Un mercat valencià possible de 13 milions de persones

Els territoris de parla catalana som un mercat potencial de 13 milions de consumidors, i quasi 10 —exagerant un poquet— declaren que entenen el català, i més que no ho declaren podem estar segurs que l’entenen de la mateixa que poden arribar a entendre qualsevol llengua romànica (com diria Till Stegmann). Si, a més d’eixa facilitat, el govern valencià s’interessara per eixe mercat, pels seus clients, i pels seus ciutadans en general, i donara valor al seu patrimoni lingüístic i cultural, la difusió de la llengua a través dels mitjans públics i privats no trobaria els entrebancs que ha hagut de salvar fins ara.

Per exemple, no caldria fer una campanya en favor de la cervesa Moritz com a contrapartida a la San Miguel, perquè San Miguel entendria que etiquetar en català és tan normal com quan ho fa en suec, ni Francisco Camps estaria temptat de tancar la tv3 al País Valencià, perquè això és una mesura que ell mateix consideraria malament si es duguera a terme, posem per cas, a Veneçuela.

La notícia és del diari Avui (27.11.2007):

El Baròmetre confirma el domini de la televisió en els territoris de parla catalana amb un 87 % de penetració

Els territoris de parla catalana constitueixen un mercat bàsicament televisiu, amb una penetració d’aquest mitjà d’un 87 %

Els territoris de parla catalana constitueixen un mercat bàsicament televisiu, amb una penetració d’aquest mitjà d’un 87 %. En segon nivell, es troba el medi exterior, un 55 %, seguit de prop de les revistes i publicacions periòdiques, amb un 52 % de penetració, i les ràdios amb un 51 %. Amb més distància es troba la premsa, amb un 39,9 %, i Internet, amb un 26,3 %. Aquestes són les primeres dades que es desprenen del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, en el seu primer any de funcionament. Es tracta d’un estudi de mesura i anàlisi de les audiències dels mitjans de comunicació i els consums culturals en el mercat de parla catalana (Catalunya, País Valencià i Illes Balears) d’un mercat potencial de 13 milions de consumidors, representats per una mostra de més de 39.000 individus que són sotmesos a una entrevista personal en profunditat de 45 minuts de durada.

I les dades sobre el mercat i els mitjans de comunicació es poden trobar en El Baròmetre de Fundacc.

Les empreses s’apunten a les llengües

Enric Sòria recomana (El País, 15.11.2007) La cova del sol d’Elias Khoury (en àrab, باب الشمس; traducció de Jaume Ferrer, segons comenta Ramon Alcoberro, i com li agradarà saber a Anna Llisterri), «és una obra mestra, tràgica i commovedora, que sosté les seues més de 600 pàgines amb una intensitat sense desmai». I assenyala el poc ressò que ha tingut a Espanya, ja que ha estat traduïda només al català. És una recomanació, doncs, que cal no desatendre.

I parlant de les tasques marginades a què ens dediquem alguns, és una faena que cal valorar culturalment, però també econòmicament &mdsah;que és una part també del que comentava Enric Sòria—, i que també és una cosa que es fa en altres àmbits peninsulars. En eixe sentit, el diari El País (18.11.2007; l’hem traduïda amb l’Internostrum) ha publicat l’article següent:

Les companyies s’apunten al gallec

La Fundació Galícia Empresa promou que les indústries potencien l’ús de la seua llengua

M. Á. N. – 18.11.2007

La virtut de la paraula també arriba a l’economia. O al revés. «Cal pensar que l’economia és un arma indispensable per a la normalització lingüística i el gallec no estarà normalitzat fins que siga normal en tots els nivells de les empreses gallegues». Resulta curiós lligar l’ús d’una llengua a les empreses situades en un territori determinat, i sobretot quan està sotmesa a la preponderància d’una altra (l’espanyol), però la Fundación Galicia Empresa (FGE) té eixa preocupació des de fa temps. Les paraules que compartixen el seu president actual, Benito Fernández, i el seu secretari de sempre, Xavier Suárez-Venç, defineixen la raó de ser.

La fundació va nàixer en 1993 per iniciativa de l’Asociación de Funcionarios pola Normalización Lingüística de Galícia i un grup d’empresaris. Es tracta d’acostar el món de l’empresa i la cultura gallega a través de l’ús del gallec. Avui compta amb 52 empreses associades que tenen la identitat gallega com a comú denominador. No estan totes les que són, però l’FGE espera que prompte acabe comptant amb totes les importants.

Han passat 14 anys i fins a la data a penes és coneguda fora de Galícia. Ara, els responsables de l’FGE volen superar barreres. «L’empresa gallega ha evolucionat per a participar en condicions d’igualtat en el nou escenari empresarial mundial, però sense renunciar a les seues arrels», diu Benito Fernández, que afig: «A més d’innovar i modernitzar-se, s’esforça a promocionar les seues característiques peculiars i potenciar activitats que la vinculen amb la realitat econòmica, social i cultural de Galícia».

El problema és que «el gallec existix, però no és visible», segons Suárez-Venç, exdiputat compromés amb la realitat del seu país. «I tant pel seu àmbit geogràfic, el tipus de client i la relació amb altres entitats, l’empresa gallega pot contribuir com ningú al desenvolupament sostenible, al progrés i a la cohesió social, i des d’eixa perspectiva som empreses socialment responsables en les quals el gallec ha d’ocupar un paper fonamental».

En eixe terreny es mouen, per exemple, l’empresa de la fusta Finsa, la firma de telecomunicacions R, la tecnològica Blu:sens, els cellers Terras Gauda i les drassanes Rodman, punts de referència que van servir a la FGE per a donar a conéixer la seua tasca a un grup de periodistes de fora de Galícia.

A més de l’ús del gallec, l’FGE tracta d’investigar les característiques peculiars de l’empresa gallega, el seu desenvolupament i l’estètica diferenciadora dels seus productes. En eixe sentit, «es compromet a fomentar centres de diàleg i de publicacions sobre la vinculació de l’empresa i la realitat socioeconòmica i cultural de la comunitat», subratlla Fernández. És un vehicle idoni per a la comunicació i hi ha un baix rebuig popular, encara que crea inseguretat, alguns tenen dificultats per a escriure’l i pot donar motiu a discrepàncies socials i polítiques.

No obstant això, Suárez-Venç reconeix que comprometre’s amb l’ús del gallec és difícil. La realitat diu que on més utilitza és en les cadenes de producció, però que a mesura que puja graons en la jerarquia de les empreses se’n va perdent l’ús. Per això, l’FGE proposa que el gallec s’utilitze des de la base fins a la cúpula directiva i en les relacions comercials, sempre que siga factible. Gallecs, si; però babaus, no.