ACPV guanya un recurs contra el nou Reglament del bop de Castelló, que imposava l’obligació d’adjuntar una traducció al castellà dels anuncis enviats en valencià
El 15 de gener de 2009, la Diputació de Castelló publicava un Reglament regulador del servei del Butlletí Oficial de la Província de Castelló que en l’article 4, «Llengua de publicació», dictava: «El Butlletí Oficial de la Província es publicarà sempre en castellà, i si és el cas, també ho serà en valencià quan l’administració o particular anunciant remeta el text redactat en ambdues llengües».
acpv, arran d’una queixa tramesa per un particular a través del seu Telèfon de la Llengua, va recórrer contra el citat article, per considerar que imposava una obligació (la de traduir al castellà) que la legislació lingüística vigent prohibia expressament (en la Llei d’Ús), a banda de suposar una discriminació també prohibida per l’article 14 de la Constitució espanyola en vigor. Cal afegir que a banda de la discriminació lingüística per a l’anunciant (per obligar-lo a traduir, o siga, a fer una faena extra i a considerar que la versió en la seua llengua no és vàlida per se) també podia tindre perjudicis econòmics, ja que hauria de pagar les taxes corresponents a un anunci el doble de llarg.
Amb data 1 de febrer d’enguany, la Secció 5a de la Sala Contenciosa Administrativa del tsjcv ha estimat la impugnació «per considerar que, certament, la redacció donada a l’estipulació quarta del reglament impugnat resulta discriminatòria per als valencianoparlants, i suposa una innegable vulneració del dret a la igualtat tutelat per l’article 14 de la Constitució, per exigir, expressament als valencianoparlants que es disposen a publicar un text en el Butlletí Oficial de la Província de Castelló a traduir el text al castellà, i això per incorporar al tenor literal del precepte que en el cas que la publicació es faça en valencià es remeta el text en ambdues llengües, mentre que els textos que es remeten en castellà no tenen l’obligació de remetre la traducció al valencià que és, en definitiva, la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, tal i com s’estableix en l’article 6 de l’Estatut.»
De fet, la part demandada, la Diputació, ja confirmava en les seues aŀlegacions el que deia l’actora, però en canvi concloïa que pertocava desestimar la demanda. Deia la Diputació:
- «Que (…) les diputacions provincials ni són titulars dels anuncis, ni poden, al marge dels anunciants, decidir en quina llengua cooficial els publiquen, ja que no diposen de la titularitat sobre els textos publicats, ni tampoc de l’elecció sobre la llengua de publicació»
- «Que en definitiva (…) la cooficialitat en cap cas pot suposar que la publicació s’haja de fer necessàriament en les dues llengües oficials, sinó que (…) es farà en la llengua triada per l’anunciant de les dues cooficials».
La sentència, doncs, diu que «el supòsit discriminatori de la disposició impugnada és precisament l’exigència que s’imposa tant a les administracions com als particulars, quan desitgen que la publicació del text es faça en valencià, de remetre’l en els dos idiomes, i és precisament aquesta exigència la que escau anuŀlar, devent [sic] per tant publicar-se en el Butlletí Oficial de la Província de Castelló sempre en castellà i també en valencià, però sense necessitat, tant en un cas com en l’altre, que l’administració o els particulars remeten el text redactat en ambdues llengües.»
Per tant, la Sala sembla que no prohibeix que s’hagen de publicar els anuncis en les dues llengües (cosa que només passarà, atesa la redacció de l’article 4, si la llengua triada per l’anunciant és el català) sinó que només prescriu que no es pot exigir la traducció de l’anunci. És a dir, que seran els serveis provincials els que el traduiran.
Però tanmateix, la sentència permet que el butlletí continue menystenint els anuncis en valencià i els obligue a anar acompanyats d’una traducció (encara que l’hagen hagut de fer ells d’ofici). En el paràgraf següent de les consideracions del tribunal, els magistrats s’acostaven al que caldria esperar (que un anunci publicat només en valencià és vàlid, sense que calga publicar-ne la traducció), quan diuen que «(…) la cooficialitat en cap cas pot suposar que la publicació s’haja de fer necessàriament en les dues llengües oficials, sinó que la publicació es farà en la llengua triada per l’anunciant de les dues cooficials», cosa que la mateixa part demandada admetia.
Per què, doncs, no van més enllà i estableixen que no cal que se’n publique la traducció (la faça qui la faça)? Potser perquè aquest era un aspecte no expressat en la demanda i, clar, les sentències només s’atenen al que demanen les parts. No coneixem el text de la demanda, i per tant no podem confirmar si ha sigut aquest el cas.
Siga com siga, tant si acpv simplement va impugnar l’obligació de l’anunciant d’acompanyar el seu text amb una versió en castellà, i no l’obligació de publicar-ne també la traducció al castellà, com si és la sentència la que no ha previst totes les possibles irregularitats de l’article 4, la discriminació i la desigualtat continuaria en vigor. No només perquè es continuarà considerant que un anunci en valencià és invàlid si no va acompanyat d’una traducció al castellà, sinó perquè a cal bop ens poden continuar sorprenent i considerar la traducció al castellà part de l’anunci, i cobrar-nos per anunciar un text el doble de llarg. Esperem que l’antivalencianisme no arribe a tant.
El canvi de govern en la Generalitat valenciana ha iniciat una altra etapa en les institucions públiques que depenen del govern valencià enfocada a garantir la possibilitat d’imposició excloent del castellà en qualsevol actuació pública o privada, i a practicar la restricció i problematització de l’ús del valencià i la discriminació i subordinació dels ciutadans valencianoparlants. Este rumb lingüicida, que es va poder variar lleument fa huit anys, s’ha représ políticament de forma declarada i explícita com a programa d’actuació antidemocràtica del govern valencià del Partit Popular i de Vox.
