L’article de Víctor Maceda «El català no té qui l’ensenye» (El Temps, 21.05.2018) alerta de la necessitat de professionals docents per a ensenyar la llengua a tot el domini lingüístic. Diversos directors de departaments exposen el seu punt de vista sobre la situació:
El catedràtic Emili Casanova, director de Filologia Catalana a la UV, no se’n sap avenir: «El curs vinent, únicament al País Valencià, necessitarem 100 docents nous”, afirma, “i durant la pròxima dècada en caldran uns 300 més».
Mentres continua el rebombori republicà o «unionista» que arriba de Catalunya, podem llegir dos articles sobre dos aspectes relacionats amb l’activitat i la conformació socials. Els podem llegir com a complement de les simplificacions polítiques i periodístiques, ja que tracten aspectes diferents d’un mateix fons cultural i lingüístic en conflicte:
- Esther Monzó Nebot: «L’odi, la vida pública i les relacions interculturals» (bloc de la Revista de Llengua i Dret, 05.10.2017)
- Alfons Esteve i Gómez: «Plurilingüisme: poques llengües, moltes normes i massa recursos» (bloc de la Revista de Llengua i Dret, 12.10.2017)
La igualtat de tracte dels funcionaris interins és una lluita de llarg recorregut que va avançant lentament. Com a marc més general hi ha la directiva 1999/70/CE del Consell de la Unió Europea que establix que no poden discriminats pel tipus de contracte. I pel cantó dels deures, tampoc no poden ser discriminats (ni privilegiats). En el cas dels docents, per tant, els seus deures i obligacions lingüístics també són clars i equiparables amb la resta de funcionaris. Així ho ha considerat un jutjat en una sentència (La Veu del País Valencià, 09.08.2017):
Un jutjat avala que els interins han de tindre coneixements de valencià per a poder optar a una vacant
Un grup de docents havia demanat la paralització cautelar de la resolució d’Educació que regula la competència lingüística en l’ensenyament
El professor Albert Branchadell («El embrollo de la lengua vehicular», El País, 15.02.2014) fa una reflexió sobre el contrast entre finalitat de la immersió lingüística (establida en Catalunya) i les intencions dels qui la discutixen en els tribunals, que han acabat fent-ne una arma de polèmica política i no una pretensió de millora educativa. Tal com conclou l’article:
Deixar que el sistema evolucione d’esta manera natural sembla més recomanable que modificar a colp de resolucions judicials inspirades en última instància en la nefasta sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya.
En el mateix diari («Abajo el nacionalismo lingüístico», edició per a Catalunya), Xavier Vidal-Folch destaca el perill d’eixe nacionalisme espanyol excloent de llengües i cultures i proposa un camí diferent:
Doncs bé, només una irrupció semblant, decidida, contínua, inassequible al desànim i intransigent amb la pròpia fatiga i amb les temptacions a l’escapisme centrífug pot aconseguir hui una cosa semblant en l’àmbit de les llengües: un mercat cultural intern basat en la riquesa d’idiomes diversos, i àmpliament cooficials, no només en els seus racons. De forma similar al que passa a Suïssa. En això sí que és admirable.
En el fons, una noteta del mateix diari («Una salida a bolsa con folleto en inglés», 16.02.2014) deixava caure una idea segurament més beneficiosa en la concepció de l’ús de les llengües (i que al País Valencià els poders econòmics i socials podrien practicar més):
Està clar que [l’anglés] és l’idioma dels negocis i que els inversors institucionals als quals va dirigida l’oferta el preferixen en eixe idioma, però res no impedia que el fullet de la firma, que a més és una closca buida que el que fa és demanar 400 milions per a després invertir-los en el mercat immobiliari, estiguera també en espanyol.
La revista Noticias Jurídicas (15.07.2011) envia la nota d’actualitat següent:
El 64 % dels alumnes de l’Escola Judicial són dones i el 25 % estan interessats en rebre classes de català
El 65,2 per cent dels alumnes que han ingressat a l’Escola Judicial són dones i el 46,08 per cent estan interessats en rebre classes d’alguna llengua cooficial, gairebé la meitat d’ells de català.
L’Escola Judicial, radicada a Barcelona, ha fet un balanç sobre les últimes quinze promocions que han passat pel centre, de les quals han sortit 2.337 jutges de tot Espanya. Segons les dades, 836 homes i 1.501 dones s’han format en la institució i la majoria d’ells ha dedicat una mitjana de quatre anys i quatre mesos a preparar l’oposició.
[…]
Cal alegrar-se per l’interés suscitat per aprendre català. Ara bé encara hi hauria més interés (o no gens) si simplement fóra igual que el castellà: requisit obligatori. Segurament no en tenen gens d’interés, pel castellà, però ni hi pensen, perquè simplement és com l’aire que respirem. El català continua és un complement accessori, i això que és llengua pròpia, oficial i els ciutadans tenen dret a usar-lo i les lleis diuen que no poden ser discriminats per eixe fet. Però el cas és que el diari Avui (18.07.2011) exposava un panorama que continuava reflectint, en eixa data de l’alzamiento nacional, eixos altres temps:
Setge al català
La llengua catalana és objecte d’un atac continu, sobretot del PP A Catalunya, la sentència de l’Estatut ha suposat l’enduriment de les hostilitats Al País Valencià i a les Balears perilla l’educació en català
Barcelona – M. Bataller / M. Altimira
El català viu una situació complicada per l’assetjament de què és objecte en molts àmbits. El pp és un dels principals instigadors de les hostilitats, ja sigui des del govern —País Valencià o les Illes Balears— o recorrent als jutjats per tombar una llei referendada per tot un poble —l’Estatut de Catalunya.
País Valencià
Els ciutadans del País Valencià són dels que pateixen més l’ofec de les institucions públiques. El govern de Francisco Camps (pp) practica una política anticatalana en tota regla i sempre s’ha oposat visceralment a la unitat lingüística, tot i el gran nombre de sentències judicials que li treuen la raó. En aquest camp, un dels punts més calents ha estat la negativa a admetre en oposicions la llicenciatura de filologia catalana com a títol que acredita el coneixement preceptiu del valencià. A finals del mandat passat, la Generalitat Valenciana també va exigir que es retiressin uns referents valencians d’un web institucional sobre la cultura catalana promogut pel tripartit. La llavors portaveu del Consell, Paula Sánchez de León, va enviar una carta al govern de la Generalitat de Catalunya en què l’acusava d’apropiar-se símbols valencians –com ara Ausiàs Marc i Joanot Martorell– i també considerava que el concepte de Països Catalans és una faŀlàcia.
El llarg i feixuc conflicte pel tancament de les emissions de TV3 és un episodi més del combat del pp valencià contra tot allò que representa una certa catalanitat. Fins i tot s’ha enfrontat amb la Generalitat de Catalunya per haver subvencionat Acció Cultural del País Valencià.
Però l’última polèmica toca directament la immersió lingüística a les escoles. Camps vol suprimir les línies educatives en català i articular-ne només una que integraria el català, el castellà i l’anglès impartits a parts iguals. La intenció és aplicar el programa a partir del curs 2012-2013. La reacció no s’ha fet esperat, i ja s’han organitzat manifestacions per defensar un ensenyament de qualitat i en català. L’entitat cívica Escola Valenciana té previst denunciar al Parlament Europeu l’anomenat decret plurilingüe.
[…]
La Coordinadora de Dinamització Lingüística del País Valencià, formada per tècnics lingüístics que participen en tots els àmbits de la societat, reclama també un ensenyament públic i de qualitat que garantixca la igualtat d’oportunitats dels estudiants, sense discriminacions injustes de cap tipus. En eixe sentit, el diari Levante publica hui un article de la cdlpv que expressa el nostre punt de vista sobre la nova proposta educativa que ha elaborat el conseller d’Educació Font de Mora Turón, proposta que no tindria altra conseqüència que devaluar les capacitats lingüístiques dels estudiants i, pitjor encara, entrebancaria encara més les possibilitats d’aprendre el valencià plenament i com a llengua d’ús normal i habitual. Reproduïm ací la versió original de l’article:
El grotesc parany del decret del plurilingüisme
La Coordinadora de Dinamització Lingüística del País Valencià volem expressar la nostra indignació per l’esborrany del decret de plurilingüisme presentat recentment pel conseller d’Educació.
Els nostre coŀlectiu, com a professionals de la llengua que som, ens reconeixem, igual com el senyor Font de Mora, partidaris entusiastes d’un nou marc educatiu plurilingüe que garantisca plenament que l’alumnat valencià finalitze l’educació obligatòria amb uns nivells òptims de capacitat lingüística, no sols en la llengua pròpia, sinó també en la llengua cooficial i en altres llengües estrangeres.
Però la situació evident de precarietat que pateix el nostre sistema educatiu públic des de fa molts anys ens fa pensar que la pretesa injecció extraordinària d’anglés en el currículum educatiu no és més que un romanç, una altra ocurrència del senyor conseller, que (igual que amb el xinés mandarí) només pretén embolicar la troca. Perquè no cal tindre una vista privilegiada per a constatar la situació de complet abandó a què la Conselleria d’Educació ha sotmés durant un bon grapat d’anys tota la xarxa de l’educació pública, no sols quant a les deficiències estructurals que s’hi perpetuen de forma indefinida, sinó també quant a la retallada incessant de recursos humans (baixes que no es cobreixen, reducció o supressió de personal especialitzat com ara logopedes o els mateixos mestres d’anglés). És en aquest marc educatiu on el senyor conseller té previst implantar el seu flamant pla plurilingüe, amb la dotació econòmica i el personal capacitat corresponents? Més prompte ens sembla una broma de mal gust. I si no, que ho pregunten als nombrosos grups de manifestants que es concentren dia sí dia també a les portes de la conselleria de l’avinguda de Campanar.
I així l’anglés esdevé només un pretext embolcallat de «modernor» perquè el castellà desplace el valencià de bona part de les assignatures que fins ara ha vehiculat als centres amb línia en valencià. L’oposició real que se’ns presenta és la de sempre: castellà versus valencià; o dit d’una altra manera: allí on hi havia dos barracons, en deixarem un sol.
Les tècniques i tècnics lingüístics som conscients que una mesura de caire polític que equipara la presència del castellà amb la del valencià en l’ensenyament ens aboca a la desaparició del valencià a llarg termini, per la senzilla raó que la nostra llengua es troba en una clara situació de desavantatge en la distribució dels àmbits d’ús de caràcter formal respecte del castellà en la nostra societat.
I és que per a la nostra classe política no ha passat desapercebut que els darrers 25 anys de línies en valencià ens han deixat com a herència l’únic àmbit on la normalització lingüística ha esdevingut real, en gran part gràcies a l’esforç i al voluntarisme que les comunitats educatives i les associacions de pares i mares de l’alumnat hi han hagut d’invertir; tot això en una societat on la màxima responsable de vetlar per la llengua pròpia és la que s’esforça de forma reiterada a invisibilitzar-la en els àmbits prestigiosos.
Plurilingüismes d’aquesta mena, no, gràcies.
Josep Torrent fa un repàs sobre el fals «Sí al valencià» (El País, 05.06.2011) dels governs de Francisco Camps Ortiz, des de la bufa de la declaració d’Ares fins a la prevista liquidació de la Llei d’ús i ensenyament del valencià en l’educació valenciana preparada per l’últim conseller Font de Mora Turón:
El 22 desembre 2004 va irrompre en el ple de l’Acadèmia València de la Llengua (avl), on s’anava a debatre un dictamen sobre la unitat lingüística entre el valencià i el català, amenaçant als acadèmics amb tot tipus d’accions legals si seguien avant amb la seva proposta. La presidenta de l’Acadèmia, que no debades anteriorment havia estat diputada pel pp, va llevar el punt de l’ordre del dia i va suprimir el debat. La llei de creació de l’avl recull que valencià i català pertanyen al mateix sistema lingüístic, però això no ha frenat el pp a l’hora de predicar el secessionisme. La situació del valencià a l’ensenyament públic anà degradant-se més i més. A primeries d’enguany any, l’oferta de l’ensenyament de l’idioma propi en educació infantil i primària no arribava al 45 % a la xarxa pública. La conselleria obvia que la demanda d’ensenyament en valencià és superior a l’oferta, i arriba a enviar professors que desconeixen l’idioma a fer classes en castellà en les línies en valencià.
Més dades sobre la qüestió en «Las trampas del plurilingüismo» de Neus Caballer (El País, 04.06.2011):
» Castellanització. Obrir la consulta als pares d’en quina llengua cooficial volen que siguin atesos en infantil, acaba de la primera etapa educativa amb la línia d’ensenyament en valencià i castellanitza tota l’escolarització. Res no garantix, a més, que en els centres concertats en les matèries assignades per a ser donades en valencià (història, geografia, biologia i geologia, en secundària), els alumnes aprenguen la llengua cooficial, ja que no han d’usar-la, ni parlar-la, ni escriure-la.
Tot això, tal com diu Adolf Beltran en el mateix diaria («Atropello de derechos civiles», 04.06.2011):
Que certs càrrecs públics professen esta manera d’entendre la cooficialitat lingüística, contra les pròpies normes legals i reglaments municipals en vigor, induïx a la commiseració. Que vullguen fer de la seua ignorància un argument per a derogar certs drets civils només pot causar indignació. El que va anunciar fa uns dies el pitjor conseller d’Educació que ha passat per la Generalitat és un atropellament dels drets civils d’estudiants, pares d’alumnes, professors i valencianoparlants en general.
El conseller Font de Mora Turón ha iniciat una campanya contra l’aprenentatge de les llengües en l’educació pública valenciana, particularment, contra l’aprenentatge del valencià. És evident que ell no dirà que es proposa això, però els fets sí que indiquen que eixa és la seua proposta, ja que pretén eliminar el model que millor ha funcionat i imposar un model que no té cap aval educatiu.
En parlen Manel Pérez Saldanya, «Una escuela valenciana y multilingüe» (El País, 31.05.2011):
El conseller coneix bé que totes les avaluacions que s’han fet de les competències lingüístiques han mostrat que els alumnes escolaritzats en programes d’ensenyament en valencià tenen una competència en castellà igual o superior a la dels que s’han escolaritzat en castellà i són els únics que aconseguixen dominar d’una manera equilibrada les dos llengües. La teòrica «igualtat» en el repartiment d’hores entre les dues llengües oficials que proposa la conselleria, lluny d’assegurar l’adequat ensenyament de les dos llengües, no millora la competència del castellà i condemna el valencià a una situació clarament deficitària. Perquè les llengües no només s’aprenen a les aules i, donada la realitat sociolingüística, l’única manera d’aconseguir l’equilibri de les dos llengües oficials és corregint a les aules el dèficit del qual partix el valencià.
A més, Neus Caballer («Partidos y asociaciones se unen contra la supresión de la línea en valenciano», El País, 01.06.2011) aporta dades sobre la mala situació actual, que sembla més aviat avalar la pretensió real de la nova proposta del conseller valencià en funcions:
El procés d’unificar les línies de castellà i valencià —que està en marxa i es materialitzarà al setembre, amb les instruccions verbals de la inspecció educativa als instituts amb dos línies—amenaça, a més, amb «reduir grups». «Portarà a l’atur a més professorat i augmentarà les retallades dels programes que tenien», afegix Javier González Zurita, de Fete-ugt. L’stepv, el sindicat majoritari de l’ensenyament no universitari, insistix que «la supressió de les línies en valencià, a més d’augmentar les retallades docents, és l’atac més greu a aquest ensenyament des que el pp va arribar al Govern». «L’Informe sobre la situació del valencià 2011, publicat pel sindicat, ja va denunciar la involució del valencià, i aquest és el pas decisiu».
Finalment, la mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua ha hagut de recordar la seua declaració sobre el valencià en el sistema educatiu (01.06.2011):
L’avl recorda el document sobre el valencià en el sistema educatiu aprovat enguany
València, 1 de juny del 2011. El ple de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va aprovar el dia 28 de gener d’enguany una declaració sobre el valencià en el sistema educatiu, on fixava el seu criteri en relació a la presència de la llengua pròpia en l’escola i centres educatius de la Comunitat Valenciana.
DECLARACIÓ
L’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana reconeix que tots els valencians i valencianes «tenen el dret a rebre l’ensenyament del i en idioma valencià» (article 6.2).
La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià preveu que els alumnes de l’ensenyament obligatori «al final dels cicles en què es declara obligatòria la incorporació del valencià a l’ensenyament, i qualsevol que haja estat la llengua habitual en iniciar els estudis, els alumnes han d’estar capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà» (art. 19.2).
Entre les funcions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua figura «vetlar per l’ús normal del valencià» (Llei 7/1998, de 16 de setembre, de la Generalitat Valenciana, de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, art. 7d).
De l’anàlisi de l’actual situació del valencià en tot el sistema educatiu, des de l’Educació Infantil fins a l’ensenyament universitari, es deduïx que no es garantixen plenament els drets lingüístics i, per tant, el principi d’igualtat lingüística que preveu la llei.
En conseqüència, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua s’adreça al Govern valencià i als rectorats de les universitats valencianes per a soŀlicitar-los que adopten les mesures oportunes per a garantir que no s’hi produïsquen situacions de discriminació real entre els ciutadans valencians per motius lingüístics. Amb esta finalitat, caldria:
a) En les escoles infantils, proveir dels mitjans necessaris, tant de recursos humans com materials, per a preservar el dret dels pares i mares a poder educar els seus fills en valencià.
b) Assegurar l’ensenyament en valencià en tots els centres educatius d’Educació Infantil, Primària i Secundària, i fer compatible la docència en valencià, en castellà i en una llengua estrangera en tots els programes educatius, a fi d’assolir realment el principi de cooficialitat lingüística entre el valencià i el castellà.
c) Garantir en l’ensenyament universitari el dret de tots els alumnes que s’han matriculat en valencià a rebre una docència real i efectiva en valencià. I, en general, la presència del valencià com a llengua cooficial en el currículum i en les activitats de tota la comunitat universitària.
d) Satisfer, no només la demanda d’ensenyament de valencià i en valencià en tot el sistema educatiu, sinó adoptar i incentivar totes aquelles iniciatives que servisquen per a fer real el principi de la igualtat lingüística, tant en l’àmbit estrictament docent com en el comunicatiu a tots els nivells.
e) Dissenyar programes d’educació multilingüe que optimitzen la concurrència de llengües en l’àmbit educatiu valencià i que afavorisquen els valors de respecte i d’enriquiment cultural.
f) Promoure programes d’intercanvi educatiu que permeten la difusió íntegra de la cultura valenciana, tant en la resta d’Espanya com en el conjunt de la Unió Europea, així com l’accés a la nostra cultura per part dels alumnes i estudiants nouvinguts.
g) Recomanar, en especial als responsables de les institucions públiques, que adopten una actitud exemplar quant a l’ús oral i escrit del valencià, «la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana» segons figura en l’Estatut d’Autonomia (art. 6.1).
En eixe sentit, convé conéixer l’experiència gallega i els resultats que ha donat («Carlos Callón: ‘El PP ha fet servir Galícia de banc de proves del model d’involució lingüística’», Vilaweb, 01.06.2011):
—Arran de l’experiència a Galícia, com veieu el cas valencià?
El cas valencià demostra allò que ja dèiem a Galícia, que el PP feia servir la llengua gallega de banc de proves amb la idea d’estendre la involució lingüística i cultural al conjunt de l’estat. Cal tenir en compte que a Galícia es va aprovar malgrat la resistència social i el repudi de tota l’oposició. Aquest decret del terç teòric del gallec, el castellà i l’anglès ha tingut contra tots els sindicats de l’ensenyament; totes les associacions de pares i mares, tret d’una, vinculada al PP; totes les associacions estudiantils i tots els moviments de renovació pedagògica, totes les institucions culturals i el consell escolar de Galícia.
Davant les notícies sobre la supressió de les línies que garantixen el millor aprenentatge del valencià en l’ensenyament al nostre país, Un Entre Tants, xarxa cooperativa d’experiències TIC per a l’ensenyament en valencià, ha difós el comunicat següent:
En suport d’un sistema educatiu que siga agent normalitzador i dignificador del valencià
L’associació Un entre tants volem mostrar el nostre malestar i la més profunda tristor per les declaracions del conseller d’Educació valencià en les quals presenta la proposta d’un sistema educatiu on es vehiculen les matèries en espanyol, anglés i valencià en una proporció del 33 % perquè, segons diu, «és el model que hem defensat aquests anys, el model que vam proposar durant la campanya electoral i el model que, majoritàriament, entenem que ha estat referendat per l’electorat valencià».
MALESTAR, perquè els docents tenim molt a dir sobre què cal als nostres instituts i escoles públiques, tan mancades de recursos bàsics; recursos econòmics i ara, fins i tot, recursos humans, ja que l’augment de la ràtio a 35 alumnes en primer d’eso ja és un fet consumat per al curs que ve. De portes dels instituts cap a dins, és clar que això, pel que sembla, no es declara públicament perquè no devia anar al programa que han «referendat» tants valencians.
PROFUNDA TRISTOR, perquè els professors i professores estem veient que l’únic sistema que funciona una mica millor pel que fa als resultats és el de la immersió lingüística en valencià, el nostre català, i que, malgrat això, la nostra malmesa escola es troba a la cua de les cues en resultats. Estem tristos quan, en eixir de les quatre parets de l’aula, el valencià s’esfuma, desapareix: assistim en tribuna d’honor a la desaparició de la nostra llengua i cultura en determinats territoris i, en altres, podem observar com l’autoodi encara no ha desaparegut sinó que encara es manté ben fort amb 30 anys d’escola en valencià.
Quina és la solució? Alguns agents cívics n’han apuntat d’assenyades. Nosaltres les recolzem i aprofitem per obrir-ne el debat, la reflexió, la crítica i, si cal, l’autocrítica. Però mentre la política siga la de convertir els centres en «guarderies» d’adolescents en grups de 35 a 45, mantenir (o, com a molt, maquillar) any rere any els mateixos currículums obsolets i deixar que algunes escoles i instituts públics esdevinguen centres assistencials on s’ensenye lectoescriptura (o a asseure’s correctament, o les normes bàsiques d’higiene personal, o a parlar i no cridar, etc.) fins als 16 anys, mentre les administracions tanquen els ulls i es giren d’esquena, pensem que no ens podrem considerar UNA SOCIETAT CIVILITZADA en termes educatius.
Ens fem ressò, per tant, d’aquesta nefasta notícia, en mostrem el nostre ferm rebuig a aquesta manera de fer (o de desfer) i us deixem ací alguns enllaços sobre el tema.
I fem públic, una vegada més, el nostre compromís amb la plena normalització del català al País Valencià i amb la lluita diària de treballar per una escola valenciana i de qualitat, que cohesione la societat de manera democràtica sense menystenir els drets fonamentals de cap ciutadà.
Ara més que mai, endavant!
El DTL està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 Espanya de Creative Commons
|
