existència de creences i pràctiques comunes. Pratt fa la pregunta següent: com serien les nostres anàlisis si entenguéssim el llenguatge i la comunicació com a essencialment, prototípicament i normalment no associats a la semblança i la compartició, sinó a la navegació a través de les diferències? Jo preguntaria: com seria l’activisme català a l’entorn de la llengua en el segle xxi si prengués aquest posicionament? No estic segura de la resposta.
[…]Però si prenem com a precedents els casos de llengües hegemòniques que he presentat abans, veurem que un col·lapse de les angoixes de l’autenticitat és necessari si avui hi ha d’haver una expansió significativa del públic catalanoparlant. Podria ser que fóssim testimonis no simplement d’una pèrdua sinó més aviat d’un canvi en la base ideològica de l’autoritat lingüística?
