Ha aparegut la gramàtica de l’AVL —que ja hem pogut consultar una mica—. És un element de referència per a la tasca professional dels tècnics lingüístics, però encara cal una mica de temps per a valorar-la, supose. Jo només puc dir, de moment, que crec que la utilització de lletres de pal sec complica la lectura en paper. Però, vaja, potser són manies meues.
D’altra banda, però molt relacionat amb la gràmàtica i la tasca de l’AVL, i amb relació directa amb els tècnics lingüístics, crec que convé llegir i valorar l’escrit aparegut en la revista El Temps (1.171, 21.11.2006) que reproduïxc tot seguit:
Deixeu-nos treballar i feu coses útils
Un programa factible i efectiu per a l’AVL
Deixeu-nos treballar, als professors, als tècnics lingüístics i als escriptors, i feu alguna cosa realment de profit per la llengua. Aquest podria ser el programa de treball que, recollint la voluntat de molts professionals de l’ensenyament, de l’assessorament lingüístic i la literatura, proposaríem a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) per a la nova etapa que s’enceta amb les eleccions a càrrecs directius. Les actuacions que considerem de profit, les exposem a continuació.
Amb la seua primera obra impresa al carrer, el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, l’AVL ha demostrat que és incapaç de fer una aportació d’una mínima qualitat lingüística i que, en comptes de guiar els usuaris, allò que fa és confondre’ls desballestant el model lingüístic ja en ús i creant una perillosa situació de contradiccions en la normativa. En teoria, l’AVL proclama com a «criteri inspirador» de la seua obra contribuir «al procés de construcció d’un model de llengua convergent amb la resta de modalitats de l’idioma comú». Però, de fet, comet la greu irresponsabilitat de no haver acordat els canvis en la normativa morfològica, ortogràfica i lèxica almenys amb les altres entitats que tenen potestat legal en la codificació lingüística: l’Institut d’Estudis Catalans i la Universitat de les Illes Balears, a més de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, referència de facto en l’àmbit valencià. Ara els usuaris ens enfrontem amb la realitat que hi ha centenars -potser milers- de grafies o paraules que són normatives o no ho són segons quin diccionari usem, gràcies exclusivament a l’obra que l’AVL té la ironia de proclamar «de convergència lingüística».
En conseqüència, si l’AVL vol realment contribuir a un model de llengua unitari per a tota la comunitat catalanoparlant, hauria de respectar l’obra feta i acordar qualsevol modificació, per mínima que siga, almenys amb l’Institut d’Estudis Catalans, la Universitat de les Illes Balears i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.
Promoure una normativa i un model de referència unitaris és condició necessària però no suficient. La unitat i la convergència lingüístiques es demostren i s’aconsegueixen amb l’ús efectiu. Contra l’escissió entre «valencià» i «català» presentades com a dues llengües diferents per molts organismes oficials (Generalitat Valenciana, ministeris espanyols, BOE, etc.), l’AVL té l’obligació de garantir que aquests organismes oferesquen una versió única i unitària. Això -i no la dispersió normativa- sí que resulta una tasca ineludible si l’AVL pretén que creguem que el seu paper «acadèmic» és seriós i que exerceix de veritat el mandat estatutari de fer complir les seues decisions en matèria lingüística a totes les administracions públiques.
Igualment, si aspira a un mínim de credibilitat entre els usuaris i els professionals de la llengua, l’AVL hauria de denunciar i eradicar la censura lingüística (i ideològica) que s’aplica en el seu nom, en lloc d’inhibir-se’ n irresponsablement mirant cap a una altra banda. És un fet flagrant que hi ha una censura exercida per càrrecs polítics sobretot en la Generalitat Valenciana i que aquesta es basa en les llistes de les «genuïnitats» valencianes que l’AVL elabora i que s’imposen com a solucions exclusives en les publicacions oficials de la Generalitat i als llibres de text.
Si, com diu l’AVL en la introducció al Diccionari ortogràfic que ha publicat, els valencians «compartim una mateixa literatura i un mateix espai cultural i comunicatiu» amb altres territoris, l’AVL hauria d’instar públicament el Govern valencià a participar en institucions i en actes culturals comuns amb la resta de la comunitat lingüística catalana. Per exemple, en un institut compartit de promoció de la llengua i la cultura, i en esdeveniments com la fira del llibre de Frankfurt, en els quals sembla que no participarà. I sobretot, l’AVL hauria d’exigir que la Generalitat Valenciana i els poders públics fessen efectiu, en un àmbit socialment tan important com el dels mitjans de comunicació, aquest «mateix espai cultural i comunicatiu» al qual apel3la, amb la recepció recíproca de totes les televisions i ràdios que emeten en català.
L’AVL, per mitjà de la Secció de Foment de l’Ús del Valencià, hauria de fer un seguiment estricte de l’ús de la llengua pròpia en els mitjans de comunicació públics i del grau de compliment dels programes d’ensenyament en valencià, d’immersió lingüistica i d’incorporació progressiva, que sovint resulten més nominals que reals i massa vegades són víctimes d’entrebancs administratius en l’escola pública i del frau injustificable en l’ensenyament concertat o privat.
Finalment, si s’ha de guanyar el respecte dels usuaris i dels professionals de la llengua, l’AVL ha de deixar de ser un òrgan polític governat per comissaris i per consignes de partit i integrat per persones amb carnet que sovint no tenen la competència lingüística per a exercir d’«acadèmics» . Si ha de dur a terme la seua tasca «acadèmica» amb eficàcia i reconeixement, l’AVL ha de passar a ser un ens tècnicament solvent, capaç de fer aportacions lingüístiques rigoroses i socialment útils per a la normalitat de la llengua.
Si no és així i no canvien radicalment el paper que han fet fins ara, els demanem que pleguen o que es dediquen a qüestions d’erudició lingüística o etnogràfica. Però almenys que tinguen l’amabilitat -pensem que no és massa demanar- de deixar-nos treballar amb la llengua i deixar-nos utilitzar-la amb dignitat, sense crear-nos més entrebancs que els que ja ens posa el PP tot solet.
Isidre Crespo, professor
Toni Cucarella, escriptor
Francesc Esteve, tècnic lingüístic
Gemma Pasqual, escriptora