La Generalitat de Catalunya ha publicat una nova edició, la quarta, dels criteris sobre l’ús de les majúscules i minúscules. Segons indiquen en el web (consulta: 09.02.2017):
Aquesta nova edició respon a la necessitat d’actualitzar la proposta inicial i de donar resposta als casos conflictius que han anat sorgint els darrers anys, cosa que ha comportat la incorporació de nous apartats i nous exemples que l’amplien i l’enriqueixen.
Podeu trobar el document ací: [pdf].
Mentres esperem la versió definitiva de la nova gramàtica que ha preparat l’Institut d’Estudis Catalans, l’administració del Consell de la Generalitat valenciana acaba de publicar una versió revisada (i en algun cas reduïda) del seu manual d’estil de l’any 1995, que han titulat (com en 1995), Criteris lingüístics:
Resolució de 23 de novembre de 2016, del director general de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme, per la qual s’aproven els criteris lingüístics d’aplicació a l’Administració de la Generalitat i els seus ens instrumentals.
Han passat més de vint anys, però pareix que la «suspensió temporal» d’activitat que hem patit en este tema afecta encara la nova gestió política, que no ha estat capaç de revisar, ampliar i millorar el document del 1995. L’única cosa que podem destacar és que en la versió de 1995 preferien tenir i venir i ara preferixen tindre, vindre (i afigen que també preferixen veure, forma que no comentaren en la aquella edició).
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ens envia la informació següent:
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua presentarà este dijous, a les 13.00 hores, en la sala d’actes del monestir de Sant Miquel dels Reis, el Llibre d’Estil per als Mitjans Audiovisuals en Valencià, dins de la coŀlecció Manuals. L’acte estarà presidit per la consellera de Cultura, Lola Johnson, i comptarà amb la presència del director general de Radiotelevisió Valenciana, José López Jaraba.
Suposem que a causa de limitacions d’espai, demanen la confirmació de l’assistència (telèfons: 96 387 40 89 / 96 387 40 90). Suposem que sí que deuen haver confirmat que a Lola Johnson i a José López Jaraba que la publicació els resulta d’interés per algun motiu —per qualsevol motiu: gruix, color, pes, fa joc amb les cortines…
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ens envia la informació següent:
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua acaba de publicar un Manual de documentació administrativa que, a més de diversos models de documents administratius d’ús freqüent, incorpora moltes altres referències lingüístiques complementàries (com ara l’ús de les majúscules, les abreviacions, els signes de puntuació, els tipus de lletra, els criteris de traducció, etc.). Esperant que siga del seu interés, si vol pot descarregar-se’l fent clic ací.
Atentament,
Ascensió Figueres Górriz
Presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua
Gabriel Bibiloni (24.11.2010) ens informa de la publicació d’un document de consens [pdf] —«un document positiu i bo per a avançar»— sobre els principis generals que poden ajudar a evitar els usos sexistes i androcèntrics en la redacció de documents. Reproduïm eixos principis tot seguit:
Primer. És evident que en català i altres llengües el gènere dels substantius no té cap relació directa amb el sexe dels referents. Malgrat això, l’assimilació de la categoria gramatical de gènere a la noció biològica de sexe és a l’origen de moltes confusions relacionades amb aquests conceptes. Cal partir de la consideració que la llengua catalana, com a sistema lingüístic, té el masculí com a categoria gramatical no marcada pel que fa al gènere. Això no obstant, la progressiva presència de les dones en molts àmbits socials i de responsabilitat, i la tendència a relacionar gènere i sexe en els casos en què els referents són animats, han fet que cada vegada més es pugui percebre que el masculí pot ser excloent, encara que la referència no es faci a cap persona específica.
Segon. Tenint cura de no trair el funcionament genuí del català, les administracions públiques han de promoure uns usos lingüístics que permetin fer visibles les dones en els textos institucionals, sobretot en les referències genèriques a professions, oficis, càrrecs o funcions, particularment en singular. I òbviament, quan un text fa referència a una persona determinada, o a un grup de persones del mateix sexe, s’ha d’adaptar el discurs al gènere que correspon.
Tercer. Cal afavorir la claredat i la simplicitat dels textos administratius i respectar-hi els principis de neutralitat i concisió. Per aquest motiu, cal donar preferència, en general, als recursos que no comporten l’ús de formes dobles, com ara noms coŀlectius i epicens, i expressions impersonals.
Quart. Alguns recursos poden funcionar en uns textos i contextos, però no pas en uns altres. Per exemple, adjuntar la terminació femenina a la forma masculina després d’una barra inclinada pot anar bé en textos breus i esquemàtics, com ara formularis, llistes, taules i gràfics; en canvi, no és adequat en textos llargs o d’estil més cohesionat.
Cinquè. En les referències fetes en plural a coŀlectius que poden ser constituïts tant per homes com per dones, s’entén que el masculí té valor genèric, llevat que s’especifiqui expressament (o es dedueixi inequívocament del context) el contrari. Aquestes referències, per tant, en pro dels principis d’economia i de simplicitat, habitualment no es dupliquen. Si hi ha una voluntat de precisar o d’emfasitzar la referència a dones i homes dins del text, es poden fer servir formes dobles.
Sisè. Les guies o directrius d’estil i de redacció de textos, especialment les que inclouen recomanacions per evitar els usos sexistes i androcèntrics, no es poden aplicar d’una manera mecànica. Cal tenir en compte el tipus de text, el significat i el context lingüístic i comunicatiu (a qui ens adrecem i amb quina intenció comunicativa ho fem).
Setè. Si bé evitar un llenguatge amb usos androcèntrics o sexistes és una qüestió de base social, cal tenir en compte que la major part d’elements per dur-ho a terme són de tipus lingüístic. Per aquest motiu, a l’hora d’utilitzar una llengua lliure d’aquests usos, especialment quan es proposen solucions noves, o en cas de dubtes i dificultats, és important la intervenció de lingüistes amb vista a garantir que les solucions siguin correctes des del punt de vista gramatical.
Eixos principis han estat consensuats pels organismes següents:
Marta Torres Vilatarsana ens envia a través d’Infozèfir la informació següent:
El Termcat publica els seus criteris de redacció de definicions
S’acaba de publicar La definició terminològica, una obra que presenta els criteris que aplica el Centre de Terminologia en la redacció de definicions. El llibre ha estat elaborat pel Termcat, que l’ha coeditat amb Eumo, l’editorial de la Universitat de Vic.
En un diccionari, la definició és cabdal per a donar eines a l’usuari que li permetin interpretar un discurs, gràcies a la caracterització precisa de cada unitat. A més, però, també li pot servir per a acostar-se al camp en qüestió (a partir de les relacions existents amb altres unitats lèxiques) o per a generar un discurs amb aquella unitat (a partir de la informació sobre les característiques de l’estructura sintàctica en què s’insereix).
Amb l’objectiu de proposar un model que ofereixi aquests valors, La definició terminològica presenta els criteris que el Termcat pren en consideració per a la redacció de definicions. Es tracta d’una obra, doncs, adreçada als professionals que elaboren definicions (terminològiques, lexicogràfiques i, en part, enciclopèdiques), als estudiants d’aquests àmbits i també als usuaris de diccionaris en general, perquè puguin extreure’n tota la informació que una definició proporciona.
Com que la finalitat del llibre és eminentment aplicada, s’ha segmentat molt l’exposició teòrica, s’hi ha intercalat un gran nombre d’exemples reals i s’ha afegit, al final, un capítol de resum de tots els criteris desenvolupats al llarg de l’obra, a tall de manual independent de consulta.
Aquest llibre és el setè volum de la col·lecció En Primer Terme, amb la qual el Termcat fa públics aspectes metodològics d’interès general i comparteix l’experiència de més de vint anys d’activitat, amb la voluntat d’estimular i facilitar la col·laboració de tothom que pugui estar interessat en el desenvolupament de la terminologia en llengua catalana.
Font: www.termcat.cat.
Xavier Rull ens envia a través d’InfoZèfir informació sobre dos novetats editorials que poden interessar els tècnics lingüístics:
Els estrangerismes en català. Com són i per què en tenim. Una aproximació social i lingüística
Autor: Xavier Rull
Valls / Tarragona: Cossetània / Universitat Rovira i Virgili, 2008El llibre tracta sobre el fenomen dels manlleus, les qüestions lingüístiques que els afecten (adaptació, traducció, pluralització, etc.) i els factors socials que hi intervenen (superposició cultural, veïnatge, esnobisme, etc.). És la segona obra sobre lexicologia del mateix autor, que ja va publicar La formació de mots. Qüestions de normativa (Vic: Eumo, 2004).
Sobre la cursiva. Ús en els textos impresos per marcar els estrangerismes
Autor: Pere Farrando
Editorial: Pagès Editors
Preu: 10 eurosLes convencions gràfiques, que provenen de la llarga tradició de la impremta i l’edició, estan en mans de tota persona implicada en la publicació d’un text —ja sigui un revisor, ja sigui l’autor— perquè se’n serveixi. La cursiva, igual com fan els altres recursos de la tipografia del text, afavoreix que s’interpreti el contingut d’una determinada manera i dóna ritme a la lectura continuada. Per aprofundir en una de les seves especialitats, la identificació dels estrangerismes, tan variada i subjectiva, desenvolupem la doctrina de Josep M. Pujol i Joan Solà, valorem els materials de consulta i prenem en consideració la terminologia normalitzada.
Quim Roig ens informa de l’aparició de dos recursos del Parlament de Catalunya molt interessants —que ja hem enllaçat convenientment— i que pensem que mereixen una entrada destacada en el dtl:
El DTL està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 Espanya de Creative Commons
|
