El diari El País (12.05.2010) publica un article de Pablo Ximénez de Sandoval, «Benvinguts al Senat espanyol» (títol original), en què es comenta la possibilitat que eixa «cambra de representació territorial» adopte la pràctica plurilingüe:
Benvinguts al Senat espanyol
La cambra alta es proposa generalitzar l’ús de les llengües cooficials – Ja es feia, però la idea és titllada ara de ridícula i malbaratament
No cal dir que hi ha unes quantes perles ideològiques que falsegen el que podria ser una exposició democràticament respectuosa. Per exemple, si enllacem estos dos fragments:
Podríem vore el president del govern i els ministres dues vegades al mes amb els auriculars posats. […] En realitat, es tracta de parlar-lo en l’hemicicle, on el que es fa és una representació de les posicions de cadascun, no una negociació política. És una qüestió simbòlica i els símbols superen qualsevol crítica per a aquells que els senten com a tal.
El «símbol» dels membres del govern amb auriculars representa la caiguda del seu símbol lingüístic. Tanmateix, no en diuen símbol, però, en canvi, sí que ho són les posicions dels partits que ho demanen.
A més, el Tribunal Constitucional accepta certa extraterritorialitat de les llengües en casos concrets.
Segons això, pot paréixer els parlants de llengües diferents del castellà sembla que no en puguen fer ús fora d’uns territoris concrets. Bé, ho deixarem ací, perquè es veu que el nivell de comprensió del que són les llengües i els drets dels seus parlants no arriba mai al nivell democràtic que hauria de tindre. La cirereta es pot trobar en un el titular d’una nota a banda: «Bègica i Suïssa: dos confusos precedents». ¿Confusos? No precisament els suïssos i els belgues.