El diari El País (10.07.2009) fa un titular que ja anuncia una proposta gens pacífica:
L’anglés es cola en la guerra de les llengües
En plena revisió de la política educativa, algunes comunidats aposten pel trilingüisme – Mentres Galícia i el País Basc amplien l’oferta, Catalunya consolida el seu model d’immersió en català
[…]¿I què diuen els resultats? ¿Hi ha diferències entre els alumnes de comunitats monolingües i els de les bilingües? No, segons el Ministeri d’Educació. Este va fer una enquesta en 2007 en 450 centres a 9.500 alumnes d’últim curs de primària (12 anys). Sobre una puntuació mitjana de 250 punts que es va donar a tots els alumnes participants, els de territoris bilingües van traure 256 punts i els de comunitats que tenen només una llengua oficial 252 punts. L’informe pisa de l’ocde confirma estes dades.
[…]En la Comunitat Valenciana, en 1979 el president del govern Adolfo Suárez va autoritzar que el valencià s’estudiara tres hores per setmana en l’antic bup. Amb este gest, el centredreta s’anticipava a l’Estatut d’autonomia, en 1982, i la Llei d’ensenyament i ús del valencià en 1983, governant ja els socialistes. L’arquitectura normativa dissenyada pel socialista Ciprià Ciscar durant el govern de Joan Lerma ha estat l’edifici sobre el qual s’ha consolidat el model valencià. Aquest consens va estar a punt de truncar-se en 2002 quan el pp, sent ministra, Pilar del Castillo, va aprovar la Llei orgànica de qualitat (loce), avui derogada. Esta llei que tenia la pretensió de reforçar l’horari lectiu del castellà (amb cinc hores setmanals) i reduir a la meitat (2,5 hores) l’ensenyament del valencià i altres llengües cooficials trencant l’equilibri arribat de tres hores per a cada idioma. Si s’haguera consumat l’operació, s’hauria truncat la implantació dels programes d’ensenyament en valencià (pev) i d’Immersió Lingüística (pil) que funcionen, amb èxit, des de fa dos dècades a la Comunitat Valenciana, com demostren les successives avaluacions de 1998, 2001-2002, 2003 i la més recent de 2006.
Jaume Fullana, director pioner fa vint anys en la implantació dels programes d’immersió lingüística i d’immersió progressiva en el col·legi públic Gabriel Miró de Calp (que està delimitat en la Llei d’Ensenyament com a territori castellanoparlant [Nota DTL: ací hi ha una errada, ja que la Llei 4/1983 marca Calp com a «de predomini lingüístic valencià»]), «en acabar la primària, un xiquet en cinc cursos d’aprenentatge en els idiomes, adquirix la doble competència en les dos llengües».
En primer lloc, no n’hi ha cap guerra de llengües. El que n’hi ha són algunes persones amb responsabilitats públiques en les estructures de poder de l’estat espanyol que matenen i impulsen una visió gens democràtica i plenament allòfoba pel que fa a la política lingüística. Com a conseqüència d’eixos plantejaments, l’estat espanyol manté una constitució que imposa el deure de conéixer tan sols una de les llengües oficials (el castellà-espanyol*), precepte a partir del qual es promulguen normes que lesionen els drets lingüístics dels ciutadans espanyols que pretenen fer ús de la resta de llengües (oficials: català-valencià*, èuscar i gallec-portugués*) de l’estat.
En segon lloc, poden parlar tant de comunitats monolingües i bilingües com de comunitats que han atés diversament la diversitat lingüística històrica dels habitants dels seus territoris (o que simplement no l’han atesa). Recordem que el català s’estén a Múrcia i Aragó o que el gallec encara es parla a Zamora i Càceres, per posar dos exemples.
* Aplique la doble denominació en els tres casos simplement perquè preferixc mantindre un criteri que no disseccione i problematitze unes llengües i, per tant, que no transmeta una idea de neutralitat pacífica només respecte a unes altres llengües.
