Profit que faça!

Xavier Rull ens informa (a través d’InfoZèfir; font: 3cat24.cat) de la iniciativa següent:

La Generalitat presenta un programa per potenciar el català al sector de la restauració

El sector de la restauració, un dels que tenen més contacte amb el públic, és un dels que concentren més treballadors estrangers i, per tant, on més es nota que no parlen català. La Generalitat vol potenciar l’ús de la llengua entre aquest col·lectiu i per això ha posat en marxa un programa, Profit, dedicat exclusivament a ells, gràcies al qual 2.500 immigrants podran aprendre català aquest any. També es demana als clients, però, que es dirigeixin en català als cambrers per contribuir al seu aprenentatge de la llengua.

La Generalitat ha signat, amb el suport del sector i dels sindicats, un pacte per tirar endavant un programa de formació del personal de la restauració amb un doble objectiu: acostar la llengua catalana als treballadors del sector i formar-los en la seva feina.

Amb un pressupost de 600.000 euros i la col·laboració de tres departaments, el de Vicepresidència, el d’Universitats i el d’Acció Social i Ciutadania, el programa Profit oferirà 200 cursos de vint hores lectives. Començaran al març amb deu proves pilot a tot el territori i ja s’hi han apuntat 2.500 cambrers.

Actualment, el 98% de les empreses de restauració tenen algun treballador estranger, i el 58% tenen més de la meitat de la plantilla de procedència immigrant. La majoria dels treballadors estrangers, el 61%, consideren imprescindible tenir nocions de català per atendre correctament els clients, i els empresaris també creuen que els convé que el seu personal conegui el
català, tot i que no està entre les seves prioritats.

La Generalitat, però, considera que l’actitud del client també és important a l’hora de potenciar el català als bars i restaurants. És per això que el vicepresident del govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha fet una crida als catalanoparlants a no renunciar al català a l’hora de demanar un cafè.

La situació laboral dels traductors

La situació laboral del traductor. Les mancances bàsiques

Hernàndez, Pau-Joan

Vaig dir una vegada, en el curs d’unes jornades semblants a aquestes, que els traductors som la infanteria de línia de la creació literària. La imatge guerrera venia aleshores a tomb per tal com el tema de la meva comunicació era l’adaptació de la terminologia tàctica napoleònica en La bataille, la novel·la amb què Patrick Rambaud va guanyar el Goncourt. La imatge torna a venir a tomb avui, en aquesta taula, amb un sentit diferent: la situació laboral dels traductors fa que, tot sovint, ens sentim no tant com un grognard que creu que duu a la motxilla un bastó de mariscal, sinó més aviat com els pobres reclutes de les novel·les d’Erkmann i Chatrian: ens donen cinquanta cartutxos, armes que no sabem fer anar i botes que no són del nostre número i ens llancen a conquerir Europa. La cosa no conforta gaire, què voleu que us digui.

Fa uns mesos, la secció de traducció de l’aelc, encapçalada aleshores per Margarida Sugranyes, va iniciar unes converses amb altres associacions per tal de traçar un perfil de la situació laboral del traductor que ens permetés iniciar converses amb els editors. El resultat d’aquestes trobades va ser un document conjunt que constatava, al capdavall, que la nostra feina pateix d’un seguit de mancances en aspectes tan bàsics que, en principi, sembla gairebé inconcebible que pugui ser objecte de discussió o reivindicació. Passo a llegir-vos la introducció a aquest document conjunt.

«El traductor literari a Catalunya pot ser que tingui un perfil professional (edat, dedicació, experiència, etc.), una formació i unes motivacions molt variades —no disposem encara d’una enquesta sociològica ben feta d’aquest col·lectiu i aquesta és una de les feines que han de fer de les associacions professionals del país—, però això no justifica en cap cas la seva actual situació laboral que, de tan dolenta, no té comparació amb la dels seus col·legues europeus. Una situació laboral que es troba literalment a anys llum de la transcendència cultural de la seva tasca. Si pensem que la traducció literària ha estat i és un element importantíssim de la cultura catalana, potser caldria que consentíssim qui la fa, i no pas, com ara, tractar-lo sovint com un drap brut o poc menys.»

Quines són les mancances bàsiques a les quals em referia més amunt? Les que deriven d’una imatge prèvia segons la qual el traductor literari no es guanya la vida amb la seva feina i, per tant, no se la planteja en termes de rendibilitat de les hores invertides. Gairebé es dóna per suposat que el traductor només treballa per treure’s un sobresou. I si és greu que aquesta imatge prèvia existeixi entre determinats editors, trobo realment forassenyat que existeixi també entre els traductors. Si em permeten un paral·lelisme, no conec cap paleta que, a part de la feina a l’obra, no faci petites reparacions per les cases, però tampoc no conec cap paleta que no cobri aquestes petites reparacions al preu de les seves hores de feina regular a l’obra.
La relació entre el traductor literari i l’editor és personal, és a dir, no sotmesa a conveni, sinó a contracte personal entre dues parts. I els contractes personals, recordem-ho, no poden vulnerar les lleis, però sí obviar-les si una de les dues parts no sap o no està disposada a defensar els seus drets. Això genera unes mancances elementals que podríem resumir en tres punts: la manca de contracte, la manca d’un sistema clar de tarifació i la manca de definició de les feines paral·leles.

a) El contracte.
És trist que s’hagi de recordar, però l’existència d’un contracte no només és l’única garantia dels drets del traductor, sinó l’única constància vàlida de l’existència d’una relació laboral. Només l’incompliment d’un contracte pot permetre una de les parts recórrer a la justícia. Els pactes de paraula només tenen validesa en el cas que totes dues parts tinguin un sentit calderonià de l’honor, i no acostuma a ser el cas. La inexistència de contracte és perillosa i perjudicial per a totes dues parts, cosa que de vegades és bo recordar als editors. En teoria, no hi ha res que impedeixi un traductor de vendre una traducció no contractada a un segon editor i, un cop publicats els llibres, denunciar el primer per plagi. Naturalment, la jugada només sortiria a compte si hi hagués molts diners pel mig, però pensin que, darrerament, més d’un negre literari n’ha fet una de semblant i li ha sortit, cosa que fins ara hauria semblat inconcebible.

b) La tarifació.
Com saben molt bé tots els professionals liberals, les tarifacions d’obligat compliment són il·legals. Les tarifes fixades pels col·legis i gremis només poden tenir valor indicatiu. Però una traducció no és un acte mèdic ni un tallat curt de cafè, unitats fàcilment definibles, sinó que empra una unitat tan poc precisa com és la pàgina.

Què és una pàgina? La pregunta pot semblar còmica, però tothom que s’hagi mogut pel món editorial sap que no té una resposta clara: per a alguns, la pàgina és un nombre determinat de caràcters; per a d’altres, un nombre determinat d’espais o matrius (que no és fix: 1800, 2000 o 2100, el més comú); per a uns tercers, un nombre determinats de bits de l’arxiu informàtic en un programa donat (cosa que pot introduir en les factures un divertit factor aleatori segons els sistemes informàtics que entrin en joc), i per a alguns, finalment, una pàgina és un full de paper, sempre i quan el traductor no compti les pàgines més curtetes i faci servir un cos de lletra que doni pàgines al més semblant possibles a les de 2.100 matrius. Aquesta diversificació no només resulta incòmoda per a la facturació (qui no ha hagut de repetir una factura perquè s’havia equivocat de sistema a l’hora de comptar?), sinó que obliga a fer tot un seguit de càlculs aritmètics per deduir una cosa tan senzilla com si una feina està ben pagada o no. Una certa unificació de criteris en aquest sentit és, crec, un objectiu d’allò més desitjable.

c) Les feines paral·leles:
Els traductors són uns tipus increïbles. Quan van estudiar la llengua de la qual tradueixen, van adquirir per art de màgia la capacitat de comprendre-la àdhuc en les seves variants més poc freqüents. Quan treballen en anglès, dominen tant el cockney com l’argot propi de les comunitats gais de San Francisco; el seu francès els permet de comprendre tant el verlan dels adolescents parisencs com el cajun o el creôle reunionnais. I quan treballen amb llengües que no disposen d’un fons lexicogràfic suficient, dominen tots els vocables, dialectalismes i frases fetes que no apareixen en cap diccionari. Però no només són uns tipus fantàstics pels que fa a la llengua, no. Resulta que el traductor mitjà coneix perfectament la diferència entre un caçador d’infanteria i un caçador de muntanya; pot assenyalar sense ni un instant de vacil·lació el sobreperico de mitjana o el barbiquell del bauprès; té com a llibre de capçalera el diccionari del tractor i els seus coneixements d’indumentària antiga, etnografia, cultura popular dels pobles més remots i mobiliari només són comparables amb els que té de botànica o zoologia. I a sobre és bona fe. Perquè no se li acudeix que tots aquests coneixements suposen un valor afegit a la seva feina i cal cobrar-los. La dificultat de la traducció rarament és contemplada en la relació del traductor amb l’editorial, i molt poques vegades es parla de la confecció de notes com una feina a part. Tornem al problema del contracte personal: el traductor que no sigui conscient dels seus drets i que, sobretot, no respecti prou la seva pròpia feina, acabarà fent tota una pila de coses de franc.

La traducció literària, doncs, pateix en l’àmbit professional de tot un seguit de mancances en aspectes bàsics, elementals, que haurien de poder ser solucionades en general, i no sistemàticament a través de pactes personals amb l’editor. Perquè l’experiència ensenya que si es demana i es negocia, s’obté, però que no s’obté res sense demanar i negociar.

Vilanova i la Geltrú, 2001.
IX Seminari sobre la traducció a Catalunya.
–~–~———~–~—-~————~——-~–~—-~
© Infoedicat, Sabadell/Tarragona (Catalunya), 2007- .
Alguns drets reservats: els receptors dels continguts gestionats pels administradors d’Infoedicat estan autoritzats a redistribuir-los, sempre que en fer-ho se’n citin les fonts primària (URL original de la informació) i secundària (llista Infoedicat).

No cal dir que hi hem pensat alguna vegada, en tot això, i cal dir que en l’administració pública valenciana, que hauria de donar un exemple diferent i hauria de ser on es reconegueren sistemàticament eixes capacitacions dels tècnics lingüístics en general, doncs, la cosa no va molt millor. Convindrà, doncs, reflexionar-hi i, és clar, dur avant alguna iniciativa.

Beca de col·laboració en l’IEC

Xavier Rull ha transmés la convocatòria següent en InfoZèfir (12.02.2008):

L’Institut d’Estudis Catalans convoca una beca per a col·laborar en el programa “Diccionari de Ciència i Tecnologia”, per a fer edicions en línia de materials terminològics especialitzats en l’àmbit de la ciència i la tecnologia.

La dedicació pot ser a temps complet (37,5 h setmanals / 1.100 euros bruts mensuals) o a temps parcial (a partir de 20 h setmanals).

Les persones interesades podeu consultar les bases de la convocatòria en el web de l’iec [pdf]

La Generalitat valenciana interferix en el mercat lingüístic

La Generalitat valenciana actual dirigida pel Partit Popular persistix en el seu intent de retallada dels drets dels ciutadans valencians. Segons titula Vilaweb (09.02.2008):

La Generalitat dóna deu dies per tancar els repetidors de TV3 de Perenxisa, Alginet i la Llosa de Ranes

La Generalitat valenciana continua sense moure’s per l’ànim de protegir o d’ampliar els drets dels valencians. Cal recordar que tot va començar fa anys amb l’intent socialista d’impedir eixes mateixes emissions (fou amb el ministre Barrionuevo), va continuar amb la interferència del senyal de tv3 quan feien futbol (governant Zaplana) i la concessió de canals analògics i digitals de televisió a empreses amigues dels dirigents del Partit Popular, que podem observar que no programen res en valencià, però que pretenen ser els garants exclusius i excloents de les essències i de les senyes d’identitat valencianes. En canvi, descuiden i fins i tot perseguixen els drets i les oportunitats dels ciutadans valencians que no combreguen amb ells ideològicament en qualsevol àmbit.

Parlant, doncs, d’oportunitats osbtruïdes per l’administració valenciana, tenim el flagrant exemple de la Generalitat valenciana, que carrega els tècnics propis —i que són treballadors públics— amb faenes de gestió lingüística derivades de concessions i contractes amb empreses privades. És a dir, la Generalitat no tan sols no exigix que les empreses privades que gestionen serveis i obres públics estiguen capacitades per a fer-ho en valencià, sinó que desvia eixa gestió imprescindible als propis tècnics lingüístics de l’administració, que es veuen, per tant, sent funcionaris públics i treballant per al lucre privat. Per posar un exemple, talment com si les empreses privades que construïxen instituts, centres sanitaris i obres públiques en general, no tingueren treballadors —només compte bancari, això sí—, atés que la faena la farien els funcionaris de la Generalitat valenciana.

Eixa perversió del sistema té una conseqüència evident en el mercat lingüístic valencià: la gestió lingüística no es desenvolupa en el sector privat amb normalitat, ja que les empreses que aconseguixen concessions o contractes amb l’administració —empreses que han de complir diversos requisits per a poder efectuar eixa gestió— no tenen cap requisit de qualitat lingüística i, per tant, no han de preocupar-se de gestionar eixa part de la seua activitat, no han de contractar tècnics lingüístics ni persones suficientment alfabetitzades en valencià. I això fa que el valencià siga inútil per a l’accés a una part molt important del mercat de treball.

Una clara aposta, doncs, per la desprotecció dels drets lingüístics dels ciutadans. Més encara, una utilització de mitjans públics per a interessos privats i una política lingüística de subordinació i devaluació constant del valencià i dels drets dels ciutadans catalanoparlants del País Valencià.

Ajudes per al teatre i beques de l’AVL

El cidaj ens envia la informació següent:

  • ORDE de 16 de gener de 2008, de la Conselleria d’Educació, per la qual es convoquen ajudes econòmiques per a la promoció de l’ús del valencià en les produccions teatrals a la Comunitat Valenciana per a 2008. [2008/1030] (docv núm. 5 693, d’01.02.2008)
    – vegeu text

  • RESOLUCIÓ de 16 de gener del 2008, de la Presidència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per la qual es publica l’Acord d’11 de gener del 2008, del Ple de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, pel qual es convoquen beques per a la realització de pràctiques de formació d’Informàtica, de personal tècnic de Biblioteques i Arxius, i de tècnics en Lexicografia, Terminologia i Toponomàstica. [2008/755] (docv núm. 5 693, d’01.02.2008)
    – vegeu text

Concurs de mèrits: cap tècnic del Servei de Política Lingüística de la UV

El cidaj ens fa arribar la informació següent:

RESOLUCIÓ de 18 de gener de 2008, de la Universitat de València, per la qual es convoca concurs de mèrits per als funcionaris o funcionàries del grup A d’administració especial, escala tècnica superior d’Assessorament Lingüístic, per a cobrir el lloc de treball de cap tècnic del Servei de Política Lingüística d’aquesta universitat. [2008/712] (docv núm. 5 696, de 05.02.2008)
– vegeu text

Vocabularis desintegradors

Asociación de Empresarios Solidarios Valencianos
La notícia del diari El País (04.02.2008; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

Vocabularis per a integrar treballadors estrangers

Magda R. Brox – València – 04.02.2008

L’Asociación de Empresarios Solidarios Valencianos presentarà el dimarts en la seu de la Confederació Empresarial Valenciana (CEV) dos vocabularis, un en romanés i un altre en àrab, amb termes específics del sector del metall i la construcció, dirigit per a treballadors immigrants residents a la Comunitat Valenciana.

Es tracta d’una iniciativa que té com finalitat facilitar la integració sociolaboral d’estos treballadors i evitar els riscs que comporta la falta d’enteniment. «La idea va sorgir arran dels problemes de comunicació entre detectats entre els treballadors estrangers i els capatassos», assenyala Lucía Iborra, presidenta de l’associació, que advertix que, en ocasions, el treballador encobrix la seua incomprensió davant el temor de ser acomiadat.

Els diccionaris, l’elaboració dels quals han estat coordinats per l’Escola d’Idiomes de Florida (Catarroja), registren 1.800 entrades cadascun, per a cadascun dels sectors. Ambdós vocabularis, l’àrab-castellà i el romanès-castellà, recopilen tant el lèxic de la construcció com el de l’obra donada l’elevada mobilitat laboral dels treballadors estrangers. A més, són edicions de butxaca per a consultar amb facilitat en el treball i estan il·lustrats per a fer-los més comprensibles.

Les federacions del metall i de la construcció així com la fundació CeiMigra que treballen amb immigrants, distribuiran els exemplars el tiratge inicial dels quals serà de 1.500 en cada idioma.

Volia fer-li una gràcia i li va traure un ull. Si la notícia és certa, aixina ens podem sentir tots amb la solidaritat mal enfocada d’alguns empresaris que pretenen «integrar» els treballadors immigrants al País Valencià sense fer-ho també en valencià i mostrant a l’hora dels fets la buidor de tota la retòrica habitual sobre instruments d’integració i senyes d’identitat, com es suposa que és el valencià per als ciutadans valencians —i cal dir que hi ha molts immigrants que saben viure i conviure en valencià.

Les respostes estan clares, però el fet és que encara no s’han fet les preguntes adequades. Un simple: ¿per què no s’han fet vocabularis trilingües?, deixa en evidència l’absència de previsió i l’abast real de les declaracions de valenciania de molts polítics i empresaris.

Naturalment, el sector del mercat afectat —entre altres, lingüistes, docents, editors, a més de persones preocupades per la no-discriminació lingüística dels ciutadans residents al País Valencià— hauria de denunciar les conseqüències econòmiques i socials negatives i els defectes de l’oblit del valencià, que consistixen tant en un empobriment cultural i lingüístic com en una mesura que fa que els ciutadans nouvinguts desconeguen la llengua pròpia del país i, en conseqüència, estiguen discriminats quant a oportunitats i, més greu encara, els convertixen en instruments actius i involuntaris d’imposició del castellà, en un instrument més de discriminació negativa dels ciutadans catalanoparlants.

Tècnic/ca auxiliar de promoció lingüística a Paterna

El cidaj ens fa arribar la informació següent:

  • Ajuntament de Paterna. Oferta d’ocupació pública per a l’exercici de 2007. [2008/121] (docv núm. 5 676, de 09.01.2008)
    – vegeu text

    En concret:

    Oferta d’ocupació pública per a l’exercici de 2007. [2008/121]

    La Junta de Govern Local d’este ajuntament, en sessió celebrada en data 14 de desembre de 2007, va adoptar l’acord pel qual es va aprovar l’oferta d’ocupació pública per a l’exercici 2007, en els termes següents:

    Funcionaris
    1. Una plaça d’arqueòleg, escala administració especial, subescala tècnica, classe superior, grup A1.
    2. Una plaça de tècnic auxiliar de promoció lingüística, escala administració especial, subescala tècnica, classe auxiliar, grup C1.
    3. Tres places d’auxiliar administratiu, escala administració general, subescala auxiliar, classe auxiliar, grup C2.
    4. Una plaça d’oficial de manteniment, escala administració especial, subescala serveis especials, classe personal d’oficis, grup C2.
    5. Una plaça de conductor, escala administració especial, subescala serveis especials, classe personal d’oficis, grup C2.
    6. Una plaça d’operari de manteniment, escala administració especial, subescala serveis especials, classe personal d’oficis, grup E.
    7. Quatre places d’operari de manteniment d’instal·lacions esportives, escala administració especial, subescala serveis especials, classe personal d’oficis, grup E.

    Ho fem públic perquè en prengueu coneixement i tinga els efectes que pertoquen.

    Paterna, 19 de desembre de 2007.- L’alcalde: Lorenzo Agustí Pons.

    Setze sentències sense acatar

    Setze sentències sense acatar

    Alfons Esteve i Gómez*

    Al País Valencià hem estrenat l’any nou amb un parell de velles sentències del Tribunal Superior de Justícia valencià. I diem velles, no perquè faça molt de temps que s’han publicat, sinó perquè són catorze sentències amb un contingut quasi idèntic que, en no arriba a quatre anys, ha dictat aquest tribunal en contra del Govern Valencià. Any rere any el Govern del PP s’encabota a no reconèixer la Llicenciatura en Filologia Catalana com a títol per a acreditar el coneixement de valencià en les convocatòries d’oposicions als cossos de mestres i professors de primària i secundària.

    Són 14 sentències en què l’alt tribunal valencià, seguint els raonaments jurídics de la sentència 75/1997 del Tribunal Constitucional, estableix que «aquella llicenciatura [de Filologia Catalana] avala sobrerament el coneixement de la llengua d’aquesta Comunitat, anomenada oficialment valenciana en el seu Estatut d’Autonomia i en l’àmbit acadèmic catalana». La primera d’aquestes 14 sentències, de 2004, ja ordenava rectificar el contingut de les ordres per ser contràries a dret. Però el Govern Valencià, que s’omple la boca en altres matèries dient que compleix escrupolosament la legalitat i les resolucions judicials (TV3, per exemple), han estat violant-les sense vergonya ni pausa des d’aquest mateix any.

    La resposta del Govern Valencià l’ha donada la secretària d’Educació, i responsable —és un dir, això de responsable— de la política lingüística de la Generalitat Valenciana, Concha Gómez, una senyora que no parla mai en públic la llengua que suposadament ha de normalitzar. Doncs bé, diu que no pensen acatar la sentència, amb l’argument que l’Estatut anomena la llengua «valencià». Però és que l’equivalència «valencià=català» ja la deixava resolta el mateix Tribunal en el paràgraf que hem transcrit. I, a més, en la sentència núm. 474/06 (la que fa 10 d’aquesta saga), el Tribunal condemnava sense pal·liatius no sols l’argument fal·laç en què es basa la desvergonyida declaració de Gómez, sinó la reiteració en l’incompliment: «només l’entestament en la ignorància i el rebuig dels criteris que avalen la unitat lingüística, es manifesta com l’exclusiva raó del manteniment de la posició contrària de la Generalitat, i més quan existeixen reiterats pronunciaments jurisdiccionals que desautoritzen aquests arguments, cosa que força a aquest Tribunal a recordar que una de les més elementals exigències de l’estat de dret que consagra el nostre text constitucional és la de l’imperatiu compliment de les decisions jurisdiccionals, especialment per part dels poders públics, que han de servir amb objectivitat els interessos generals».

    La majoria absoluta no el legitima ni l’autoritza a decidir si les sentències s’acaten o no, ni a interpretar la legalitat de les normes jurídiques. Això és matèria exclusiva dels tribunals, i aquests s’han pronunciat amb reiteració, claredat i contundència. El Govern Valencià no pot balafiar els diners públics fent que el Tribunal Superior de Justícia valencià haja de repetir la mateixa sentència fins a 14 ocasions. I aquest Tribunal no hauria de permetre que un poder públic no acate les sentències i que declare obertament que no pensa obeir-les.

    És l’hora, doncs, que els òrgans corresponents del poder judicial comencen a prendre mesures per si són constitutives de delicte, tant les declaracions com les transgressions reiterades del Govern Valencià. Una burla així de la justícia, de la ciència i de la decència institucional no hauria de quedar impune.


    *Advocat i tècnic lingüístic de la Universitat de València

    Publicat en El Temps núm. 1.231, de 15 de gener de 2008

    Nomenaments en l’AVL: Josep Lluís Lacreu Cuesta

    El cidaj ens fa arribar la informació següent:

    RESOLUCIÓ de 19 de desembre de 2007, per la qual es proveïxen les vacants anunciades per la convocatòria d’esta Presidència, de 5 d’octubre de 2007 (docv núm. 5 620, de 17 d’octubre de 2007). [2007/15701] (docv núm. 5 670, de 31.12.2007)
    vegeu text

    En concret, el resultat ha estat:

    Primer
    Nomenar el Sr. Agustí Colomer Ferràndiz, funcionari de carrera del grup A, amb NRP 21.636.872N0, com a cap de Gestió Administrativa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, lloc de treball número 4, grup A, complement de destinació 30 i complement específic E050.

    Segon
    Nomenar el Sr. Joan Enric Tamarit Llop, funcionari de carrera del grup A, amb NRP 22.517.791J0, com a cap de Gestió Econòmica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, lloc de treball número 5, grup A, complement de destinació 30 i complement específic E050.

    Tercer
    Nomenar el Sr. Josep Lluís Lacreu Cuesta, funcionari de carrera del grup A, amb NRP 19.878.581D0, com a cap de la Unitat de Recursos Lingüisticotècnics de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, lloc de treball número 6, grup A, complement de destinació 30 i complement específic E050.

    Observem, per tant, que el lloc del cap de Recursos Lingüísticotècnics ha pujat de complement de destinació (ara és 30) respecte del que es va fixar en el Decret 69/2003 (28).