Les fronteres mentals dels diputats espanyols

La iniciativa legislativa popular ha acabat com estava previst d’acord amb el sistema de «partitocràcia sense participació ciutadana» que han organitzat els partits polítics espanyols majoritaris. Segons el diari El Punt (12.09.2012):

No a tv3 al País Valencià

El pp i upd voten en contra de la tramitació de la iniciativa promoguda per acpv, ‘Televisió sense fronteres’, que permetia la legalització de les emissions

El web d’Acció Cultural del País Valencià (11.09.2012), una de les entitats impulsores de la iniciativa, comenta i desmunta algunes de les excuses dels polítics opositors. Per exemple, quant a l’excusa econòmica:

Respecte a l’excusa econòmica, que l’actual obligació assumida pel Govern espanyol de reducció del dèficit i de la despesa pública implique que no hi haja disponibilitat econòmica per al 2013 i fins i tot per al 2014 no significa que no es puga aprovar el tràmit parlamentari de la ilp i fins i tot convertir-la en llei, en el benentés que la despesa necessària podria pressupostar-se per a més endavant; és a dir, fonamentalment es tracta de voluntat política. I respecte a l’excusa tècnica, que l’espectre radioelèctric siga un bé escàs és un argument precisament a favor de pensar molt bé a quina finalitat es dedica la seua disponibilitat i, per tant, novament, es tracta de voluntat política, en aquest cas de garantir la igualtat de de totes les llengües de l’Estat en l’àmbit àudiovisual.

El soroll espanyol i el silenci català

Això diu que era un jutge espanyol que quan anava pel món sentia un gran silenci… quan li parlaven en català. Sens dubte, una absurditat més sobre la justícia espanyola. Però hui és 20 de novembre, aniversari de la mort del dictador espanyol Francisco Franco Bahamonde i de la primera edició del Tirant lo Blanch, ¡quines coses!, i el problema és que l’anècdota del silenci és real. La justícia espanyola no tan sols és cega, a més és sorda. Segons la notícia del Telenotícies Vespre (tv3, 20.11.2007):

Durant el judici, el jutge ha prohibit que Jaume Roura i Enric Stern declaressin en català i la sessió s’ha hagut de suspendre uns minuts. Finalment s’ha reprès, però, i tot i que els acusats podien declarar en català, no hi havia traductor a la sala. El fet que els dos acusats hagin declarat en català durant tot el judici ha fet que el magistrat consideri la seva intervenció «com si s’haguessin mantingut en silenci».

Naturalment els traductors i intèrprets haurien de protestar pel menyspreu professional del jutge, que va preferir interpretar amb els seus propis mitjans: traduïa el català com a silenci. El ridícul ha segut majúscul quan el jutge ha considerat que els acusats, que vorejaven els trenta anys, no necessitaven intèrprets. No, els acusats, no. Això deu ser humor espanyol: «Joder señora, ¡qué gorda que está! —Como una tapia hijo, como una tapia.»

Tal com cantava dia Raimon, venim d’un silenci, que és llarg i profund i que potser cal identificar amb la foto cremada a la plaça d’Espanya de Barcelona (vegeu Vilaweb), on hi havia el dictador anteriorment esmentat i el llavors príncep espanyol, eixe monarca actual que, quan li va dir «¿por qué no te callas?» a Hugo Chávez, potser li demanava que parlara en català, ¿ei, senyor jutge? Bé, estes lletres en català li deuen semblar formigues.