Categoria: Normativa

S’ha produït la implantació d’uns canvis ortogràfics que havia decidit l’Institut d’Estudis Catalans (iec) fa quatre anys i que ha tornat a revisar enguany. Podem vore’ls ací:

• Ortografia catalana
• Reformulació de l’apartat 4.3.1
• Síntesi comparativa

No pareix que, en general, tinguen la cosa més clara que en 1996 (veg. «guionet»), però van fent canvis, a vore si l’encerten a causa de l’atzar o del cansament. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl) sembla que no ha tingut més remei que seguir la inèrcia i ha publicat (08.07.2021) l’Acord 22/2021, on validen eixos canvis i, de passada, els expliquen de manera diferent, fet que inclou variacions curioses —que fan dubtar— respecte del que diu l’iec.

El misteri de la lexicalització
En la decisió de l’institut podem detectar una certa voluntat permanent d’esoterisme en este camp de la mecànica de la llengua (4.3.1.2):

S’escriu amb guionet els conjunts formats per un nom, un pronom o un adjectiu precedits de l’adverbi no quan han assolit un alt grau de lexicalització […] També hi ha expressions que es troben en procés de lexicalització i d’adquirir un valor conceptual, però mentre aquest procés no s’ha completat s’escriuen sense guionet.

De moment no han explicat en la nova ortografia (ni en la gramàtica) què és la lexicalització, com es pot reconéixer i quina utilitat té per a l’ortografia. Esperem que algun dia resoldran que no hi ha cap necessitat de distingir entre la «no-ingerència» i la «no existència».

A més, tampoc apliquen gens sistemàticament eixe fenomen de la lexicalització, ja que hem vist que fa aparéixer un guionet en alguns casos, però fa desaparéixer els guionets quan arribem a l’apartat de l’ús dels prefixos (4.1.3.3.b): anti cascos blaus, ex vice primer ministre.

L’accent diacrític passa a la clandestinitat discrecional
D’altra banda, ara també els diacrítics han passat a formar part dels encanteris injustificats o de la decoració personal de l’escriptura de cada u. Tant l’iec com l’avl fan unes prescripcions divergents que no pareix que puguen explicar a partir de les seues pròpies obres normatives:

(oiec, 3.1.3) Finalment, s’admet l’ús discrecional de l’accent diacrític en mots homògrafs no recollits en el quadre 32, només, però, en el cas d’usos marcadament particularitzats, com ara en transcripcions d’usos metalingüístics, de textos medievals, dialectals, etc. Aquest ús discrecional s’amplia a casos com ara expressions puntuals o enunciats aïllats (tals com titulars, etiquetes, etc.), en què és possible més d’una interpretació del mot homògraf i es pot produir, doncs, una ambigüitat no desitjada que no resol el context comunicatiu.

(avl, A 22/2021, 3.2) Tot i que l’accentuació diacrítica ha quedat reduïda a uns pocs casos, de manera discrecional es podrà mantindre l’accent diacrític quan el mot que ha perdut l’accent puga crear malentesos en contextos aïllats.

Fins a la decisió del 2017, les paraules amb accent diacrític formaven una llista (quasi) tancada de 28 o 30 casos (veg. fdt) descrits, on s’explicava a quina categoria pertanyia cada paraula que duia o no duia l’accent (bóta [nom] / bota [forma verbal], vénen [del verb vindre] / venen [del verb vendre]…). Les obres acadèmiques han eliminat eixa llista i, a més, divergixen en la regla que s’ha d’utilitzar d’ara en avant. L’institut parla de tots els «mots homògrafs» mentre que l’acadèmia fa una referència críptica: «el mot que ha perdut l’accent»… ¿Si no en porta, com és que l’ha pogut perdre? ¿On està la llista de paraules que poden perdre l’accent? ¿Quins són eixos homògrafs?

La presidenta de la Secció Filològica de l’iec diu que proposava «regles clares i senzilles, sempre que sigui factible». A la vista de la poca claror, podem citar les paraules d’Abelard Saragossà («Anàlisi del marc de la Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans»):

Cabré (2017) acaba amb una aposició misteriosa («sempre que sigui factible»). Per a explicar una dada empírica, un docent pot necessitar deu conceptes, de manera que l’explicació conjunta no serà «senzilla». Però l’explicació de cada concepte hauria de ser sempre «clara», i una cosa que trobem «clara» pensem que és «senzilla». […] La claror que demana Cabré (2017) encamina cap a la simplificació, la qual és un efecte de la «sistematització».

Lamentablement, els continguts de l’obra no s’han ajustat massa als propòsits de la introducció.