Sempre estem massa immersos en els nostres greuges particulars amb altres llengües, cultures o entitats, així que de tant en tant ens cal llegir-nos des d’un altre punt de vista. Eixe enfocament potser conté ingredients que potser nosaltres no hem hagut de digerir tant, però sempre va bé el canvi de perspectiva.
L’èuscar i els «altres abertzales»
JOSE LUIS LIZUNDIA
Lamente haver de polemitzar amb alguns columnistes d’este periòdic, com el meu entranyable amic i vell coreligionari Eduardo Uriarte, però no puc passar per alt algunes de les coses que s’aboquen sobre la nostra vella llengua minoritzada. Fòbies inconfensables, disfressades de constitucionalisme, afirmacions totalment inexactes, quan no històricament falses, manipulades per a justificar posicions espanyolistes políticament legítimes enfront de les basquistes o nacionalistes —que no és el mateix— tan lícites, per altra banda. No tot s’hi val, i menys utilitzant com a arma llancívola una llengua. Perquè si u és constitucionalista, com sembla, deuria estar d’acord i complir l’article 3.3 de la Constitució espanyola, que resa: «La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció». M’ho sé de memòria, entre altres coses, per haver estat un dels traductors a l’èuscar, per encàrrec de les Corts, d’este text fonamental. I si són partidaris de l’Estatut de Gernika, com diuen, ¿estan en contra del seu article 6, que diu: «1. l’èuscar, llengua pròpia del Poble Basc, tindrà, com el castellà, caràcter de llengua oficial a Euskadi, i tots els seus habitants tenen el dret a conéixer i usar ambdues llengües»?, i seguix amb altres cinc interessants paràgrafs que els recomane per a refrescar la seua memòria. I a eixe text li vam donar el vot afirmatiu els que érem militants o votants de la majoria de la ciutadania basca: PNB, EE, EPK-PCE, ESEI, PSE-PSOE i UCD. Hi van estar en contra AP i HB, per si no ho recorden.
En un article titulat «Volviendo a la normalidad», el meu amic Uriarte, barrejant xurres lleoneses i merines castellanes —les latxes deuen ser ara ovelles negres— diu, per a afirmar-se en els seus arguments: «Sabien vostés que en el passat la vora esquerra de la ria del Nerbion i Las Encartaciones mai van ser bascoparlants». És una afirmació falsa. Fa un parell de mesos s’ha presentat el llibre Toponímia històrica de Barakaldo, obra de Gregorio Bañales i de Mikel Gorrotxategi, acadèmic corresponent i encartat de Sopuerta. S’arrepleguen en ell centenars de topònims èuscars, entre ells el seu, Uriarte, que data de 1533, i altres del barri Landaburu. I també una carta de 1866, dirigida per l’escriptor i traductor de la Bíblia Jose Antonio Uriarte al príncep i lingüista Luis Luciano Bonaparte en la qual li diu: «He estat expressament en Baracaldo i he esbrinat que en els barris de Landaburu i Beurco es parla molt de basc, i en el de San Vicente també una mica, però en el barri de Retuerto i la resta tot just es coneix…». Segle xix i no edat mitjana. Segons sembla, el meu amic Teo ha copiat l’insigne acadèmic i nacionalista espanyol Gregorio Salvador, que va escriure una faula semblant en La Razón. Qüestió diferent és que en l’extrem occidental encartat res no prova que s’haja parlat èuscar en l’antiguitat i que en la seua part central convixquen topònims èuscars i de romanç asturmuntanyés, com convixqueren també, segons donen a entendre texts històrics, poblacions basques i lleoneses. Però en la part occidental la toponímia èuscara és majoritària.
Sobre el rètol viari Portugalete-Kueto, no és una «manera fina d’euskaldunitzar la vora esquerra», com dius, sinó un maldestre incompliment de la normativa foral i d’allò establit en la Llei de normalització de l’ús de l’èuscar, perquè Cueto i altres que també són topònims castellans o romanços no s’han d’escriure amb ortografia basca. Però podies haver-nos alleujat l’excursió del teu lleuger discurs amb divagacions com «Zaspilanda (sic), Siete Campas des de les albors dels temps», quan el topònim històricament documentat és Zorrozgoiti (és a dir, la part dalt de Zorrotza).
Qüestió diferent és la del que fou un bon rector de la UPV-EHU Manuel Montero, i que en este i altres periòdics està tronant últimament contra qualsevol nacionalisme —basc, per descomptat; contra l’altre mai no diu res, encara que el conega íntimament—. Ell i altres intel·lectuals, bascos o no, saben perfectament que no es pot ni ha de dividir esta societat entre «nacionalistes» i «constitucionalistes», perquè és tornar a un perniciós bicomunitarisme que alguns critiquem fa més de trenta anys. Crec i afirme que els d’Ezker Batua són tan constitucionalistes com els senyors Montero, Savater i Arteta, i possiblement menys nacionalistes. En Espanya, en general, els únics no nacionalistes són els federalistes, siguen els d’IU i molts socialistes. José Bono, en canvi, és un abertzale espanyolista, perquè com Manu Montero sap que la traducció equivalent d’abertzale és «patriota», i així s’ha declarat amb tot dret l’aspirant a president del Congrés de Diputats.
Però l’amic Montero, en articles recents com «La conquista del euskera» o «La postergación de los no nacionalistas», després de paràgrafs brillants, alguns assumibles, aprofita el viatge dialèctic per a atacar tota la política lingüística i, en definitiva, l’èuscar. Hauria de tocar-se la roba, ja que en temps encara no llunyans, des de l’«escola nacional», còpia terminològica de la «scola nazzionale» del feixisme italià pel segon ministre d’Educació Nacional franquista, van ser enviats a esta banda de l’Ebre centenars de «mestres nacionals» a prohibir la llengua basca, amb castics corporals inclusivament.
Públicament em vaig pronunciar com a pare a favor de l’escola pública basca, però en contra de la «euskal eskola nazionala» i m’alegraria que, també Manu Montero començara a reconéixer l’apostolat glotocida de l’«escola nacional espanyola», que no l’escola pública republicana, i, tot seguit, passara a criticar qualsevol excés, governamental o no, de normalització lingüística. Podria comptar amb la meua col·laboració, però per eixe ordre històric, ja que és historiador. Però una llengua minoritzada com l’èuscar li hauria de meréixer, si, com diu, és «constitucionalista», «respecte i protecció».
José Luis Lizundia va ser parlamentari d’ee i és acadèmic de número d’Euskaltzaindia-Real Academia de la Lengua Basca.
Regirant pels diaris de la xarxa podem trobar coses que ens ajuden a valorar-nos una miqueta com a usuaris d’una llengua d’interés internacional. Així, en 