A la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de València (Sala Sanchis Guarner, Sala Enric Valor, Sala Cèsar Simon, Sala Cultural; avinguda de Blasco Ibáñez, 32, 46010 València), tindrà lloc del 9 al 12 d’abril el III Congrés Toponomasticon Hispaniae i XIV Congrés Internacional sobre Onomàstica Hispànica, amb un extens programa de ponències, comunicacions, taules redones i actuacions. La inscripció és gratuïta. Podeu consultar la informació en el web de la Universitat de València.
Algun dia faran el balanç com toca de la gestió i la política lingüístiques del govern actual —el Botànic, que en diuen—, si és que això dels balanços i les fiscalitzacions arriba per ací a alguna cosa més que a les flageŀlacions i plors processionals. Aleshores es comprovarà si es certa la percepció que en alguns àmbits de les conselleries hi havia més afany de control i poder personal que interés aconseguir objectius polítics útils relacionats amb l’increment de l’ús lingüístic i del compliment als drets lingüístics dels valencians.
Les concordances i les discordances entre les propostes i les actuacions es poden anar resseguint a còpia d’una de les poques fonts d’informació que permeten estar al cas de l’actualitat passada, de l’actualitat present i de la previsible, el Diari La Veu. El balanç està per fer, però l’actualitat continua fent camí:
Després de la desfeta legal del 2021 de l’Oficina de Drets Lingüístics regulada al 2017, la Llei 8/2022 la va tornar a activar amb una regulació diferent que caldrà comprovar fins a on arriba. Pel que fa a la resta de reivindicacions relacionades amb els drets i els àmbits d’ús de la llengua, podríem mirar documents dels anys huitanta i noranta del segle passat per a comprovar fins a quin punt les necessitats i exigències continuen pegant-los voltes als mateixos punts, tots relacionats amb una regulació i limitació dels privilegis d’imposició de l’ús del castellà. El problema per al valencià no és que se’n fomente l’ús, sinó que eixe foment només és permés mentres no entre en conflicte ni devalue la política nacional-espanyolista d’imposició de l’ús del castellà.
Pel que fa a l’ensenyament, la mala gestió, la descontextualització de les necessitats o l’assignaturització, serien un mal menor, si l’entorn sociolingüístic fora prou potent per a permetre assimilar el valencià en l’ús quotidià, i amb unes pautes d’ús saludables i democràtiques. Però sense atendre si es dona o no eixe context en cada població, l’educació s’havia convertit en el cresol general des d’on s’havia d’irradiar l’ús i la qualitat de l’ús. I això ja es sabia i s’ha vist que era un erro de comptes, ja que les llengües oficials de les nostres societats no s’aprenen en el sistema educatiu: s’aprenen a casa, en els mitjans, en la necessitat quotidiana d’atendre, d’entendre i de fer-se entendre. I el que és més evident i lamentable: en la militància, l’exigència i la reclamació, en el cas del valencià.
Però ara este govern suposadament interessat per l’extensió de l’ús de la llengua, però que encara no ha segut capaç de normalitzar l’ús del valencià en la seua paperassa ni en els seus webs, pretén que els jóvens suposadament educats en valencià obtinguen un reconeiximent d’un nivell que no tenen per a l’ús d’una llengua que la mateixa administració que reconeix fraudulentament eixe nivell sap que no demanarà que facen ús d’eixa llengua, sinó del castellà imposat en tots els àmbits i per tots els mitjans. Al cap i a la fi, pareix clar que els programes de traducció automàtica es van crear per a això, per a poder fingir que l’administració funciona en valencià.
L’associació Taula de Filologia Valenciana ha començat una col·laboració amb el canal televisiu La 8 Mediterráneo. La iniciativa consistix a emetre una secció informativa denominada «Clar i valencià» dins dels informatius de la cadena.
L’emissió vol ser un petit espai de difusió de les característiques generals i de les possibilitats d’ús de la llengua general. La idea de fons de l’espai és que convé aprendre a apreciar les variants i els registres fonamentats en el valencià general. Tal com exposava Abelard Saragossà en el primer episodi i expliquen en el web de tvf, es tracta de «mostrar la qualitat del valencià viu i les seues estructures definitòries».
A continuació, enllaços als episodis esmesos fins ara, amb una descripció sintètica del tema tractat:
En el setmanari El Temps (01.02.2020; consulta: 14.02.2020) podem llegir un article de Vicent Climent-Ferrando, «Radiografia d’una llengua des d’Europa» que alerta sobre les rutines i inèrcies ideològiques que podem provocar una efectes contraris dels que pretenien. Entre altres coses:
El toc d’alerta més preocupant dels informes, però, anava adreçat no a l’Estat espanyol sinó al Govern del Botànic, concretament al nou Decret de Plurilingüisme. Mentre que el Comitè de Ministres – l’òrgan polític del Consell d’Europa– emprava un llenguatge més diplomàtic i recomanava al Govern valencià “eliminar les limitacions a l’ensenyament en valencià/català”, el Comitè d’Experts –òrgan avaluador de solvència acadèmica independent– era més contundent en la seva radiografia lingüística al País Valencià: “[el Decret de Plurilingüisme] no compleix amb l’instrument de ratificació [de la CELRoM]” i donava un suspens categòric al Govern valencià, una mena de default tècnic a una de les mesures estrella en matèria educativa del Botànic.
Per sort, a més de l’anàlisi crítica, l’article fa propostes:
Són quatre els principis que una política lingüística efectiva ha d’adoptar:
- Les polítiques de multilingüisme són imprescindibles en les societats actuals i els beneficis que reporten superen els costos. S’ha de concebre la política lingüística d’una manera completament transversal, amb implicació directa en la cohesió social, la cultura, l’economia i els drets. En aquest sentit, el Decret de Plurilingüisme adopta aquesta visió holística, tot i que possiblement de manera teòrica.
- Qualsevol govern que vulgui donar resposta a les necessitats lingüístiques actuals de la ciutadania ha de considerar conjuntament la mobilitat i la inclusió en les seves polítiques lingüístiques. La promoció de la mobilitat ha d’anar acompanyada de mesures que afavoreixin la promoció de la llengua pròpia. Atesa la situació d’alta vulnerabilitat del valencià, el responsables polítics hauran d’estar-hi molt atents a que una mesura com el Decret de Plurilingüisme no tingui com a efecte col·lateral el retrocés del coneixement del valencià en l’àmbit educatiu.
- El disseny de polítiques que combinin la mobilitat i la inclusió és complex, però necessari i possible. La qüestió és seleccionar les mesures que representen en cada cas el millor equilibri en la tensió entre inclusió i mobilitat. El Decret de Plurilingüisme té el perill —potencial de moment— de no aconseguir ni un major coneixement d’anglès ni una millora en les dades de coneixement de la llengua pròpia. Caldrà reforçar els mecanismes d’avaluació constants i reaccionar-hi a temps.
- La garantia de la cohesió social prové precisament de la combinació equilibrada de la mobilitat i la inclusió. Qualsevol política lingüística és una política social. La implantació d’un projecte educatiu ambiciós i avançat depèn en bona part del disseny d’unes polítiques multilingües valentes i de llums llargues.
Al final, l’autor es preocupa per «si tornem a perdre un llençol a cada bugada lingüística». Crec que els polítics i els sociolingüístics haurien de canviar la metàfora, perquè a les bugaderies no han perdut mai tants llançols. (Vegeu la secció de greuges.)
Abans d’acabar la dècada passada, el diari El País (Sonia Vizoso, 29.12.2019) fea un repàs a les paradoxes que mostra l’estat espanyol tan «plenament» democràtic i la pràctica real pel que fa a les polítiques lingüístiques que aplica:
Alerta lingüística en Galicia: los niños pierden el gallego
Familias, profesorado e instituciones culpan del fenómeno a prejuicios y restricciones en la escuela y el mundo digital
Tot l’article mos pot sonar al País Valencià, on s’ha utilitzat massa sovint el terme desqualificador galleguització per a referir-se a aspectes estilístics i normatius, quan el problema real i efectiu que hauria de denotar eixe terme no són les preferències normatives o estilístiques (interés/interès; pugam/puguem; aixina/així; omplit/omplert; mos/ens; servixca/servisca/serveixi, etc.), sinó el punt clau de la situació:
La Xunta presumix que les mateixes estadístiques que revelen la pèrdua d’ús del gallec entre xiquets i jóvens confirmen que el percentatge de ciutadans capacitats per a parlar i escriure en l’idioma propi de la comunitat «és el més alt de la història».
En el fons, la galleguització també és la valencianització. No és la cosmètica dels criteris o de l’ortotipografia la que augmentarà l’ús de la llengua, sinó que un ús extens i divers en tots els àmbits difondria les preferències estilístiques dels mateixos parlants (i evitaria disputes i decisions estèrils pels accents o la caiguda de les preposicions).
L’article fa una petita panoràmica de la situació gallega en què els valencians podem mirar-mos de reüll i de cara i vore-mos reflectits en molts aspectes.
Les accions per a impulsar en l’administració pública una gestió lingüística més concreta, progressista i efectiva que fins ara, tant per als funcionaris com per al funcionament dels serveis i de l’atenció als ciutadans, sovint han segut més conseqüència de desitjos i il·lusions que de planificacions fonamentades, programades, comprovades i revisades. Sembla que comencen a pensar en alguna altra cosa en l’administració valenciana (Diari La Veu, 10.06.2018):
Educació i la Universitat de València signen el conveni per a la creació de la Càtedra de Drets Lingüístics
Segur que era ben necessari disposar de tot el cabal d’estudi i reflexió que promet l’existència d’eixa càtedra. En tot cas, mentrestant arriben els estudis, la Generalitat valenciana i totes les administracions públiques valencianes haurien de poder atendre els estudis que ja s’han fet (que haurien de servir per a alguna cosa més que per a omplir bibliografies o per a idear una Oficina de Drets Lingüístics i convertir-la en un altre entrebanc burocràtic), a més de provar a evitar que hajam d’estar periòdicament repetint les mateixes queixes al Síndic de Greuges.
L’espai Sense Ficció de tv3 va emetre el 23.04.2019 un documental sobre que dóna una visió de conjunt de la vida i la influència i importància públiques de l’obra de Pompeu Fabra: Fabra, diccionari d’un home sense biografia. Segons el web del programa:
Documental que parla de llengua, de compromís i de 80 anys cabdals de la història de Catalunya. I ho fa través de la vida d’un personatge irrepetible: Pompeu Fabra, el pare del català modern.
La conducció (i part del guió) és de Màrius Serra, que entrevista Mila Segarra, Jordi Ginebra, Enric Gomà, Vicenç Pagès i altres experts en la vida i l’obra del gramàtic.
Els canvis normatius en l’ortografia de l’escriptura són decisions i processos que cal adoptar i posar en marxa després d’haver analitzat i resolt les deficiències de la normativa vigent. Però el vessant simbòlic i afectiu d’eixes decisions enterbolix l’anàlisi científica i fa perdre de vista que les tradicions tenen el valor de la rutina i l’antigor, però no necessàriament són bones ni és acceptable condemnar les generacions futures a patir un problema perquè mosatros l’hajam patit.
Dos professors belgues, amb obra de teatre inclosa (La convivialité), estan somovent de nou l’ortografia del francés (Marie Piquemal, Libération, 03.09.2018):
Les Belges sont décidés à simplifier l’orthographe du français
[…] Il existe en effet beaucoup d’exceptions. La plus connue : le participe passé s’accorde si le COD (complément d’objet direct) est placé avant l’auxiliaire avoir. «Les coquillettes que j’ai englouties hier soir», par exemple. Mais exception de l’exception : si un «en» s’invite dans l’histoire, il redevient invariable. «Des coquillettes, j’en ai mangé.» […]
No s’ha esvalotat tant el galliner, i és una mancança ben indicativa, en el cas dels canvis ortogràfics del català, que no han tingut eixe grau de debat, ni en àmbits tècnics o docents ni en la societat afectada per eixes decisions. L’IEC per un costat i l’AVL per l’altre, cordialment d’esquena entre elles i aïllades de la societat, han tirant avant cabassades de canvis que no sempre responen a l’interés dels usuaris de la llengua ni a la intenció manifestada de facilitar l’aprenentatge. Per exemple, l’IEC ha optat últimament per mantindre el recurs a regles imprevisibles (com ara els diferents casos del guionet) i a excepcions innecessàries (com ara el cas de «l’Haia», que preferixen que siga «la Haia», a pesar que ara han fixat definitivament [?] «l’asimetria»). Un poc més de debat social i de rigor acadèmic podria evitar tanta decisió desconcertant. O és possible que no, i que eixa siga la gràcia de tot això.
Els problemes relacionats amb l’educació lingüística tenen relació amb els mateixos fonaments de l’educació general de cada país i amb la percepció del valor de les disciplines impartides. Pel que fa als conceptes lingüístics en valencià, hem d’atendre les conclusions del treball La terminologia sintàctica bàsica en els manuals d’ensenyament del català i l’espanyol. Una introducció d’Alícia Martí Climent:
Els resultats obtinguts ratifiquen les hipòtesis concretes de les quals partíem: els manuals presenten una gran incoherència, amb continguts desconnectats i amb una desvinculació entre la gramàtica i l’ús de la llengua, i la terminologia lingüística es caracteritza, en general, per una manca de coherència i una excessiva sinonímia i polisèmia. Per tant, hem aconseguit sumar evidències sobre la gran incoherència terminològica dels llibres de text, amb un excés de termes que dificulten l’aprenentatge de l’alumnat, la qual cosa posa de manifest la necessitat de dur a terme un tractament integrat de les llengües presents en el sistema educatiu i de l’elaboració d’una gramàtica pedagògica interlingüística bàsica, que oriente la transposició didàctica, que recontextualitze i seqüencie els continguts, i amb una terminologia unificada per a totes les llengües del currículum, per tal de facilitar la consecució d’una adequada educació lingüística de l’alumnat.
Cal trobar solucions a eixos problemes, tenint en compte, això també, que no són una singularitat o una tradició valenciana insalvable, tal com indica l’article «Rethink nouns and verbs» d’Oliver Kamm (The Times, 18.08.2018), articulista que comenta en to positiu que això s’està resolent al Regne Unit de la Gran Bretanya:
Grammar education shouldn’t involve learning definitions by rote. Indeed, the definitions proffered by traditionalist style guides are false. Grammar is a vital part of the curriculum but not because standards are slipping. On the contrary, today’s schoolchildren are getting a much better linguistic education than any preceding generation.
L’any 2018 estem tenint una collita de sentències judicials, decisions polítiques i sindicals que estan provocant un cert desconcert pel que fa la concepció que tenim dels drets lingüístics i de la democràcia en el País Valencià, si més no, en alguna concepció sobre el que ha de ser el respecte als drets lingüístics dels ciutadans i la gestió de les administracions en este àmbit. Recopilem una petita mostra periodística que dóna una idea de la situació.
Pel que fa al plurilingüisme en l’ensenyament:
- STEPV (29.04.2018): «Les sentències del TSJ sobre plurilingüisme, un pas més contra l’autogovern»
- Vilaweb (26.04.2018): «El TSJ anul·la parcialment el decret de plurilingüisme de la Generalitat, que ja va derogar-lo el desembre»
- Nació Digital (04.07.2018): «El Suprem ordena al TSJ del País Valencià que deixi de jutjar el Decret de Plurilingüisme»
Més enllà de l’ensenyament, pel que fa al decret d’usos institucionals i administratius de les llengües oficials (veg. DTL, 26.06.2017):
- dBalears (18.07.2018): «El TSJ obliga la Generalitat Valenciana a dirigir-se a les Balears i a Catalunya en espanyol»
- Diari La Veu (18.07.2018): «El TSJ anul·la parcialment el decret que prioritza l’ús del valencià en l’administració»
- Diari La Veu (18.07.2018): «El TSJ avala que el Consell fomente el valencià però sempre acompanyat del castellà»
- Vilaweb (18.07.2018): «El TSJ retalla el decret que prioritza l’ús del català a l’administració del País Valencià»
Naturalment, el repàs es fa encara més alarmant quan l’empitjorament no tan sols té relació amb uns pronunciaments judicials discutibles i caducs, sinó amb una falta de previsió del que ha de ser la gestió lingüística de les institucions, que és el que s’ha produït en el nucli central del sistema democràtic valencià, és a dir, en les Corts Valencianes:
- Diari La Veu (09.06.2018): «Morera demanarà als parlaments regionals europeus que reconeguen les llengües minoritzades»
- Diari per a Tècnics Lingüístics (09.07.2018): «L’acreditació idiomàtica en les Corts Valencianes»
- Diari Sindical de les Corts (29.06.2018): «La capacitació lingüística per a les oposicions de les Corts»
- El Temps (12.07.2018): «La batalla inacabada pels drets lingüístics a les Corts Valencianes»
- Diari La Veu (12.07.2018): «Podem proposa exigir el valencià als nous funcionaris de les Corts quan la necessitat “siga evident”»
- Jornada (14.07.2018): «El descuit de Morera rere la pèrdua del requisit lingüístic»
Per a avançar en tots estos àmbits caldrà dur avant una gestió política rigorosa i previsora per a fixar un rumb clar que amplie i millore els espais d’ús del valencià. Ha de ser una gestió que ha de ser persistent i tenaç i que ha de buscar i trobar l’assessorament i els suports adequats per a cada qüestió i en cada moment. Els entrebancs i els revessos han de ser les ocasions per a reenfocar les estratègies i localitzar els punts que convé millorar.
El DTL està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 Espanya de Creative Commons
|
