Informa Acció Cultural del País Valencià de la resolució del Tribunal Contenció Administratiu número 4 de València (jutgessa Julia de la Asunción Soriano) que no autoritza la Generalitat valenciana a entrar a les instal·lacions del Mondúber a causa del recurs que ha interposat ACPV en la via contenciosa administrativa contra la decisió de l’administració valenciana de tancar el repetidor.
La Generalitat valenciana actual dirigida pel Partit Popular persistix en el seu intent de retallada dels drets dels ciutadans valencians. Segons titula Vilaweb (09.02.2008):
La Generalitat dóna deu dies per tancar els repetidors de TV3 de Perenxisa, Alginet i la Llosa de Ranes
La Generalitat valenciana continua sense moure’s per l’ànim de protegir o d’ampliar els drets dels valencians. Cal recordar que tot va començar fa anys amb l’intent socialista d’impedir eixes mateixes emissions (fou amb el ministre Barrionuevo), va continuar amb la interferència del senyal de tv3 quan feien futbol (governant Zaplana) i la concessió de canals analògics i digitals de televisió a empreses amigues dels dirigents del Partit Popular, que podem observar que no programen res en valencià, però que pretenen ser els garants exclusius i excloents de les essències i de les senyes d’identitat valencianes. En canvi, descuiden i fins i tot perseguixen els drets i les oportunitats dels ciutadans valencians que no combreguen amb ells ideològicament en qualsevol àmbit.
Parlant, doncs, d’oportunitats osbtruïdes per l’administració valenciana, tenim el flagrant exemple de la Generalitat valenciana, que carrega els tècnics propis —i que són treballadors públics— amb faenes de gestió lingüística derivades de concessions i contractes amb empreses privades. És a dir, la Generalitat no tan sols no exigix que les empreses privades que gestionen serveis i obres públics estiguen capacitades per a fer-ho en valencià, sinó que desvia eixa gestió imprescindible als propis tècnics lingüístics de l’administració, que es veuen, per tant, sent funcionaris públics i treballant per al lucre privat. Per posar un exemple, talment com si les empreses privades que construïxen instituts, centres sanitaris i obres públiques en general, no tingueren treballadors —només compte bancari, això sí—, atés que la faena la farien els funcionaris de la Generalitat valenciana.
Eixa perversió del sistema té una conseqüència evident en el mercat lingüístic valencià: la gestió lingüística no es desenvolupa en el sector privat amb normalitat, ja que les empreses que aconseguixen concessions o contractes amb l’administració —empreses que han de complir diversos requisits per a poder efectuar eixa gestió— no tenen cap requisit de qualitat lingüística i, per tant, no han de preocupar-se de gestionar eixa part de la seua activitat, no han de contractar tècnics lingüístics ni persones suficientment alfabetitzades en valencià. I això fa que el valencià siga inútil per a l’accés a una part molt important del mercat de treball.
Una clara aposta, doncs, per la desprotecció dels drets lingüístics dels ciutadans. Més encara, una utilització de mitjans públics per a interessos privats i una política lingüística de subordinació i devaluació constant del valencià i dels drets dels ciutadans catalanoparlants del País Valencià.
Mentres al País Valencià Francisco Camps pretén eliminar les emissions de la tv3 i que els seus ciutadans es queden sense una cadena pública en la llengua pròpia, l’estat francés col·labora per a facililitar tot el contrari a la Catalunya del Nord.
La notícia és del diari e-notícies (23.01.2008):
França permet TV3 a la Catalunya Nord sense traves
FINS I TOT PAGA 24.000 EUROS
Televisió de Catalunya i el Consell General dels Pirineus Orientals han firmat a Perpinyà un acord de cooperació per al reforçament de la cobertura informativa de TV3 a la Catalunya del Nord. L’acord ha estat firmat, per part de TVC, pel director, Francesc Escribano, i per part del Consell, pel president Christian Bourquin, i pel vicepresident i responsable dels assumptes relacionats amb la cultura catalana, Marcel Mateu. L’acord inclou «una participació econòmica de 24.000 euros anuals del Consell, la màxima institució nord-catalana, i preveu la instal·lació i utilització d’un enllaç digital terrestre que connectarà directament la delegació de TVC a Perpinyà amb els estudis de Sant Joan Despí i permetrà l’enviament directe d’imatges entre totes dues poblacions, sense que hagin de passar, com fins ara, a través dels enllaços internacionals de París i Madrid».
Francesc Escribano ha qualificat l’acord de «molt important perquè sabem que TV3 té una presència important a la Catalunya del Nord» i que, per TVC, «fer aquest pas significa que la gent de Catalunya del Nord senti també seva TV3. Això és un pas que hem d’agrair també al Consell General dels Pirineus Oriental, que creiem que reforça la nostra imatge i el nostre caràcter de televisió catalana, i aconseguirem també que els Pirineus no siguin una barrera, sinó una manera de comunicar-nos entre unes comarques en què parlem el català».
Per la seva part, el president del Consell General ha manifestat que la firma de l’acord amb TVC s’emmarca en la creació d’un espai transfronterer català. Bourquin, que ha qualificat ‘d’històric’ aquest acord, s’ha mostrat convençut que el fet de veure més sovint a la televisió catalana les imatges del Canigó, del Palau dels Reis de Mallorca de Perpinyà, significarà «un gran pas endavant per donar a conèixer tot el nostre territori». Per acabar, ha destacat que la firma de l’acord demostra «la voluntat del Consell General de promoure la informació, la nostra cultura, la nostra geografia, i la nostra manera de viure».
El dia 14 de desembre passat vaig enviar un escrit (dtl 15.12.2007/) a l’oficina del comissari europeu de multilingüisme. M’han respost el següent:
Benvolgut Sr. Boronat,
Moltes gràcies del seu correu electrónic del 14 de desembre i per la informació sobre la situació lingüística al País Valencià. La politica de llengües i cultura es competència dels Estats Membres de l’Uniò Europea, alguns d’ells la deleg[u]en a les regions. Si un estat que ha firmat i ratificat la carta europea de les llengües regionals o minoritaries no compleix amb les reivindicacions de la carta en qüestió es pot dirigir al Consell d’Europa.
Cordialment,
Johan Häggman
Membre del gabinet
Gabinet del Comissari Leonard Orban
Per tant, hem comprovat que el comissari atén en català, com esperàvem, encara que no tinga el web en la nostra llengua. D’altra banda, ens sembla que fuig d’estudi, atés que la qüestió afecta també la seua àrea i crec, en tot cas, que hauria segut més normal que traslladara ell mateix la qüestió a l’òrgan o la institució competent.
Per tant, haurem d’adreçar el mateix escrit al Consell d’Europa (que supose que deu ser el Consell de la Unió Europea [erròniament, cosa que m’indica Josep Molés en el seu comentari]), però no trobem en el seu web cap adreça per a les cartes dels ciutadans de la Unió Europea. En qualsevol cas, en faig una traducció més o menys barroera a l’anglés (sí, a l’anglés, que si ells no admeten el català, no deuen pretendre que admeta jo la llengua que pretenen imposar-me) i l’envie a algunes adreces de premsa del Consell de la Unió Europea més o menys relacionades temàticament amb l’assumpte.
Informa el Telenotícies Migdia que el magistrat Gonzalo Barra Pla (Jutjat Contenciós Administratiu número 2 de Castelló de la Plana) ha denegat el permís que demanava la Generalitat valenciana per a clausurar el repetidor que emet tv3 des del Bartolo.
Segons la informació del noticiari:
Vilaweb.El jutjat ha impedit l’entrada de la Generalitat Valenciana al centre repetidor, situat al desert de les Palmes. L’argument és que la petició prové d’una resolució contra la qual s’ha presentat un recurs al Tribunal Superior de Justícia. Aquesta resolució és la que multa Acció Cultural del País Valencià amb 300.000 euros i ordena el cessament de les emissions de TV3 al País Valencià.
De tot el procés que ha mamprés l’actual president de la Generalitat valenciana Francisco Camps contra la reemissió de tv3 al País Valencià i, per tant, contra els ciutadans i ciutadanes que volen triar eixes emissions (per la llengua, pels continguts o per la qualitat), encara en traurem un benefici, si més no, que consistirà en fer evident des de tots els angles possibles l’arbitrarietat, la demagògia, les alegalitats i les il·legalitats que estan cometent els dirigents valencians que tacten de censurar un mitjà públic d’informació i comunicació, però, en canvi, incomplixen amb irresponsabilitat i perjudici general les resolucions judicials [dtl 07.01.2008] que no els són favorables, sempre, casualment, contra l’ús i la difusió del valencià.
A més, ens assabentarem de les passivitats còmplices i interessades dels ministres amb competència en la gestió de les ones (tant José Montilla com Joan Clos, i tots els predecessors) i de la mala gana que tenen a l’hora de resoldre un problema covat durant la transició a la democràcia i que encara continua donant-los algun fruit.
Segons informa Vilaweb (08.01.2008) Acció Cultural del País Valencià acaba de presentar un recurs contra l’expedient sancionador. Esperem que hi haja sort, és a dir, justícia amb ulls a la cara. En este sentit, l’article d’Alfons Esteve (Levante, 04.01.2008) detalla amb lucidesa la malifeta:
Il·legalitat i complicitat
Alfons Esteve
Fa pocs mesos, el president veneçolà Hugo Chávez va tancar una televisió privada i va ser un motiu d’escàndol internacional, sobretot a l’Estat espanyol, per tal com, es deia, era un atemptat contra la llibertat d’expressió en aquell país. Això mateix ha fet el president valencià, Francisco Camps, i no sembla que haja tingut el mateix vol ni nacional ni internacional dins del mateix Estat que feia ben poc reclamava el dret a expressar-se lliurement a través d’un mitjà de comunicació. Ací tot s’ha quedat més aviat amb la foscor d’un diumenge a la nit. L’argument de Chávez per a clausurar la televisió va ser la caducitat de la llicència administrativa per a emetre. El de Camps, i després de 22 anys, la il·legalitat de les emissions dels canals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (ccma) —tv3, C33, 3/24 i K3/300— al País Valencià.
Aquest, el de la il·legalitat, és l’únic argument que han utilitzat per a tancar els repetidors. I aquest dictat de l’aparell propagandístic del pp ha fet tant d’efecte que fins i tot els qui estan contra el tancament i defensen la continuïtat de les emissions el donen per bo, sense parar-se a pensar o a mirar la legislació en què suposadament es basa el Govern del pp per fer-ho. I deixem-ho clar: aquesta il·legalitat és, si més no, discutible.
En l’expedient que ha instruït el Govern valencià s’afirma que les emissions són il·legals, d’acord amb la Llei 1/2006 de la Generalitat Valenciana, del sector audiovisual. Ara bé, aquesta llei va entrar en vigor a la fi de juliol de 2006, mentre que les inspeccions que aporta en l’expedient sancionador el Govern valencià són d’abril de 2006, és a dir, quasi tres mesos abans de l’entrada en vigor de la llei. Ras i curt: primer actuen i després fan la norma. O dit en termes jurídics: vulneració d’un principi bàsic del dret, el principi de la irretroactivitat de les normes.
En segon lloc, el procediment és engegat per un òrgan manifestament incompetent, ja que la Generalitat Valenciana no té competències en matèria de telecomunicacions, d’acord amb la Constitució espanyola. A més, les freqüències o canals a què al·ludeix l’expedient són de titularitat estatal i no han estat assignats en cap cas a la Generalitat Valenciana. De fet, ni el ministre Clos ni el president Camps han aportat cap document que done fe de la cessió. Ans al contrari: hi ha un document del Ministeri d’Indústria on s’afirma que les freqüències per les quals s’emeten els canals de la CCMA al País Valencià són de titularitat exclusiva de l’Estat.
I, per acabar-ho d’arrodonir, els articles de la Llei 1/2006 amb els quals es justifica l’expedient sancionador es troben, en el moment d’iniciar-lo, impugnats per l’Estat per possible inconstitucionalitat i a hores d’ara estan pendents de sentència en el Tribunal Constitucional. És a dir, que si el Tribunal Constitucional es pronuncia en contra del Govern Valencià, la suposada base legal per a fer el tancament de les emissions haurà estat declarada inconstitucional i, per tant, nul·les de ple dret totes les actuacions fetes emparant-se en aquella norma.
Finalment, el Govern valencià desobeeix la Llei general de telecomunicacions (llei estatal), que regula l’espectre radioelèctric i n’atribueix la titularitat a l’Estat, com també la competència per a atorgar el dret d’ús del domini públic radioelèctric i els canals o freqüències, tot això d’acord amb el Pla tècnic nacional de la televisió digital terrestre (tdt). I segons aquest pla, els canals pels quals emeten el canals de la ccma als País Valencià no han estat assignats a cap comunitat autònoma, cosa que implica que són de titularitat estatal i, per tant, el Govern Valencià no hi té cap competència.
Així doncs, la presumible il·legalitat és, si més no, discutida, i actualment i en el moment de fer el tancament dels repetidors es troba en seu judicial (el Tribunal Constitucional, d’una banda, i el Tribunal Superior de Justícia valencià, d’una altra), pendent de resolució. A més, i davant d’un cas com aquest on el que hi ha en joc és la llibertat d’expressió i el dret a informar-se mitjançant unes cadenes televisives públiques, fer servir l’argument d’una suposada il·legalitat encara resulta més sagnant.
Per tot això, no s’entén que d’entrada i sabent quin és el tarannà del Govern valencià, es done amb tanta facilitat una credibilitat absoluta a les seues actuacions i acusacions. O no són il·legals les emissions de Punt 2 que es fan mitjançant el repetidor de la mateixa serra Perenxisa on justament es troba també el de TV3? O no són il·legals els diversos canals de contingut pornogràfic que es troben a diari en l’espai radioelèctric valencià? O no han funcionat de manera il·legal moltes de les televisions d’empreses i persones afins al pp? Si ens posem a tancar, tanquem-les totes!
El pp fa, massa sovint i des de molt de temps, demagògia amb els seus arguments al País Valencià i a fora. El que sorprèn, però, és que els responsables polítics del Govern de l’Estat i del Govern de Catalunya encara no ho hagen entès, o no ho hagen volgut entendre, i assumesquen els seus arguments, sense ni tan sols intentar rebatre’ls ni per la via política ni per la via jurídica. El Govern espanyol, mitjançant el seu ministre d’Indústria, i els partits que li donen suport, no poden donar-los per bons sense més, perquè els raonaments jurídics no els avalen. Els tics dictatorials del pp i del seu govern, tampoc. No fer res i fer veure que no es pot fer res, els fa còmplices d’aquest govern. O es combat la irracionalitat del Govern valencià o s’hi actua amb complicitat. Però que l’excusa no siga la il·legalitat.
Alfons Esteve és advocat i tècnic lingüístic de la Universitat de València.
Com a possible complement a la qüestió amplament debatuda fa poc —quan allò de Frankfurt— sobre la relació entre les cultures, les llengües, les nacionalitats i els escriptors i artistes, José María Ridao (El País, 29.12.2007; traduït amb l’ajuda de l’Internostrum) enfoca d’alguna manera l’assumpte en tractar la contribució del continent africà a les llengües i cultures diverses d’arreu del món —amb un empobriment permanent per als mateixos africans.
Trobe que el panorama valencià té uns inquietants reflexos pel que fa a les pèrdues culturals i lingüístiques, si atenem les constriccions del mercat per als productes audiovisuals i literaris en català produïts ací mateix. En eixe sentit, les dades generals sobre la producció i el consum, i la dada premonitòria i simptomàtica del tancament del repetidor de la Carrasqueta —que fea accessible la tv3 a molts habitants del sud valencià, convoquen Francisco Camps a aparéixer en un museu gens faraònic en este cas i bastant tèrbol quant al que s’hi puga exposar de la seua gestió.
Certament, els catalanoparlants del País Valencià hauríem de ser tan accidentals com els castellanoparlants, però sembla que el molt honorable ens considera puga ser que massa essencials i ens aplica un proteccionisme aïllacionista i lesiu.
Els escriptors africans i la llengua
José María Ridao 29.12.2007
Si la llengua pot constituir un dels pocs criteris més o menys solvents per a caracteritzar una literatura, el fet que els autors procedixquen d’un o altre país o pertanyen a un o altre continent no passa de ser un detall accidental, que afecta sobretot la difusió i la recepció de les obres. Igual que en altres regions del món amb característiques socials i econòmiques semblants, els escriptors africans saben per endavant que la difusió de les seues obres serà difícil donada l’escassesa i la debilitat de les editorials del continent. A més, les taxes d’analfabetisme que patix l’Àfrica, per no parlar directament de les greus situacions de misèria, reduïxen de manera inapel·lable l’àmbit possible de coneixement per a qualsevol literatura, no només l’escrita per autors africans. Sense mitjans per a editar obres literàries de manera solvent i sense un cercle suficient de lectors potencials, és admirable que a l’Àfrica haja sobrevixcut la vocació dels autors i, en definitiva, que sempre hagen existit i continuen existint autors africans.
Prenent en consideració el passat colonial del continent, l’opció de la llengua ha estat des del primer moment carregada de conseqüències. Durant els anys decisius del moviment anticolonial, al voltant dels seixanta del passat segle, la major part de les anàlisis coincidien a destacar la torbadora contradicció en la qual estaven forçats a incórrer els autors que acceptaven expressar-se en la llengua de la metròpoli, sent molts d’ells militants de la independència dels seus països. En eixa època es prestava menys atenció al fet que els diversos gèneres en els quals un escriptor africà podia expressar-se, a més de la noció mateixa d’escriptor, havien arribat a través de la llengua colonial. Durant les dues últimes dècades, no obstant això, l’opció de la llengua s’ha interpretat en altres termes. Els autors africans han actuat, en general, des d’un pragmatisme que obvia alguns dilemes ideològics del passat recent, i han acceptat escriure en les llengües que més possibilitats de difusió oferixen al seu treball. Al mateix temps, s’han multiplicat les obres que asseguren traduir a les llengües del colonitzador l’univers que expressen les llengües del colonitzat, en concret la tradició oral. És com si els escriptors africans s’hagueren inclinat per exportar els seus coneixements al territori de les llengües europees en lloc d’importar els coneixements que els oferixen les llengües europees cap a l’Àfrica.
Les conseqüències d’aquesta opció, tan legítima com qualsevol altra, sobre la realitat del continent és la que han descrit alguns organismes internacionals com la UNESCO: mancant suport escrit en una època que l’escriptura i la difusió de l’escriptura és el substrat sobre el qual es desenvolupa qualsevol projecte, ja siga polític o cultural, cada any es reduïx el nombre de llengües en el món, moltes d’elles a l’Àfrica. Però també es produïxen conseqüències en l’altra direcció, ja que les literatures en la llengua de les quals han decidit expressar-se els autors africans han d’optar per considerar-los com part d’elles o per caracteritzar-los en un capítol especial, recorrent a criteris que moltes vegades no són acceptables, no ja per simples raons crítiques, sinó també morals. Mentrestant, i mentres esta decisió no acaba de materialitzar-se, l’accés dels escriptors africans a l’àmbit europeu i, per extensió, a l’americà, està determinat per una realitat política: depén del pes actual de les antigues metròpolis en el concert europeu. Mentres que França i el Regne Unit van aconseguir obrir molt prompte les portes d’Europa als escriptors originaris de les seues antigues colònies, països com Portugal o Espanya es van retardar una mica més, fins al punt que alguns autors d’Angola, Moçambic, Cap Verd o Guinea Equatorial continuen hui sense trobar el lloc que sens dubte mereixen.
Després que fa unes setmanes l’acadèmic Honorat Ros i Pardo diguera que un país normal és aquell on al carrer es parla la llengua del país i a casa cada u fa el que vol, frase que a molts ens va semblar més aviat una defensa non petita d’alguna actuació individual que no venia a tomb (puga ser que al·ludint el cas d’algun col·lega acadèmic), ara es despengen amb l’ús en les noves tecnologies.
Doncs, si en les velles encara no han aconseguit aclarir-se, que els déus els il·luminen per a les noves. Fa més de vint anys que veiem la tv3 al País Valencià, cosa que no s’ha d’agrair a l’avl, però la institució acadèmica està plena d’espectadors bastant impassibles de l’apagada d’un recurs fonamental per a la llengua i per a la democràcia (que no és precisament el patrimoni ideològic més arrelat en alguns dirigents del Partit Popular). Ara que Francisco Camps ja ha censurat l’emissió al sud del País Valencià, esperem que els acadèmics siguen capaços d’insistir d’una manera més clara i directa que amb l’anterior sol·licitud que feren per a aconseguir un impuls del valencià en les televisions públiques i privades, paperet que ja hem vist per a què ha servit.
Naturalment, l’elaboració del codi (diccionaris, gramàtiques, etc.) és una tasca important, però únicament si hi ha usuaris de la llengua amb mitjans d’expressió i comunicació democràtics al seu abast. Altrament, ¿per a què o per a qui treballen?
Quant a les noves tecnologies, si es tracta d’Internet, poden fer una visita virtual a les Corts valencianes (amb el cas ben greu de les Corts infantils) i, en general, a la Generalitat valenciana, on trobaran faena a atendre quant a la castellanització excloent amb què s’apliquen les noves tecnologies i on el valencià subsistix com la molsa o el florit allà on hi ha humitat, coses del clima i de l’esforç personal de molts funcionaris i de pocs polítics.
La notícia del diari El País (22.12.2007; traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:
El futur del valencià passa pel seu ús en les noves tecnologies
L’AVL celebra les Normes i Fabra diu que la llengua no ha de ser obligatòria
María Fabra – Castelló – 22.12.2007
Les denominades Normes de Castelló de 1932 van assegurar «la consolidació i expansió social de la normativa ortogràfica. Cal agrair-les als gramàtics, professors, escriptors, representants polítics i empresarials i erudits que les van fer possibles. Gràcies a les Normes, territori i llengua van entrar definitivament en el segle XX». És la declaració institucional que ahir va aprovar per unanimitat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua a Castelló, amb motiu del 75.é aniversari de la normativa.
La declaració incidix que la complexitat de la situació sociolingüística contemporània «requerix que els governants competents adopten plans d’actuació i mesures de planificació adequades perquè la recuperació progressiva del valencià arribe a tots els àmbits públics, en un món internacionalitzat i marcat per les transformacions en els camps de la comunicació i dels avanços tecnològics».
De manera que l’Acadèmia considera que el futur del valencià «passa necessàriament per l’aprofitament i l’optimització de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació per a facilitar el seu accés sense fronteres dins dels territoris de la llengua compartida, atenent els principis de concòrdia i col·laboració que van caracteritzar el comportament dels nostres avantpassats». Van sorprendre, no obstant això, unes paraules del discurs protocol·lari de l’alcalde de Castelló, Alberto Fabra, en el ple. Va dir que «conrear la llengua no ha de ser una obligació, sinó un dret de tots els ciutadans i ciutadanes de la capital de la Plana». «Hem d’evitar les imposicions i convertir en una satisfacció ésser capaços d’entendre’ns amb el mateix idioma», va afegir.
L’alcalde va indicar que «la realitat de Castelló» demostra que «som capaces de comunicar-nos i entendre’ns i ho vam demostrar cada dia perquè l’ús de la nostra llengua, ací, en la nostra ciutat, es fa de manera natural i perquè saber valencià, parlar valencià, és un motiu d’orgull».
La presidenta de l’Acadèmia Ascensión Figueres, va assenyalar que el valencià «es troba en una situació molt bona, doncs ja hi ha una generació que sap llegir-lo i escriure’l, i se li ha donat la dignitat que mereix», encara que va apuntar que «encara queda molt camí per caminar, i en això estem».
Després del ple, celebrat en la casa Matutano, on es van signar les normes, la comitiva es va traslladar a l’acte d’inauguració de la plaça de les Normes de Castelló.
Podem pensar que hi ha a les llibreries un nombre excessiu de llibres, sobretot si ens guiem per la qualitat que detectem i, paradoxalment, per l’absència quasi absoluta de crítiques negatives —i constructives— sobre cap llibre.
Pel que sembla (El País, 20.12.2007), l’oferta editorial dels editors del País Valencià ha disminuït un 3,7 % els últims tres anys (2.264 títols). Quant als llibres en valencià, la notícia del diari diu:
Els llibres en valencià van facturar 15 milions d’euros en 2006, que suposa un 14 % més que en 2004. El 80 % de les obres en valencià són textos no universitaris i llibres infantils i juvenils, fet que reflectix la notable dependència que les lectures obligatòries del sistema educatiu tenen sobre aquest sector. En 2006, l’edició en valencià va suposar el 28 % del total de títols i el 49 % dels exemplars produïts.
Malauradament, l’actuació de les administracions públiques valencianes del Partit Popular consistix en tancar i retallar el mercat en valencià (començant per la TV3, un aparador impagable que no tan sols desaprofiten, sinó que volen negar als valencians), en contradicció amb les seues proclames liberals, un liberalisme paradoxalment proteccionista en tot el que afecta els seus privilegis particulars derivats d’un abús de les majories que els atorga la petita democràcia que tenim.
Dins de la campanya per a reclamar la no-intromissió del govern valencià i la seua col·laboració per a la permanència de les emissions de la TV3 (i els altres canals de la corporació) al País Valencià que duren ja fa més de vint anys, podeu utilitzar un formulari de Presidència de la Generalitat valenciana, una canal de la xarxa perquè els ciutadans els escrivim suggeriments.
Si bé l’adreça (http://www.pre.gva.es/val/buzon.htm) ja és indicativa de la superficialitat amb què assumixen la llengua valenciana en eixa administració pública de tots els valencians, més enllà de les proclames indecents que ens assolta de tant en tant algun honorable o il·lustre, cal tindre en compte que la pàgina de la «bústia» sí que apareix en valencià. En canvi, i ara ve la confirmació de la discriminació profunda —enfront de l’exaltació superficial—, la pàgina següent, que agraïx l’enviament, està únicament en espanyol (com podeu vore en la imatge). Capaços són de dir que són problemes informàtics, i ens voldran convéncer que ens freguem els ulls amb els colzes.
Ara van a pels repetidors del Bartolo i del Mondúber. Esperem que Francisco Camps sàpia administrar la glòria d’eixes «victòries» contra la llibertat d’elecció, de comunicació i d’expressió dels ciutadans valencians.
PS: Per cert, si algú vol polsar una altra tecla, li vaig enviar una carta al comissari europeu de multilingüisme, Leonard Orban (CAB-ORBAN-CONTACT@ec.europa.eu):
El govern valencià de Francisco Camps ha iniciat una sèrie d’accions judicials que pretenen posar obstacles a la connexió comunicativa i lingüística entre el País Valencià i Catalunya.
Una associació privada, Acció Cultural del País Valencià (ACPV), de la qual sóc soci, fa més de vint anys que inicià la reemissió del senyal de TV3 al País Valencià, actuació que ha permés mantindre la comunicació lingüística i cultural les dos parts més importants dels territoris de parla catalana, i gràcies a la qual hem pogut ampliar la nostra visió del món en català amb més opcions i més llibertat d’elecció.
Actualment, i després de vint anys d’alegalitat –que no d’il·legalitat– de les emissions, el govern valencià –davant la passivitat del govern central espanyol, que és el propietari o titular de les freqüències–, està duent a terme un procés de tall del senyal mitjançant el precintat dels repetidors d’ACPV. La finalitat, encara que està revestida d’una pàtina de legalitat a través de resolucions judicials, no pretén, per contra, defendre cap bé públic, ni cap interés ciutadà, sinó, ben al contrari, pervertint un instrument legal, perseguix només intervindre, censurar o tallar les reemissions lliures i sense ànim de lucre que du a terme ACPV.
Com a ciutadà catalanoparlant del País Valencià, considere que el govern valencià (i la passivitat del govern espanyol) està infringint la Carta europea de les llengües (art 11.2).
Per tot això vos demane que, dins de les vostres atribucions, prengau les mesures que considereu més adequades per a evitar la vulneració dels drets dels catalanoparlants a mantindre els seus lligams lingüístics i culturals a través de la llibertat d’elecció de mitjans de comunicació i d’expressió, més encara quan no tenen ànim de lucre ni entren en conflicte amb cap bé o dret públic superior.
Vos adjunte la reproducció d’una sentència judicial que impedí una mesura cautelar i que contenia unes argumentacions ben sòlides que complementen la Carta europea de les llengües (també la podeu consultar ací).
Espere que pugau actuar d’alguna manera per a resoldre este conflicte en què un govern intentar coartar els drets de comunicació i expressió dels seus ciutadans en el si de la Unió Europea.
Moltes gràcies.
El DTL està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 Espanya de Creative Commons
|
