Algunes excuses per a la discriminació lingüística

El síndic de greuges té faena al coll, si espera aconseguir que l’administració popular no discrimine els ciutadans catalanoparlants del País Valencià. Segons la notícia de l’agència Efe que du el diari El País (16.11.2008):

El síndic demana a Castedo que no discrimine el valencià

El síndic de greuges, Carlos Morenilla, ha demanat a l’Ajuntament d’Alacant que en els seus misastges de publicitat institucional observe el règim de cooficialitat lingüística instaurat en la Comunitat Valenciana, sense que en cap cas puga prevaldre una llengua sobre l’altra.

El mal no és tan sols que discriminen, sinó que no facen res per evitar-ho i que pretenguen tindre raons i motius per a fer-ho, que és el que plantegen quan assolten excuses dels colors més variats.

Casualment, observem que l’apartat «Corts Infantils» apareix ja en català en el web de les Corts Valencianes, quasi al cap d’un any. Ha calgut demanar l’esmena a la comissió de peticions de la institució —que al cap de més dels tres mesos reglamentaris encara no respost al demandant—, a més d’altres gestions. Són «els exemples que no haurien de donar les Corts».

La llengua d’alguns funcionaris públics valencians

Segons escriu Xavier Aliaga en el diari El País (25.10.2008):

La Generalitat expulsa el valencià

Només exigix el coneixement de la llengua a l’1,2% dels funcionaris

Les dades concretes, segons l’article, indiquen que eixe 1,2% són 193 empleats (d’un total de 15.669), la major part concentrats en la conselleria d’educació.

Això no contrasta gens amb la Llei 4/1983, contra el que li puga semblar a Ciprià Ciscar, ni hauria de sorprendre a ningú al cap de tants anys denunciant-ho i sabent-ho.

I com que en este aspecte només podem que millorar, potser algun dia sabrem si Jorge Alarte (pspv) manté el que va respondre en l’entrevista que li féu E. Orts en El Punt (19-25.10.2008):

— És partidari que s’exigisca el requisit lingüístic per a l’accés a la funció pública?
—«Sens dubte. Qualsevol persona que vulga treballar en la funció pública a la Comunitat Valenciana ha de conéixer les dues llengües oficials. Al meu parer aquest és un debat vell que la dreta ressuscita de tant en tant. Tots els servidors públics han de conéixer les dues llengües per a poder atendre els ciutadans en la seua llengua.»

Segona provisió de quatre llocs de tècnics en l’AVL

El cidaj ens envia la informació següent:

RESOLUCIÓ de 18 de setembre del 2008, de la Presidència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per la qual es convoca un concurs de mèrits per a la provisió de quatre llocs de naturalesa funcionarial, sector administració especial, grup B (concurs 3/2008). [2008/10965] (docv núm. 5.857, de 25.09.2008)
– vegeu text

  • CORRECCIÓ d’errades de la Resolució de 18 de setembre del 2008, de la Presidència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per la qual es convoca un concurs de mèrits per a la provisió de quatre llocs de naturalesa funcionarial, sector administració especial, grup B (concurs 3/2008), publicada en el docv número 5.857, de 25 de setembre del 2008. [2008/11173] (docv núm. 5.859, de 29.09.2008)
    – vegeu text

Es tracta dels llocs de treball de tècnics lingüístics 15, 19, 20 i 21, que tenen la classificació B 20 E038. El lloc 15 no es va cobrir en la convocatòria anterior (dtl 02.04.2008 i 02.07.2008).

Des del català i cap al català amb Google

Marc Belzunces ens informa en el seu bloc De l’Holocè Estant de la incorporació del català en el traductor del Google:

La traducció sembla bidireccional entre totes les llengües. És a dir, que podem traduir del català a: àrab, francès, alemany, espanyol, anglès, portuguès, italià, xinès (simplificat i tradicional), holandès, grec, coreà, japonès, rus, hindi, búlgar, txec, danès, finès, noruec, polonès, romanès, suec, filipí, hebreu, indonesi, lituà, serbocroat (alfabet llatí i ciríl·lic), eslovac, eslovè, ucraïnès i vietnamita i a l’inrevès.

La utilitat de l’eina, a més, és que es pot integrar en els webs de cada u mitjançant el codi que oferix la pàgina d’eines de Google. Les traduccions són una mica precàries, com és habitual, però suficients per a entendre i fer-se entendre a quasi tot arreu —sempre hi ha qui no vol entendre res, és clar.

La llengua sense estat i sense nació

El filòsof Xavier Rubert de Ventós publica en el diari El País (23.09.2008) un article, «L’espanyol, ¡quina gran llengua!», on enfronta i glossa alguna de possibles les conseqüències d’aparellar la relació entre les llengües i les organitzacions polítiques de la societat, partint del cas plantejat amb el Manifiesto de Savater i Grisolía.

Com a mostra del que diu Rubert de Ventós:

Però és curiós: llengües com l’espanyola o la francesa, que fins ara mateix es defensaven pel seu universalisme enfront de les llengües vernacles, apel·len hui a arguments particularistes i reclamen la protecció política de l’estat. ¿Deu ser que ara, quan nosaltres anem oblidant aquests arguments i defensem el català en l’escola per raons de «cohesió social», ells s’han tornat com catalanistes rancis que defensen el castellà o el francés per raons de «cohesió política o cultural»?

[…]

¿Que si som una nació? Deixem-los a ells estos discursos essencialistes, en què espanyols i francesos semblen ara tan interessats, i acontentem-nos amb arribar al banal estatus d’estat davant del qual ja ningú no s’ofenga ni es senta literalment “estirat de la llengua”.

Santiago Grisolía es «manifesta» contra els drets dels valencians

El company Leo Jiménez (Alzira) ha tingut interés per glossar el fet que el senyor Santiago Grisolía, president del Consell Valencià de Cultura, firmara el «Manifiesto» per la imposició del castellà amb caràcter preeminent i discriminatori per als ciutadans que impulsaven, entre altres, Fernando Savater i Mario Vargas Llosa. Ho podeu trobar en l’article «Grisolía i el “Manifiesto por la lengua común”» en el diari Levante (03.09.2008). Com a mostra, destaquem el paràgraf següent:

El senyor Grisolía no cal que firme manifestos pel valencià, sinó que, en virtut del seu càrrec, pot instar les administracions a fer més efectives l’aplicació de la LUEV i normes desplegadores; exhortar RTVV que el valencià siga llengua prevalent en tota la programació, incloent pel·lícules, publicitat, presentadors, etc., tot tenint en compte la massiva presència del castellà en la resta de mitjans; impel·lir TVE a augmentar la programació en la nostra llengua; apremiar l’administració de justícia a usar-la amb normalitat; reclamar que dirigents i autoritats la facen prevaldre en les intervencions públiques, i no sols en qüestions culturals.

Els webs en castellà de la Generalitat valenciana

Sé ben bé que les queixes al síndic de greuges no sempre tenen cap efecte real sobre l’actuació pública i la professional de polítics i funcionaris. He dit «no sempre»; però també sé que quan les queixes són ateses, es produïx una millora en la gestió pública en tots els sentits, a més d’un reforç de la responsabilitat i autoestima ciutadanes. Espere que en este cas, a més d’aparéixer en els mitjans de comunicació —¡oli en cresol!—, l’usuari puga vore satisfeta la seua demanda per uns polítics que tenen l’obligació de complir-la i que massa voltes proclamen fal·laçment que ho fan. Segons la notícia d’agència recollida pel diari Levante (01.09.2008):

El Síndic exigix que en el web d’Economia s’incloguen els pressupostos en valencià

Morenilla recorda al Consell que la Llei d’ús està vigent des de fa més de 20 anys

El Síndic de Greuges ha demanat a la Conselleria d’Economia que revise els continguts de la seua pàgina web perquè puga ser visitada també en valencià, després que un usuari denunciara que gran part dels continguts de la llei de pressupostos de la Generalitat per a 2008 només poden veure’s en castellà.

[…]

Ensenyament contra el valencià i passivitat de les Corts

Alguns dels paranys en matèria educativa que improvisen sense suc ni bruc els dirigents actuals de la Generalitat valenciana (del pp: Francisco Camps i Font de Mora Turón) són la matèria d’un article ben raonat i argumentat de Vicent Brotons en el diari Levante (30.08.2008).

En este mateix sentit relacionat amb l’educació i, de rebot, amb els comportaments socials, l’actuació dels poders públics valencians té greus mancances que s’haurien de resoldre tan prompte com fóra possible, fins i tot més ràpidament i millor que la construcció d’un circuit urbà de fórmula 1, si s’hi dedicaren els mateixos esforços i interessos reals. Tal com hem assenyalat anteriorment en este bloc, és més preocupant encara que això fins i tot s’haja de resoldre encara a les mateixes Corts valencians, que, hui, dos de setembre del 2008, continua promovent unes «Corts Infantils» només per a infants castellanoparlants, cosa que ja els hem fet saber i hem denunciat anteriorment en este mateix dtl.

Ideologies i antropologia lingüística: autenticitat i anonimat

Després de sentir la senyora diputada Rosa Díez al parlament espanyol (04.06.2008; You Tube: 02:47):

En la televisión pública catalana o en la televisión pública valenciana no hay ni una sola hora en castellano.

Tenim ara que González Pons diu:

González Pons assegura que hi ha comunitats autònomes on l’espanyol «està en perill»

València, 4 d’agost (Europa Press)

Podria semblar un agreujament de la situació en les comunitats on fins ara només es reconeixien els drets lingüístics dels castellanoparlants i eren discriminats la resta de ciutadans de l’estat, però, no, es referix a informacions d’una certa premsa sobre Catalunya o el País Basc.

Els tècnics lingüístics haurem de fer un reciclatge accelerat sobre estadística o política ficció, perquè com que cap d’estos polítics dóna dades concretes o reals, el rigor és propi d’un curset de fantasia platgera.

Tanmateix, pensant en el desenvolupament de la indústria cultural de l’ensenyament de llengües, si eixes declaracions «fal·laces» generen un interés «real» per aprendre català, no caldria més penitència per als polítics esmentats.

En qualsevol cas, per apamar una mica més els paràmetres d’estos discursos, hi ha l’opció de llegir «Les ideologies lingüístiques: una visió general d’un camp des de l’antropologia lingüística» de Kathryn A. Woolard (Revista de Llengua i Dret, 49):

S’entén que aquesta «comunitat» sempre es basa en la semblança i en el fet de compartir, en l’existència de creences i pràctiques comunes. Pratt fa la pregunta següent: com serien les nostres anàlisis si entenguéssim el llenguatge i la comunicació com a essencialment, prototípicament i normalment no associats a la semblança i la compartició, sinó a la navegació a través de les diferències? Jo preguntaria: com seria l’activisme català a l’entorn de la llengua en el segle xxi si prengués aquest posicionament? No estic segura de la resposta.

[…]

Però si prenem com a precedents els casos de llengües hegemòniques que he presentat abans, veurem que un col·lapse de les angoixes de l’autenticitat és necessari si avui hi ha d’haver una expansió significativa del públic catalanoparlant. Podria ser que fóssim testimonis no simplement d’una pèrdua sinó més aviat d’un canvi en la base ideològica de l’autoritat lingüística?

Intèrprets personals i drets lingüístics

El diari El País (31.07.2008) reproduïx una notícia de l’agència Efe:

Una ciutat flamenca obliga a dur intèrpret

L’Ajuntament de Zaventem, localitat flamenca de 29.000 habitants de la perifèria de Brusel·les, ha demanat als veïns que no dominen el neerlandés que facen els tràmits acompanyats d’un intèrpret. Un 70 % dels veïns són flamencs i la resta es dividixen entre francòfons i estrangers.

Deu ser una iniciativa internacional de Savater, Vargas Llosa i Santiago Grisolía a fi que les majories no es vegen destorbades pels parlants de llengües «poc comunes». Curiosament, això és el que passa també en Espanya, per exemple, allà pel cantó dels organismes de justícia com ara l’Audiència Nacional espanyola, i això si te’l volen posar, que, si és que no, doncs, com si sentiren ploure.

Per sort, hi ha alguns països d’expressió democràtica una mica més civilitzada (el País Basc, Galícia, Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià), on l’administració pública treballa —només, ¡ai!— en les dos llengües oficials dels seus ciutadans, els quals han decidit tindre eixos drets lingüístics.