No fa massa (dtl 15.02.2008) (re)publicàvem un article de Pau-Joan Hernández, «La situació laboral del traductor. Les mancances bàsiques» de l’any 2001 (IX Seminari sobre la traducció a Catalunya). Ara hem conegut a través de la llista Infoedicat un article d’Olga Torres que torna a tractar la qüestió: «La professió de la traducció».
És un article extens i amb algunes impressions generals i consells útils, a pesar que difícils d’aplicar, com tot en esta vida, diríem. Anna Llisterri ha destacat el seu fragment en el seu bloc Per a lectura i decoració. Jo en destacaré un altre:
Quan jo era més jove, i hi havia pocs traductors de carrera, es deia que la causa de les baixes tarifes era «l’intrusisme». Ara gairebé ja no se’n parla, d’intrusisme, i ara sembla que la causa del problema de les tarifes és la «saturació» del mercat. És cert que el mercat funciona amb les regles bàsiques de l’oferta i la demanda, i és un fet que hi ha més oferta que demanda, però també hi ha dinàmiques de cercle viciós. La saturació fa que baixin els preus, i la saturació fa que hi hagi moltes empreses de traducció petites que mirin d’obrir-se pas, que alhora tinguin poca gent en plantilla i treballin molt amb col·laboradors externs, que fa que hi hagi molta inestabilitat laboral, que fa que la gent, per la por de la inestabilitat laboral, agafi moltes feines mal pagades, per si de cas. Així ja tenim un cercle viciós. Per sortir del cercle viciós cal fluir amb els canvis i evolucionar amb la professió. Per exemple, el boom de la traducció informàtica, «la localització», va fer força rics molts traductors que van decidir unir-se a la revolució informàtica. Ara potser la localització ja no és el que era, però cada dia sorgeixen nous àmbits per explorar, com ara les traduccions per a mòbils, i futures aplicacions web. A més, la globalització permet triar clients que paguin millor arreu del món i les noves tecnologies permeten adquirir unes habilitats competitives per oferir serveis complementaris. Vull dir que hi ha alternatives al cercle viciós.
Però fluir, canviar o evolucionar no és fàcil. Jo diria que els canvis en la professió van més de pressa que els canvis interns en els traductors perquè els canvis en la professió, en aquest sistema de treball que tenim, s’han aconseguit en equip: uns han aportat les memòries de traducció, altres han aportat els estàndards de qualitat, altres han aportat Internet, altres han aportat una formació reglada dels professionals que els fa més competitius, etc. Hi ha molta gent que ha treballat des de llocs remots de tot el món en l’evolució de la professió. Tanmateix, l’evolució personal interna del traductor per adaptar-se als canvis és això, personal i intransferible. Estic convençuda que els canvis en una persona són més difícils que en una professió perquè l’evolució personal es recorre en solitari. Possiblement, si els canvis personals també es fessin en grup, anirien més de pressa. Per això crec molt en les associacions de traductors com a centre de suport mutu, formació i informació.
En tot cas, vist des del País Valencià, no sé massa bé què pensar-ne, atés que l’administració pública de la Generalitat valenciana és la rèmora principal en el funcionament del mercat de la traducció entre les llengües oficials, si més no, conseqüència predictible de la desprotecció lingüística del ciutadà catalanoparlant: ni perfils lingüístics laborals, ni requisit de qualitat lingüística en la contractació pública —funció que han de carregar els tècnics lingüístics públics en benefici privat—, ni doblatge, ni webs, ni pressuposts, ni subtitulació… Però, mal que els sap i a pesar dels «salts» amb què ens voldrien substituir —¡ai, Babel!—, continuem treballant i produint gràcies a les nostres llengües.