Yvonne Griley comenta en «L’era de la postpolítica i la diglòssia lingüística» (Tribuna.cat, 20.04.2009) una situació sorprenent que es donà a l’auditori del Macba i que exemplifica amb un detall significatiu en què consistix un procés de substitució lingüística:
Més enllà de la bona oportunitat que significà l’ocasió, segons em diuen els experts, de conèixer la pel·lícula de Safaa Fathy D’ailleurs, Derrida, la cita no tindria per a mi més interès si no fos pel fet que amb l’excusa que l’auditori present configurava “una petita ONU” —en paraules del moderador, X. Antic, donat que alguns venien d’allò que se’n diu de fora— els participants catalans al simposi es veieren empesos per l’organització a parlar castellà o francès, ja que, si bé hi havia traducció simultània, no se n’havia previst al català.
Griley mateix en trau una conclusió que els tècnics lingüístics estem acostumats practicar:
Hi ha coses que depenen de nosaltres i la fermesa i la constància sobre allò que organitzem n’és una. En el debat sobre el català trobo erma la disquisició sobre la vida o la mort de les grans ideologies. Em preocupa molt més que l’estament universitari o periodístic menystingui amb la seva pràctica el català com a llengua apta per a l‘ús en un seminari internacional, tan si ho fa de manera conscient com inconscient. La traducció és una pràctica i una professió que resta darrere el teló però que forma part de l’engranatge de la cultura. On hi ha traduccions hi ha una llengua que es prestigia, hi ha voluntat, constància, inquietud i competitivitat, tot plegat un antídot contra la diglòssia lingüística que se’ns dibuixa a perpetuïtat.
Més articles d’Yvonne Griley en la Revista de Llengua i Dret.
