Vocabularis desintegradors

Asociación de Empresarios Solidarios Valencianos
La notícia del diari El País (04.02.2008; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

Vocabularis per a integrar treballadors estrangers

Magda R. Brox – València – 04.02.2008

L’Asociación de Empresarios Solidarios Valencianos presentarà el dimarts en la seu de la Confederació Empresarial Valenciana (CEV) dos vocabularis, un en romanés i un altre en àrab, amb termes específics del sector del metall i la construcció, dirigit per a treballadors immigrants residents a la Comunitat Valenciana.

Es tracta d’una iniciativa que té com finalitat facilitar la integració sociolaboral d’estos treballadors i evitar els riscs que comporta la falta d’enteniment. «La idea va sorgir arran dels problemes de comunicació entre detectats entre els treballadors estrangers i els capatassos», assenyala Lucía Iborra, presidenta de l’associació, que advertix que, en ocasions, el treballador encobrix la seua incomprensió davant el temor de ser acomiadat.

Els diccionaris, l’elaboració dels quals han estat coordinats per l’Escola d’Idiomes de Florida (Catarroja), registren 1.800 entrades cadascun, per a cadascun dels sectors. Ambdós vocabularis, l’àrab-castellà i el romanès-castellà, recopilen tant el lèxic de la construcció com el de l’obra donada l’elevada mobilitat laboral dels treballadors estrangers. A més, són edicions de butxaca per a consultar amb facilitat en el treball i estan il·lustrats per a fer-los més comprensibles.

Les federacions del metall i de la construcció així com la fundació CeiMigra que treballen amb immigrants, distribuiran els exemplars el tiratge inicial dels quals serà de 1.500 en cada idioma.

Volia fer-li una gràcia i li va traure un ull. Si la notícia és certa, aixina ens podem sentir tots amb la solidaritat mal enfocada d’alguns empresaris que pretenen «integrar» els treballadors immigrants al País Valencià sense fer-ho també en valencià i mostrant a l’hora dels fets la buidor de tota la retòrica habitual sobre instruments d’integració i senyes d’identitat, com es suposa que és el valencià per als ciutadans valencians —i cal dir que hi ha molts immigrants que saben viure i conviure en valencià.

Les respostes estan clares, però el fet és que encara no s’han fet les preguntes adequades. Un simple: ¿per què no s’han fet vocabularis trilingües?, deixa en evidència l’absència de previsió i l’abast real de les declaracions de valenciania de molts polítics i empresaris.

Naturalment, el sector del mercat afectat —entre altres, lingüistes, docents, editors, a més de persones preocupades per la no-discriminació lingüística dels ciutadans residents al País Valencià— hauria de denunciar les conseqüències econòmiques i socials negatives i els defectes de l’oblit del valencià, que consistixen tant en un empobriment cultural i lingüístic com en una mesura que fa que els ciutadans nouvinguts desconeguen la llengua pròpia del país i, en conseqüència, estiguen discriminats quant a oportunitats i, més greu encara, els convertixen en instruments actius i involuntaris d’imposició del castellà, en un instrument més de discriminació negativa dels ciutadans catalanoparlants.

Espanyolisme lingüístic

Això de tindre idees és cosa d’estudi, de reflexió, d’inspiració i molt sovint, de silenci. Hi ha però qui considera que les idees són per a abatre alguna peça que es perseguix més o menys racionalment. Hi ha qui perseguix el poder i considera que amb unes quantes idees proclamades l’aconseguirà. Per exemple, Mariano Rajoy ha tingut la idea d’imposar l’espanyol a Espanya. Cap novetat, ja que és una cosa que ja es diu en la Constitució espanyola i que té un efecte ben quantificable i constatable en cada escola, cada poble i cada casa de tota Espanya. Però Mariano Rajoy ha afinat la idea (La Vanguardia, 20.01.2008):

El PP proposa que en les comunitats amb llengües cooficials es «garantixquen els drets preferents de pares i alumnes perquè en tots els cursos i en totes les etapes educatives la llengua castellana s’oferixca com a llengua vehicular al costat de la cooficial».

Podem constatar que hi ha unes suposades llengües «cooficials», terme inexistent en l’ordenament jurídic —pel que sé—, ja que o són oficials o no, i para de comptar. A més, la pensada té substància, perquè es tracta que els pares —pel que he sentit hui a la ràdio— decidixquen no tant que els seus alumnes sàpien més llengües, sinó que siguen educats en una llengua, una proposta ideològica que no pretén garantir l’aprenentatge de res, sinó el nacionalisme lingüístic. Integrisme espanyol, vaja, i tampoc podem dir que la cosa siga nova.

En eixa estela, Luis Bernardo Díaz Alperi ho té molt clar, des del País Valencià estant, allà on el seu partit branda senyes d’identitat com la llengua, però només per a agarrar acalorades, ja que a l’hora de fer-ne ús amb normalitat no els ix, diríem (El País, 30.01.2008):

Alperi ignora el valencià en el web turístic d’Alacant

Rosa Biot – Alacant – 30.01.2008

En anglés, francés, alemany i, per descomptat, en castellà. Però no en valencià. El Patronat Municipal de Turisme de l’Ajuntament d’Alacant, que presidix Luis Díaz Alperi, del PP, va presentar ahir en roda de premsa un nou web turístic, que entra hui en funcionament amb motiu de la celebració a Madrid de la fira de turisme (Fitur). Es pot vore en quatre idiomes, però no està disponible en valencià, un dels dos oficials de la Comunitat Valenciana. La pàgina virtual de l’Ajuntament de la ciutat sí que oferix l’opció als ciutadans de vore la informació en valencià, encara que els seus continguts estan només parcialment traduïts.

L’oblit del valencià en la nova pàgina web en la qual l’Ajuntament d’Alacant mostra l’oferta d’oci de la ciutat es produïx a pesar que el 38,9 % dels viatgers que va rebre l’any passat la província d’Alacant procedien de diferents punts de la Comunitat Valenciana i un 7,8 % de Catalunya, segons el balanç d’ocupació turística de l’any passat realitzat per l’Institut Nacional d’Estadística (ine).[…]

Naturalment, convé consultar el butlletí número 5 de Cercle XXI per a comprendre una mica més sobre l’espanyolisme lingüístic reviscolat, que ha passat de la vergonya pel que van fer durant segles a la poca vergonya i a la supèrbia pel que es pensen que són i pel que diuen que volen fer d’ara en avant, sense cap ànim d’esmena, per cert.

La TV3 a la Catalunya del Nord

Mentres al País Valencià Francisco Camps pretén eliminar les emissions de la tv3 i que els seus ciutadans es queden sense una cadena pública en la llengua pròpia, l’estat francés col·labora per a facililitar tot el contrari a la Catalunya del Nord.

La notícia és del diari e-notícies (23.01.2008):

França permet TV3 a la Catalunya Nord sense traves

FINS I TOT PAGA 24.000 EUROS

Televisió de Catalunya i el Consell General dels Pirineus Orientals han firmat a Perpinyà un acord de cooperació per al reforçament de la cobertura informativa de TV3 a la Catalunya del Nord. L’acord ha estat firmat, per part de TVC, pel director, Francesc Escribano, i per part del Consell, pel president Christian Bourquin, i pel vicepresident i responsable dels assumptes relacionats amb la cultura catalana, Marcel Mateu. L’acord inclou «una participació econòmica de 24.000 euros anuals del Consell, la màxima institució nord-catalana, i preveu la instal·lació i utilització d’un enllaç digital terrestre que connectarà directament la delegació de TVC a Perpinyà amb els estudis de Sant Joan Despí i permetrà l’enviament directe d’imatges entre totes dues poblacions, sense que hagin de passar, com fins ara, a través dels enllaços internacionals de París i Madrid».

Francesc Escribano ha qualificat l’acord de «molt important perquè sabem que TV3 té una presència important a la Catalunya del Nord» i que, per TVC, «fer aquest pas significa que la gent de Catalunya del Nord senti també seva TV3. Això és un pas que hem d’agrair també al Consell General dels Pirineus Oriental, que creiem que reforça la nostra imatge i el nostre caràcter de televisió catalana, i aconseguirem també que els Pirineus no siguin una barrera, sinó una manera de comunicar-nos entre unes comarques en què parlem el català».

Per la seva part, el president del Consell General ha manifestat que la firma de l’acord amb TVC s’emmarca en la creació d’un espai transfronterer català. Bourquin, que ha qualificat ‘d’històric’ aquest acord, s’ha mostrat convençut que el fet de veure més sovint a la televisió catalana les imatges del Canigó, del Palau dels Reis de Mallorca de Perpinyà, significarà «un gran pas endavant per donar a conèixer tot el nostre territori». Per acabar, ha destacat que la firma de l’acord demostra «la voluntat del Consell General de promoure la informació, la nostra cultura, la nostra geografia, i la nostra manera de viure».

Enyorança d’una de gran

Tanta declaració esforçada que intentava traure les discussions sobre la llengua o les llengües del debat polític partidista i de la manipulació demagògica sembla que no servirà definitivament per a res, com ja sabíem massa els valencians, afectats d’una passa de senya d’identitat que fa enrojolir galtes però que il·lustra ben poques llengües.

Segons el diari El País (21.01.2008; versió traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum):

Rajoy afirma que garantirà l’estudi en castellà en tota Espanya

La mesura afectaria competències que ara corresponen a les autonomies

J. A. Aunión – Madrid – 21.01.2008

El candidat del pp a president del govern, Mariano Rajoy, es va comprometre ahir a garantir per llei que, en totes les comunitats autònomes, els estudiants que ho desitgen cursen en castellà la majoria de les assignatures. El líder del pp va afirmar que si guanya les eleccions del pròxim 9 de març plantejarà una estratègia per als pròxims deu anys en matèria d’educació, per a la qual cosa convocarà al principal partit de l’oposició i a totes les administracions i sectors educatius.

Per a complir el seu compromís sobre l’ensenyament en castellà en les comunitats amb llengua cooficial, Rajoy hauria de pactar amb les comunitats autònomes, ja que afecta les seues normatives, alguna amb rang estatutari. L’actual normativa estatal no legisla sobre este punt, més enllà de l’horari mínim de la matèria de llengua i literatura castellana i d’establir que els alumnes en eixir d’escola han de ser competents en espanyol i en la llengua cooficial, si n’hi ha.

En Catalunya, la llengua vehicular en les escoles és el català. La llei autonòmica establix que qui vulga estudiar en castellà, pot fer-ho. Els pares han de sol·licitar-lo i el professor, que es dirigix en català a tots els alumnes, ho fa en castellà amb ell. El material escolar també ha d’estar en este cas en castellà. En el País Basc, els ecolares poden triar entre estudiar en castellà, en basc o en un model bilingüe, alguna cosa molt semblat al que ocorre a Navarra. El Govern basc prepara una reforma per a establir només l’èuscar com a llengua principal. Ja hi han hagut protestes de pares.

La Xunta de Galícia, integrada per psoe i bng, ha convertit en norma un antic pla dels anteriors governants, del pp, que establix que almenys la meitat de les assignatures s’estudiaran en gallec. Així, la llei que promet Rajoy podria afectar també esta normativa. En la Comunitat Valenciana hi ha dues vies, en castellà i valencià. I a Balears hi ha un model a mitjan camí entre el valencià i el català.

La proposta de Rajoy vol aconseguir, segons va dir, «un bilingüisme integrador». Així ho va explicar ahir, després de tres jornades de debat de les quals han eixit les principals promeses educatives del programa del pp. Per a començar, l’eliminació de l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania, molt criticada, entre uns altres, pels bisbes, perquè asseguren que pretén adoctrinar. L’alternativa seria incloure més continguts cívics en les Ciències Socials. […]

Deixant a banda algunes coses que deixa caure el periodista i les que no diu, certament, al País Valencià caldria que Rajoy s’esforçara molt per a aconseguir que només estudiaren en castellà aquells que ho desitgen, ja que les protestes al País Valencià van en sentit contrari, que no aconseguixen aprendre valencià, i això que continua sent la llengua pròpia i oficial.

En tot cas, la proposta no sembla que vullga millorar l’aprenentatge i la formació lingüística, sinó únicament és una crida patriotera per l’espanyol. Una crida patriotera que ja ens indica que el to del pp apel·la més als budells que a la raó. Deuen pensar que no poden perdre els vots que els resten Ciutadans i upd, i que ja és hora de tornar a les arrels, en companyia de la tradició de segles de prohibir els drets dels altres perquè són un destorb per als privilegis propis. Ho comenta molt espessament Aurelio Arteta en «Añoranza de Babel» (El País, 21.01.2008), on després de pretendre «modernitzar» la sentència 46/1991 del Tribunal Constitucional espanyol assolta el catedràtic:

Pel que sembla, només en veu baixa pot reconéixer-se un lloc central a Espanya a l’espanyol o castellà, com si fora si més no discutible la seua condició de llengua comuna a tots. És comuna no perquè la Constitució proclame que ha de ser-ho, sinó que ho proclama justament perquè ho és; el dret a servir-se d’esta llengua procedix del fet previ que tots la coneixem i parlem. I des del bé del conjunt &mdah;si és que este bé comú encara importa—, preval este innegable avantatge del castellà.

És clar, no estan per a matisos, la seua són les dades que no es poden comprovar i les generalitzacions banals. La conclusió, naturalment, va pel cantó de la sociolingüística recreativa:

Al capdavall, en esta matèria ha de regir el principi d’adequació a la realitat sociolingüística. I des de la nostra plural realitat espanyola s’obtenen unes conclusions que em semblen inapel·lables. Que no hi ha dret a escolaritzar a ningú en una llengua que no siga la pròpia de la seua comunitat lingüística, si bé pot i ha d’adoptar-se la cooficial com a llengua auxiliar. Que no s’incomplix cap dret quan s’estudia espanyol en tota Espanya i català només a Catalunya o gallec només a Galícia, perquè eixe dret divers naix del seu ús real. Que en territoris bilingües seria convenient distingir zones lingüístiques —amb els seus drets diferents—, com a Navarra, en cas que la llengua cooficial estiguera concentrada només en unes comarques. Que no hi ha, per tant, una jerarquia entre els ciutadans espanyols a causa de la seua llengua, sinó una diferència qualitativa que els imprimixen les seues llengües diverses per la seua extensió: una comuna i altres particulars. Que cada comunitat bilingüe ha de comptar amb funcionaris competents en les llengües cooficials, només que segons la proporció d’usuaris i les tasques públiques acords amb la conducta habitual dels parlants; que tots els espanyols, en fi, poden comunicar-se en la seua pròpia llengua amb els empleats públics. No és tan difícil d’entendre.

Clar, el que és gros és que diga que no és tan difícil d’entendre, perquè i tant que l’entenem, però no pel que diu, sinó per la manipulació de la terminologia i per la poca base lògica, racional o democràtica del seu discurs. En este fragment convé retindre l’afirmació: «Que no hi ha dret a escolaritzar a ningú en una llengua que no siga la pròpia de la seua comunitat lingüística, si bé pot i ha d’adoptar-se la cooficial com a llengua auxiliar.» A partir d’això, la veritat és que sabem massa de què parlem, però no sabem per a què li ha servit tanta escola com deu tindre, com es diu a la meua comunitat lingüística i en la meua llengua pròpia, una de tantes de les que coneixem i parlem quan volem, o quan ens deixen.

Leonard Orban atén en català: la censura de Francisco Camps és cosa del Consell d’Europa

El dia 14 de desembre passat vaig enviar un escrit (dtl 15.12.2007/) a l’oficina del comissari europeu de multilingüisme. M’han respost el següent:

Benvolgut Sr. Boronat,

Moltes gràcies del seu correu electrónic del 14 de desembre i per la informació sobre la situació lingüística al País Valencià. La politica de llengües i cultura es competència dels Estats Membres de l’Uniò Europea, alguns d’ells la deleg[u]en a les regions. Si un estat que ha firmat i ratificat la carta europea de les llengües regionals o minoritaries no compleix amb les reivindicacions de la carta en qüestió es pot dirigir al Consell d’Europa.

Cordialment,
Johan Häggman
Membre del gabinet
Gabinet del Comissari Leonard Orban

Per tant, hem comprovat que el comissari atén en català, com esperàvem, encara que no tinga el web en la nostra llengua. D’altra banda, ens sembla que fuig d’estudi, atés que la qüestió afecta també la seua àrea i crec, en tot cas, que hauria segut més normal que traslladara ell mateix la qüestió a l’òrgan o la institució competent.

Per tant, haurem d’adreçar el mateix escrit al Consell d’Europa (que supose que deu ser el Consell de la Unió Europea [erròniament, cosa que m’indica Josep Molés en el seu comentari]), però no trobem en el seu web cap adreça per a les cartes dels ciutadans de la Unió Europea. En qualsevol cas, en faig una traducció més o menys barroera a l’anglés (sí, a l’anglés, que si ells no admeten el català, no deuen pretendre que admeta jo la llengua que pretenen imposar-me) i l’envie a algunes adreces de premsa del Consell de la Unió Europea més o menys relacionades temàticament amb l’assumpte.

Avantatges intel·lectuals de conéixer idiomes

Els polítics haurien de tindre prohibit apel·lar a la irracionalitat. De moment, és legal fer-ho. Per sort, ara no ha segut de la demostració de la superioritat d’una raça espanyola o dels trets genètics o fisonòmics dels lladres i assassins, on també trobaríem científics disposats a combregar-hi i aportar llibres i dades. El senyor Aznar López només l’ha feta servir (la llengua espanyola, la seua senya d’identitat) per a alimentar la confusió sobre la imposició de l’espanyol a Espanya (implantada molt abans de la Constitució, per cert) i per a exaltar un victimisme fal·laç dels espanyols que no volen saber res més que espanyol i que defenen el seu dret a la ignorància (i a menysprear els altres).

D’altra banda, i per a gaudi de valencians patrioters, ha defés de passada el model de política lingüística de Francisco Camps (gens líder ni pioner en esta ocasió), consistent a implantar una subordinació —més o menys ineficient: la mala idea no garantix l’èxit— que imposa als catalanoparlants el deure de fer sempre una manifestació de militància lingüística si volen fer ús dels seus drets.

Naturalment, si els experts científics mostren dades, estudis i un acord bastant general sobre la millor manera d’aprendre llengües, els avantatges socials i personals que aporta conéixer diversos idiomes, els beneficis que reporta eixa activitat en la prevenció de malalties degeneratives i en la millora de la capacitat intel·lectual, podríem concloure que Aznar López està interessat, per algun motiu que només ell coneix amb certesa, en aconseguir tot el contrari per als ciutadans espanyols.

En realitat, mentres els seus pronunciaments ens inciten a l’activitat intel·lectual, això ha de ser indubtablement positiu. Gràcies, doncs.

La notícia del diari El País (13.01.2008; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

Aznar crida a combatre la política lingüística de Catalunya

Miquel Noguer – Barcelona – 13.01.2008

José María Aznar va acudir ahir a auxiliar al pp català en el seu cos a cos amb Ciutadans pel vot dels contraris a la política lingüística de la Generalitat. De «greu problema per a la llibertat» va qualificar l’expresident l’actual model lingüístic de Catalunya, on el català és l’idioma vehicular en l’escola. Va alertar de la reforma legislativa que prepara el govern autònom per a reforçar el paper del català en l’educació. «L’objecte d’eixa revisió no és altre que incorporar a les polítiques lingüístiques en estes comunitats nova dosis de coacció». Per este motiu l’expresident cridava els ciutadans a «criticar» i a «denunciar» esta situació.

Aznar va presentar ¿Libertad o coacción?, un llibre de la fundació faes, que presidix, i que carrega contra els models de normalització lingüística de Catalunya, País Basc i, en menor mesura, de Galícia. Defensa, en canvi, els models aplicats a la Comunitat Valenciana i a Navarra, ambdues amb presidents conservadors. Aznar va qualificar d’«enemics de la llibertat» els defensors de la immersió lingüística en català.

El Partit Popular català torna a enarborar la bandera del castellà després d’uns anys en els quals el seu expresident Josep Piqué va evitar atiar el conflicte lingüístic. El nou president imposat per Mariano Rajoy, Daniel Sirera, tracta de recuperar el pols. No obstant això, part del seu espai polític se l’ha menjat Ciutadans, partit que va assolir tres escons en les últimes eleccions catalanes a força de denunciar la «persecució» del castellà a Catalunya.

L’estratègia del pp per a combatre a Ciutadans ha estat la d’atraure’s a alguns dels seus membres fundadors. A través de faes i de la branca catalana de la fundació, Catalunya Futur, ha fitxat a l’escriptor Xavier Pericay, coordinador del llibre que ahir va presentar Aznar. La fundació també ha incorporat a Maite Nolla, ex portaveu de Ciutadans. Este fitxatge va motivar la seua expulsió de l’executiva.

El mateix diari ens proporciona l’endemà la resposta política de ciu i icv:

ciu i icv repliquen la crítica d’Aznar a la política lingüística

Duran i Herrera rebutgen que es discrimine el castellà

El País – Barcelona – 14/01/2008

Les reaccions a les declaracions de l’expresident del govern central José María Aznar, que va qualificar el dissabte a Barcelona l’actual model lingüístic català de «greu problema per a la llibertat», no van tardar a aparéixer. Els candidats al Congrés dels Diputats de ciu, Josep Antoni Duran Lleida, i icv-euia, Joan Herrera, van arremetre ahir contra les declaracions de l’anterior líder del pp.

Duran va rebutjar que a Catalunya hi haja cap problema amb la llengua, i va recordar que «l’únic lloc on no es pot utilitzar el català és al Congrés i al Senat». El líder democristià va lamentar Esta circumstància, ja que va considerar que ambdues càmeres «representen a més la pluralitat cultural d’Espanya, quan en molts països democràticament avançats les diferents llengües són llengües de treball». Duran va recordar a Aznar que «sap que el català és la llengua de Catalunya i que el castellà també hi és llengua oficial».

Herrera va instar els partits catalans a comprometre’s a no pactar amb el pp després dels comicis del 9-m per considerar que és l’única manera de defensar l’actual model lingüístic a Catalunya. El candidat ecosocialista va afirmar ahir que és necessari crear un «cordó sanitari» per a evitar que el «fals discurs sobre la situació del castellà a Catalunya impregne la societat espanyola», va explicar en un comunicat que el partit va difondre ahir.

El portaveu de la Comissió de Nous Catalanoparlants, Josep Anton Fernández, va considerar «trampós» el vídeo del pp sobre el model lingüístic de les escoles, informa EuropaPress. Fernández va assegurar que atés que «el català és més feble a Catalunya que el castellà», la immersió lingüística constituïx «una acció afirmativa necessària» en favor de l’idioma.

Aznar va apostar dissabte per «reformar» les polítiques lingüístiques de les comunitats autònomes amb llengua pròpia, especialment les del País Basc i Catalunya. Aznar va titllar estos models d’«instruments de coacció» contra els castellanoparlants durant la presentació dissabte a Barcelona de ¿Libertad o coacción?, un llibre de la fundació faes que ell presidix.


  • Article relacionat: «tv3 y el pancastellanismo» de Francesc de P. Burguera (El País, 14.01.2008).

Sofismes i fantasies

El professor Branchadell s’ha fixat —un poc massa, segons el parer de Fernando Savater— en les propostes lingüístiques que ha llançat un nou partit espanyol (upd). Les idees que sorgixen d’eixe partit, i que a voltes exposa Fernando Savater, no són tant una proposta raonada i democràtica de gestió lingüística, sinó una presumpció i una enyor d’un suposats beneficis del monolingüisme, on els principis que defenen s’han d’aplicar només en el sentit que beneficie els parlants de l’espanyol —que som tots, serien capaços de dir— i que arracone els parlants de les altres llengües a un silenci, per suposat, pacífic i gens bel·ligerant —que som gent de pau, ¡ei!.

Com es pot observar en la petita rèplica de Fernando Savater, el seu rigor grinyola en tractar qüestions de llengua, atés que és verdaderament penós llegir que uns suposats abusos «que salta a la vista que hui es cometen» podrien fonamentar el seu posicionament, que partix de la discriminació d’uns ciutadans castellanoparlants a Catalunya o al País Basc.

Malauradament, el senyor Fernando Savater, que considerava que emetre partits de futbol en èuscar per la televisió era més o menys una bajanada dels temps (ja fa uns anys d’això), pretén argumentar sense dades ni fonaments legals, i pitjor encara, capgirant les dades reals sobre la discriminació lingüística a Espanya. És lamentable, però en lloc de preocupar-se pels drets dels ciutadans es preocupa pels drets dels castellanoparlants —on cal entendre el privilegi de ser castellanoparlant.

L’article d’Albert Branchadell aparegué en el diari El País (05.01.2008; l’hem traduït amb l’ajuda de l’Internostrum):

La llengua com a arma llancívola

Diferents formacions polítiques demanen la supremacia del castellà en tot l’estat. Però el multilingüisme no està renyit amb l’excel·lència, com ho il·lustra Finlàndia, al capdavant de l’Informe PISA

Albert Branchadell – 05.01.2008

La marxa de la Constitució espanyola com a encarnació del consens a què van arribar els espanyols durant la Transició sembla arribar a la fi. En este moment el text constitucional es troba sota el foc creuat dels que proposen superar-lo en un sentit federalitzant i dels que, en sentit oposat, més que una reforma constitucional postulen una contrareforma constitucional, que faça marxa enrere en el desenvolupament de l’Estat autonòmic, reduint obertament l’autonomia a la descentralització. I tot això sense oblidar als que, simplement, ja no desitgen viure sota cap Constitució espanyola.

En dates recents s’ha presentat en societat un nou partit polític que fa precisament de la contrareforma constitucional la seua principal bandera. Si el possible impacte electoral d’Unió, Progrés i Democràcia (upd) és encara una incògnita, el seu impacte mediàtic i polític són evidents: per ventura temorós de la competència que suposa upd, un dels dos grans partits espanyols ja ha corregut a apropiar-se tant de la filosofia del nou partit (on upd diu que la base de la ciutadania democràtica és «la llibertat en igualtat», el pp proclama que Espanya és una «nació de ciutadans lliures i iguals») com de la proposta de reforma constitucional com a instrument per al tancament definitiu del model territorial.

A més de tancar el model territorial, la proposta de reforma constitucional que presidix el manifest d’upd es centra en la «millora i reforç dels drets i obligacions individuals, que han de ser estrictament iguals per a tots els ciutadans del país». Pel que sembla, l’article 139 de la Constitució és insuficient com garantia d’eixa igualtat: «Tots els espanyols tenen els mateixos drets i obligacions arreu del territori de l’estat». I probablement és insuficient perquè l’article 139 no ha impedit que el Tribunal Constitucional, un òrgan no precisament «sotmés a constant desbordament per les pretensions nacionalistes», ho interprete d’una manera que exclou l’estricta igualtat. En la seua sentència 46/1991, el Tribunal Constitucional es va pronunciar sobre la constitucionalitat d’una llei del Parlament de Catalunya segons la qual durant el procés de selecció els aspirants a funcionaris autonòmics en eixa comunitat havien d’acreditar el coneixement oral i escrit de la llengua catalana. Doncs bé, heus ací el que va disposar el nostre alt tribunal al desestimar el recurs d’inconstitucionalitat interposat: «L’establiment d’un règim de cooficialitat lingüística en una part de territori de l’estat no contradiu el principi d’igualtat dels espanyols en tot el territori nacional, ja que tal principi no pot ser entés de cap manera com una rigorosa i monolítica uniformitat de l’ordenament de la qual resulte que arreu del territori es tinguen els mateixos drets i obligacions». No es tracta d’un pronunciament aïllat, sinó tota una línia jurisprudencial l’últim reflex de la qual és la recent sentència sobre l’estatut valencià, segons la qual «la pluralitat i la diversitat d’ordenaments són trets consubstancials a l’estat autonòmic i la seua realitat no pot, per definició, ser contrària a la Constitució, que és, al capdavall, la norma que la fa possible».

La referència a qüestions lingüístiques per part d’upd no és fortuïta, perquè en la seua proposta d’estricta igualtat este partit reserva una posició crucial a la llengua castellana, considerada imprescindible «com a vehicle d’enteniment general i debat de les qüestions que pertoquen a tota la comunitat», sota la creença que una llengua comuna és l’«instrument polític per a la realització dialèctica de la democràcia». Este postulat nega implícitament la realitat de les democràcies multilingües, com Bèlgica o Suïssa, que funcionen perfectament en absència d’una llengua comuna. El de «perfectament» pot resultar xocant per a Bèlgica, que travessa una profunda crisi, però no hauria de ser-ho: la crisi belga no és causada per l’absència d’una llengua comuna, i en qualsevol cas cap actor posa en dubte el caràcter trilingüe de l’estat belga, que a més del neerlandés i francés reconeix l’alemany com a llengua oficial. Si Bèlgica no convenç, cal pensar en Suïssa, una de les democràcies més antigues, més estables i més pròsperes del continent europeu, on el debat de les qüestions que pertoquen a tots els suïssos discorre en tres llengües oficials (alemany, francés i italià). Que el multilingüisme no està renyit amb l’excel·lència ho il·lustra de manera precisa Finlàndia, que una vegada més encapçala amb escreix el rànquing de l’Informe PISA, amb 63 punts per damunt de la mitjana de l’OCDE i 15 més que en l’any 2003. Pocs comentaristes de l’Informe PISA han recordat que Finlàndia reconeix dues llengües nacionals (finés i suec): el fet de parlar dues llengües distintes no ha impedit als parlamentaris finlandesos debatre i aprovar la legislació que fonamenta un sistema educatiu que és l’admiració del món sencer. En fi, el postulat de la llengua comuna també nega la realitat de la nostra Unió Europea, per a la qual el «instrument polític per a la realització dialèctica de la democràcia» és precisament el multilingüisme. Però el més remarcable d’este postulat no és que contradiga l’activitat de Rosa Díez o la dels actuals eurodiputats del pp, que debaten sobre qüestions que pertoquen a tots els europeus en absència d’una llengua comuna europea; el més remarcable és que, sense dissimular massa, ens duga de l’estricta igualtat entre els ciutadans espanyols a la seua estricta jerarquització.

En el seu manifest UPD proposa «l’escrupolós compliment del dret a l’escolarització en la llengua materna, atacat i negat en diverses comunitats autònomes». Per a començar, la proposta suposa altra reforma constitucional, encara que UPD s’oblide de presentar-la com a tal, perquè el nostre Tribunal Constitucional també ha declarat que de l’article 27 de la Constitució, que regula el dret a l’educació, no es desprén el dret a rebre l’ensenyament en la llengua materna de l’interessat, la qual cosa faculta als poders públics (en este cas de Catalunya) les llengües de comunicació en l’ensenyament (STC 337/1994). El problema d’esta proposta és que, encara que esmente la «llengua materna», en realitat es referix exclusivament el castellà. (Si el dret s’aplicara realment a la llengua materna de cadascú, i els drets individuals «han de ser estrictament iguals per a tots els ciutadans», hauríem de trobar a Rosa Díez defensant el dret a escolaritzar-se en català/valencià, gallec o èuscar als espanyols d’eixes llengües maternes residents a Madrid —un dret, per cert, que fins a ara no havia demanat ningú—). Heus ací, doncs, que UPD planteja una doble tipologia de ciutadans en el seu marc d’estricta igualtat: els espanyols de llengua materna castellana, que tindran dret a escolaritzar-se en la seua llengua estiguen on estiguen, i els espanyols d’altres llengües maternes, l’igual dret dels quals no es pren en consideració. I si açò no és un símptoma inequívoc de jerarquització dels ciutadans en funció de les seues llengües, observem la defensa de la prevalença de la llengua «comuna» sobre la «particular» (terminologia preconstitucional inclosa), una prevalença que comporta descartar el coneixement d’una llengua «particular» com a requisit per a exercir ocupacions públiques —en contra, una vegada més, de l’acreditada jurisprudència constitucional—. La doble tipologia és inequívoca: hi haurà uns ciutadans espanyols que sempre tindran la garantia de poder comunicar-se en la seua llengua amb els empleats públics i altres ciutadans, no menys espanyols, privats d’eixa mateixa garantia.

Allò inquietant d’este assumpte no és que aparega un partit nou amb tan enganyosos postulats. És més inquietant que un dels dos grans partits d’Espanya, amb possibilitats serioses de governar, els incorpore al seu programa polític. I, posats a concretar, el més inquietant de tot és el que va dir Mariano Rajoy en la conferència política del pp del passat mes de novembre: «Si les autonomies defensen la seua llengua, Espanya haurà de defensar la seva». Disculpen vostés: ¿Espanya té una sola llengua? ¿Per ventura caldrà reformar també l’article 2 de la Constitució, per a sostraure al català/valencià, gallec i èuscar la seua condició de llengües espanyoles?


Albert Branchadell és professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona

La resposta en carta al mateix diari és del dia 08.01.2008 (l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum):

Sofismes lingüístics

Fernando Savater 08/01/2008

El professor Branchadell alerta contra els «enganyosos postulats» lingüístics d’upd («La llengua com arma llancívola», El País, 5 de gener del 2008), però em tem que per a denunciar-los incorre en algun sofisma que altre. Assenyale el més evident: el dret a l’escolarització en la llengua materna que es planteja en les comunitats on a més del castellà hi ha altra llengua oficial, no en les altres. Tanmateix, si algun dia a Madrid o Sevilla hi haguera una demanda suficient d’ensenyament públic en català o èuscar, em semblaria molt bé que fóra atesa, però mentres l’esperem allò urgent és no privar de la seua opció a qui ja volen ser escolaritzats en castellà a Catalunya o el País Basc, que són moltíssims.

De manera que de doble tracte, res de res: el que passa és que hi ha ciutadans que viuen en comunitats amb una sola llengua oficial i altres en les quals en tenen dos. La una és comuna a tot l’estat, l’altra, particular a aquesta comunitat. No sé si aquesta precisió lingüística és preconstitucional, però a mi em resulta de certa utilitat. Com també crec políticament útil que hi haja eixa llengua comuna, que allí on falta no deixen bastants d’enyorar (cas de Bèlgica o de la pròpia Unió Europea). En Espanya, parlant a títol personal, em sembla desitjable una reforma constitucional per a aclarir l’estatus de les diverses llengües oficials, ja que salta a la vista que hui es cometen abusos i es fomenten malentesos sectaris.

D’altra banda, cal agrair l’atenció que presta a upd l’última pàgina de la renovada secció d’opinió del nostre periòdic, la més extensa i reservada a encàrrecs especials. Tant de bo seguixca eixe interés en el futur, fins i tot amb algun article a favor del nou partit.

Els colors de la il·legalitat al País Valencià

De tot el procés que ha mamprés l’actual president de la Generalitat valenciana Francisco Camps contra la reemissió de tv3 al País Valencià i, per tant, contra els ciutadans i ciutadanes que volen triar eixes emissions (per la llengua, pels continguts o per la qualitat), encara en traurem un benefici, si més no, que consistirà en fer evident des de tots els angles possibles l’arbitrarietat, la demagògia, les alegalitats i les il·legalitats que estan cometent els dirigents valencians que tacten de censurar un mitjà públic d’informació i comunicació, però, en canvi, incomplixen amb irresponsabilitat i perjudici general les resolucions judicials [dtl 07.01.2008] que no els són favorables, sempre, casualment, contra l’ús i la difusió del valencià.

A més, ens assabentarem de les passivitats còmplices i interessades dels ministres amb competència en la gestió de les ones (tant José Montilla com Joan Clos, i tots els predecessors) i de la mala gana que tenen a l’hora de resoldre un problema covat durant la transició a la democràcia i que encara continua donant-los algun fruit.

Segons informa Vilaweb (08.01.2008) Acció Cultural del País Valencià acaba de presentar un recurs contra l’expedient sancionador. Esperem que hi haja sort, és a dir, justícia amb ulls a la cara. En este sentit, l’article d’Alfons Esteve (Levante, 04.01.2008) detalla amb lucidesa la malifeta:

Il·legalitat i complicitat

Alfons Esteve

Fa pocs mesos, el president veneçolà Hugo Chávez va tancar una televisió privada i va ser un motiu d’escàndol internacional, sobretot a l’Estat espanyol, per tal com, es deia, era un atemptat contra la llibertat d’expressió en aquell país. Això mateix ha fet el president valencià, Francisco Camps, i no sembla que haja tingut el mateix vol ni nacional ni internacional dins del mateix Estat que feia ben poc reclamava el dret a expressar-se lliurement a través d’un mitjà de comunicació. Ací tot s’ha quedat més aviat amb la foscor d’un diumenge a la nit. L’argument de Chávez per a clausurar la televisió va ser la caducitat de la llicència administrativa per a emetre. El de Camps, i després de 22 anys, la il·legalitat de les emissions dels canals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (ccma) —tv3, C33, 3/24 i K3/300— al País Valencià.

Aquest, el de la il·legalitat, és l’únic argument que han utilitzat per a tancar els repetidors. I aquest dictat de l’aparell propagandístic del pp ha fet tant d’efecte que fins i tot els qui estan contra el tancament i defensen la continuïtat de les emissions el donen per bo, sense parar-se a pensar o a mirar la legislació en què suposadament es basa el Govern del pp per fer-ho. I deixem-ho clar: aquesta il·legalitat és, si més no, discutible.

En l’expedient que ha instruït el Govern valencià s’afirma que les emissions són il·legals, d’acord amb la Llei 1/2006 de la Generalitat Valenciana, del sector audiovisual. Ara bé, aquesta llei va entrar en vigor a la fi de juliol de 2006, mentre que les inspeccions que aporta en l’expedient sancionador el Govern valencià són d’abril de 2006, és a dir, quasi tres mesos abans de l’entrada en vigor de la llei. Ras i curt: primer actuen i després fan la norma. O dit en termes jurídics: vulneració d’un principi bàsic del dret, el principi de la irretroactivitat de les normes.

En segon lloc, el procediment és engegat per un òrgan manifestament incompetent, ja que la Generalitat Valenciana no té competències en matèria de telecomunicacions, d’acord amb la Constitució espanyola. A més, les freqüències o canals a què al·ludeix l’expedient són de titularitat estatal i no han estat assignats en cap cas a la Generalitat Valenciana. De fet, ni el ministre Clos ni el president Camps han aportat cap document que done fe de la cessió. Ans al contrari: hi ha un document del Ministeri d’Indústria on s’afirma que les freqüències per les quals s’emeten els canals de la CCMA al País Valencià són de titularitat exclusiva de l’Estat.

I, per acabar-ho d’arrodonir, els articles de la Llei 1/2006 amb els quals es justifica l’expedient sancionador es troben, en el moment d’iniciar-lo, impugnats per l’Estat per possible inconstitucionalitat i a hores d’ara estan pendents de sentència en el Tribunal Constitucional. És a dir, que si el Tribunal Constitucional es pronuncia en contra del Govern Valencià, la suposada base legal per a fer el tancament de les emissions haurà estat declarada inconstitucional i, per tant, nul·les de ple dret totes les actuacions fetes emparant-se en aquella norma.

Finalment, el Govern valencià desobeeix la Llei general de telecomunicacions (llei estatal), que regula l’espectre radioelèctric i n’atribueix la titularitat a l’Estat, com també la competència per a atorgar el dret d’ús del domini públic radioelèctric i els canals o freqüències, tot això d’acord amb el Pla tècnic nacional de la televisió digital terrestre (tdt). I segons aquest pla, els canals pels quals emeten el canals de la ccma als País Valencià no han estat assignats a cap comunitat autònoma, cosa que implica que són de titularitat estatal i, per tant, el Govern Valencià no hi té cap competència.

Així doncs, la presumible il·legalitat és, si més no, discutida, i actualment i en el moment de fer el tancament dels repetidors es troba en seu judicial (el Tribunal Constitucional, d’una banda, i el Tribunal Superior de Justícia valencià, d’una altra), pendent de resolució. A més, i davant d’un cas com aquest on el que hi ha en joc és la llibertat d’expressió i el dret a informar-se mitjançant unes cadenes televisives públiques, fer servir l’argument d’una suposada il·legalitat encara resulta més sagnant.

Per tot això, no s’entén que d’entrada i sabent quin és el tarannà del Govern valencià, es done amb tanta facilitat una credibilitat absoluta a les seues actuacions i acusacions. O no són il·legals les emissions de Punt 2 que es fan mitjançant el repetidor de la mateixa serra Perenxisa on justament es troba també el de TV3? O no són il·legals els diversos canals de contingut pornogràfic que es troben a diari en l’espai radioelèctric valencià? O no han funcionat de manera il·legal moltes de les televisions d’empreses i persones afins al pp? Si ens posem a tancar, tanquem-les totes!

El pp fa, massa sovint i des de molt de temps, demagògia amb els seus arguments al País Valencià i a fora. El que sorprèn, però, és que els responsables polítics del Govern de l’Estat i del Govern de Catalunya encara no ho hagen entès, o no ho hagen volgut entendre, i assumesquen els seus arguments, sense ni tan sols intentar rebatre’ls ni per la via política ni per la via jurídica. El Govern espanyol, mitjançant el seu ministre d’Indústria, i els partits que li donen suport, no poden donar-los per bons sense més, perquè els raonaments jurídics no els avalen. Els tics dictatorials del pp i del seu govern, tampoc. No fer res i fer veure que no es pot fer res, els fa còmplices d’aquest govern. O es combat la irracionalitat del Govern valencià o s’hi actua amb complicitat. Però que l’excusa no siga la il·legalitat.


Alfons Esteve és advocat i tècnic lingüístic de la Universitat de València.

Noves tecnologies i velles pràctiques

Després que fa unes setmanes l’acadèmic Honorat Ros i Pardo diguera que un país normal és aquell on al carrer es parla la llengua del país i a casa cada u fa el que vol, frase que a molts ens va semblar més aviat una defensa non petita d’alguna actuació individual que no venia a tomb (puga ser que al·ludint el cas d’algun col·lega acadèmic), ara es despengen amb l’ús en les noves tecnologies.

Doncs, si en les velles encara no han aconseguit aclarir-se, que els déus els il·luminen per a les noves. Fa més de vint anys que veiem la tv3 al País Valencià, cosa que no s’ha d’agrair a l’avl, però la institució acadèmica està plena d’espectadors bastant impassibles de l’apagada d’un recurs fonamental per a la llengua i per a la democràcia (que no és precisament el patrimoni ideològic més arrelat en alguns dirigents del Partit Popular). Ara que Francisco Camps ja ha censurat l’emissió al sud del País Valencià, esperem que els acadèmics siguen capaços d’insistir d’una manera més clara i directa que amb l’anterior sol·licitud que feren per a aconseguir un impuls del valencià en les televisions públiques i privades, paperet que ja hem vist per a què ha servit.

Naturalment, l’elaboració del codi (diccionaris, gramàtiques, etc.) és una tasca important, però únicament si hi ha usuaris de la llengua amb mitjans d’expressió i comunicació democràtics al seu abast. Altrament, ¿per a què o per a qui treballen?

Quant a les noves tecnologies, si es tracta d’Internet, poden fer una visita virtual a les Corts valencianes (amb el cas ben greu de les Corts infantils) i, en general, a la Generalitat valenciana, on trobaran faena a atendre quant a la castellanització excloent amb què s’apliquen les noves tecnologies i on el valencià subsistix com la molsa o el florit allà on hi ha humitat, coses del clima i de l’esforç personal de molts funcionaris i de pocs polítics.

La notícia del diari El País (22.12.2007; traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

El futur del valencià passa pel seu ús en les noves tecnologies

L’AVL celebra les Normes i Fabra diu que la llengua no ha de ser obligatòria

María Fabra – Castelló – 22.12.2007

Les denominades Normes de Castelló de 1932 van assegurar «la consolidació i expansió social de la normativa ortogràfica. Cal agrair-les als gramàtics, professors, escriptors, representants polítics i empresarials i erudits que les van fer possibles. Gràcies a les Normes, territori i llengua van entrar definitivament en el segle XX». És la declaració institucional que ahir va aprovar per unanimitat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua a Castelló, amb motiu del 75.é aniversari de la normativa.

La declaració incidix que la complexitat de la situació sociolingüística contemporània «requerix que els governants competents adopten plans d’actuació i mesures de planificació adequades perquè la recuperació progressiva del valencià arribe a tots els àmbits públics, en un món internacionalitzat i marcat per les transformacions en els camps de la comunicació i dels avanços tecnològics».

De manera que l’Acadèmia considera que el futur del valencià «passa necessàriament per l’aprofitament i l’optimització de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació per a facilitar el seu accés sense fronteres dins dels territoris de la llengua compartida, atenent els principis de concòrdia i col·laboració que van caracteritzar el comportament dels nostres avantpassats». Van sorprendre, no obstant això, unes paraules del discurs protocol·lari de l’alcalde de Castelló, Alberto Fabra, en el ple. Va dir que «conrear la llengua no ha de ser una obligació, sinó un dret de tots els ciutadans i ciutadanes de la capital de la Plana». «Hem d’evitar les imposicions i convertir en una satisfacció ésser capaços d’entendre’ns amb el mateix idioma», va afegir.

L’alcalde va indicar que «la realitat de Castelló» demostra que «som capaces de comunicar-nos i entendre’ns i ho vam demostrar cada dia perquè l’ús de la nostra llengua, ací, en la nostra ciutat, es fa de manera natural i perquè saber valencià, parlar valencià, és un motiu d’orgull».

La presidenta de l’Acadèmia Ascensión Figueres, va assenyalar que el valencià «es troba en una situació molt bona, doncs ja hi ha una generació que sap llegir-lo i escriure’l, i se li ha donat la dignitat que mereix», encara que va apuntar que «encara queda molt camí per caminar, i en això estem».

Després del ple, celebrat en la casa Matutano, on es van signar les normes, la comitiva es va traslladar a l’acte d’inauguració de la plaça de les Normes de Castelló.

Bèlgica amb requisit lingüístic sobre la propietat

La periodista Ana Carbajosa (El País, 20.12.2007; traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) ens comenta un cas com un cabàs que s’esdevé a Bèlgica, eixe país amb règims lingüístics diversament discriminadors, pel que expliquen últimament els diaris, o potser és que hi ha alguna cosa més a rascar per baix de les trifulgues lingüístiques. En tot cas, cal prendre’n nota, per si de cas volem vendre o comprar un tros a ca nostra, qualsevol dia ens ho impediran si no sabem parlar, posem per cas, espanyol, com sembla que volen algú que diga la Constitució… espanyola, és clar. Se n’encarreguen molts notaris, jutges i registradors en l’actualitat.

Es ven terreny, només per a qui parle flamenc

L’Ajuntament de Zaventem, una localitat de la perifèria de Brussel·les, ha decidit que qui aspire a comprar terrenys municipals haurà de parlar flamenc o estar disposat a aprendre’l. La mesura, aparentment extraterrestre en l’era del lliure mercat, respon a la campanya que els municipis flamencs que envolten Brussel·les van engegar fa ja temps per a protestar per l’arribada massiva a la zona de francòfons a la recerca d’habitatges barats, sense intenció d’aprendre la llengua de la seua terra d’acollida.

Zaventem posarà en pràctica esta nova mesura prompte, quan s’efectue la venda de 76 parcel·les municipals, segons va explicar a l’agència de notícies belga un responsable de l’ajuntament. «Es tracta d’un instrument important per a garantir el caràcter flamenc de municipis com Zaventem i d’afavorir la convivència entre els habitants del barri», va explicar l’adjunt de l’alcalde, Eric Van Rompuy. Un consell municipal s’encarregarà d’adjudicar els terrenys de la discòrdia.

L’únic diputat francòfon del parlament regional, Christian Van Eyken, va presentar una protesta oficial davant el governador de la província, però la seua queixa ha estat desestimada pel que Zaventem té ara mans lliures per a imposar el seu criteri.

Zaventem pertany a la polèmica circumscripció electoral de Bruxelles-Hal-Vilvorde, composta per desenes de municipis que envolten Brussel·les i situats en Flandes. Estes localitats es troben a cavall entre el nord de parla neerlandòfona, el sud francòfon i la bilingüe Brussel·les. Separar Bruxelles-Hal-Vilvorde de Brussel·les i eliminar les facilitats lingüístiques per als francòfons que oferixen sis d’estos municipis —per a accedir a la justícia i als documents oficials—, així com la possibilitat que els francòfons puguen votar a partits no flamencs, és una de les principals reivindicacions del nacionalisme de Flandes.

Els flamencs consideren fonamental l’escissió de Bruxelles-Hal-Vilvorde perquè la frontera lingüística i política que dividix el país entre el nord i el sud quede clarament definida. Esta mesura seguix a unes altres com l’adoptada pel municipi d’Emrchtem, on l’ajuntament ha prohibit que els xiquets parlen francés en l’escola, en classe o en el pati.