Santiago Grisolía es «manifesta» contra els drets dels valencians

El company Leo Jiménez (Alzira) ha tingut interés per glossar el fet que el senyor Santiago Grisolía, president del Consell Valencià de Cultura, firmara el «Manifiesto» per la imposició del castellà amb caràcter preeminent i discriminatori per als ciutadans que impulsaven, entre altres, Fernando Savater i Mario Vargas Llosa. Ho podeu trobar en l’article «Grisolía i el “Manifiesto por la lengua común”» en el diari Levante (03.09.2008). Com a mostra, destaquem el paràgraf següent:

El senyor Grisolía no cal que firme manifestos pel valencià, sinó que, en virtut del seu càrrec, pot instar les administracions a fer més efectives l’aplicació de la LUEV i normes desplegadores; exhortar RTVV que el valencià siga llengua prevalent en tota la programació, incloent pel·lícules, publicitat, presentadors, etc., tot tenint en compte la massiva presència del castellà en la resta de mitjans; impel·lir TVE a augmentar la programació en la nostra llengua; apremiar l’administració de justícia a usar-la amb normalitat; reclamar que dirigents i autoritats la facen prevaldre en les intervencions públiques, i no sols en qüestions culturals.

Intèrprets personals i drets lingüístics

El diari El País (31.07.2008) reproduïx una notícia de l’agència Efe:

Una ciutat flamenca obliga a dur intèrpret

L’Ajuntament de Zaventem, localitat flamenca de 29.000 habitants de la perifèria de Brusel·les, ha demanat als veïns que no dominen el neerlandés que facen els tràmits acompanyats d’un intèrpret. Un 70 % dels veïns són flamencs i la resta es dividixen entre francòfons i estrangers.

Deu ser una iniciativa internacional de Savater, Vargas Llosa i Santiago Grisolía a fi que les majories no es vegen destorbades pels parlants de llengües «poc comunes». Curiosament, això és el que passa també en Espanya, per exemple, allà pel cantó dels organismes de justícia com ara l’Audiència Nacional espanyola, i això si te’l volen posar, que, si és que no, doncs, com si sentiren ploure.

Per sort, hi ha alguns països d’expressió democràtica una mica més civilitzada (el País Basc, Galícia, Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià), on l’administració pública treballa —només, ¡ai!— en les dos llengües oficials dels seus ciutadans, els quals han decidit tindre eixos drets lingüístics.