La llengua com a font de valor

La llengua és un instrument de comunicació… Sí, però també és un «actiu estratègic», segons la ressenya «La lengua como activo estratégico» feta per Emilio Ontiveros (El País, 10.02.2008 dg.) del llibre de José Luis García Delgado i Juan Carlos Jiménez Economía del español: una introducció (editorial Ariel). Destaquem dos fragments de la ressenya:

[…] Este primer volum, de caràcter fonamentalment introductori i metodològic, tracta, en primer lloc, de posar les bases per a la comprensió de la naturalesa econòmica de la llengua (els trets específics com a recurs econòmic) i de descriure els instruments adequats per a eixa complexa valoració.

[…] Una part majoritària de l’estoc d’inversió estrangera directa de l’economia espanyola continua estant en països amb els quals es compartix eixe actiu, un mateix de vehicle de comunicació. Una dimensió que no s’exhaurix en la facilitat que suposa eixa relació mercantil entre països, sinó en la possibilitat d’articular al seu voltant possibilitats d’enfortiment del capital social, per a consolidar, en definitiva, la confiança entre nacions diferents.

No cal dir que també hauríem de poder considerar el català «com a font de valor», amb més facilitat encara a causa dels menors impediments orogràfics i les facilitats de relació en un mateix espai econòmic. I seria ben interessant que anàrem més enllà de l’exacerbació identitària que aparenten de tant en tant alguns sectors polítics.

La professió de la traducció

No fa massa (dtl 15.02.2008) (re)publicàvem un article de Pau-Joan Hernández, «La situació laboral del traductor. Les mancances bàsiques» de l’any 2001 (IX Seminari sobre la traducció a Catalunya). Ara hem conegut a través de la llista Infoedicat un article d’Olga Torres que torna a tractar la qüestió: «La professió de la traducció».

És un article extens i amb algunes impressions generals i consells útils, a pesar que difícils d’aplicar, com tot en esta vida, diríem. Anna Llisterri ha destacat el seu fragment en el seu bloc Per a lectura i decoració. Jo en destacaré un altre:

Quan jo era més jove, i hi havia pocs traductors de carrera, es deia que la causa de les baixes tarifes era «l’intrusisme». Ara gairebé ja no se’n parla, d’intrusisme, i ara sembla que la causa del problema de les tarifes és la «saturació» del mercat. És cert que el mercat funciona amb les regles bàsiques de l’oferta i la demanda, i és un fet que hi ha més oferta que demanda, però també hi ha dinàmiques de cercle viciós. La saturació fa que baixin els preus, i la saturació fa que hi hagi moltes empreses de traducció petites que mirin d’obrir-se pas, que alhora tinguin poca gent en plantilla i treballin molt amb col·laboradors externs, que fa que hi hagi molta inestabilitat laboral, que fa que la gent, per la por de la inestabilitat laboral, agafi moltes feines mal pagades, per si de cas. Així ja tenim un cercle viciós. Per sortir del cercle viciós cal fluir amb els canvis i evolucionar amb la professió. Per exemple, el boom de la traducció informàtica, «la localització», va fer força rics molts traductors que van decidir unir-se a la revolució informàtica. Ara potser la localització ja no és el que era, però cada dia sorgeixen nous àmbits per explorar, com ara les traduccions per a mòbils, i futures aplicacions web. A més, la globalització permet triar clients que paguin millor arreu del món i les noves tecnologies permeten adquirir unes habilitats competitives per oferir serveis complementaris. Vull dir que hi ha alternatives al cercle viciós.

Però fluir, canviar o evolucionar no és fàcil. Jo diria que els canvis en la professió van més de pressa que els canvis interns en els traductors perquè els canvis en la professió, en aquest sistema de treball que tenim, s’han aconseguit en equip: uns han aportat les memòries de traducció, altres han aportat els estàndards de qualitat, altres han aportat Internet, altres han aportat una formació reglada dels professionals que els fa més competitius, etc. Hi ha molta gent que ha treballat des de llocs remots de tot el món en l’evolució de la professió. Tanmateix, l’evolució personal interna del traductor per adaptar-se als canvis és això, personal i intransferible. Estic convençuda que els canvis en una persona són més difícils que en una professió perquè l’evolució personal es recorre en solitari. Possiblement, si els canvis personals també es fessin en grup, anirien més de pressa. Per això crec molt en les associacions de traductors com a centre de suport mutu, formació i informació.

En tot cas, vist des del País Valencià, no sé massa bé què pensar-ne, atés que l’administració pública de la Generalitat valenciana és la rèmora principal en el funcionament del mercat de la traducció entre les llengües oficials, si més no, conseqüència predictible de la desprotecció lingüística del ciutadà catalanoparlant: ni perfils lingüístics laborals, ni requisit de qualitat lingüística en la contractació pública —funció que han de carregar els tècnics lingüístics públics en benefici privat—, ni doblatge, ni webs, ni pressuposts, ni subtitulació… Però, mal que els sap i a pesar dels «salts» amb què ens voldrien substituir —¡ai, Babel!—, continuem treballant i produint gràcies a les nostres llengües.

La persecució de la llengua de Mariano Rajoy

El diari El País (05.03.2008) aclarix la situació i les opinions del ciutadà català Nevot esmentat per l’actual president del pp espanyol Mariano Rajoy en el debat televisat amb Rodríguez Zapatero:

Un negoci entre dos idiomes

L’agent immobiliari al·ludit per Rajoy rebutja la multa per no retolar en català, però opina que no hi ha persecució de l’espanyol a Catalunya

A. Mars / P. Lobato – Barcelona – 05.03.2008

Manuel Nevot no creu que el castellà estiga perseguit a Catalunya. Però el Govern català li ha posat una multa de 400 euros perquè el rètol de la seua immobiliària no està en català i es nega a pagar-la. Tampoc ha pagat, dit siga de passada, uns altres 400 euros per no disposar del llibre de reclamacions. El cas de Finques Nevot, en la localitat barcelonina de Vilanova i la Geltrú, va saltar a la palestra dilluns quan el líder del pp, Mariano Rajoy, ho va traure per a intentar pujar-li els colors a José Luis Rodríguez Zapatero en el seu segon debat cara a cara.

«Em vaig quedar estupefacte», va afirmar ahir este agent que es declara votant del pp i va autoritzar al diputat popular en el Parlament català Santi Rodríguez que publicitara la seua sanció, encara que no ho esperava en boca del mateix Rajoy. Ahir va reclamar que no s’interpreten les paraules del candidat del pp com a exemple d’un assetjament del castellà. «Ni ell ho va dir ni cree que haja cap persecució», assegura Nevot, que va nàixer en Vilanova, com els seus avis, i que sempre parla en català i castellà «sense haver tingut mai cap problema». També va assenyalar que Zapatero «no té la culpa» de la sanció.

El pp ha pres en els últims temps el debat lingüístic com el seu nou cavall de batalla, ha intentat arravatar-li esta bandera a Ciutadans, el partit que va debutar en el Parlament català amb una pregunta sobre la llengua.

En Catalunya no es multa a cap empresa per retolar en castellà, sinó per no fer-ho, almenys, en català. No hi ha conflicte amb les retolacions bilingües però, si la informació (que no la marca comercial) apareix en un només idioma, este sí que ha de ser el català. És el que establix la llei de política lingüística de 1998. Una llei que l’agent immobiliari de Rajoy va titllar ahir de «tiquismiquis».
Les sancions les imposa l’Agència Catalana del Consum, dependent de la Generalitat, que a l’octubre de 2005 va rebre la denúncia d’un ciutadà contra Finques Nevot. Al gener de 2006 van requerir l’empresa que retolara en català i passats quatre mesos no ho havia fet; per això, a l’octubre de 2007 li van imposar una sanció que està recorreguda. Nevot al·lega que complix la llei perquè, encara que el seu cartell resa des del 1982 «Fincas Nevot, compraventa de pisos solares y rústicos», en la porta figura en català «Finques Nevot».

Sancions per no retolar en català

  • 2003: 2 sancions, per valor de 1.200 euros.
  • 2004: 22 sancions, per valor de 46.300 euros
  • 2005: 119 sancions, per valor de 122.050 euros
  • 2006: 65 sancions, per valor de 48.625 euros

En 2004 i 2005 l’Agència de Consum depenia d’ERC. A mitjan 2006 va passar al PSC, que féu prevaldre «convéncer enfront de multar»

Els efectes de les lleis varien en funció de qui les aplica. Quan Consum depenia d’Esquerra, la inspecció es va disparar (veg. el quadre). Quan va passar a departaments del PSC (Treball o Economia) «es va optar més per convéncer que per sancionar». També influïx que l’aplicació de la llei va ser gradual i les sancions van començar en 2003. Les multes lleus, que són les que s’apliquen, segons Consum, poden sumar un topall de 3.000 euros.

La polèmica està servida per a qui vulga traure’n profit. Ahir, gràcies a la publicitat que li va donar Rajoy al seu cas, el local de Nevot va veure el dia amb adhesius independentistes.

La manipulació malintencionada de Rajoy —i del pp català— va contrastar amb la desinformació manifesta quant a dret lingüístic del candidat socialista Rodríguez Zapatero, ignorància que en un estat amb cinc llengües oficials, si més no, no hauria de ser acceptable per a cap dirigent polític.

Profit que faça!

Xavier Rull ens informa (a través d’InfoZèfir; font: 3cat24.cat) de la iniciativa següent:

La Generalitat presenta un programa per potenciar el català al sector de la restauració

El sector de la restauració, un dels que tenen més contacte amb el públic, és un dels que concentren més treballadors estrangers i, per tant, on més es nota que no parlen català. La Generalitat vol potenciar l’ús de la llengua entre aquest col·lectiu i per això ha posat en marxa un programa, Profit, dedicat exclusivament a ells, gràcies al qual 2.500 immigrants podran aprendre català aquest any. També es demana als clients, però, que es dirigeixin en català als cambrers per contribuir al seu aprenentatge de la llengua.

La Generalitat ha signat, amb el suport del sector i dels sindicats, un pacte per tirar endavant un programa de formació del personal de la restauració amb un doble objectiu: acostar la llengua catalana als treballadors del sector i formar-los en la seva feina.

Amb un pressupost de 600.000 euros i la col·laboració de tres departaments, el de Vicepresidència, el d’Universitats i el d’Acció Social i Ciutadania, el programa Profit oferirà 200 cursos de vint hores lectives. Començaran al març amb deu proves pilot a tot el territori i ja s’hi han apuntat 2.500 cambrers.

Actualment, el 98% de les empreses de restauració tenen algun treballador estranger, i el 58% tenen més de la meitat de la plantilla de procedència immigrant. La majoria dels treballadors estrangers, el 61%, consideren imprescindible tenir nocions de català per atendre correctament els clients, i els empresaris també creuen que els convé que el seu personal conegui el
català, tot i que no està entre les seves prioritats.

La Generalitat, però, considera que l’actitud del client també és important a l’hora de potenciar el català als bars i restaurants. És per això que el vicepresident del govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha fet una crida als catalanoparlants a no renunciar al català a l’hora de demanar un cafè.

La situació laboral dels traductors

La situació laboral del traductor. Les mancances bàsiques

Hernàndez, Pau-Joan

Vaig dir una vegada, en el curs d’unes jornades semblants a aquestes, que els traductors som la infanteria de línia de la creació literària. La imatge guerrera venia aleshores a tomb per tal com el tema de la meva comunicació era l’adaptació de la terminologia tàctica napoleònica en La bataille, la novel·la amb què Patrick Rambaud va guanyar el Goncourt. La imatge torna a venir a tomb avui, en aquesta taula, amb un sentit diferent: la situació laboral dels traductors fa que, tot sovint, ens sentim no tant com un grognard que creu que duu a la motxilla un bastó de mariscal, sinó més aviat com els pobres reclutes de les novel·les d’Erkmann i Chatrian: ens donen cinquanta cartutxos, armes que no sabem fer anar i botes que no són del nostre número i ens llancen a conquerir Europa. La cosa no conforta gaire, què voleu que us digui.

Fa uns mesos, la secció de traducció de l’aelc, encapçalada aleshores per Margarida Sugranyes, va iniciar unes converses amb altres associacions per tal de traçar un perfil de la situació laboral del traductor que ens permetés iniciar converses amb els editors. El resultat d’aquestes trobades va ser un document conjunt que constatava, al capdavall, que la nostra feina pateix d’un seguit de mancances en aspectes tan bàsics que, en principi, sembla gairebé inconcebible que pugui ser objecte de discussió o reivindicació. Passo a llegir-vos la introducció a aquest document conjunt.

«El traductor literari a Catalunya pot ser que tingui un perfil professional (edat, dedicació, experiència, etc.), una formació i unes motivacions molt variades —no disposem encara d’una enquesta sociològica ben feta d’aquest col·lectiu i aquesta és una de les feines que han de fer de les associacions professionals del país—, però això no justifica en cap cas la seva actual situació laboral que, de tan dolenta, no té comparació amb la dels seus col·legues europeus. Una situació laboral que es troba literalment a anys llum de la transcendència cultural de la seva tasca. Si pensem que la traducció literària ha estat i és un element importantíssim de la cultura catalana, potser caldria que consentíssim qui la fa, i no pas, com ara, tractar-lo sovint com un drap brut o poc menys.»

Quines són les mancances bàsiques a les quals em referia més amunt? Les que deriven d’una imatge prèvia segons la qual el traductor literari no es guanya la vida amb la seva feina i, per tant, no se la planteja en termes de rendibilitat de les hores invertides. Gairebé es dóna per suposat que el traductor només treballa per treure’s un sobresou. I si és greu que aquesta imatge prèvia existeixi entre determinats editors, trobo realment forassenyat que existeixi també entre els traductors. Si em permeten un paral·lelisme, no conec cap paleta que, a part de la feina a l’obra, no faci petites reparacions per les cases, però tampoc no conec cap paleta que no cobri aquestes petites reparacions al preu de les seves hores de feina regular a l’obra.
La relació entre el traductor literari i l’editor és personal, és a dir, no sotmesa a conveni, sinó a contracte personal entre dues parts. I els contractes personals, recordem-ho, no poden vulnerar les lleis, però sí obviar-les si una de les dues parts no sap o no està disposada a defensar els seus drets. Això genera unes mancances elementals que podríem resumir en tres punts: la manca de contracte, la manca d’un sistema clar de tarifació i la manca de definició de les feines paral·leles.

a) El contracte.
És trist que s’hagi de recordar, però l’existència d’un contracte no només és l’única garantia dels drets del traductor, sinó l’única constància vàlida de l’existència d’una relació laboral. Només l’incompliment d’un contracte pot permetre una de les parts recórrer a la justícia. Els pactes de paraula només tenen validesa en el cas que totes dues parts tinguin un sentit calderonià de l’honor, i no acostuma a ser el cas. La inexistència de contracte és perillosa i perjudicial per a totes dues parts, cosa que de vegades és bo recordar als editors. En teoria, no hi ha res que impedeixi un traductor de vendre una traducció no contractada a un segon editor i, un cop publicats els llibres, denunciar el primer per plagi. Naturalment, la jugada només sortiria a compte si hi hagués molts diners pel mig, però pensin que, darrerament, més d’un negre literari n’ha fet una de semblant i li ha sortit, cosa que fins ara hauria semblat inconcebible.

b) La tarifació.
Com saben molt bé tots els professionals liberals, les tarifacions d’obligat compliment són il·legals. Les tarifes fixades pels col·legis i gremis només poden tenir valor indicatiu. Però una traducció no és un acte mèdic ni un tallat curt de cafè, unitats fàcilment definibles, sinó que empra una unitat tan poc precisa com és la pàgina.

Què és una pàgina? La pregunta pot semblar còmica, però tothom que s’hagi mogut pel món editorial sap que no té una resposta clara: per a alguns, la pàgina és un nombre determinat de caràcters; per a d’altres, un nombre determinat d’espais o matrius (que no és fix: 1800, 2000 o 2100, el més comú); per a uns tercers, un nombre determinats de bits de l’arxiu informàtic en un programa donat (cosa que pot introduir en les factures un divertit factor aleatori segons els sistemes informàtics que entrin en joc), i per a alguns, finalment, una pàgina és un full de paper, sempre i quan el traductor no compti les pàgines més curtetes i faci servir un cos de lletra que doni pàgines al més semblant possibles a les de 2.100 matrius. Aquesta diversificació no només resulta incòmoda per a la facturació (qui no ha hagut de repetir una factura perquè s’havia equivocat de sistema a l’hora de comptar?), sinó que obliga a fer tot un seguit de càlculs aritmètics per deduir una cosa tan senzilla com si una feina està ben pagada o no. Una certa unificació de criteris en aquest sentit és, crec, un objectiu d’allò més desitjable.

c) Les feines paral·leles:
Els traductors són uns tipus increïbles. Quan van estudiar la llengua de la qual tradueixen, van adquirir per art de màgia la capacitat de comprendre-la àdhuc en les seves variants més poc freqüents. Quan treballen en anglès, dominen tant el cockney com l’argot propi de les comunitats gais de San Francisco; el seu francès els permet de comprendre tant el verlan dels adolescents parisencs com el cajun o el creôle reunionnais. I quan treballen amb llengües que no disposen d’un fons lexicogràfic suficient, dominen tots els vocables, dialectalismes i frases fetes que no apareixen en cap diccionari. Però no només són uns tipus fantàstics pels que fa a la llengua, no. Resulta que el traductor mitjà coneix perfectament la diferència entre un caçador d’infanteria i un caçador de muntanya; pot assenyalar sense ni un instant de vacil·lació el sobreperico de mitjana o el barbiquell del bauprès; té com a llibre de capçalera el diccionari del tractor i els seus coneixements d’indumentària antiga, etnografia, cultura popular dels pobles més remots i mobiliari només són comparables amb els que té de botànica o zoologia. I a sobre és bona fe. Perquè no se li acudeix que tots aquests coneixements suposen un valor afegit a la seva feina i cal cobrar-los. La dificultat de la traducció rarament és contemplada en la relació del traductor amb l’editorial, i molt poques vegades es parla de la confecció de notes com una feina a part. Tornem al problema del contracte personal: el traductor que no sigui conscient dels seus drets i que, sobretot, no respecti prou la seva pròpia feina, acabarà fent tota una pila de coses de franc.

La traducció literària, doncs, pateix en l’àmbit professional de tot un seguit de mancances en aspectes bàsics, elementals, que haurien de poder ser solucionades en general, i no sistemàticament a través de pactes personals amb l’editor. Perquè l’experiència ensenya que si es demana i es negocia, s’obté, però que no s’obté res sense demanar i negociar.

Vilanova i la Geltrú, 2001.
IX Seminari sobre la traducció a Catalunya.
–~–~———~–~—-~————~——-~–~—-~
© Infoedicat, Sabadell/Tarragona (Catalunya), 2007- .
Alguns drets reservats: els receptors dels continguts gestionats pels administradors d’Infoedicat estan autoritzats a redistribuir-los, sempre que en fer-ho se’n citin les fonts primària (URL original de la informació) i secundària (llista Infoedicat).

No cal dir que hi hem pensat alguna vegada, en tot això, i cal dir que en l’administració pública valenciana, que hauria de donar un exemple diferent i hauria de ser on es reconegueren sistemàticament eixes capacitacions dels tècnics lingüístics en general, doncs, la cosa no va molt millor. Convindrà, doncs, reflexionar-hi i, és clar, dur avant alguna iniciativa.

La Generalitat valenciana interferix en el mercat lingüístic

La Generalitat valenciana actual dirigida pel Partit Popular persistix en el seu intent de retallada dels drets dels ciutadans valencians. Segons titula Vilaweb (09.02.2008):

La Generalitat dóna deu dies per tancar els repetidors de TV3 de Perenxisa, Alginet i la Llosa de Ranes

La Generalitat valenciana continua sense moure’s per l’ànim de protegir o d’ampliar els drets dels valencians. Cal recordar que tot va començar fa anys amb l’intent socialista d’impedir eixes mateixes emissions (fou amb el ministre Barrionuevo), va continuar amb la interferència del senyal de tv3 quan feien futbol (governant Zaplana) i la concessió de canals analògics i digitals de televisió a empreses amigues dels dirigents del Partit Popular, que podem observar que no programen res en valencià, però que pretenen ser els garants exclusius i excloents de les essències i de les senyes d’identitat valencianes. En canvi, descuiden i fins i tot perseguixen els drets i les oportunitats dels ciutadans valencians que no combreguen amb ells ideològicament en qualsevol àmbit.

Parlant, doncs, d’oportunitats osbtruïdes per l’administració valenciana, tenim el flagrant exemple de la Generalitat valenciana, que carrega els tècnics propis —i que són treballadors públics— amb faenes de gestió lingüística derivades de concessions i contractes amb empreses privades. És a dir, la Generalitat no tan sols no exigix que les empreses privades que gestionen serveis i obres públics estiguen capacitades per a fer-ho en valencià, sinó que desvia eixa gestió imprescindible als propis tècnics lingüístics de l’administració, que es veuen, per tant, sent funcionaris públics i treballant per al lucre privat. Per posar un exemple, talment com si les empreses privades que construïxen instituts, centres sanitaris i obres públiques en general, no tingueren treballadors —només compte bancari, això sí—, atés que la faena la farien els funcionaris de la Generalitat valenciana.

Eixa perversió del sistema té una conseqüència evident en el mercat lingüístic valencià: la gestió lingüística no es desenvolupa en el sector privat amb normalitat, ja que les empreses que aconseguixen concessions o contractes amb l’administració —empreses que han de complir diversos requisits per a poder efectuar eixa gestió— no tenen cap requisit de qualitat lingüística i, per tant, no han de preocupar-se de gestionar eixa part de la seua activitat, no han de contractar tècnics lingüístics ni persones suficientment alfabetitzades en valencià. I això fa que el valencià siga inútil per a l’accés a una part molt important del mercat de treball.

Una clara aposta, doncs, per la desprotecció dels drets lingüístics dels ciutadans. Més encara, una utilització de mitjans públics per a interessos privats i una política lingüística de subordinació i devaluació constant del valencià i dels drets dels ciutadans catalanoparlants del País Valencià.

Aventar nacions sense raons

L’article de Víctor Alexandre va aparéixer en el diari e-notícies (05.02.2008):

No em parlis en la teva llengua, que m’ofens

José Bono, cap de llista del PSOE per Toledo i candidat socialista a la presidència del Congrés espanyol, ha afirmat que, si surt escollit, no permetrà que els diputats s’expressin en català, èuscar o gallec a la cambra baixa. El reglament és el reglament, ha dit. I Carme Chacón, com és lògic, li ha donat la raó. El que no han dit Bono ni Chacón és que el reglament el fan els seus, els espanyolistes, que es van assegurar la majoria perpètua de manera que mai, ni tan sols ajuntat-se Catalunya, País Basc i Galícia, pugui trontollar l’hegemonia espanyola. Això enllaça amb una frase lapidària d’Alejo Vidal Quadras —«no s’ha d’ofendre Espanya parlant català al Congrés»— i amb unes declaracions d’Eduardo Zaplana sobre el mateix tema dient que «si tots parlem una llengua, que és la que ens uneix, cal que utilitzem aquesta llengua». L’argumentació és tan ridícula que faria riure si el tema no fos tan seriós. Perquè, en quina llengua parlen els diputats al Parlament europeu, començant per Jaime Mayor Oreja, Alejo Vidal Quadras i José Borrell? Com és que, havent-hi l’anglès com a idioma comú, els diputats europeus no l’utilitzen en els debats? Doncs per la senzilla raó que una cosa és la llengua de comunicació personal entre ells i una altra la justa representació de totes les llengües de la Unió en les sessions oficials. Vull dir que, independentment de la llengua en què es comuniquin un alemany i un italià als passadissos de la cambra, serà en alemany i en italià, respectivament, que es parlaran des de l’escó.

La tècnica, que sempre ha evolucionat molt més ràpidament que el nacionalisme espanyol, fa temps que va inventar una cosa coneguda com a traducció simultània. Gràcies a aquesta tècnica, per mitjà d’uns senzills auriculars, un grec pot respondre la pregunta d’un maltès i un maltès pot fer el mateix davant la interpel·lació d’un danès. I això és així perquè aquestes persones, en les sessions parlamentàries, no parlen en nom seu sinó en el dels seus països i són els seus drets allò que allí representen. És una qüestió de principi: si tota unió es fonamenta en el respecte a la diferència, quina mena d’unió és aquella que no respecta la llengua d’un dels integrants?

Doncs bé, mentre es mantingui l’annexió dels Països Catalans a Espanya, és evident que és en la nostra llengua que ens hem d’expressar a les Corts i al Senat i així ho haurien de fer sistemàticament els diputats d’ERC i CiU. Les continues imatges del president d’un Parlament prohibint a un diputat que s’expressi en la seva llengua en el seu propi Estat donaran la volta al món i mostraran el totalitarisme espanyol. D’això es tracta, de posar-los en evidència utilitzant els seus arguments. Si els catalans «som» espanyols i Espanya és el «nostre» Estat, com és possible que no puguem expressar-nos en català en unes institucions que són tan nostres com seves? Al final, allò que queda al descobert és que el problema no és lingüístic sinó fòbic. Perquè no és que no entenguin el català —abans se’ls facilita la traducció escrita del text—, és que no el suporten. Per això són ridícules les esperances dipositades en els socialistes a l’hora de defensar l’oficialitat del català a Europa. Amb quina convicció ha de defensar la llengua catalana algú que la menysprea fins al punt de prohibir-la? L’oficialitat del català a Europa no serà mai «gràcies» a Espanya sinó «malgrat» Espanya. Per això cal perseverar en l’estratègia de parlar en català a les institucions de l’Estat; cal ofendre’ls —si és així com ho viuen—, irritar-los i exasperar-los fins a l’infinit. Cada nova prohibició o amonestació és una prova més de la nostra fermesa i del seu totalitarisme.

En aquest sentit, hauríem de preguntar al president del Senat, Javier Rojo, a què es refereix quan diu que no cal parlar la llengua pròpia al Senat i al Congrés per demostrar-li estimació. Per què no aplica també aquest principi a la seva llengua, aleshores? La veritat és que es necessita una gran dosi de cinisme per dir una cosa així, de cinisme i d’ignorància. Només un ignorant pot pensar que els catalans parlem català no pas perquè sigui la nostra llengua sinó per demostrar que l’estimem. Espanya, en tot cas, sempre ha tingut una manera molt més particular de demostrar l’amor que sent per la seva llengua, i és imposant-la a aquells que en tenen una altra de pròpia. Per això, quan els presidents de les Corts i del Senat exigeixin que els nostres representants s’atenguin al reglament en matèria lingüística, caldrà recordar-los dues coses: una, que el reglament no diu res de l’obligació de parlar espanyol; i dues, que el dret a usar la llengua pròpia a les institucions del propi Estat és un dret humà fonamental i que aquest dret no sols està per damunt dels tots els reglaments sinó també de la Constitució espanyola. Espanya va ratificar en el seu dia la Declaració Universal de Drets Humans, que té un rang superior a totes les lleis, normes i reglaments interns estatals, i aquesta Declaració ens diu que ningú no ha de demanar permís per expressar-se en la seva llengua a casa seva. Ara bé, atès que a Espanya els drets lingüístics dels espanyols són superiors als drets lingüístics dels catalans, s’agraeix que ens reconeguin, encara que sigui de manera tan poc amable, que els catalans som senzillament això: catalans.

Cal retindre, doncs, el fragment: «La tècnica, que sempre ha evolucionat molt més ràpidament que el nacionalisme espanyol, fa temps que va inventar una cosa coneguda com a traducció simultània.» Això, per al cas europeu i per a qualsevol altre cas actual i amb pressupost suficient. La bona, però, és que a Espanya —i més enllà de Catalunya— hi ha parlaments que treballen amb diverses llengües oficials, començant pels mateixos ajuntaments —que són parlaments medudets—. És a dir, una cosa que ha de poder garantir qualsevol ajuntament del País Valencià ¿no la garantixen al Congrés dels Diputats ni al Senat espanyols?

No hi ha cap impediment tècnic ni humà. Únicament una càrrega ideològica predemocràtica que insistix a imposar el nacionalisme (espanyoler) més ranci per damunt dels drets i llibertats fonamentals dels ciutadans. A les Corts espanyoles han establit un requisit lingüístic castellà excloent, no liberal i reductiu. Els reguladors dels drets i llibertats, principalment els diputats i diputades del psoe, donen un exemple d’actuació retrògrada ben poc edificant.

D’altra banda, en el pp hi ha qui ridiculitza la regulació lingüística de Catalunya dient una mentira: que no s’hi pot retolar «se venden setas», perquè et multarien. La mentira consistix a no dir que la regulació no impedix eixe cartell, sinó que preceptua que hi aparega també «es venen bolets». És a dir: «sempre almenys en català», sense més impediments lingüístics. Donar la informació a mitges no hauria de ser una actuació política acceptable. Ara, si la pretensió no és l’ètica en la política, sinó aventar els nacionalismes irracionals —l’espanyolista en este cas—, ho ha clavat.

Vocabularis desintegradors

Asociación de Empresarios Solidarios Valencianos
La notícia del diari El País (04.02.2008; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

Vocabularis per a integrar treballadors estrangers

Magda R. Brox – València – 04.02.2008

L’Asociación de Empresarios Solidarios Valencianos presentarà el dimarts en la seu de la Confederació Empresarial Valenciana (CEV) dos vocabularis, un en romanés i un altre en àrab, amb termes específics del sector del metall i la construcció, dirigit per a treballadors immigrants residents a la Comunitat Valenciana.

Es tracta d’una iniciativa que té com finalitat facilitar la integració sociolaboral d’estos treballadors i evitar els riscs que comporta la falta d’enteniment. «La idea va sorgir arran dels problemes de comunicació entre detectats entre els treballadors estrangers i els capatassos», assenyala Lucía Iborra, presidenta de l’associació, que advertix que, en ocasions, el treballador encobrix la seua incomprensió davant el temor de ser acomiadat.

Els diccionaris, l’elaboració dels quals han estat coordinats per l’Escola d’Idiomes de Florida (Catarroja), registren 1.800 entrades cadascun, per a cadascun dels sectors. Ambdós vocabularis, l’àrab-castellà i el romanès-castellà, recopilen tant el lèxic de la construcció com el de l’obra donada l’elevada mobilitat laboral dels treballadors estrangers. A més, són edicions de butxaca per a consultar amb facilitat en el treball i estan il·lustrats per a fer-los més comprensibles.

Les federacions del metall i de la construcció així com la fundació CeiMigra que treballen amb immigrants, distribuiran els exemplars el tiratge inicial dels quals serà de 1.500 en cada idioma.

Volia fer-li una gràcia i li va traure un ull. Si la notícia és certa, aixina ens podem sentir tots amb la solidaritat mal enfocada d’alguns empresaris que pretenen «integrar» els treballadors immigrants al País Valencià sense fer-ho també en valencià i mostrant a l’hora dels fets la buidor de tota la retòrica habitual sobre instruments d’integració i senyes d’identitat, com es suposa que és el valencià per als ciutadans valencians —i cal dir que hi ha molts immigrants que saben viure i conviure en valencià.

Les respostes estan clares, però el fet és que encara no s’han fet les preguntes adequades. Un simple: ¿per què no s’han fet vocabularis trilingües?, deixa en evidència l’absència de previsió i l’abast real de les declaracions de valenciania de molts polítics i empresaris.

Naturalment, el sector del mercat afectat —entre altres, lingüistes, docents, editors, a més de persones preocupades per la no-discriminació lingüística dels ciutadans residents al País Valencià— hauria de denunciar les conseqüències econòmiques i socials negatives i els defectes de l’oblit del valencià, que consistixen tant en un empobriment cultural i lingüístic com en una mesura que fa que els ciutadans nouvinguts desconeguen la llengua pròpia del país i, en conseqüència, estiguen discriminats quant a oportunitats i, més greu encara, els convertixen en instruments actius i involuntaris d’imposició del castellà, en un instrument més de discriminació negativa dels ciutadans catalanoparlants.

Cinema en valencià gràcies a les universitats

Cinema a Alacant
Les universitats valencianes continuen havent de fer la faena que no fa la Generalitat valenciana. No hi ha cinema en valencià a les cartelleres, perquè la Generalitat de Francisco Camps està més preocupada de censurar la televisió pública en valencià que en moure un dit (o un euro) per a promoure el cinema valencià i en valencià. Obres faraòniques sí que en fan i en paguem, i és on van a parar els diners valencians, enterrats en projectes que degraden el territori i no fan cap més servei que enriquir alguns propietaris d’empreses constructores i accionistes o col·laboradors imprescindibles.

Per contra, tenim la tasca simple i eficaç dels serveis lingüístics de les universitats valencianes, que aconseguixen suplir la desídia política de les institucions públiques i ens permeten accedir d’alguna manera a un recurs cultural bàsic encara hui en dia.

(La informació que hem rebut fins ara és incompleta: no disposem encara de les dades de totes les ciutats on hi ha programació en valencià.)

Alacant

Per a la informació d’Alacant, polseu sobre la imatge (o accediu a l’enllaç del cartell)

València

Programació del 29 de gener al 28 de febrer (1r bloc)

Cinema doblat o original d’actualitat
Cada dimarts a les 20:00 h als cines UGC Ciné Cité (CC Campanar. València)

  • L’última comèdia de Woody Allen: Cassandra’s Dream
  • La vida dels altres (Das Leben der Anderen), una mirada peculiar sobre l’espionatge a l’antiga Alemanya de l’Est
  • Això és ritme (Rhythm is it!) de Thomas Grube i Enrique Sánchez Lansch, un experiment artístic i pedagògic de l’Orquestra Filharmònica de Berlín amb 250 joves
  • El millor cinema actual fet en la nostra llengua: El taxista ful de Jo Sol, premiat recentment; i Barcelona (un mapa) de Ventura Pons

Cinema subtitulat de qualitat.
Cada dijous a les 19:00 h als Cines Albatros (Pl. Fra Lluís Colomer. València)

  • Irina Palm, de Sam Garbaski
  • Memòries de la Xina (Electric Shadows / Mengying tong nian) de la jove directora Xiao Jiang
  • Converses amb el meu jardiner (Dialogue avec mon jardinier) de Jean Becker
  • Manderlay, del danés Lars Von Trier —la segona part de la trilogia «USA: Land of Opportunity», la primera part de la qual és Dogville
  • Molière de Laurent Tirard

Els valencians accidentals

Com a possible complement a la qüestió amplament debatuda fa poc —quan allò de Frankfurt— sobre la relació entre les cultures, les llengües, les nacionalitats i els escriptors i artistes, José María Ridao (El País, 29.12.2007; traduït amb l’ajuda de l’Internostrum) enfoca d’alguna manera l’assumpte en tractar la contribució del continent africà a les llengües i cultures diverses d’arreu del món —amb un empobriment permanent per als mateixos africans.

Trobe que el panorama valencià té uns inquietants reflexos pel que fa a les pèrdues culturals i lingüístiques, si atenem les constriccions del mercat per als productes audiovisuals i literaris en català produïts ací mateix. En eixe sentit, les dades generals sobre la producció i el consum, i la dada premonitòria i simptomàtica del tancament del repetidor de la Carrasqueta —que fea accessible la tv3 a molts habitants del sud valencià, convoquen Francisco Camps a aparéixer en un museu gens faraònic en este cas i bastant tèrbol quant al que s’hi puga exposar de la seua gestió.

Certament, els catalanoparlants del País Valencià hauríem de ser tan accidentals com els castellanoparlants, però sembla que el molt honorable ens considera puga ser que massa essencials i ens aplica un proteccionisme aïllacionista i lesiu.

Els escriptors africans i la llengua

José María Ridao 29.12.2007

Si la llengua pot constituir un dels pocs criteris més o menys solvents per a caracteritzar una literatura, el fet que els autors procedixquen d’un o altre país o pertanyen a un o altre continent no passa de ser un detall accidental, que afecta sobretot la difusió i la recepció de les obres. Igual que en altres regions del món amb característiques socials i econòmiques semblants, els escriptors africans saben per endavant que la difusió de les seues obres serà difícil donada l’escassesa i la debilitat de les editorials del continent. A més, les taxes d’analfabetisme que patix l’Àfrica, per no parlar directament de les greus situacions de misèria, reduïxen de manera inapel·lable l’àmbit possible de coneixement per a qualsevol literatura, no només l’escrita per autors africans. Sense mitjans per a editar obres literàries de manera solvent i sense un cercle suficient de lectors potencials, és admirable que a l’Àfrica haja sobrevixcut la vocació dels autors i, en definitiva, que sempre hagen existit i continuen existint autors africans.

Prenent en consideració el passat colonial del continent, l’opció de la llengua ha estat des del primer moment carregada de conseqüències. Durant els anys decisius del moviment anticolonial, al voltant dels seixanta del passat segle, la major part de les anàlisis coincidien a destacar la torbadora contradicció en la qual estaven forçats a incórrer els autors que acceptaven expressar-se en la llengua de la metròpoli, sent molts d’ells militants de la independència dels seus països. En eixa època es prestava menys atenció al fet que els diversos gèneres en els quals un escriptor africà podia expressar-se, a més de la noció mateixa d’escriptor, havien arribat a través de la llengua colonial. Durant les dues últimes dècades, no obstant això, l’opció de la llengua s’ha interpretat en altres termes. Els autors africans han actuat, en general, des d’un pragmatisme que obvia alguns dilemes ideològics del passat recent, i han acceptat escriure en les llengües que més possibilitats de difusió oferixen al seu treball. Al mateix temps, s’han multiplicat les obres que asseguren traduir a les llengües del colonitzador l’univers que expressen les llengües del colonitzat, en concret la tradició oral. És com si els escriptors africans s’hagueren inclinat per exportar els seus coneixements al territori de les llengües europees en lloc d’importar els coneixements que els oferixen les llengües europees cap a l’Àfrica.

Les conseqüències d’aquesta opció, tan legítima com qualsevol altra, sobre la realitat del continent és la que han descrit alguns organismes internacionals com la UNESCO: mancant suport escrit en una època que l’escriptura i la difusió de l’escriptura és el substrat sobre el qual es desenvolupa qualsevol projecte, ja siga polític o cultural, cada any es reduïx el nombre de llengües en el món, moltes d’elles a l’Àfrica. Però també es produïxen conseqüències en l’altra direcció, ja que les literatures en la llengua de les quals han decidit expressar-se els autors africans han d’optar per considerar-los com part d’elles o per caracteritzar-los en un capítol especial, recorrent a criteris que moltes vegades no són acceptables, no ja per simples raons crítiques, sinó també morals. Mentrestant, i mentres esta decisió no acaba de materialitzar-se, l’accés dels escriptors africans a l’àmbit europeu i, per extensió, a l’americà, està determinat per una realitat política: depén del pes actual de les antigues metròpolis en el concert europeu. Mentres que França i el Regne Unit van aconseguir obrir molt prompte les portes d’Europa als escriptors originaris de les seues antigues colònies, països com Portugal o Espanya es van retardar una mica més, fins al punt que alguns autors d’Angola, Moçambic, Cap Verd o Guinea Equatorial continuen hui sense trobar el lloc que sens dubte mereixen.