El professor de la Universitat d’Alacant i acadèmic de l’avl Jord Colomina i Castanyer ha publicat un estudi sobre el sufix -al/-ar: El sufix -al/-ar amb valor col·lectiu, abundancial i augmentatiu. Un estudi de morfonologia lèxica iberoccitanoromànica. Ell mateix fa la presentació de l’estudi en un vídeo elaborat pel Departament de Filologia Catalana de l’UA:
Davant la pròxima aparició del seu llibre Pren la paraula, Josep Lacreu Cuesta comenta com veu l’evolució del coneiximent i l’ús del valencià en una entrevista al diari Levante (06.05.2017).
L’activitat actual de l’iec i l’avl confirmen algunes de les paraules del cap de la Unitat de Recursos Lingüisticotècnics de l’acadèmia:
En les gramàtiques de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i en moltes altres, no apareixen mai els qualificatius de «correcte» i «incorrecte». Des de fa molt de temps, en l’àmbit educatiu la dicotomia «correcte»/«incorrecte» s’ha substituït per «adequat»/«inadequat». Allò que és inadequat en un àmbit formal pot ser totalment adequat en un registre poc formal, i al revés. Cal buscar les paraules més idònies per a cada context. No sempre és fàcil dirimir què és apropiat per a cada àmbit; però com a filosofia del llenguatge és un plantejament integrador i respectuós de la variació lingüística.
Tot i que també pareix que eixes institucions es dediquen a posar en dubte algunes coses tan bàsiques com les que comenta Lacreu en un altre moment:
Els parlants necessiten un conjunt de normes que regulen l’expressió culta de l’idioma i, alhora, la normativa lingüística ha d’ajustar-se a les necessitats dels parlants per a poder complir satisfactòriament la seua funció. Cal diferenciar també diversos nivells de regulació de la llengua. Una cosa és l’ortografia, on la norma ha de ser clara i taxativa, i una altra, posem per cas, l’ortologia. Una paraula pot tindre diverses pronunciacions acceptables. El lèxic és també una part de la llengua que ha de tractar-se amb molta flexibilitat. Els diccionaris incorporen noves paraules constantment; no es pot considerar que tot el que no està en els diccionaris està mal dit.
Com a lectura complementària a les estadístiques sobre coneiximent i ús social del valencià, convé llegir l’estudi de Raquel Casesnoves Ferrer «L’evolució del coneixement del valencià en dues dècades: els censos lingüístics del 1991 al 2011» publicat en Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26 (2016; [pdf]). Després d’analitzar les dades (amb virtuts i mancances incloses) dels censos, l’autora conclou:
L’anàlisi dels censos lingüístics i, molt particularment, el cens del 2011, ens ha servit, a més de difondre unes dades poc conegudes i menys analitzades, per constatar que el coneixement oral del valencià es manté al mateix nivell que fa vint anys: al voltant del 80 % de la població valenciana és capaç d’entendre el valencià i el 50 % podria parlar-lo. El coneixement formal, adquirit a través de l’escola, ha augmentat considerablement, amb prop del 60 % de valencians capaços de llegir valencià i quasi un terç d’escriure’l. Podríem haver esperat uns nivells de competència molt més alts després de quasi trenta anys de normalització lingüística. En vista de la política lingüística portada a terme pel Govern, però, encara ens podria sorprendre el fet que els valencians mantinguen aquests nivells i no uns altres de molt més baixos.
La mateixa autora havia realitzat anteriorment un estudi semblant: «L’evolució del coneixement del valencià 1991-2001: una dècada de canvis socials, polítics, demogràfics i lingüístics» (2005; [pdf]). Podeu trobar més documentació sobre esta qüestió en la bibliografia selectiva sobre censos i enquestes lingüístics (consulta: 29.01.2017; [pdf]) de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.
En un mateix mitjà d’informació, Vilaweb, podem llegir dos articles que mostren dos perspectives diferents i enfrontades sobre el mateix objecte, el Diccionari normatiu valencià(dnv) que acaba de traure l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en paper:
Francesc Esteve: «Calia un altre –i ben contradictori– diccionari normatiu?» (Vilaweb, 29.09.2016)
Jordi Colomina: «El ‘Diccionari Normatiu’: una contribució al benestar lingüístic dels valencians» (Vilaweb, 09.10.2016)
La controvèrsia i la polèmica ben articulades a través dels mitjans són elements necessaris per a la vitalitat democràtica de la societat i per a entendre que la llengua, més enllà d’objecte de reflexió i estudi acadèmic, és un element comú viu capaç d’articular i de difondre totes les sensibilitats, les opinions i les ideologies.
La Generalitat de Catalunya organitza la IV Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana:
7 de juliol de 2016 9:30 h – 14:00 h Ateneu Barcelonès c. Canuda, 6, 08002, Barcelona Mapa
La Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura organitza la IV Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana. Polítiques lingüístiques per a una llengua amb futur.
A la Jornada es presentaran per primera vegada des de 2004 les principals dades sobre els coneixements, els usos i les representacions de les llengües al conjunt de territoris de parla catalana a partir de les dades recollides per les enquestes d’usos lingüístics de la població que els diversos governs i institucions acadèmiques han dut a terme al llarg dels anys 2014 i 2015.
Es farà també una l’anàlisi global de la situació. Tenint en compte els punts forts i punts febles que té el català, se’n traçaran les perspectives de futur. També hi intervindran representants institucionals de tots els territoris, que exposaran les polítiques lingüístiques que hi duen a terme.
Xavier Rull ens fa conéixer, a través d’Infozèfir, una pàgina ben interessant sobre la història del lèxic català elaborada per Maria-Pilar Perea i Germà Colón:
Estratigrafia dialectal
L’«Estratigrafia dialectal» té l’objectiu de cartografiar el lèxic antic. Es pretén de representar l’evolució diatòpica i cronològica d’una mostra de seixanta paraules catalanes. El projecte s’inicia en el període més primerenc del català escrit i mostra la ubicació geogràfica de les paraules seleccionades, la seva forma gràfica i la possible progressió semàntica que han experimentat amb el pas del temps fins arribar als nostres dies. A diferència dels atles sincrònics convencionals, que utilitzen sols l’espai com a eix, aquesta metodologia permet de fer servir simultàniament dos eixos: l’espai i el temps. La distribució de cada paraula en el mapa es representa en forma de capes, les quals mostren el canvi lingüístic que el mot ha experimentat tant des d’una perspectiva temporal com des d’una perspectiva espacial.
En la llista de diatopismes, si s’activa el símbol corresponent a una base de dades, apareix l’evolució cronològica del diatopisme seleccionat; si s’activa el símbol corresponent a un mapa, se n’observa dinàmicament l’evolució cronològica i geogràfica.
En el programa La Represa de Ràdio Godella, podeu sentir una entrevista a Abelard Saragossà Alba (18.03.2016) on el professor i gramàtic fa un repàs sobre quasi tot. Com ara:
L’enfrontament ente el català heavy i el català light és un enfrontament amb poques argumentacions, perquè cada constituent lingüístic necessita un estudi, i sense això no podem solucionar-ho.
La Xarxa Cruscat de l’IEC ens dóna a conéixer el dossier sociolingüístic sobre les Balears elaborat pel diari Ara (17.10.2015; [pdf]), que té els continguts següents:
La societat reactiva el Consell de la Llengua després del desert Bauzá
El Coŀlegi d’Advocats denuncia la nuŀla presència del català a la Justícia
Feina per fer (J. Melià)
La meitat dels balears parla català habitualment
10 accions per recuperar la llengua
Som un poble unit, alegre i combatiu (B. Busquets)
Adolescents i llengua (M. Gomila)
Entrevista a Marta Fuxà, responsable de Política Lingüística: «Hem de fer possible la vida en català a les Balears»
Ús del català a les Illes Balears
Com a conclusió, podem destacar el comentari final de Marta Fuxà, directora general de Política Lingüística del Govern Balear :
Si jo rall en català a persones de fora és perquè els vull oferir la meva llengua i que s’hi sentin bé. La llengua catalana ha de ser entesa com un valor afegit el qual ja oferim a tots els que vénen a estar entre nosaltres.
Fa unes setmanes el diari Ara (12.04.2015) va proposar (que continuàrem amb) un debat (permanent) sobre la normativa del català. Es veu que per allà dalt lliguen els gossos amb pronoms i sempre estan pensant de canviar les corretges. Al País Valencià la normativa està com nova de trinca, diríem, i mos hauria de resultar ben estranya eixa tendència als debats sobre les prescripcions estètiques, atés que patim altres fenòmens pitjors que la inclinació d’un accent o una pallola de dièresis: la discriminació lingüística injusta i promoguda des dels àmbits polítics que regixen l’administració valenciana.
En tot cas, els debats sobre la normativa afecten el nostre objecte de treball i convé anar seguint-los:
Estrampes Blanch i Macià Montejano: «Actituds dels escriptors tortosins de principi del segle xx davant la polèmica sobre les Normes Ortogràfiques» (Recerca, 2009)
Francesc Esteve i Gómez: «Dialectalitzant, incoherent, multiplicador de variants… i sovint sense criteri» (Vilaweb, 07.02.2014)
Felip Gumbau Morera: «Felip Gumbau Morera defensa les aportacions del Diccionari Normatiu Valencià» (Núvol, 15.02.2014)
Sense fer-ne un rejol illegible, Ricard Ferrer Sarió i Enric Barba Casanovas (Universitat d’Alacant) han fet una enquesta interessant (Butlletí 42 de la Scaterm) i, després, unes propostes sobre la distribució de les rajoles, el taulells, la manisa i els brics (o «brics»):
El quid de la qüestió és com anomenem la peça per a construir parets, el que en castellà diuen ladrillo. Maó seria una de les formes principals, sens dubte, ja que té la precisió que demana el terme, no entra en conflicte amb cap altra denominació i té un ús estès i consolidat pels diccionaris normatius. Totxo la consideraríem vàlida en un llenguatge estàndard; però no com a genèric, ja que sembla que si filem prim, és un tipus de maó (massís, o de tants centímetres de gruix, etc.). Pel que fa a rajola, en un diccionari terminològic no seria desitjable que fóra denominació principal, ja que entra en conflicte amb la proposta de rajola com a paviment. Una solució possible, i viva als nostres pobles (Alcoi, Sant Joan), és utilitzar el masculí rajol (que molts parlants alternen naturalment, no de manera sistemàtica, amb rajola) com a sinònim complementari de la principal maó.
I finalment, una valoració. Hem pretès fer una aportació limitada, conscients que falten zones de domini lingüístic per a constatar (comarques de Castelló, aprofundir en les Illes, etc.). Ens agradaria que s’obrira un debat al voltant d’aquests termes, i qualsevol aportació serà benvinguda.
