Dimecres passat, a Ca Revolta, Josep Lluís Gómez Mompart, Rafael Xambó i Diego Gómez van presentar el llibre de Toni Mollà Quina política lingüística?. La cosa reuní vora una trentena de persones, entre les quals puc esmentar —perquè en conec els noms— Isaura Navarro (eupv), Manuel S. Jardí (periodista) i Vicent Moreno (pspv-psoe).
La presentació de Rafael Xambó destacà el constant enfocament social i polític de les reflexions de Toni Mollà, en la línia dels treballs que anima Miquel de Moragas i en consonància amb els plantejaments de Ninyoles, tot i que ací, per a evitar les conegudes picabaralles entre egos diversos, Xambó esmentà per ordre alfabètic el triplet més important de sociolingüistes del País Valencià: Lluís V. Aracil, Rafael Ninyoles i Vicent Pitarch.
La intervenció de Diego Gómez (Escola Valenciana) destacà la participació de Toni Mollà en el primer congrés d’Escola Valenciana (1993), a més del fet que les reflexions de Toni Mollà han estat aportacions i inspiracions que sempre els han servit de referent.
Josep Lluís Gómez Mompart (uveg), català que es descatalanitza i es valencianitza amb el passar dels anys, destacà la importància d’Escola Valenciana, més gran que la dels moviments paral·lels de Catalunya, atés que el moviment valencià es troba a la intempèrie i amb l’hostilitat política de Partit Popular, és a dir, de moltes de les institucions valencianes governades per dirigents d’este partit. D’altra banda, a més de l’allunyament i oblit permanent que els catalans practiquen respecte del País Valencià, considerà que en realitat este país no és ni normal ni anormal, sinó «paranormal». Més encara, creu haver descobert que no n’hi ha una manera valenciana de ser espanyol, com diuen alguns polítics, sinó que tenim simplement polítics espanyols que necessiten fer de valencians de tant en tant.
Una dada que convé retindre, segons Mompart, és que entre el públic assistent a la presentació hi havia més o menys un 3 % de menors de trenta anys, proporció semblant a la de persones que viuen en el sector agrícola, i, per tant, podem concloure cap a on va la cosa. Citant Quim Monzó, la llengua sobreviurà si servix per a lligar.
Finalment intervingué Toni Mollà, que començà agraint a Ca Revolta l’organització de l’acte, que li feia rememorar la presentació del llibre d’Oleguer Presas Camí d’Ítaca, acte en què pensà en Joan Cordero, antic jugador del València que n’hagué d’eixir per les idees que defensava i que ha estat un dels defensors més tenaços del territori a Godella. Quedaven lligades així moltes coses.
Contra el que havia reclamat Mompart, una premsa satírica popular, Mollà deixà caure que l’espai estava ocupat per la premsa suposadament seriosa, i cità la notícia del diari Levante sobre la disfunció erèctil dels diputats de les Corts.
D’altra banda, quant a Catalunya, considerà que, a pesar del que ens sembla des d’ací, «no lliguen els gossos amb llonganisses» pel que fa a l’ús de la llengua. En tot cas, les societats evolucionen cap a una major complexitat i convindria, indefugiblement, que els professionals que estudien la faceta social de les llengües coincidiren en el diagnòstic, cosa que no s’edevé i que suposa un greu inconvenient a l’hora d’aplicar polítiques lingüístiques, decisions que són importants i que no poden quedar en mans únicament dels polítics.
En eixe sentit, cal una via ciutadana —no subvencionada pels poders polítics— que intervinga en la gestió de la política lingüística, tal com ha passat a Finlàndia, Holanda o al Canadà, on la política lingüística és una faceta més de l’estat del benestar. Escola Valenciana forma part ja d’eixa espenta social. I en este punt, i una mica revisant les reivindicacions actuals de l’organització, Mollà considerà que cal tindre present que els temps actuals són ben diferents d’aquells en què calia reclamar línies en valencià. Ara cal fer un pas més i aconseguir que el valencià siga un element comú de la societat, motiu pel qual no pot quedar-se limitat a les línies, que al capdavall són un factor de separació entre alumnes (naixcuts ací o nouvinguts).
En definitiva, segons Toni Mollà, la privatització tan estesa dels àmbits públics tradicionals fa que la llengua es jugue el seu futur en el contacte directe entre les persones, en els mitjans de comunicació i en Internet, els tres camps on cal consolidar la presència del català. Estirant este fil, en el debat posterior, Vicent Moreno demanà per la implicació real de la societat, d’aquells ciutadans i usuaris de serveis públics i privats que han de reclamar el seu dret a ser atesos en valencià.
En qualsevol cas, durant el vinet posterior —ja no ens hi vam quedar— espere que el català servira bona cosa per a lligar, fins i tot amb part del públic que abans de la presentació va entrar a la sala parlant en castellà. Curiositats sociolingüístiques.
El canvi de govern en la Generalitat valenciana ha iniciat una altra etapa en les institucions públiques que depenen del govern valencià enfocada a garantir la possibilitat d’imposició excloent del castellà en qualsevol actuació pública o privada, i a practicar la restricció i problematització de l’ús del valencià i la discriminació i subordinació dels ciutadans valencianoparlants. Este rumb lingüicida, que es va poder variar lleument fa huit anys, s’ha représ políticament de forma declarada i explícita com a programa d’actuació antidemocràtica del govern valencià del Partit Popular i de Vox.
