Capacitació lingüística sense protocol d’actuació

Encara que comença a ser un tòpic ben fonamentat el fet que els funcionaris públics valencians tinguen en el seu currículum els certificats de la capacitació lingüística suficient i necessària per a exercir els seus llocs de treball, per contra, l’administració pública encara no ha establit cap protocol d’actuació que evite les discriminacions lingüístiques.

Les normes genèriques i les declaracions de voluntat dels polítics de torn no són el mitjà adequat per a aconseguir que els formularis o la relació amb els funcionaris es produïxca també en valencià amb normalitat i sense que la ciutadania haja d’estar sotmesa a la submissió i la renúncia o en tensió davant d’una possible reacció hostil dels funcionaris.

Com a mostra, podeu consultar la secció «Greuges» d’este diari. A més, les notícies no deixen de ser mostres simptomàtiques:

  • Diari La Veu, 22.07.2019: «”¿Qué dice? No le entiendo”: Un pacient denuncia un cas de discriminació lingüística a Beniparrell»
  • Diari La Veu, 22.07.2019: «Vicent Maurí: “La majoria del personal que treballa en la funció pública té la competència lingüística”»
  • Diari La Veu, 24.07.2019: «El judici pel cas de discriminació lingüística a Elx no se celebra per la incompareixença dels agents denunciats»
  • Diari La Veu, 01.08.2019: «Les denúncies per discriminació lingüística creixen en la sanitat pública valenciana»

Gandia fa turistes en valencià

En plenes vacances d’estiu, a més de la retolació de les platges i de les amistats que es fan en els festivals de música, també hi ha iniciatives per a difondre l’ús del valencià, com ara la campanya que ha promogut l’Ajuntament de Gandia. Segons podem llegir en el Diari La Veu (06.08.2019):

Gandia enceta una campanya per a ensenyar frases bàsiques en valencià als turistes

La iniciativa pretén explicar als visitants que a la localitat hi ha una llengua i unes paraules pròpies que són «una eina de cultura i de diversitat»

La iniciativa es concreta en cartells i en un web que contindran «les principals oracions i paraules que més es fan servir en el dia a dia».

Nem a fer-se'n una
Un dels cartells de la campanya «Gandia en valencià».

Els usos lingüístics del 2018 a Catalunya

L’Institut d’Estadística de Catalunya presenta l’Enquesta d’usos lingüístics de la població (EULP 2018) amb este titular (consulta: 09.07.2019):

Els percentatges de coneixements de català s’acosten progressivament als d’abans de la gran onada migratòria

En els darrers cinc anys, ha augmentat en 400.000 el nombre de persones que saben escriure en català, en 300.000 les que el saben llegir, en 160.000 les que el saben parlar i en 128.000 les que l’entenen

L’enquesta mostra que els acostaments als usos lingüístics en Catalunya tenen sempre una possible lectura positiva (tal com exemplifica Gerard E. Mur en «Millora el coneixement del català, però no el seu ús habitual; Núvol, 09.07.2019). Per contra, tenim la sensació que no deixa de ser la mostra d’una resistència més o menys gratificant davant d’un estat espanyol que continua proposant un monolingüisme espanyol predemocràtic i sense articular cap eix plurilingüístic que conforme els seus trets polítics, socials, culturals o econòmics.

La càtedra dels drets lingüístics

Les accions per a impulsar en l’administració pública una gestió lingüística més concreta, progressista i efectiva que fins ara, tant per als funcionaris com per al funcionament dels serveis i de l’atenció als ciutadans, sovint han segut més conseqüència de desitjos i il·lusions que de planificacions fonamentades, programades, comprovades i revisades. Sembla que comencen a pensar en alguna altra cosa en l’administració valenciana (Diari La Veu, 10.06.2018):

Educació i la Universitat de València signen el conveni per a la creació de la Càtedra de Drets Lingüístics

Segur que era ben necessari disposar de tot el cabal d’estudi i reflexió que promet l’existència d’eixa càtedra. En tot cas, mentrestant arriben els estudis, la Generalitat valenciana i totes les administracions públiques valencianes haurien de poder atendre els estudis que ja s’han fet (que haurien de servir per a alguna cosa més que per a omplir bibliografies o per a idear una Oficina de Drets Lingüístics i convertir-la en un altre entrebanc burocràtic), a més de provar a evitar que hajam d’estar periòdicament repetint les mateixes queixes al Síndic de Greuges.

Pinzellada audiovisual sobre Pompeu Fabra

Fabra, diccionari d'un home sense biografia.
Fabra, diccionari d’un home sense biografia. TV3, 23.04.2019.

 

L’espai Sense Ficció de tv3 va emetre el 23.04.2019 un documental sobre que dóna una visió de conjunt de la vida i la influència i importància públiques de l’obra de Pompeu Fabra: Fabra, diccionari d’un home sense biografia. Segons el web del programa:

Documental que parla de llengua, de compromís i de 80 anys cabdals de la història de Catalunya. I ho fa través de la vida d’un personatge irrepetible: Pompeu Fabra, el pare del català modern.

La conducció (i part del guió) és de Màrius Serra, que entrevista Mila Segarra, Jordi Ginebra, Enric Gomà, Vicenç Pagès i altres experts en la vida i l’obra del gramàtic.

Queixa 201811449: web de l’IVIA

El síndic tanca la queixa 201811449 vist que el director de l’IVIA indica que durant els pròxims mesos hi haurà versió en valencià d’un web seu sobre gestió integrada de plagues i malalties en cítrics.

Resulta cansat i lamentable que les administracions públiques valencianes no apliquen encara cap protocol d’actuació contra la discriminació lingüística. Com que això va aixina, anem posant queixes davant el Síndic de Greuges (en podeu vore un bon grapat en la secció «Greuges» del DTL).

Sense seguretat lingüística

Els mitjans s’han fet ressò d’un fet anecdòtic i simptomàtic alhora de la poca i mala educació, política i gestió lingüístiques que es s’apliquen a l’estat espanyol, en general, i en l’administració central espanyola, en particular. Podem llegir en el Diari La Veu (23.01.2019):

La seguretat d’Ifema demana a Mónica Oltra i el seu equip que “deixen de parlar en valencià”

En Madrid en esta ocasió, però a qualsevol lloc en qualsevol moment, l’educació democràtica dels ciutadans encara no ha interioritzat que la llengua dels altres ha de ser entesa i tractada com una característica més que els responsables de la gestió i la seguretat de l’espai i els serveis públics han d’atendre de la mateixa manera que qualsevol altra condició dels ciutadans.

A banda d’aparéixer en els mitjans, haurien de presentar la queixa davant el Defensor del Poble espanyol, per si esta institució és competent i este cas es pot recollir i tractar formalment, que és la manera com l’administració hauria de resoldre les coses, no tan sols a colp d’escàndol mediàtic.

N’hi ha que naixen burocratitzats

La periodista Tere Rodríguez oferia una informació en el Diari La Veu (19.12.2017) sobre l’Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat valenciana:

Com funcionarà l’Oficina de Drets Lingüístics?

L’ens es reserva un paper mitjancer en els casos de discriminació lingüística que ultrapassen l’àmbit dels usos administratius i no podrà aplicar cap mesura sancionadora

Més d’un any ha passat i podem localitzar en la xarxa alguna prova del funcionament de l’ens. Per exemple, en el Diari La Veu (09.04.2018):

L’Oficina de Drets Lingüístics rep cinc reclamacions per vulneració de drets

La majoria de queixes estan relacionades amb organismes de caràcter públic

De moment, no aconseguixc localitzar la memòria anual sobre l’activitat de l’oficina que s’havia de dur a les Corts. Per contra, sí que he provat a posar una queixa i he descobert que el burocratisme continua sent la pauta en alguns organismes. Podeu llegir el manual que es suposa que descriu els 6 passos que cal pegar per a omplir un formulari… ¡Diuen que en són 6!, perquè supose que no compten les repeticions de dades que has d’incloure, les voltes que s’ha d’obrir el Java per a firmar, el fet que has de descarregar un formulari en l’ordinador i, després d’omplir-lo (de nou amb les teues dades), l’has d’annexar per a enviar-lo…

Trobe que han creat l’oficina, però algú ha fet ús de la sentència política aquella de «ja faré jo els reglaments», és a dir, els procediments a través dels quals les polítiques es perden pel camí. En contrast quasi vergonyós, podeu anar al web del Síndic de Greuges: vos identifiqueu i poseu la queixa (podeu annexar el document que vos vinga bé en eixe mateix pas). Cap romanç més.

Parafrasejant aquella sèrie d’humor de fa uns anys, ¡n’hi ha que naixen burocratitzats!

Xirivella: ¿era possible «únicament» en castellà?

Encara hui hem d’homenatjar l’exconseller valencià socialista Ciprià Ciscar —i actual diputat espanyol per València—, perquè la llei que va impulsar, la 4/1983, va «despenalitzar» l’ús del valencià. Encara que, al cap d’un període de 35 anys, en què es suposa que hem anat comprovant fins a on donava això de la despenalització, ja fa anys que hem vist que era un primer pas, però que no podia ser l’únic pas que havia de fer un estat democràtic que pretenguera facilitar els drets lingüístics dels «espanyols», si és que els «espanyols» tenen dret a la diversitat de llengües (de pensaments, d’expressions, d’identificacions, d’identitats…).

Per això, hui mateix també podem llegir el titular següent (Diari La Veu, 04.11.2018):

El sindicat de policies i bombers denuncia l’Ajuntament de Xirivella per retolar «únicament» en valencià

El titular és interessant, perquè el podem llegir en valencià en un mitjà electrònic en valencià. Per contra, el contingut assenyala que l’estat espanyol no està disposat a anar més enllà de la despenalització i no pretén ser un estat per a tots, ja que dicta i aprova normes que faciliten la retolació «únicament» en castellà, tal com diu el Reial decret 6/2015, de 30 d’octubre, de la Llei de trànsit, en l’article 56: «les indicacions escrites dels senyals s’expressaran, almenys, en la llengua oficial de l’Estat». Despenalitza la resta de llengües, sí, però sempre subordinades, secundàries, redundants, en suma, inútils.

Certament, és cosa de la democràcia, de majories i de minories. Hem de pensar sempre si és això el que volem per al nostre poble, per al nostre país. Perquè tot és possible.

La concordança ortogràfica belga

Els canvis normatius en l’ortografia de l’escriptura són decisions i processos que cal adoptar i posar en marxa després d’haver analitzat i resolt les deficiències de la normativa vigent. Però el vessant simbòlic i afectiu d’eixes decisions enterbolix l’anàlisi científica i fa perdre de vista que les tradicions tenen el valor de la rutina i l’antigor, però no necessàriament són bones ni és acceptable condemnar les generacions futures a patir un problema perquè mosatros l’hajam patit.

Dos professors belgues, amb obra de teatre inclosa (La convivialité), estan somovent de nou l’ortografia del francés (Marie Piquemal, Libération, 03.09.2018):

Les Belges sont décidés à simplifier l’orthographe du français

[…] Il existe en effet beaucoup d’exceptions. La plus connue : le participe passé s’accorde si le COD (complément d’objet direct) est placé avant l’auxiliaire avoir. «Les coquillettes que j’ai englouties hier soir», par exemple. Mais exception de l’exception : si un «en» s’invite dans l’histoire, il redevient invariable. «Des coquillettes, j’en ai mangé.» […]

No s’ha esvalotat tant el galliner, i és una mancança ben indicativa, en el cas dels canvis ortogràfics del català, que no han tingut eixe grau de debat, ni en àmbits tècnics o docents ni en la societat afectada per eixes decisions. L’IEC per un costat i l’AVL per l’altre, cordialment d’esquena entre elles i aïllades de la societat, han tirant avant cabassades de canvis que no sempre responen a l’interés dels usuaris de la llengua ni a la intenció manifestada de facilitar l’aprenentatge. Per exemple, l’IEC ha optat últimament per mantindre el recurs a regles imprevisibles (com ara els diferents casos del guionet) i a excepcions innecessàries (com ara el cas de «l’Haia», que preferixen que siga «la Haia», a pesar que ara han fixat definitivament [?] «l’asimetria»). Un poc més de debat social i de rigor acadèmic podria evitar tanta decisió desconcertant. O és possible que no, i que eixa siga la gràcia de tot això.