Tanta declaració esforçada que intentava traure les discussions sobre la llengua o les llengües del debat polític partidista i de la manipulació demagògica sembla que no servirà definitivament per a res, com ja sabíem massa els valencians, afectats d’una passa de senya d’identitat que fa enrojolir galtes però que il·lustra ben poques llengües.
Segons el diari El País (21.01.2008; versió traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum):
Rajoy afirma que garantirà l’estudi en castellà en tota Espanya
La mesura afectaria competències que ara corresponen a les autonomies
J. A. Aunión – Madrid – 21.01.2008
El candidat del pp a president del govern, Mariano Rajoy, es va comprometre ahir a garantir per llei que, en totes les comunitats autònomes, els estudiants que ho desitgen cursen en castellà la majoria de les assignatures. El líder del pp va afirmar que si guanya les eleccions del pròxim 9 de març plantejarà una estratègia per als pròxims deu anys en matèria d’educació, per a la qual cosa convocarà al principal partit de l’oposició i a totes les administracions i sectors educatius.
Per a complir el seu compromís sobre l’ensenyament en castellà en les comunitats amb llengua cooficial, Rajoy hauria de pactar amb les comunitats autònomes, ja que afecta les seues normatives, alguna amb rang estatutari. L’actual normativa estatal no legisla sobre este punt, més enllà de l’horari mínim de la matèria de llengua i literatura castellana i d’establir que els alumnes en eixir d’escola han de ser competents en espanyol i en la llengua cooficial, si n’hi ha.
En Catalunya, la llengua vehicular en les escoles és el català. La llei autonòmica establix que qui vulga estudiar en castellà, pot fer-ho. Els pares han de sol·licitar-lo i el professor, que es dirigix en català a tots els alumnes, ho fa en castellà amb ell. El material escolar també ha d’estar en este cas en castellà. En el País Basc, els ecolares poden triar entre estudiar en castellà, en basc o en un model bilingüe, alguna cosa molt semblat al que ocorre a Navarra. El Govern basc prepara una reforma per a establir només l’èuscar com a llengua principal. Ja hi han hagut protestes de pares.
La Xunta de Galícia, integrada per psoe i bng, ha convertit en norma un antic pla dels anteriors governants, del pp, que establix que almenys la meitat de les assignatures s’estudiaran en gallec. Així, la llei que promet Rajoy podria afectar també esta normativa. En la Comunitat Valenciana hi ha dues vies, en castellà i valencià. I a Balears hi ha un model a mitjan camí entre el valencià i el català.
La proposta de Rajoy vol aconseguir, segons va dir, «un bilingüisme integrador». Així ho va explicar ahir, després de tres jornades de debat de les quals han eixit les principals promeses educatives del programa del pp. Per a començar, l’eliminació de l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania, molt criticada, entre uns altres, pels bisbes, perquè asseguren que pretén adoctrinar. L’alternativa seria incloure més continguts cívics en les Ciències Socials. […]
Deixant a banda algunes coses que deixa caure el periodista i les que no diu, certament, al País Valencià caldria que Rajoy s’esforçara molt per a aconseguir que només estudiaren en castellà aquells que ho desitgen, ja que les protestes al País Valencià van en sentit contrari, que no aconseguixen aprendre valencià, i això que continua sent la llengua pròpia i oficial.
En tot cas, la proposta no sembla que vullga millorar l’aprenentatge i la formació lingüística, sinó únicament és una crida patriotera per l’espanyol. Una crida patriotera que ja ens indica que el to del pp apel·la més als budells que a la raó. Deuen pensar que no poden perdre els vots que els resten Ciutadans i upd, i que ja és hora de tornar a les arrels, en companyia de la tradició de segles de prohibir els drets dels altres perquè són un destorb per als privilegis propis. Ho comenta molt espessament Aurelio Arteta en «Añoranza de Babel» (El País, 21.01.2008), on després de pretendre «modernitzar» la sentència 46/1991 del Tribunal Constitucional espanyol assolta el catedràtic:
Pel que sembla, només en veu baixa pot reconéixer-se un lloc central a Espanya a l’espanyol o castellà, com si fora si més no discutible la seua condició de llengua comuna a tots. És comuna no perquè la Constitució proclame que ha de ser-ho, sinó que ho proclama justament perquè ho és; el dret a servir-se d’esta llengua procedix del fet previ que tots la coneixem i parlem. I des del bé del conjunt &mdah;si és que este bé comú encara importa—, preval este innegable avantatge del castellà.
És clar, no estan per a matisos, la seua són les dades que no es poden comprovar i les generalitzacions banals. La conclusió, naturalment, va pel cantó de la sociolingüística recreativa:
Al capdavall, en esta matèria ha de regir el principi d’adequació a la realitat sociolingüística. I des de la nostra plural realitat espanyola s’obtenen unes conclusions que em semblen inapel·lables. Que no hi ha dret a escolaritzar a ningú en una llengua que no siga la pròpia de la seua comunitat lingüística, si bé pot i ha d’adoptar-se la cooficial com a llengua auxiliar. Que no s’incomplix cap dret quan s’estudia espanyol en tota Espanya i català només a Catalunya o gallec només a Galícia, perquè eixe dret divers naix del seu ús real. Que en territoris bilingües seria convenient distingir zones lingüístiques —amb els seus drets diferents—, com a Navarra, en cas que la llengua cooficial estiguera concentrada només en unes comarques. Que no hi ha, per tant, una jerarquia entre els ciutadans espanyols a causa de la seua llengua, sinó una diferència qualitativa que els imprimixen les seues llengües diverses per la seua extensió: una comuna i altres particulars. Que cada comunitat bilingüe ha de comptar amb funcionaris competents en les llengües cooficials, només que segons la proporció d’usuaris i les tasques públiques acords amb la conducta habitual dels parlants; que tots els espanyols, en fi, poden comunicar-se en la seua pròpia llengua amb els empleats públics. No és tan difícil d’entendre.
Clar, el que és gros és que diga que no és tan difícil d’entendre, perquè i tant que l’entenem, però no pel que diu, sinó per la manipulació de la terminologia i per la poca base lògica, racional o democràtica del seu discurs. En este fragment convé retindre l’afirmació: «Que no hi ha dret a escolaritzar a ningú en una llengua que no siga la pròpia de la seua comunitat lingüística, si bé pot i ha d’adoptar-se la cooficial com a llengua auxiliar.» A partir d’això, la veritat és que sabem massa de què parlem, però no sabem per a què li ha servit tanta escola com deu tindre, com es diu a la meua comunitat lingüística i en la meua llengua pròpia, una de tantes de les que coneixem i parlem quan volem, o quan ens deixen.