Simulacre amb molta barra

A pesar de la bona iniciativa d’alguns representants polítics, la lectura de la notícia del diari El País (19.12.2007) acaba deixant la sensació que hi ha qui té molta barra, molt poca vergonya.

Contra el que es desprén del titular, l’alegria pel que hauria de semblar una pas cap a la normalitat democràtica s’ha de matisar pel que fet que la moció no té cap força per als senadors que vinguen després de les pròximes eleccions espanyoles.

És un pas avant, doncs, però vorem si s’imposa la prepotència dels monoligüistes –tal com semblava reclamar fa uns dies Fernando Savater– en contra de la moció aprovada i de la (quasi) normalitat dels parlaments autonòmics, dels estatals d’altres països i de l’europeu, on es respecten bastant més els drets lingüístics dels ciutadans.

La notícia del diari (traduïda amb l’ajuda del Salt) és la següent:

La cambra alta aprova l’ús us de totes les llengües oficials

P. X. DE S. – Madrid – 19.12.2007

La legislatura acaba hui per al Senat i ho fa amb una nova promesa de revisió d’ell mateix per a la pròxima temporada. L’Entesa Catalana va aportar ahir, per mitjà d’una moció, una nova anella a la cadena de bons propòsits que des de fa anys tracta d’arribar a una reforma del Senat per tal que responga a la realitat autonòmica. La moció, aprovada per tots els grups menys el pp, demanava iniciar els treballs d’eixa reforma. Però també que es permeta l’ús de totes les llengües oficials en la cambra alta. Per a posar açò en marxa no és necessària una reforma constitucional (el principal obstacle per a reformar el Senat). El PSOE va votar sense matisos a favor. Dissoltes les Corts d’ací a pocs dies, la moció no obliga al pròxim Senat que ixca de les urnes.

Actualment, la comissió de comunitats autònomes del Senat oferix un espectacle poc conegut, però digne de vore. Parlamentaris espanyols s’escolten els uns als altres amb auriculars, amb traducció, perquè en eixa comissió es poden utilitzar sense límit el català, l’èuscar i el gallec. Ho van poder comprovar catalans i valencians en la tramitació dels seus estatuts. Si es posa en marxa la moció, esta imatge s’estendria a tota la cambra, ple inclòs. Els espanyols podrien vore preguntes al president del govern en èuscar, per exemple.

TV3 i la democràcia al País Valencià

Agraïments, només en espanyol en la GVDins de la campanya per a reclamar la no-intromissió del govern valencià i la seua col·laboració per a la permanència de les emissions de la TV3 (i els altres canals de la corporació) al País Valencià que duren ja fa més de vint anys, podeu utilitzar un formulari de Presidència de la Generalitat valenciana, una canal de la xarxa perquè els ciutadans els escrivim suggeriments.

Si bé l’adreça (http://www.pre.gva.es/val/buzon.htm) ja és indicativa de la superficialitat amb què assumixen la llengua valenciana en eixa administració pública de tots els valencians, més enllà de les proclames indecents que ens assolta de tant en tant algun honorable o il·lustre, cal tindre en compte que la pàgina de la «bústia» sí que apareix en valencià. En canvi, i ara ve la confirmació de la discriminació profunda —enfront de l’exaltació superficial—, la pàgina següent, que agraïx l’enviament, està únicament en espanyol (com podeu vore en la imatge). Capaços són de dir que són problemes informàtics, i ens voldran convéncer que ens freguem els ulls amb els colzes.

Ara van a pels repetidors del Bartolo i del Mondúber. Esperem que Francisco Camps sàpia administrar la glòria d’eixes «victòries» contra la llibertat d’elecció, de comunicació i d’expressió dels ciutadans valencians.

PS: Per cert, si algú vol polsar una altra tecla, li vaig enviar una carta al comissari europeu de multilingüisme, Leonard Orban (CAB-ORBAN-CONTACT@ec.europa.eu):

El govern valencià de Francisco Camps ha iniciat una sèrie d’accions judicials que pretenen posar obstacles a la connexió comunicativa i lingüística entre el País Valencià i Catalunya.

Una associació privada, Acció Cultural del País Valencià (ACPV), de la qual sóc soci, fa més de vint anys que inicià la reemissió del senyal de TV3 al País Valencià, actuació que ha permés mantindre la comunicació lingüística i cultural les dos parts més importants dels territoris de parla catalana, i gràcies a la qual hem pogut ampliar la nostra visió del món en català amb més opcions i més llibertat d’elecció.

Actualment, i després de vint anys d’alegalitat –que no d’il·legalitat– de les emissions, el govern valencià –davant la passivitat del govern central espanyol, que és el propietari o titular de les freqüències–, està duent a terme un procés de tall del senyal mitjançant el precintat dels repetidors d’ACPV. La finalitat, encara que està revestida d’una pàtina de legalitat a través de resolucions judicials, no pretén, per contra, defendre cap bé públic, ni cap interés ciutadà, sinó, ben al contrari, pervertint un instrument legal, perseguix només intervindre, censurar o tallar les reemissions lliures i sense ànim de lucre que du a terme ACPV.

Com a ciutadà catalanoparlant del País Valencià, considere que el govern valencià (i la passivitat del govern espanyol) està infringint la Carta europea de les llengües (art 11.2).

Per tot això vos demane que, dins de les vostres atribucions, prengau les mesures que considereu més adequades per a evitar la vulneració dels drets dels catalanoparlants a mantindre els seus lligams lingüístics i culturals a través de la llibertat d’elecció de mitjans de comunicació i d’expressió, més encara quan no tenen ànim de lucre ni entren en conflicte amb cap bé o dret públic superior.

Vos adjunte la reproducció d’una sentència judicial que impedí una mesura cautelar i que contenia unes argumentacions ben sòlides que complementen la Carta europea de les llengües (també la podeu consultar ací).

Espere que pugau actuar d’alguna manera per a resoldre este conflicte en què un govern intentar coartar els drets de comunicació i expressió dels seus ciutadans en el si de la Unió Europea.

Moltes gràcies.

Censura de la TV3 i altres discriminacions

Un colp per als telespectadors valencians
El pp valencià ha intervingut en les ones per a censurar una emissió en valencià: ha tallat la reemissió de la tv3 al sud del país.

És clar que ho ha fet principalment per la llengua, però també per les idees plurals que transmeten la tv3 i Canal 33, per uns continguts objectius i de periodisme veraç i professional que el pp de València no controla i, per tant, que li molesten encara ara, al cap de vint anys d’emissions —alegals, que no il·legals—. Ha estat una mostra més d’eixe suposat liberalisme que proclamen, que ho és quasi tant com n’era de democràtica l’antiga República Democràtica Alemanya i la denominada «democràcia orgànica» del franquisme. Al capdavall, una jugada per a animar el seu electorat més retrògrad. A més, ha aconseguit forçar la concessió de diversos privilegis de control sobre noves emissions —més aparells múltiplex— a partir de les indecisions, miopies i vel·leïtats aculturadores espanyolistes de sectors diversos i encontrats del psoe, pspv (¡encara!) i psc.

En concret, res de bo, res que els ciutadans del País Valencià trobaren a faltar. Més aïna tot el contrari. Per una banda, ens assabentem (El País, 11.12.2007) que a l’estació de Renfe d’Alacant hi ha treballadors que es neguen a atendre els usuaris que parlen en valencià. Això, que és perseguible legalment, a més de trist i lamentable, confirma o desementix, segons es mire, el que dia el diputat Fernando M.ª Giner Giner (pp) en el ple de les Corts (Diari de Sessions núm. 18):

I mire, vosté, senyor Pañella, senyors del Compromís, jo sóc, ja no sols valencianoparlant, jo sóc valencianopensant, jo pense en valencià i parle en valencià, jo sóc valencianopensant, parle en valencià en la meua família, amb els meus pares, amb la meua gent, amb les meues filles… a tot arreu. Parle valencià a l’ajuntament on sóc alcalde, en totes les institucions on he estat, també en estes Corts, en altres legislatures no recorde cap intervenció, cap intervenció meua, personalment, en castellà. Pense, parle i escric en valencià.

I en qualitat de valencianoparlant pensant, li dic que jo no m’he sentit en estos últims anys discriminat, no m’he sentit hui, tampoc, discriminat per eixa raó, per ser valencianoparlant. Senyor Pañella, eixa és una història de fa molts anys, que entre tots hem anat superant i que si no s’ha avançat molt més, ha segut pels que insistentment contra el sentit majoritari del poble han pretés imposar-mos una llengua estranya, una denominació falsa i diluir-mos en una cultura que no és la nostra. I sap molt bé, senyor Pañella, del que li parle.

Jo, certament, no em sent discriminat. M’he sentit discriminat, insultat, atacat i ferit al meu cor com a valencià pels que dogmàticament volen que deixem de ser el que som i sempre hem segut: un poble amb una llengua pròpia, la llengua valenciana, l’idioma valencià; un territori que conformen les tres províncies germanes d’Alacant, València i Castelló; una cultura i una personalitat diferenciada que històricament va conformar el regne de València i que hui com a Comunitat Valenciana forma part d’un projecte comú que anomenem Espanya, i un projecte que amb altres pobles estem construint i que s’anomena Europa. I no renunciem, ni renunciarem mai a eixa realitat de la que li estic parlant: de poble, una realitat de poble del que mos sentim orgullosos. No em sent discriminat, per tant, senyor Pañella, no sent cap discriminació per ser valencianopensant i valencianoparlant. Pregunte als que són castellanoparlants si es senten o no discriminats. Jo li reitere que com a valencianoparlant no sent cap discriminació.»

És clar, els castellanoparlants no es senten discriminats, perquè no tenen motius, ja que la majoria entén en coses de diversitat cultural, social i lingüística. Amb tot, n’hi ha alguns que s’entreten a esbombar les seues limitacions lingüístiques i d’educació i les utilitzen, a més, per a discriminar la resta de ciutadans, com en les finestretes de Renfe o en alguns jutjats.

La solució sembla que hauran de ser el Salt, perquè faça les traduccions dels escrits automàticament, complementat per la «veu tecnològica valenciana», amb la qual cosa tindrem un bonic i no degradable valencià de maquineta.

Hi ha qui es pensa que un pollastre és un farcell de plàstic que hi ha a la nevera. El valencià pot acabar sent com uns sons estranys i decoratius que amollaran uns aparells. Sense discriminacions, llavors sí.

  • Fets i paraules relacionats amb la qüestió, segons Vicent Partal.

Francisco Camps tanca el repetidor de la Carrasqueta

Tallen la TV3 al sud del PV
Segons informen Vilaweb i la tv3, la Generalitat valenciana —només d’alguns valencians, pel que sembla— ha fet efectiva la seua amenaça de clavillar més encara l’escarransit panorama audiovisual valencià en català. Han precintat el repetidor de la Carrasqueta [veg. zona afectada] gràcies a una autorització judicial, autorització d’un jutjat que no ha tingut en compte els valors assumits i protegits per la jutgessa Estrella Blanes Rodríguez de València en la seua interlocutòria que va impedir la interrupció del repetidor del Bartolo, tal com vam poder llegir el 24 d’abril d’enguany.

Les Corts valencianes només per a castellans

Corts infantils només per a castellansEn este cas, la imatge es comenta a soles. Hui, dia de la Constitució espanyola; ahir portes obertes a les Corts únicament als castellans, si tenim en compte els quatre cartells que van plantar davant de la porta. I, tal com podem vore en la imatge, l’aplicació Flash que convida a les «Corts Infantils», convida els xiquets i xiquetes només en una llengua.

No puc dir que sobren les paraules, sinó tot el contrari: algú hauria de retre comptes i, a més, hauria de rectificar el seu comportament habitual, que discrimina sistemàticament el valencià. No és sistemàtic, perquè no hi ha planificació, tot és improvisat… ¿Improvisat? Puga ser, però vulnerant permanentment els drets lingüístics dels valencians.

El codi del català i l’ús real

Hem detectat dos notícies que són simptomàtiques de la preocupació real dels dirigents del pp valencià per la llengua. Mentres allà on poden actuen amb desídia i deixant que els drets lingüístics dels ciutadans valencians es vegen degradats contínuament per falta d’ús, en altres instàncies fan ús de la parafernàlia nominalista —revocada reiteradament per les instàncies judicials, polítiques i acadèmiques— per a exaltar els ànims amb discussions banals en àmbits de gestió on no tenen cap responsabilitat. Fer-se la foto i res més, en els dos casos.

Les notícies són del diari El País (02.12.2007) i de l’agència Europa Press (02.12.2007) [traduïdes amb l’ajuda de l’Internostrum]:

Ripoll gasta més en castellà per a estrangers que en valencià

La Diputació d’Alacant incompleix la Llei d’Ús i no la considera prioritària

EZEQUIEL MOLTÓ – Alacant – 02.12.2007

La promoció i ús del valencià en la Diputació d’Alacant no és una prioritat política. La pàgina web només està en castellà, igual que les actes dels plens i de les comissions, i fins i tot el Butlletí Oficial de la Província és unilingüe.

La institució que presideix José Joaquín Ripoll, del PP, incomplix sistemàticament la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià que el pròxim any complirà els 25 anys de la seua aprovació per les Corts Valencianes. Segons els pressupostos de 2007 es destinaven 70.000 euros per a activitats culturals de foment i normalització del valencià, però se’n desconeix el grau d’execució. A més, havia altra partida de 17.000 euros per al Premi Enric Valor de novel·la en valencià. Per a temes relacionats amb la normalització lingüística en total estan prevists 87.000 euros, una xifra inferior als 113.153 que la diputació ha atorgat enguany a desenes d’ajuntaments per a programar cursos de castellà destinats als residents europeus. Activitats que en algunes ocasions es convertixen en festes i berenars per als nous residents centre europeus, amb dret a vot, segons asseguren fonts del PSPV. L’àrea de presidència de la Diputació admet que en estos moments el tema del valencià «no és una prioritat perquè no hi ha queixes ni dels ajuntaments ni del ciutadà». En el capítol de personal la diputació només té assignada una plaça per a un professor que s’encarrega de realitzar cursos de formació als funcionaris i assumix també tasques de traducció. Una dada que contrasta amb els vuit funcionaris dedicats exclusivament en la Diputació de València a l’àrea normalització lingüística. En l’esborrany de pressupostos previstos per al pròxim exercici en la Diputació d’Alacant s’augmenta a 80.000 euros la partida destinada a la promoció del valencià.

Els tècnics consultats titllen de «molt greu» el cas de la diputació al tractar-se de l’«ajuntament d’ajuntaments i actua com corretja de transmissió», afirma un d’ells. Els col·lectius cívics que vetlen pel valencià insten a la Diputació a desenvolupar un pla que permeta els ajuntaments de les zones valencianoparlants aplicar campanyes específiques. Vicent Romans, d’Escola Valenciana, denuncia el «sistemàtic i continuat» incompliment de la Llei d’Ús. «Amb un premi de teatre o de literatura en valencià es renten la cara i consideren que és suficient», es lamenta el dirigent d’este col·lectiu. Romans recorda que la mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua, que va crear el PP, després de les últimes eleccions municipals va aprovar una declaració institucional en la qual instava l’administració local a «vetlar per drets i llibertats dels valencians». Ara es pregunta «on està la promoció i especial protecció al valencià que estable la Llei d’Ús?».

Però l’escàs interès que desperta la promoció del valencià no és exclusiu de la Diputació d’Alacant, sinó que arriba a desenes d’ajuntaments. Dels 141 municipis, només 16 tenen un servei propi de normalització lingüística, els escassos gabinets dedicats a esta tasca impedixen crear en les comarques del sud una xarxa d’experts. Davant d’açò és la Diputació de València la que actua com coordinadora. En l’Ajuntament d’Alacant a penes hi ha activitats des del gabinet de normalització i només es programen actes culturals aïllats en valencià, sobretot teatre.

A l’absència de personal i pressupost se suma una intencionalitat política quan en la toponímia dels municipis, encara que s’haja aprovat l’ús bilingüe, s’opta per fomentar la denominació castellana. El col·lectiu del Bloc a Benigembla va denunciar que duen set anys «esperant que canvien el rètol de la carretera comarcal de Pego a Benidorm a l’altura d’Alcalalí», en la qual figura el nom «Benigembla». El mateix ocorre en mapes o documents en els quals s’opta pel castellà. Els més freqüents són Xaló, Fageca, Mutxamel o Alcoi.

El Govern afirma que l’ús del codi cat per a valencià i català en la BN complix «estàndards internacionals»

València, 01.12.2007 (Europa Press)

En una resposta parlamentària, a la qual ha tingut accés Europa Press, l’Executiu explica que la codificació de la llengua es fa seguint la norma ISO 639-2 que manté la Library of Congress d’Estats Units. «En aquesta norma —recorda el Govern— està previst el codi cat tant per a la descripció de les obres en valencià com català».

És per això, que la Biblioteca Nacional utilitza dit codi per a la descripció de les obres en valencià, «en compliment dels estàndards internacionals», assegura.

La resposta de l’executiu, motivada per una pregunta de la diputada del Grup Popular Maria Àngels Ramon-Llin, proporciona una explicació detallada dels sistemes de classificació utilitzats en la Biblioteca Nacional.

Així, aclarix que «la descripció bibliogràfica es fa en un format específic llegible per ordinador que, sota la denominació genèrica de Marc (Machine Readable Cataloging record) ha tingut diferents adaptacions».

Afig que la Biblioteca Nacional va desenvolupar el format Ibermarc a partir del desplegat en Estats Units per la Library of Congress, denominat Usmarc.

Tanmateix, el Govern informa que en l’actualitat, la Biblioteca Nacional està immersa en un canvi del Sistema Integrat de Gestió Bibliotecària (SIGB) que portarà un canvi a format Marc 21, que és el més utilitzat universalment i al que estan adaptant-se tots els grans catàlegs de biblioteques.

La imposició del castellà a l’Espanya judicial

Tal com es diu que hi ha gent per a tot, hi ha jutges per a tot. El mal és que hi ha coses que els membres del poder judicial haurien de respectar, sobretot els drets dels acusats i de tots les ciutadans, més enllà de les seues concepcions particulars sobre el que hauria de ser l’estat en què viuen. És el cas del jutge que sentia el silenci en català.

La notícia del diari El País (27.11.2007) és la següent:

Un jutge defensa la seua imposició del castellà en un judici

Honrubia va rebutjar la traducció al català en l’Audiència

José Yoldi – Madrid – 27.11.2007

El jutge penal de l’Audiència Nacional José María Vázquez Honrubia va insistir ahir que els independentistes catalans Jaume Roura i Enric Stern, condemnats a 2.700 euros de multa per injúries a la corona per cremar fotos del rei, estaven obligats a parlar en castellà, en lloc de català, en el judici celebrat el passat dia 20 a Madrid. El text de la sentència es va fer públic ahir. La postura del jutge li ha suposat una denúncia del vocal del poder judicial Alfons López Tena, que considera que el tractar d’impedir que els acusats s’expressaren en català pot constituir una falta disciplinària molt greu d’«ignorància inexcusable en el compliment dels deures judicials».

Per la seua banda, la consellera de Justícia de la Generalitat, Monserrat Tura, va remetre una carta al president de l’Audiència, Carlos Dívar, en la qual mostra la seua preocupació sobre els mitjans necessaris per a garantir la traducció de les llengües cooficials, com el català, en l’esmentat òrgan. La Sala de Govern va agrair l’interés de la consellera, però va assenyalar que l’assumpte afecta la funció de jutjar del jutge, per la qual cosa un òrgan administratiu no pot immiscir-s’hi. El conseller català Josep Lluís Carod es va preguntar per què si els terroristes, tant d’ETA com els islamistes, poden expressar-se en el seu idioma no poden fer-lo dos ciutadans catalans que no han comés cap delicte.

El jutge Vázquez Honrubia, obviant que l’Audiència Nacional reconeix el dret dels acusats a declarar en l’idioma en el qual millor sàpien expressar-se per a la seua defensa des de l’any 1977, insistix que la interpretació de la Llei orgànica del poder judicial li permet exigir que declaren en castellà ciutadans espanyols que coneixen eixe idioma. El jutge considera que es va tractar d’una «reivindicació de la llengua pròpia d’una comunitat realitzada en un marc tan absolutament impropi com un judici penal», i nega que rebutjar «tan exagerada pretensió viole la tutela judicial efectiva i els produïxca indefensió».

No obstant això, el mateix magistrat reconeix en la sentència: «Cert és que els jutges i tribunals, i el mateix Tribunal Constitucional, ponderant els drets i deures constitucionals en conflicte han establit que quan hi haguera la possibilitat que un judicable espanyol no comprenguera la llengua oficial en tot l’estat —és a dir, la llengua espanyola—, calia procurar-li a aquell un intèrpret per a allunyar qualsevol possibilitat d’indefensió».

Altres jutges de l’Audiència consideren que el dret de defensa afecta l’idioma en què millor s’expresse per a la seua defensa l’acusat.

El soroll espanyol i el silenci català

Això diu que era un jutge espanyol que quan anava pel món sentia un gran silenci… quan li parlaven en català. Sens dubte, una absurditat més sobre la justícia espanyola. Però hui és 20 de novembre, aniversari de la mort del dictador espanyol Francisco Franco Bahamonde i de la primera edició del Tirant lo Blanch, ¡quines coses!, i el problema és que l’anècdota del silenci és real. La justícia espanyola no tan sols és cega, a més és sorda. Segons la notícia del Telenotícies Vespre (tv3, 20.11.2007):

Durant el judici, el jutge ha prohibit que Jaume Roura i Enric Stern declaressin en català i la sessió s’ha hagut de suspendre uns minuts. Finalment s’ha reprès, però, i tot i que els acusats podien declarar en català, no hi havia traductor a la sala. El fet que els dos acusats hagin declarat en català durant tot el judici ha fet que el magistrat consideri la seva intervenció «com si s’haguessin mantingut en silenci».

Naturalment els traductors i intèrprets haurien de protestar pel menyspreu professional del jutge, que va preferir interpretar amb els seus propis mitjans: traduïa el català com a silenci. El ridícul ha segut majúscul quan el jutge ha considerat que els acusats, que vorejaven els trenta anys, no necessitaven intèrprets. No, els acusats, no. Això deu ser humor espanyol: «Joder señora, ¡qué gorda que está! —Como una tapia hijo, como una tapia.»

Tal com cantava dia Raimon, venim d’un silenci, que és llarg i profund i que potser cal identificar amb la foto cremada a la plaça d’Espanya de Barcelona (vegeu Vilaweb), on hi havia el dictador anteriorment esmentat i el llavors príncep espanyol, eixe monarca actual que, quan li va dir «¿por qué no te callas?» a Hugo Chávez, potser li demanava que parlara en català, ¿ei, senyor jutge? Bé, estes lletres en català li deuen semblar formigues.

La reemissió de TV3 en perill al sud valencià

Per la TV3 al País ValenciàEl govern de Francisco Camps (pp) manté la seua amenaça contra els ciutadans valencians que preferixen informar-se i expressar-se a través de l’emissora pública tv3 (i la resta de canals de Televisió de Catalunya).

Segons els titulars del web d’Acció Cultural del País Valencià (16.11.2007):

La Generalitat Valenciana executarà forçosament la clausura dels repetidors de TV3 propietat d’ACPV

El Consell demana judicialment permís per precintar les instal·lacions

Cal tindre en compte que els drets lingüístics i culturals dels ciutadans valencians es troben en perill —només cal buscar una pel·lícula, al cinema o en dvd doblada o subtitulada en valencià, buscar una emissora privada en el munt de suposades ofertes diverses de la tdt— i, fet més greu, són osbtruïts o incomplits per la passivitat o amb la connivència del mateix govern valencià de Francisco Camps.

Amb tot, la situació —també en allò positiu que s’aconseguix de tant en tant&mash; és responsabilitat de tota la ciutadania. Això no equival a una responsabilitat difusa, sinó que hauria de ser una apel·lació al comportament personal. No tenim prou referents ètics polítics i socials, comentava Verònica Cantó (avl) en l’aula magna de la Universitat de València durant el debat posterior a la presentació del llibre Reivindicació del valencià d’Abelard Saragossà. Per tant, vam pensar, començant pels ciutadans, acadèmics i professors presents en l’acte, hauríem de ser referents individuals, encara que fóra inicialment per a nosaltres mateixos: hauríem de demanar els rebuts municipals en valencià, comprovar que tenim realment el nom en valencià en el dni i que no és únicament un pseudònim, demanar que la retolació de les institucions i organismes públics que visitem —com a funcionaris, acadèmics o ciutadans— estiga en valencià, etcètera. Una miqueta cada u i, com diu la dita, de mica en mica, s’ompli la pica.

Quant al cas de tv3 cal recordar el que diu la Carta europea de les llengües en l’article 11.2:

2. Les parts es comprometen a garantir la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima d’una llengua regional o minoritària, i a no oposar-se a la retransmissió d’emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en aquesta llengua. Es comprometen, a més, a garantir que no sigui imposada a la premsa cap restricció a la llibertat d’expressió i a la lliure circulació de la informació en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima d’una llengua regional o minoritària. L’exercici de les llibertats esmentades més amunt, que comporten deures i responsabilitats, pot ser sotmès a certes formalitats, condicions, restriccions o sancions previstes per la llei, que constitueixen mesures necessàries, en una societat democràtica, per a la seguretat
nacional, per a la integritat territorial o per a la seguretat pública, per a la defensa de l’ordre i per a la prevenció de la delinqüència, per a la protecció de la salut o de la moral, per a la protecció de la reputació o dels drets d’altri, per impedir la divulgació d’informacions confidencials, o per garantir l’autoritat i la imparcialitat del poder judicial.

Esperem que la justícia s’impose, a pesar que els membres del poder judicial —que ni redacten ni atenen en valencià tant com implica l’oficialitat lingüística— no sàpien protegir els interessos dels ciutadans enfront de… ¿quin bé protegix el govern valencià amb el tancament de les reemissions de tv3?

El codi ISO 639 de la llengua

Lladró només en espanyol i anglésEs veu que hi havia una petició de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana per a normalitzar el codi val com a indicació per allò que ells denominen «llengua valenciana», que deu ser el mateix que la llengua valenciana que denominem tots (i catalana com a referència més general), llevat que, en el seu cas, l’ús que en fan deixa la cosa en el misteri. El cas és que val és el codi ISO 639-3 per al buahi o vehes, llengua de Papua Nova Guinea, segons Ethnologue.com.

El SIL International, que gestiona eixos codis ISO (639-1, 639-2 i 639-3), ha actuat amb la racionalitat i el rigor científic de què està bastant mancada la RACV en esta qüestió i no ha admés una proposta innecessària i, fins i tot, inútil per a una entitat on els membres més rellevants no utilitzen amb normalitat la llengua valenciana (codis cat i ca) —com es pot comprovar en el web de l’antiga empresa del seu degà honorari, Juan Lladró Dolz—, excepte en reunions de bar i festejos entre companys de subvencions públiques, com ara Alfonso Rus (Diputació de València) i Rita Barberá (Ajuntament de València).

La notícia del diari Avui (07.11.2007) és la següent:

La decisió de Sil Internacional referma la unitat de la llengua

Denegat el codi lingüístic ‘val’ promogut per entitats secesionistes valencianes

La unitat de la llengua catalana ha estat refermada per un organisme competent com Sil Internacional, entitat que gestiona els codis ISO que fan referència a les llengües del món, en refusar la proposta de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana de crear un codi ISO ‘val’ diferent del ‘ca’ que identifica la llengua catalana

La unitat de la llengua catalana ha estat refermada per un organisme competent com Sil Internacional, entitat que gestiona els codis ISO que fan referència a les llengües del món, en refusar la proposta de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i altres entitats de crear un codi ISO ‘val’ diferent del ‘ca’ que identifica la llengua catalana. Aquesta proposta pretenia formalitzar el secessionisme bibliogràfic que fins no fa gaire aplicava la Biblioteca Nacional espanyola, que diferenciava els llibres escrits en les variants catalana i valenciana, metodologia no oficial que encara aplica l’Agència Espanyola de l’ISBN.

Sil Internacional ha refusat la proposta adduint raonaments que inclouen diverses sentències jurídiques que reconeixen la unitat de la llengua catalana així com el dictamen de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el mateix sentit.