El diari El País («¿El idioma antes que el talento?» de Sebastián Tobarra, 06.09.2010) ens oferix un reportatge sobre la valoració de la possible regulació lingüística (un decret) que s’està preparant en l’àmbit universitari català. De tot el que s’hi comenta, podem destacar dos detalls que fan pensar. Un serien les paraules (potser el periodista no les ha transcrites bé) de Jesús Esteban García (secretari general de la Federación de Asociaciones de Catedráticos Universitarios):
La llengua espanyola és oficial en tota Espanya i és un deure i un dret usar-la.
Podem vore que no identifica de quina llengua parla, tot i que podem entendre que es referix a l’«única» que és espanyola, pel que sembla. D’altra banda, sembla que diga que és un deure usar-la, tot i que el deure és simplement conéixer-la, tal com indica la Constitució espanyola per al castellà (art. 3).
Una altra referència simptomàtica és en negatiu, és a dir, en allò que no es diu ni de passada en el reportatge. Per exemple:
Ni en el País Basc ni en Galícia s’exigix demostrar que saben èuscar o gallec a tots els docents universitaris.
A més, salta a la vista que l’article no parla de les regulacions lingüístiques, de les normes institucionals sobre l’ús de les llengües, sinó que tracta el «problema» que representa per a alguns la regulació de l’ús de les llengües diferents de la castellana, ja que esta llengua —com ja hem vist en les paraules de Jesús Esteban— és un deure «pressuposat». Per això, no apareix cap referència a l’exigència de l’ús dels castellà en les normatives universitàries. Tanmateix, podem trobar en les convocatòries universitàries el requisit següent:
[…] español, que será la lengua oficial en la que tendrá lugar el desarrollo del concurso y cuyo conocimiento será exigible a todos los participantes.
Eixa manera d’enfocar la qüestió recorda massa allò que sol passar quan en una conversa algú diu «canviem de tema, parlem de putes, ¿com està ta mare?».
